Vilaweb Vicenç Partal Editorial – 26.10.2022

El 18 de maig de 1968 era dissabte. A París aquella setmana la vaga general d’estudiants i treballadors havia portat el govern i el règim a un pas de caure. A Txecoslovàquia Alexander Dubček acabava d’anunciar el seu programa de reformes democràtiques, l’anomenada “Primavera de Praga”, amb què obria una esperança inèdita a l’altra banda del teló d’acer. A la Ciutat de Mèxic els estudiants de la UNAM ja havien començat les protestes que van acabar amb la matança olímpica de Tlatelolco i als Estats Units l’assassinat a l’abril de Martin Luther King havia desencadenat una reacció nacional de protestes i violència racial que acabà estenent-se a més de cent ciutats. Al Vietnam, epicentre de tantes i tantes coses aleshores, s’havia engegat el mes abans l’ofensiva del Tet i ja poca gent dubtava que la totpoderosa Amèrica acabaria derrotada pel Viet Cong.

Aquell 18 de maig a Madrid milers d’estudiants omplien el vestíbul de la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat Complutense. Molts s’hi havien colat, però els qui havien pagat s’havien gastat vint-i-cinc pessetes per escoltar Raimon. El cantant només tenia vint-i-set anys i aquell dia es trobava cara a cara amb més de sis mil assistents que hi anaven per a cantar –cantar en català a Madrid– les seues primeres cançons, convertides en emblema contra una dictadura que tardà encara molts anys a desaparèixer –si és que avui ja ha desaparegut. El recital va acabar amb un Raimon poderós cantant més enllà de les seues forces el “Diguem no!” i amb milers de persones irrompent a l’exterior electrificades i tallant la via pública fins al carrer Princesa de Madrid, plenes de la llibertat que el cantant de Xàtiva els havia posat al cor. Ells no ho sabien, aleshores, però entre els cotxes aturats i envoltats de manifestants hi havia el d’una espantada Sofia de Grècia que, anys després, ho va explicar encara tremolant de por.

Poc temps després, Raimon va escriure “18 de maig a la Villa“, una de les seues cançons més conegudes, un himne que conté aquests versos, tan encertats com inoblidables: “Per unes quantes hores/ ens vàrem sentir lliures,/ i qui ha sentit la llibertat/ té més forces per a viure.” La lletra encara avui esborrona molta gent. Perquè és la pura veritat i perquè som molts que ho hem viscut, això, que sentir-nos lliures ens dóna més forces, en la pròpia pell.