La venjança és viure

Extret de VilaWeb 05/09/2025 – Estel Solé

A vegades em passa que certes frases, certes cites o versos esdevenen quelcom corpori; carregats d’insistència volen ser vistos i, com criatures necessitades d’atenció, se’m fan presents dins els carrerons de la ment, talment com figures humanes que apareguessin a cada cantonada com un recordatori vital que silenciosament crida: no fugis, mira’m, escolta’m, atura’t i reflexiona. Aquests darrers dies d’agost, mentre plegava els dies estivals per guardar-los fins l’any que ve, una màxima del llibre Journal de Henry David Thoreau m’ha acompanyat gairebé diabòlicament. El meu desig és saber què he viscut, per tal de saber com viure d’ara endavant, diu el vers de Thoreau que m’interpel·la. Aquesta màxima és clarament una empenta cap a l’Eros, és a dir, cap a la vida, cap al viure ple, conscient, i no és en va que hagi vingut a pessigar-me. Fa dies que la mort ha vingut a rondar-me, la física i injusta, la real, la irreversible, però també la metafòrica. I per aquest motiu, també l’Eros ha fet acte de presència, com a antagonista de Tànatos, com a contrarèplica.

L’any passat, a finals d’agost, un dia després del seu trenta-novè aniversari, va morir l’Anna Tresserra, la meva amiga, doctora i investigadora científica a qui vaig dedicar la meva darrera novel·la. A l’Anna se la va endur un càncer. Va deixar al món dos fills preciosos i el seu marit meravellós, i una tristesa fonda i una sensació de desraó difícil d’empassar. Enguany, quan el calendari ens recordava la commemoració de la seva absència, més o menys per les mateixes dates, m’assabento de la mort de l’actriu Verónica Echegui i una espiral d’angoixa i d’ansietat se m’emporta novament, talment m’havia passat tres-cents seixanta-cinc dies abans. A la Verónica no la coneixia, però m’era referent com a dona i com a actriu. Tot d’una, un calc dels sentiments que vaig viure un any enrere tornarà a martellejar-me el cap: com s’assumeix la desaparició d’algú tan jove? La fel inflamant-me la ràbia, la incomprensió com un animal salvatge que no vol entrar a la gàbia de la racionalitat i campa lliurement devorant-ho tot perquè no girem full massa aviat, per recordar-nos que vivim anestesiats i que són les immerescudes morts alienes les qui donaran valor a la vida que tenim els qui encara som en aquest món.

Però el destí encara tenia una darrera puntada tenebrosa en el recosit d’esdeveniments. Fa tres dies, la Marta (no és el seu nom real), familiar propera d’un gran amic, també com l’Anna Tresserra, a trenta-nou anys ha mort de càncer deixant dos fills preciosos i un marit meravellós.

Aquest joc de miralls, aquest calidoscopi mortal i nauseabund que estableix paral·lelismes funestos entre les vides i les circumstàncies d’aquestes tres dones, m’ha tombat per terra emocionalment. D’esma, em demano un cafè a un bar. Tinc la intenció d’escriure aquest article, però la pàgina en blanc m’encega i sento palpitacions. Una ansietat pregona em cova la culpa al pit: per què elles, tres dones de la meva edat, dues d’elles mares, han mort i no sóc jo una d’elles? Podria haver estat la meva partida la que s’aturés. Un formigueig fúnebre em recorre el cos i m’endormisca els braços i les cames i em paralitza mitja cara. Somatitzo la mort fins a fer-la entrar dins meu en el camí del Tànatos a l’Eros, que necessàriament ha de passar pel Pathos. Renuncio a escriure, m’alço, pago el cafè i com un autòmat travesso els carres de Barcelona amb una sensació d’alienació absoluta. La màxima de Thoreau és un home llarguerut i escanyolit que camina al meu costat, que em mira de reüll i em diu: no has mort. Ets viva. Comptadors a zero. Com vols viure d’ara endavant. M’assenyala un mapa imaginari: Ets aquí. Però és realment aquí on vols ser? Amb les mans balbes i suades, envio un missatge a una gran amiga: “És gairebé un miracle que continuem vives. T’estimo molt. Recorda-ho.”

Em faig pas entre una munió de turistes que ocupen tota la vorera i em fan nosa, i més avall un sense llar que endreça els seus cartrons-casa. Sóc una bona mare? Per honorar les dones que han marxat, que han deixat sols els seus fills, he d’esdevenir mare també en nom seu. Com rediantre s’ho van fer per acomiadar-se dels seus fills, per acceptar el seu final? Eros, com un cartell publicitari de neons roses pampalluguejant, escriu al cel un missatge tan cert com cruel: “Has de ser feliç.” Un deure, un deute, una obligació que hauria de guiar-me cap al camí correcte, cap al reciclatge vital per despullar-me del que ja no vull, del que ja no serveix, però que per la manera absurda com vivim, no és sinó un maó més al mur de l’angoixa en què tots plegats ens estem convertint.

Com hem d’honorar als morts, si no vivint intensament, veritablement, i procurant de fer millor la vida del qui ens envolten? Però com podem entomar aquest desafiament si hem fet fora la vida del centre de la vida i l’hem deixada mig moribunda als marges?

Escric a la Marina, que era molt amiga de la Marta, per dir-li que l’acompanyo en el sentiment. No sé gaire què escriure-li perquè les paraules estan corcades i pels forats minúsculs perden sentit, així que li envio un poema que vaig escriure fa uns anys quan va morir el meu amic Charli. Potser alguns vers et pot ser bàlsam, li dic. I ara us el deixo a vosaltres aquí escrit. Perquè mentre ens preguntem individualment i col·lectiva si realment vivim com voldríem viure, si som on realment voldríem ser, recordem que l’enemic és clar, i que la venjança té forma d’esperança.

No parlar de tu
o parlar-ne a totes hores; tant és.
De cap manera omplen el buit de tu les paraules
ni pinten els colors la teva absència.

La pell s’ha fet als cops
i la mirada s’adapta lentament a la tristesa;
la foscor de la nit és tota pena.
De tant en tant, un cavall
galopa gola amunt i inunda
d’imatges i records els llagrimalls.

Seguim respirant
com si fóssim bossa buida
que el vent emplena d’aire per salvar-nos.

No és cert que no hi puguem fer res.
Ha quedat clar qui és l’enemic:
anem contra la mort.

La venjança és viure.

Publicat dins de Calaix de Sastre, Poemes | Deixa un comentari

El claustre de la Catedral de Barcelona

Extret de : https://taller.iec.cat/jardins/veure_jardins_un.asp?id_jardins=7

Els claustres dels convents i esglésies medievals simbolitzaven la representació del Paradís. Habitualment eren estructures obertes annexes a l’església. La part central estava sempre enjardinada, amb un punt d’aigua central d’on sortien quatre camins ortogonals que simbolitzaven els rius de l’Edèn.

El claustre de la catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona tal com es conserva ara, va ser construït durant els segles XIV I XV.  Hi van participar diferents mestres d’obres però van ser Bartomeu Gual i Andreu Escuder els que van realitzar els treballs més importants. Bartomeu Mas els va rellevar en el càrrec l’any 1463, acabant els aspectes més secundaris de l’obra ambels  altres mestres que el succeïren. 

En el claustre sempre va existir un jardí claustral. Segons els estudis de Joan Bassegoda i Nonell, el viatger alemany Hyeronimus Münzer en la seva visita a Barcelona a finals del segle XV ja va descriure el jardí en el seu llibre Itinerarium Hispanicum (1494-1495). Münzer indicà que hi havia plantats tarongers, llimoners i xiprers de manera semblant a la majoria dels edificis públics medievals. El 1823 el viatger anglès Henry Swimburne escriu en el seu llibre Picturesque tour through Spain que va quedar meravellat de la quantitat d’ocells que va veure exposats en gàbies en el claustre de la catedral, tots cuidats per un canonge ornitòleg. Una altra descripció del jardí la va fer l’arquitecte anglès George Edmund Street, que va estar a Barcelona el 1864. El descriu com “un pati ple de flors, tarongers i tres fonts”: la de la glorieta, la de l’estany de les oques i una tercera al centre del claustre, actualment   desapare- guda, on hi havia una estàtua de Sant Jordi d’on brollava aigua per la cua del cavall. Aquesta font del centre del claustre està representada en el plànol fet per l’arquitecte Oriol Mestres l’any 1863 que també va dissenyar les reixes de ferro que tancaven el jardí del claustre que es van col·locar l’any 1866. Street publicà en el seu llibre Some account of gothic architecture un gravat on es pot observar un jardí ple d’arbustos baixos, petits arbres i un exemplar d’atzavara.

Imatge del claustre de la catedral de Barcelona. Es pot observar la absencia de les reixes 
(Some account of gothic architecture in Spain by George Edmund Street, London,1865, p. 304)

Sembla que pocs anys després els jardins del claustre es van degradar, com indiquen els dibuixos de 1868 de Lluís Rigalt que mostren el mal estat dels tarongers que encara sobrevivien. No va ser fins a 1877 quan, tal com va descriure Agustí Duran i Sanpere, es transformà el jardí substituint els tarongers per magnòlies i palmeres. La palmera era considera per els romans com a símbol de la fertilitat i la victòria. 

La font central descrita per George E. Street va ser substituïda per un avet durant el mandat del cardenal Salvador Casañas i Pagès (1901-1908), tot i que curiosament l’arbre va morir per culpa de les glaçades del 1962, mentre que palmeres i magnòlies van sobreviure.

Hi han molts simbolismes lligats al claustre de la catedral. Hi viuen permanentment tretze oques que simbolitzen el martiri que va sofrir Santa Eulàlia, una nena de Sarrià de tretze anys, que l’any 304 d.C. va rebre tretze tortures pel fet d’haver confessat davant del magistrat de Barcelona que era cristiana. Les oques també feien una funció de vigilància, perquè abans el claustre formava part dels carrers de Barcelona i si algú entrava feien cridòria per avisar al vigilant del claustre que dormia a prop de la porta de Santa Eulàlia.         

Publicat dins de Barcelona, Extra d'estiu, Museu al carrer | Deixa un comentari

Dubtes de llengua: recull (II)

Un estiu més el Jordi Badia i Pujol ha publicat a VilaWeb uns articles sobre Dubtes de llengua que ens han ajudat molt a aclarir alguns aspectes de la gramàtica que teniem oblidats o mal entesos.

Per tal de facilitar l’accés a aquesta precisa i preciosa gramàtica pràctica adjunto els enllaços per poder accedir a l’article corresponent.

Gràcies Jordi per ajudar-nos a millorar la nostra llengua.

Fer olor, olorar i ensumar
https://www.vilaweb.cat/noticies/fer-olor-olorar-ensumar-que-vol-dir-cada-cosa/

Recolzar o donar suport?
https://www.vilaweb.cat/noticies/recolzar-donar-suport/

Aire condicionat o acondicionat
https://www.vilaweb.cat/noticies/aire-acondicionat-aire-condicionat-deu-errades-estiu/

Per o per a davant d’infinitiu
https://www.vilaweb.cat/noticies/per-per-a-davant-infinitiu-fora-dubtes/

Falsos amics català-castellà i català-anglès
https://www.vilaweb.cat/noticies/falsos-amics-catala-castella-catala-angles/

Cap a dalt o cap amunt?
https://www.vilaweb.cat/noticies/cap-a-dalt-cap-amunt/

Per què diem carinyo si podem dir…
https://www.vilaweb.cat/noticies/per-que-diem-carinyo-si-podem-dir-tot-aixo/

Ni “ja et val”, ni “sí o sí”
https://www.vilaweb.cat/noticies/ni-ja-et-val-si-o-si-expressions-castellanes-podem-evitar/

Publicat dins de Català, Extra d'estiu | Deixa un comentari

40 anys d’ “Hem fet el cim”

Avui fa quaranta anys d’un moment històric per a l’alpinisme català. El 28 d’agost de 1985, Òscar Cadiach, Toni Sors i Carles Vallès –acompanyats dels xerpes Ang Karma, Shambu Tamang i Narayan Shrestra– van esdevenir els primers catalans a fer el cim de l’Everest, el sostre del món, a 8.848 metres d’altitud. “Catalunya ha assolit el cim del món”, va dir Cadiach quan van arribar al cim. A més, va ser la primera expedició occidental que hi pujava per l’aresta nord-est, a la banda xinesa, que fins aleshores havia estat reservada a expedicions de la Xina i el Japó, i en plena època de monsons.

Publicat dins de Efemèrides, Extra d'estiu | Deixa un comentari

Mallorca: què menjàvem i què mengem

L’exposició Mallorca què menjàvem i què mengem està composta per 30 pintures molt coloristes i una instal·lació i, Boncompte vol reflectir l’evolució històrica de la gastronomia a l’illa, resultat de les aportacions realitzades per diferents pobles invasors que ha tingut en compte la influència més recent de la immigració i del turisme.

Paraules de la Ció Boncompte

Allò que mengem a Mallorca és testimoni de la nostra història: és fruit de les aportacions realitzades pels successius invasors a l’alimentació de l’illa. Les influències més determinants foren la romana i la musulmana.

Els romans –presents a l’àrea de Ses Salines pel comerç de la sal–, empeltaren ullastres amb branques d’olivera i conrearen vinyes, introduint a la taula mallorquina l’oli i el vi. A l’exposició ho reflecteixo, entre altres, en quadres dedicats a receptes per elaborar vi aromatitzat amb roses o violetes (Rosatum vino, etc.). Les figues mallorquines, superiors a qualsevol altra segons Plini, eren assecades i enviades a Roma pel consum de les elits. El quadre que il·lustra el meu cartell, Ficus cum sobrassada maioricense, és un homenatge al costum mallorquí de menjar figues amb sobrassada i a un fresc pompeià.

Els musulmans renovaren els regadius, crearen aljubs i aportaren fruits i aliments bàsics per la nostra cuina: llimoners, tarongers, ametllers, albercocs, albergínies, magraners, safrà, síndries, carxofes, ciurons, herbes, arròs, sucre i també les pilotes que mengem dins la sopa. Un dels quadres, Harira, evoca la influència musulmana.

Amb la reconquesta cristiana de Jaume I, els pobladors catalans introduïren, entre altres, els seus deliciosos estofats i amb la conquesta d’Amèrica arribaren els tomàquets, presents a gairebé tots els plats mallorquins.

Els darrers anys, turistes i migrants han renovat els menús que es mengen a l’illa sense afectar excessivament la cuina tradicional casolana. Als restaurants trobem cuina italiana, francesa, sud-americana, alemanya, etc. Aquí veureu receptes italianes i l’alemanya Rübli Torte, testimoni del pes del turisme alemany.

Les meves pintures-recepta –solars, mediterrànies, coloristes i alegres– poden entendre’s com un subgènere dels bodegons. En elles reflecteixo la tradicional transmissió de receptes de cuina (ingredients i realització) entre dones i, en aquest plus, es diferencien dels bodegons. Natures mortes i retrats han estat, històricament, els gèneres pictòrics als quals s’ha pogut dedicar una dona sense moure’s de la llar i, precisament, les meves pintures-recepta sorgiren l’any 1998 quan la vida familiar i la cuina m’ocupaven bona part de la jornada. M’enorgulleix haver seguit la línia de pintura femenina –recentment valorada.

Fa pocs anys no era així: encara recordo còm em divertia veure la cara dd’esglai que feien molts artistes, conceptuals, abstractes i suposadament intel·lectuals, quan, en una festa, em preguntaven “i tu, què pintes” i jo, súper seria, responia: “receptes de cuina”.

Us convido a visitar l’exposició i que em deixeu la vostra recepta de cuina preferida!

Cio Boncompte Coll
Agost 2025

Patina de apua – (Cassola d’anxoves) – 2015 – Acrílics i pigments naturals sobre tela – 92 x 92 cm. – Cio Boncompte – Col·lecció de l’artista, Mallorca
Publicat dins de Calaix de Sastre, Cuina, Extra d'estiu | Deixa un comentari

Imatges de Menorca (I)

Fotografies Lluís Rius – agost 2025

Publicat dins de Extra d'estiu, Viatges | Deixa un comentari

Menorca realment m’ha captivat

L’illa disposa d’una personalitat molt marcada, herència de la seva insularitat. Una geologia molt castigada i força diferent a les bètiques insulars.

Les festes tradicionals sónn particularíssimes, els cavalls són l’eix central. L’acte del jaleo emocionant.

Per rematar, la seva historia talaiòtica. Una civilització perduda, de tradició megalítica monumental, cosa mai vista, sense precedents mediterranis que et deixen bocabadat.

Aquesta illa no deixa de sorprendre.

Text i fotografies Lluís Rius – agost 2025

Publicat dins de Extra d'estiu, Viatges | Deixa un comentari

La festa de Sant Climent

La festa de Sant Climent ha estat una sorpresa, pensava que la festa dels cavalls era únicament per Sant Joan a Ciutadella.

Les festes majors a Menorca el cavall i caixers (jinets) en son els protagonistes. Una obertura solemne amb flabiolaria i tamborí al sortir de l’església.

Els caixers vestits per l’ocasió amb una elegància napoleònica amb corbatí, levita de frac i capell de caixer. Els cavalls són mascles i autòctons de Menorca. La participació de les dones com a caixeres és permesa (a Ciutadella no pas). Aquestes presenten una elegància medieval, sovint amb el cabell ben recollit.

El “jaleo” és l’acte més emotiu i visual, provocant l’alçada del cavall a dues potes, fortament inclinat amb la participació del jovent del poble fent de contraforts al jinet. Tot plegat, amenitzada per una banda de joves músics de jotes i pasodobles. Una festa desconeguda per Ernest Heminway que ben segur l hauria inspirat.

Text i fotografies Lluis Rius

Publicat dins de Extra d'estiu, Viatges | Deixa un comentari

1861

Finalment he aconseguit fer esculpir l’any que van construir el molí de Sant Jordi. Aquest és, ni més ni menys, el 1861 just un segle abans que naixéssim els actuals propietaris.

Agraiexo la feina feta per Joan Mateu, Mateuet, que sota un sol de justícia i una calor abrusadora va gravar el 1861 sobre la clau de volta de l’arc de la porta. I gràcies, també a tots els que vau participar en l’esdeveniment: Àngels, Sergi, Eli i Santiago: aguantant l’escala, fent fotografies i animant al picapedrer.

Algunes curiositats d’aquest nombre
1861 és un nombre primer, el 284è primer, els seu revers 1681 és un quadrat perfecte: 412, i 1861 és la hipotenusa del triangle rectangle de catets 30 i 31.

La suma dels seus dígits és 16 i per tant 7.

És l’any que van néixer l’any Rabindranath Tagore i Santiago Rusiñol. I aquest mateix any va esdevenir-se la unificació d’Itàlia per part de Victor Manuel II, i l’inici de la Guerra Civil estatunidenca, a més Licoln fou escollit president.

A Barcelona va ser l’any que es va incendiar per primera vegada el Gran Teatre del Liceu, just 14 anys més tard de la inauguració.

Publicat dins de Extra d'estiu, Museu al carrer | Deixa un comentari

Diari des de Menorca

La cultura talaiòtica m’ha sorprès positivament. La seva insularitat ha fet d’aquesta civilitat un món apart.

Unes construccions de culte d’una robustesa lítica impressionant, de fet, les zones de creença aparenten molta complexitat religiosa vinculada probablement amb el cicle solar, confirmar el temps de sostici era importantíssim per programar la sembra.

Algunes construccions recorden pilars i capitell sostanent per bigues i lloses lítiques. El “talaiot “(pilar i carreu al damunt) es cosa mai vista. Una forma “T” d’una robustesa absoluta. Una cultura agrícola i ramadera, curiosament els recursos marins no eren cosa d’aquest poble. Tot plegat m’ha deixat impressionat.

Text i fotos Lluís Rius 13/8/2025

Publicat dins de Extra d'estiu, Viatges | Deixa un comentari