D’on venen les paraules?

Publicat el 03/05/2022 per violantmarti

A través d’El viatge de les paraules es poden fer mil i una rutes per descobrir-ne els orígens i les arrels

Text:Anna Solé Sans
Foto: Unsplash
Extret de El Nacional.cat 16/4/2022

Es diu que un dels viatges més bonics és el que es recorre a bord d’una paraula. I és que per a fer-se gran, no n’hi ha prou amb anar comptant els anys, també s’han d’anar sumant les paraules que, a poc a poc, anem emmagatzemant als nostres cervells. I això, és clar, forma part de l’aventura. Aquesta odissea dels viatges i les paraules és, precisament, la que recull el llibre El viatge de les paraules (Zahori, 2022). De la mà d’Andrea Marcolongo i Andrea Ucini, es proposa una excursió per diferents paraules i la història que amaguen. Per exemple, sabies que la paraula papallona es diu farfalla en italià pel so que imita com baten les seves ales? O que en anglès es diu butterfly per una antiga llegenda sobre bruixes llamineres que es converteixen en papallones per robar mantega? Si t’has quedat atrapat amb aquestes pinzellades, és possible que també vulguis satisfer aquestes curiositats (sense ser un nen del tot).

Encara, però, amb la paraula papallona al cap, es veu que l’origen en català de papallona prové directament del llatí papilio i la seva arrel porta al verb grec paípallo, que significa “batre” o “vibrar”. Una sola paraula ens hauria portat ja a uns quants països. I és que els secrets de les paraules, esperen a ser devorats. Els autors constaten que les paraules sempre viatgen i estan en moviment continu (quina enveja, ara que alguns fan vacances uns dies). Però les paraules no només viatgen entre països o continents, sinó que també ho fan entre èpoques o d’un poble a un altre. I amb elles, no només fan excursions les grafies, també es mouen amunt i avall i porten, fins i tot, maneres de pensar, fer volar la imaginació. 

D’aquesta manera, si les paraules funcionen com si fossin els ulls amb els quals mirem el món, les vint-i-cinc històries recollides en aquest llibre són el viatge que ha fet fins ara la capacitat d’expressar-nos a través del llenguatge, evolucionant segons les noves necessitats, èxits, descobriments i sensibilitats. Però, de què serveix tot plegat? Segons els dos autors, desfer el camí per tornar-lo a fer perquè els joves tinguin respecte per paraules amb les quals ens expressem. 

Entre aquests vint-i-cinc viatges, n’hi ha de més sonats i de més calmats. Per fer un petit tastet, podem pensar, què en sabem de la paraula nostàlgia? La va crear el metge Johannes Hofer, l’any 1688, per traduir la paraula Heimweh, que significa, literalment, “color de la llar”. L’únic lloc del món que, sigui com sigui, és “casa”. I com va arribar Hofer fins aquí? Estava estudiant la tristesa profunda que afectava els soldats que feia molt de temps combatent lluny de casa i de les famílies. Tal com es pot llegir al llibre, era una paraula nova, sí, però formada per dues paraules gregues molt antigues: nóstos, “retorn”, i álgos, “dolor”. Nostàlgia és, doncs, el desig d’estar on érem feliços i aquest desig és tan fort que gairebé fa mal la necessitat urgent de posar-nos en marxa. I (re)tornar. 

I el desig? La pàgina, que explica precisament d’on ve la paraula desig i els viatges que ha fet, amaga una història bonica sobre els éssers que, en un temps primigeni, habitaven el món. Una història que serà secreta i continuarà dormint a les pàgines del llibre. Sí que es pot revelar, però, que expressar amb paraules l’acte de dirigir la mirada cap a alguna cosa o cap a algú que ens atreu prové del llatí desiderium, compost per la partícula de-, que indica carència o privació, i sidera, “estrelles”. I tal com recull el mateix llibre, de la mateixa arrel indoeuropea star- o ster- deriva la paraula del grec, antic astér i d’aquesta provenen els nostres “astres” nocturns i la paraula “estrella”. I els autors comenten que, justament per això, confiem els nostres desitjos a les estrelles, perquè semblen apropar-se quan cauen. 

Entre les paraules per descobrir, també hi ha l’amor, l’odi, la xocolata, llegir, respecte, malson, política, poesia o margarida. Amb ganes de pujar al tren de les paraules i saber d’on venen i per què. A més, com a complement, cada pàgina conté una breu llegenda de com es diu en altres idiomes. En algunes pàgines coincideixen, però, en d’altres no. Pots aprendre com es diu malson en bosnià o desig en albanès. Tot un món (bonic) per descobrir. 

Anna Solé Sans

Publicat dins de Català, Etimologies | 1 comentari

La festa de la sal

Publicat el 25/04/2022 per violantmarti
Imatge: Lluís Rius

Tu i jo som aire que estalona el foc.
Som aigua oberta que esmola la terra.
Som terra espessa que s’allera en l’aire.
Som foc que imanta amb arrels noves l’aigua.
Tu i jo, amor, avui som tot el món
congriat en la festa de la sal.

Han trobat el seu lloc el pa i la sal
i la por no ens allunya de cap foc.
Rebem, com a penyora, tot el món:
fora del nostre abast, ni un pam de terra,
ni un bri de verd, esgarriat en l’aire,
ni un bri de blau, dissolt al clar de l’aigua.


Ni un ram de nit, perdut pel fosc de l’aigua,
ni un glop de mar, colgat solta la sal.
L’urc del desig fa el ple al grat de l’aire
i torna lívides herbes i foc.
Amants, parem el jaç damunt la terra
i ens fan de cambra boscos d’aquest món.


Som d’aquest món, però encetem un món
que endevinem amb els sentits de l’aigua.
Ens creixen arbres com si fóssim terra
i se’ns arrapen vives flors de sal.
Cremem i alhora transformem el foc
en energia dolça i en bleix l’aire.


Veus de desig fan que es capgiri l’aire
i escampen tretze vents arreu del món.
Ens abracem amb les plomes del foc
i mesclem l’ona com si fóssim d’aigua.
Ens batega a la boca un cor de sal
Que obre finestres noves a la terra.


Quan fem l’amor, se’ns assembla la terra.
S’espiguen, altes, les branques de l’aire.
Cristal·litza la pena de la sal
i una alegria d’heura pren el món.
No hi ha paranys en el sexe de l’aigua
ni tirania en la farga del foc.


Som amb el foc al centre de la terra,
brollem amb l’aigua i alenem amb l’aire.
Fem rodar el món a l’era de la sal.


Maria-Mercè Marçal (1985): La germana, l’estrangera. Sant Boi de
Llobregat: Llibres del Mall.

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

 Feliç Diada de Sant Jordi 2022

Publicat el 23/04/2022 per violantmarti
Fotografia: Lluis Rius

Assumiràs la veu d’un poble

Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés


https://www.catorze.cat/lectura/assumiras-la-veu-d-un-poble_19005_102.html?srsltid=AfmBOorwAkzEfA_7287HjUXW9Cn_mORR27A6mzQI_Q5Oo_PddRW-XGwm

Publicat dins de Poemes | 1 comentari

Desè aniversari de la Catifa Voladora

Publicat el 18/04/2022 per violantmarti

Va ser el matí del 18 d’abril del 2012, encara a la cuina de Siracusa, quan vaig estendre i enlairar la Catifa Voladora per primer cop…

Des d’aleshores no ha parat de volar, viatjar, somiar, recordar, plorar, riure… i sobre tot compartir amb totes vosaltres els meus records, les meves vivències… Per algunes és un una lectura plaent, per altres un racó de memòria, un espai on publicar escrits, idees, un punt de trobada.

Amb aquests 10 anys he publicat 750 posts i que han estat vistos i llegits per gairebé 60.000 usuaris Aquest aniversari està dedicat a totes les que ho heu fet possible. Gràcies per acompanyar-m’hi.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Imatges pel record Pl Alfons X – Rda Guinardó finals de la dècada dels 50 del segle passat

Publicat el 10/04/2022 per violantmarti

L’amic Jordi Benito està posant en ordre l’arxiu fotogràfic familiar, i m’envia algunes imatges que publico a la Catifa Voladora en homenatge al seu pare Ramon Benito.

En aquest cas corresponen a unes fotografies de la Pl Alfons X – Rda Guinardó el 1959.

Moltes gràcies.

Publicat dins de Barcelona | Deixa un comentari

Els gossos no fan “guau”

Publicat el 06/04/2022 per violantmarti

Extret de VilaWeb – Jordi Badia i Pujol – Ras i curt 10/12/21

El repertori d’onomatopeies (i interjeccions per l’estil) és immens, i cada llengua té les seves · Fem una repassada de les més conegudes del català.

En el terreny dels sons o dels crits dels animals, cada llengua puja les escales com vol. Els gossos francesos fan ouah; els anglesos, woof (o bow-wow); els alemanys, wuff wuff; els italians, bau bau; els portuguesos, au-au; els espanyols, guau… I els catalans? Els gossos catalans fan bub-bub (o nyic quan gemeguen).

D’onomatopeies, en tenim un munt. Per exemple, sense deixar els animals, un pollet o un moixó fan piu-piu, però un ocell també pot fer xiu-xiu, com recorda aquella dita: “Si el cucut el 3 d’abril no fa xiu-xiu, o és pres, o no viu, o sent l’estiu.” Alguns ocells nocturns, com ara el mussol i l’òliba, fan xut, mot amb què podem designar aquestes bèsties (a Solsona el coneixen molt bé, el Xut, perquè és una de les bèsties del carnaval). La remor sorda i contínua de les abelles, borinots i més insectes voladors és el zum-zum, que ha donat peu al verb zumzejar i al nom zumzeig. El so del grill o la cigala és cric-cric. I no ens descuidem els més coneguts: el mèu (o marrameu) del gat, el quiquiriquic del gall, el coc-coc de la gallina (cloc-cloc si és lloca), el mu (o bu) de la vaca, el qüec-qüec de l’ànec i el be de l’ovella.

Per a designar el soroll dels objectes, en tenim un gavadal, d’onomatopeies. Quan es trenquen o cruixen, diem crac, o crec (o catacrac o catacrec). Les topades tenen molts matisos: paf pot ésser, per exemple, el soroll d’algú que cau a terra o topa contra una paret; si cau a l’aigua més aviat fa patatxap o –si és un soroll més curt– simplement xap. Una topada breu i violenta és un xac. En canvi, un soroll sec com el de les tisores és clec, diferent del clac que fa, per exemple, una tavella de pèsols quan s’obre.

El soroll de cops repetits (com ara les bufetades) és flist-flast. Quan una cosa va i ve contínuament, com una màquina, fa catric-catrac o bé catric-catrec, onomatopeia que també s’aplica, figuradament, a una conversa en què els interlocutors insisteixen monòtonament en les mateixes coses.

Parlant de sorolls rítmics i repetits, un rellotge –ja ho sabeu– fa tic-tac. Però potser no tothom sap que el baticor –el ritme del cor que s’accelera– és tric-trac o trip-trap. Els esternuts no fan pas atxís!, sinó atxim!, i les rialles són ha, ha, ha, que de vegades escrivim hahaha, però mai, si us plau, jajaja. I ara silenci (pss!, pst!), que comença el concert: els violins, ho sap tothom, fan nyigo-nyigo, especialment si sonen una mica desafinats. Les trompetes poden fer tararà o tururú. Els tambors fan rataplam; les campanes, ning-nang; i els sonalls, zing-zing.

Un tret o un cop violent fa pam i les explosions fan bum o pum. Si parlem del soroll d’un motor d’explosió, com el d’un automòbil, direm simplement taf-taf. En canvi, aquell soroll ronc continuat d’un vehicle (o d’un gat) és el rum-rum. Si a més és confús, diem bum-bum. El grinyol –d’un llit, per exemple– fa nyic. I si és molt desagradable i insistent l’hem de doblar: nyic-nyic, una onomatopeia que també apliquem a algú molt pesat que ens martiritza. Ah, i encara tenim el nyic-i-nyac, per a referir-nos a les renyines continuades entre dos individus.

El fregadís de dos cossos, si és sec i estrident com el de dues peces de fusta, és garranyic (o garranyic-garranyec, si hi volem posar èmfasi). I aquell soroll tan desagradable de les ungles fregant amb violència una pissarra? És el ric-rac, que no té res a veure amb el fru-fru, un fregadís lleuger com el d’un teixit de roba suau. Gloc-gloc és el soroll de l’aigua d’una ampolla de coll estret que mentre es buida rep aire. I xup-xup –no us ho he pas de dir– és el bull lent d’un líquid, com el suc d’un guisat.

Quan un cos cau dins un líquid o s’esclafa fa xof. A imitació d’aquest so, s’ha escampat darrerament xof com a sinònim de depressió o malenconia. I això ha donat títol a una cançó dels Arribar i Ploure, “Xof per tu”.

https://www.vilaweb.cat/noticies/gossos-guau-onomatopeies-jordi-badia/

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Aforismes de Joan Fuster

Publicat el 02/04/2022 per violantmarti

Extret de la revista SAÓ

És impossible parlar de Joan Fuster sense que vaja lligat el mot “aforisme”. Segons l’Acadèmia Valenciana de la Llengua un aforisme és una “proposició en forma de màxima, sovint enginyosa, amb què s’enuncia un pensament o una asserció moral, filosòfica o científica”.

L’homenot de Sueca va portar els aforismes a la seua màxima expressió. A continuació us mostrem els seus 30 aforismes imprescindibles.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Atzucac

Publicat el 30/03/2022 per violantmarti
Atzucac al carrer del Forn vell a Sant Jordi del Maestrat

Atzucac [1238; de l’àr. az-zuqâq ‘carrer estret’]

Els àrabs ens van deixar un seguit de termes propis que ens hem anostrat. Barri, per exemple, és un mot àrab que en àrab vol dir ‘els afores’, les cases que hi havia fora muralla. Els aljubs també tenen nom i invenció àrab i són els dipòsits que recullen i conserven aigua de la pluja, al camp, per regar.

Entenem per atzucac un carrer sense sortida, tot i que el sentit primigeni parli només d’estretor. Per analogia diem que un problema del qual no trobem la solució és també un atzucac. O una jugada forçada del joc d’escacs que va en detriment propi.

Extret de Garbells de llengua CAL

Publicat dins de Català, Etimologies | Deixa un comentari

El olvido que seremos

Publicat el 26/03/2022 per violantmarti
Héctor Abad Gomez

EL OLVIDO

Todos estamos condenados al polvo y al olvido, y las personas a quienes yo he evocado en este libro o ya están muertas o están a punto de morir o como mucho morirán -quiero decir, moriremos- al cabo de unos años que no pueden contarse en siglos sino en decenios. “Ayer se fue, mañana no ha llegado, / hoy se está yendo sin parar un punto, / soy un fue, y un será, y un es cansado (…)” decía Quevedo al referirse a la fugacidad de nuestra existencia, encaminada siempre ineluctablemente hacia ese momento en que dejaremos de ser.

Sobrevivimos por unos frágiles años, todavía, después de muertos, en la memoria de otros, pero también esa memoria personal, con cada instante que pasa, está siempre más cerca de desaparecer. Los libros son un simulacro de recuerdo, una prótesis para recordar, un intento desesperado por hacer un poco más perdurable lo que es irremediablemente finito. Todas estas personas con las que está tejida la trama más entrañable de mi memoria, todas esas presencias que fueron mi infancia y mi juventud, o ya desaparecieron, y son solo fantasmas, o vamos camino de desaparecer, y somos proyectos de espectros que todavía se mueven por el mundo. En breve todas estas personas de carne y hueso, todos estos amigos y parientes a quienes tanto quiero, todos esos enemigos que devotamente me odian, no serán más reales que cualquier personaje de ficción, y tendrán su misma consistencia fantasmal de evocaciones y espectros, y eso en el mejor de los casos, pues de la mayoría de ellos no quedará sino un puñado de polvo y la inscripción de una lápida cuyas letras se irán borrando en el cementerio. Visto en perspectiva, como el tiempo del recuerdo vivido es tan corto, si juzgamos sabiamente, “ya somos el olvido que seremos”, como decía Borges. Para él este olvido y ese polvo elemental en el que nos convertiremos eran un consuelo “bajo el indiferente azul del Cielo”. Si el cielo, como parece, es indiferente a todas nuestras alegrías y a todas nuestras desgracias, si al universo le tiene sin cuidado que existan hombres o no, volver a integrarnos a la nada de la que vinimos es, sí, la peor desgracia, pero al mismo tiempo, también el mayor alivio y el único descanso, pues ya no sufriremos con la tragedia, que es la conciencia del dolor y de la muerte de las personas que amamos. Aunque puedo creerlo, no quiero imaginar el momento doloroso en que también las personas que más quiero -hijos, mujer, amigos, parientes- dejarán de existir, que será el momento, también, en que yo dejaré de vivir, como recuerdo vívido de alguien, definitivamente. Mi padre tampoco supo, ni quiso saber, cuándo moriría yo. Lo que sí sabía, y ese, quizá, es otro de nuestros frágiles consuelos, es que yo lo iba a recordar siempre, y que lucharía por rescatarlo del olvido al menos por unos cuantos años más, que no sé cuánto duren, con el poder evocador de las palabras. Si las palabras transmiten en parte nuestras ideas, nuestros recuerdos y nuestros pensamientos -y no hemos encontrado hasta ahora un vehículo mejor para hacerlo, tanto que todavía hay quienes confunden lenguaje y pensamiento-, si las palabras trazan un mapa aproximado de nuestra mente, buena parte de mi memoria se ha trasladado a este libro, y como todos los hombres somos hermanos, en cierto sentido, porque lo que pensamos y decimos se parece, porque nuestra manera de sentir es casi idéntica, espero tener en ustedes, lectores, unos aliados, unos cómplices, capaces de resonar con las mismas cuerdas en esa caja oscura del alma, tan parecida en todos, que es la mente que comparte nuestra especie. “¡Recuerde el alma dormida!”, así empieza uno de los mayores poemas castellanos, que es la primera inspiración de este libro, porque  es también un homenaje a la memoria y a la vida de un padre ejemplar. 

Lo que yo buscaba era eso: que mis memorias más hondas despertaran. Y si mis recuerdos entran en armonía con algunos de ustedes, y si lo que yo he sentido (y dejaré de sentir) es comprensible e identificable con algo que ustedes también sienten o han sentido, entonces ese olvido que seremos puede postergarse por un instante más, en el fugaz reverberar de sus neuronas, gracias a los ojos, pocos o muchos, que alguna vez se detengan en estas letras.

Darrer capítol del llibre El olvido que seremos de Héctor Abad Faciolince

Publicat dins de Lectura recomanada | Deixa un comentari

Dia Mundial de la Poesia 2022

Publicat el 21/03/2022 per violantmarti

SI PUC
Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et vibra en aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?

Gabriel Ferrater “Les dones i els dies”, 1968 [ Menja’t una cama 2 , 1962]”

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari