Lo riu Corb
(cançó segarrenca)

Del bell cim de les muntanyes
de Segarra tot baixant
quines corbes més estranyes
que fa el riu saltironant.

Què bonic, què bonic!
quan comença bo i a córrer allà a Rauric!

Ple de sàlzers a la vora,
com hi canten els ocells,
com s’hi mira la pastora
rodejada pels anyells.

Què és obac, què és obac,
què és fresquivol quan decanta vers Llorac!

Pels canyars de les fondades
en veure’l d’ací i d’allà
els pagesos amb aixades
el torrent fan decantar.

L’abundor, l’abundor
va del riu a les parades de l’Albió!

Pren les aigües saludables
de la Puda, i va baixant
bo i regant les abundables
hortalisses del voltant

Sens destorb, sens destorb,
dóna nom a Vallfogona de Riucorb!

Com a platejada trena
descabdella son corrent
i al molí de la Cadena
va per dar-li moviment.

Baixarà, baixarà?
diu tothom, esguardant-te Guimerà?

Veu les runes de Vall Santa
amb la Bovera al damunt
per oir l’ocell com canta
semblar parar a cada punt.

Plana avall, plana avall
va regant de Ciutadilla l’amplia vall!

En creuar la carretera
que de Targa va a Montblanc
clou de sobte la carrera
deixant eixut el barranc.

Queda sec, queda sec
enlluernat a la vista de Nalec!

Per davall de la fondada
el riu Corb torna a sortir
i perquè la torrentada
faci anar més d’un molí.

Va tant tort, Va tant tort
que contempla retorcent-se Rocafort!

Què bonic el pla de terra
que el riu Corb rega desprès;
quin contrast que fa la serra
amb les planes d’olivers.

Ben propet, ben propet,
fa el goig i les delícies del Vilet!

Horta avall el riu s’aterra
perquè veu sortir un gegant
un forçut gegant de pedra
damunt del Gardeny vessant

Què vull, què vull dir?
ton cloquer, ton sentinella, Sant Martí!

Tot marxant el riu albira
la presència de Maldà
a Belianes l’Urgell mira
i s’espanta de passar.

I allí es fon, i allí es fon!
com ho fan totes les coses d’aquest món!

Poema guanyador, l’any 1947, dels Jocs Florals de Vallfogona de Riucorb. El poema és de mossèn Ramon Bergadà i va ser musicat per Francesc Brunet i Recasens.

PD: La meva mare sempre m’ha dit que el poema era del mossèn Xavier Maria Plassa, assassinat el 1936.