La catifa voladora

La pàtria

Adeu-siau, turons, per sempre adeu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adeu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carlos Aribau
(1798-1862)

Oda a la pàtria publicada el 24 d’agost de 1833 al diari El Vapor de Barcelona.

He recuperat un correu electrònic que la Ma. Antonieta m’enviava el 10 de maig de 2009 des de Venezuela.

Vivir despeinada

Todos deberíamos atender esta frase con intensidad, sis poses, disfrutando de cada momento, cada experiencia, cada efecto. Sin lugar a dudas seríamos mucho más felices.

Hoy he aprendido que hay que dejar que la vida te despeine, por eso he decidido disfrutar la vida con mayor intensidad… El mundo está loco.. Definitivamente loco… Lo rico, engorda.  Lo lindo sale caro.  El sol que ilumina tu rostro arruga. Y lo realmente bueno de esta vida, despeina…- Hacer  el amor, despeina.

– Reírte a carcajadas, despeina.
– Viajar,  volar, correr,  meterte  en el mar, despeina.
– Quitarte la ropa, despeina.
– Besar a la persona que amas, despeina.
– Jugar, despeina.
– Cantar hasta que te quedes sin aire, despeina.

Así que como siempre cada vez que nos veamos yo voy a estar con el cabello despeinado…

Sin embargo, no tengas duda de que estaré pasando por el momento más feliz de mi vida. Es ley de la vida: siempre va a estar más despeinada la mujer que elija ir en el primer carrito de la montaña rusa, que la que elija no subirse.

Puede ser que me sienta tentada a ser una mujer impecable, peinada y planchadita  por  dentro  y por fuera. El aviso clasificado de este mundo exige buena presencia: Péinate, ponte, sácate, cómprate, corre, adelgaza, camina derechita, ponte seria…

Y quizá debería seguir las instrucciones pero ¿cuándo me van a dar la orden de ser feliz?

Lo único que realmente importa es que al mirarme al espejo, vea a la mujer que debo ser. Por eso mi recomendación a todas las mujeres:

Come rico, Besa, Abraza, Haz el amor, Enamórate, Relájate, Viaja, Salta, Levántate temprano, Corra, vuela , Canta, Ponte guapa , cómoda, Admira el paisaje, Disfruta… y sobre  todo, deja  que la vida te despeine!!!

Lo peor que puede pasarte es que, sonriendo frente al espejo, te tengas que volver a peinar.

A vivir despeinadas!

PD Gràcies Ma. Antonieta per ensenyar-me a viure despentinada!

Mascotes

—Així,   senyoreta,   quina   mena   d’animal   vol   per   a   l’aquari?
—Alguna   cosa   especial.
—Tenim   hipocamps:   cavall   d’escates   i   acabat   amb   cua   de   peix   enrotllada.
—Color   blau?
—I   tant!   Krakens,   d’importació   escandinava.   Un   pop   terrible   amb   tentacles   que   enfonsen embarcacions   i   devoren   la   tripulació.
—Posi-me’n   un   de   ben   petit.
—Perfecte.   Una   serp   marina?
— La   té   tornassolada?
—Sí.   Tenim   nessies,   del   llac   Ness.   D’aigua   dolça.
—No,   no.   Els   prefereixo   marins.
—Cap   problema.   Aquí   tenim   el   rei   dels   mars   del   Japó:   el   ryujins !
—Que   vistosos !
—I   gorgones:   cos   de   dona   amb   dents   punxegudes   i   cabellera   de   serps   verinoses .   Allò   que miren,   es   converteix   en   pedra.
—No   sé…   Perquè   si   després   tot   ha   de   convertir – se   en   fòssils …   M’ho   repenso.
—Tinc   leviatans   d’origen   semític.   Mogawrs,   britànics.   Caribis,   mitològics.   Cthulhus,   de procedència   extraterrestre…
—Em   sap   greu …,   he   canviat   de   parer.   Aniré   a   la   botiga   de   les   fades.
— Com   vulgui.
—Adéu!
…
—Vaja!   Que   capritxoses   aquestes   sirenes !

Emma Martí

3r. premi del Concurs   Microrelats   Museu   Marítim   de   Barcelona
Monstres,   sirenes   i   mites   del   mar
Març   2019   150   paraules