Centenari naixement Boris Vian

BorisVian

Avui fa 100 anys naixia prop de París, Boris Vian. Durant la seva vida va fer servir molts heterònims, molts d’ells anagrames del seu nom…

Se’l coneix com a novel·lista, dramatug, poeta, músic de jazz, periodista, traductor, i enginyer…

Fa molts anys vaig llegir el llibre de contes curts  Lobo-Hombre i em va agradar molt. Ara tinc previst llegir La espuma de los días.

 

 

Publicat dins de Efemèrides | Deixa un comentari

Setmana dedicada a les dones

Amy

Amy Beach

Aquesta setmana Catalunya Música ha dedicat gran part de la seva programació a les dones: compositores, intèrprets… que durant molts anys han estat silenciades i apartades del món musical dominat per homes.

Això m’ha permès descobrir gran quantitat de dones: Amy Beach, Fanny Mendelssohn, Clara Shummann, Cécile Chaminade, Lili Boulanger…

Quan talent amagat!

Encara hi ha tan per fer. Esperem que aquesta iniciativa es matingui durant tot l’any i no només aquesta setmana!.

 

 

Us deixo l’enllaç amb la llista de compositores que he trobat a internet: https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_dones_compositores

Publicat dins de Calaix de Sastre, Efemèrides | Deixa un comentari

Avui Sant Medir

Tants anys vivint a Gràcia i mai he parlat de la llegenda de Sant Medir, festa que avui se celebra.

Medir i favesMedir era un pagès que vivia a una masia a la vall de Gausac, al vessant nord de la serra de Collserola, a mig camí enre Barcelona i Sant Cugat.
Cap l’any 303 dC els cristians de Barcino eren perseguits per Dacià i el bisbe Sever va fugir cap a Octavià, (Sant Cugat). A mig camí es va trobar a Medir que estava sembrant faves. El bisbe li va explicar el motiu de la seva fugida i li va demanar que si li preguntaven per ell, que respongués ambla veritat: que havia passat en el moment que plantava les faves. 

Quan el bisbe Sever va marxar les faves miraculosament van créixer i florir com si fes mesos que estiguessin plantades. Aleshores van arribar els soldats que perseguien a Sever i al trobar a Medir li van preguntar pel bisbe Sever, i ell va respondre la veritat: que el bisbe havia passat per allà mentre ell plantava les faves. Els soldats romans van pensar que Medir es burlava d’ells i que protegia al bisbe, així que el van portar pres i quan van capturar a Sever els van martiritzar a tots dos i van degollar a Sant Medir.
Anys més tard es construí l’ermita dedicada a Sant Medir.
Cada 3 de març es reuneixen a l’ermita per celebrar la seva festivitat…
Però encara hi ha un altre miracle relacionat amb aquest Sant… el deixo per l’any proper…

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Enric Casassas: Premi d’honor de les Lletres Catalanes

mati agost

Sextina

Dóna’m dóna’m
dóna’m aire
dóna’m cerca
dóna’m corda
dóna’m quasi
dóna’m mata’m

Mata’m mata’m
mata’m dóna’m
mata’m quasi
mata’m aire
mata’m corda
mata’m cerca

Cerca cerca
cerca mata’m
cerca corda
cerca dóna’m
cerca aire
cerca quasi

Quasi quasi
quasi cerca
quasi aire
quasi mata’m
quasi dóna’m
quasi corda

Corda corda
corda quasi
corda dóna’m
corda cerca
corca mata’m
corda aire

Aire aire
aire corda
aire mata’m
aire quasi
aire cerca
aire dóna’m

Dóna’m aire
cerca corda
quasi mata’m

Enric Casassas

 

Publicat dins de Albada, Poemes | Deixa un comentari

La meva ànima té pressa

WhatsApp Image 2020-02-21 at 07.47.21

En el 75è aniversari de la mort de Mario d’Andarde

La meva ànima té pressa

Vaig comptar els meus anys i vaig descobrir que tinc menys temps per viure d’ara endavant, que el que vaig viure fins ara.
Em sento com aquell nen que va guanyar un paquet de dolços; els primers els va menjar amb gust, però, quan va percebre que en quedaven pocs, va començar a assaborir-los profundament.
Ja no tinc temps per a reunions interminables on es discuteixen estatuts, normes, procediments i reglaments interns, sabent que no s’aconseguirà res.
Ja no tinc temps per suportar persones absurdes que, malgrat la seva edat cronològica, no han crescut.
El meu temps és escàs com per discutir títols. Vull l’essència, la meva ànima té pressa … Sense gaires dolços en el paquet …

Vull viure al costat de gent humana, molt humana.
Que sàpiga riure dels seus errors.
Que no s’envaneixi, amb els seus triomfs. Que no es consideri electa abans de l’hora. Que no fugi de les seves responsabilitats.
Que defensi la dignitat humana.
I que desitgi tan sols caminar al costat de la veritat i l’honradesa.
L’essencial és el que fa que la vida valgui la pena.
Vull envoltar-me de gent que sàpiga tocar el cor de les persones …
Gent a qui els cops durs de la vida van ensenyar a créixer amb tocs suaus en l’ànima
Sí …, tinc pressa …, tinc pressa per viure amb la intensitat que només la maduresa pot donar.
Pretenc no malbaratar cap part dels dolços que em queden … Estic segur que seran més exquisits que els que fins ara he menjat.
La meva meta és arribar al final satisfet i en pau amb els meus éssers estimats i amb la meva consciència.
Tenim dues vides i la segona comença quan t’adones que només en tens una …

Mário d’Andarde
(Sao Paulo 1893-1945)
Poeta, novel·lista, assagista i musicòleg
Un dels fundadors del modernisme Brasiler

Publicat dins de Albada, Calaix de Sastre, Efemèrides, Poemes | Deixa un comentari

Blau: el color del Modernisme

Azul_cartell_desktop_ca

Exposició a Caixa Forum – Mallorca del 19/2 a 31/3

El color blau defineix el caràcter espiritual i estètic de l’art d’entre segles, representa un vincle poètic entre els fenòmens de la natura i els estats anímics.

Les obres modernistes s’omplen de paisatges crepusculars, de cels a mitjanit, de paratges muntanyosos, de platges i de mars, però també d’escenes quotidianes i de retrats que fan servir una gran varietat de blaus per manifestar el misteri o el subconscient.

PD: Dedicat al Lluís que m’informa de coses boniques de la vida.
Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Visites d’obra

Visita d'obres reflexos

Visita d’obres al molí de Sant Jordi: avui prova d’estanquitat de la coberta

Visites d’obres

Durant tants anys he començat el dia
en l’ordenat desordre de les obres.
Davant de casa en comencen una.
La contemplo amb freqüència,
recordo com s’anava fent de dia
entremig de l’estrèpit
dels discos en tallar planxes d’acer
i el so ultratjant que té el martell mecànic.
Perforar i trencar per construir:
aquesta música contemporània
de la destrucció justificada.

Després de la visita
buscava un bar on estar sol, salvat
del soroll però dintre del soroll,
amb l’àngel gris d’una estructura als vidres.
El cel de formigó en els suburbis,
humit, sempre endurint-se, tot el ferro
rovellat, laboral, una tendresa
que sento encara quan pedrega el temps
als vidres de la meva intimitat.
La vida acaba com comencen les obres:
perforar i trencar per construir.
Una destrucció justificada.

Joan Margarit

 

PD: Dedicat a l’Artur i al Ramon que avui estan de visita d’obres al Molí

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari