He visitat Valparaiso una ciutat a uns 115 km de Santiago de Xile al costat del Pacífic i amb una badia molt gran. Diuen que durant molts anys va ser el port natural més gran de Xile.

Valparaiso està format per un munt de turons densament poblats que comparteixen la quebrada. Des del port sembla una catifa ondulada plena d’habitatges barraques recobertes amb la xapa típica que provenia dels vaixells i contenidors que desvallestaven fins a palauets i residències francament esplendoroses. Molts turons tenen ascesores (funiculars) que permeten superar el desnivell.

Valparaiso amb la Rosa i la Mercè – maig 2019

Però de les coses que més sorprenen a Valparaiso és el color que hi ha: les cases pintades de colors i sobre tot la infinitat de grafittis a les parets, al terra, a les baranes… La ciutat té molts artistes afincats es respira bohèmia…

La relació amb Espanya sempre ha estat tensa amb el xilens, però tot i així el 3 de setembre 1939, avui fa 80 anys, el port de Valparaiso va acollir al vaixell Winnipeg amb més de 2000 refugiats republicans que demanaven asil polític, gràcies a les gestions que el cònsul Pablo Neruda va fer. Una gran acció que encara es recorda!

Hi ha molts tours per a guiris que et porten pels indrets més típics i tòpics…
Nosaltres vam fer-ne un amb l’Esteban de l’EcoMapu: http://ecomapu.com/#ECOTOURS
ALTAMENT recomenable. Ell ens va portar per la cara B de Valparaiso, és de Valparaiso i sap un munt de coses…

Llegeixo a internet que Barcelona està agermanada amb Valparaiso! Potser per això em vaig sentir com a casa 😉

PD: Dedico aquesta entrada a la Rosa i a la Mercè amb qui he descobert aquesta ciutat en plena tardor austral.