Atzucac

Atzucac al carrer del Forn vell a Sant Jordi del Maestrat

Atzucac [1238; de l’àr. az-zuqâq ‘carrer estret’]

Els àrabs ens van deixar un seguit de termes propis que ens hem anostrat. Barri, per exemple, és un mot àrab que en àrab vol dir ‘els afores’, les cases que hi havia fora muralla. Els aljubs també tenen nom i invenció àrab i són els dipòsits que recullen i conserven aigua de la pluja, al camp, per regar.

Entenem per atzucac un carrer sense sortida, tot i que el sentit primigeni parli només d’estretor. Per analogia diem que un problema del qual no trobem la solució és també un atzucac. O una jugada forçada del joc d’escacs que va en detriment propi.

Extret de Garbells de llengua CAL

Publicat dins de Etimologies | Deixa un comentari

El olvido que seremos

Héctor Abad Gomez

EL OLVIDO

Todos estamos condenados al polvo y al olvido, y las personas a quienes yo he evocado en este libro o ya están muertas o están a punto de morir o como mucho morirán -quiero decir, moriremos- al cabo de unos años que no pueden contarse en siglos sino en decenios. “Ayer se fue, mañana no ha llegado, / hoy se está yendo sin parar un punto, / soy un fue, y un será, y un es cansado (…)” decía Quevedo al referirse a la fugacidad de nuestra existencia, encaminada siempre ineluctablemente hacia ese momento en que dejaremos de ser.

Sobrevivimos por unos frágiles años, todavía, después de muertos, en la memoria de otros, pero también esa memoria personal, con cada instante que pasa, está siempre más cerca de desaparecer. Los libros son un simulacro de recuerdo, una prótesis para recordar, un intento desesperado por hacer un poco más perdurable lo que es irremediablemente finito. Todas estas personas con las que está tejida la trama más entrañable de mi memoria, todas esas presencias que fueron mi infancia y mi juventud, o ya desaparecieron, y son solo fantasmas, o vamos camino de desaparecer, y somos proyectos de espectros que todavía se mueven por el mundo. En breve todas estas personas de carne y hueso, todos estos amigos y parientes a quienes tanto quiero, todos esos enemigos que devotamente me odian, no serán más reales que cualquier personaje de ficción, y tendrán su misma consistencia fantasmal de evocaciones y espectros, y eso en el mejor de los casos, pues de la mayoría de ellos no quedará sino un puñado de polvo y la inscripción de una lápida cuyas letras se irán borrando en el cementerio. Visto en perspectiva, como el tiempo del recuerdo vivido es tan corto, si juzgamos sabiamente, “ya somos el olvido que seremos”, como decía Borges. Para él este olvido y ese polvo elemental en el que nos convertiremos eran un consuelo “bajo el indiferente azul del Cielo”. Si el cielo, como parece, es indiferente a todas nuestras alegrías y a todas nuestras desgracias, si al universo le tiene sin cuidado que existan hombres o no, volver a integrarnos a la nada de la que vinimos es, sí, la peor desgracia, pero al mismo tiempo, también el mayor alivio y el único descanso, pues ya no sufriremos con la tragedia, que es la conciencia del dolor y de la muerte de las personas que amamos. Aunque puedo creerlo, no quiero imaginar el momento doloroso en que también las personas que más quiero -hijos, mujer, amigos, parientes- dejarán de existir, que será el momento, también, en que yo dejaré de vivir, como recuerdo vívido de alguien, definitivamente. Mi padre tampoco supo, ni quiso saber, cuándo moriría yo. Lo que sí sabía, y ese, quizá, es otro de nuestros frágiles consuelos, es que yo lo iba a recordar siempre, y que lucharía por rescatarlo del olvido al menos por unos cuantos años más, que no sé cuánto duren, con el poder evocador de las palabras. Si las palabras transmiten en parte nuestras ideas, nuestros recuerdos y nuestros pensamientos -y no hemos encontrado hasta ahora un vehículo mejor para hacerlo, tanto que todavía hay quienes confunden lenguaje y pensamiento-, si las palabras trazan un mapa aproximado de nuestra mente, buena parte de mi memoria se ha trasladado a este libro, y como todos los hombres somos hermanos, en cierto sentido, porque lo que pensamos y decimos se parece, porque nuestra manera de sentir es casi idéntica, espero tener en ustedes, lectores, unos aliados, unos cómplices, capaces de resonar con las mismas cuerdas en esa caja oscura del alma, tan parecida en todos, que es la mente que comparte nuestra especie. “¡Recuerde el alma dormida!”, así empieza uno de los mayores poemas castellanos, que es la primera inspiración de este libro, porque  es también un homenaje a la memoria y a la vida de un padre ejemplar. 

Lo que yo buscaba era eso: que mis memorias más hondas despertaran. Y si mis recuerdos entran en armonía con algunos de ustedes, y si lo que yo he sentido (y dejaré de sentir) es comprensible e identificable con algo que ustedes también sienten o han sentido, entonces ese olvido que seremos puede postergarse por un instante más, en el fugaz reverberar de sus neuronas, gracias a los ojos, pocos o muchos, que alguna vez se detengan en estas letras.

Darrer capítol del llibre El olvido que seremos de Héctor Abad Faciolince

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Dia Mundial de la Poesia 2022

SI PUC
Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et vibra en aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?

Gabriel Ferrater “Les dones i els dies”, 1968 [ Menja’t una cama 2 , 1962]”

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

Les calces són les mitges?

Extret de VilaWeb – Ras i curt – Jordi Badia Pujol – 4/3/2022

Enumerem una vintena de “falsos amics interns”, mots que tenen un significat diferent segons el dialecte. Una llista valuosa si voleu evitar confusions, de vegades importants.

En l’estudi de les llengües el concepte de “fals amic” té una certa importància. Molt sovint es presenta com un joc divertit, però certament cal tenir-lo en compte si volem evitar confusions. Si mirem les llengües de l’entorn, ho entendrem de seguida. En italià, per exemple, un autista és un conductor i una officina és un taller o un garatge. En francès, un fracas és un terrabastall i un pastis, com és sabut, una beguda. En espanyol, una cama és un llit, acostarse vol dir ajeure’s i la venda és una bena…

Si hi ha aquestes “coincidències divergents” entre llengües, també en trobem d’internes, és a dir, mots que en un parlar volen dir una cosa i en un altre, una altra. Vegem, doncs, una llista d’urgència de “falsos amics interns“.

Si sou del Principat i aneu, per exemple, al País Valencià, no us espanteu si una dona acalorada diu que les calces li fan nosa, perquè calces és allò que al Principat en diuen mitges. No fa gaires decennis, dels pantalons en dèiem calces o calçons a tot arreu.

Així mateix, si a un principatí li dieu que porteu la samarreta banyada, potser no us acabarà d’entendre, perquè ell diria que la porta mullada molla. I moll, justament, a la major part del domini lingüístic no vol pas dir ‘xop’, sinó ‘tou’ o bé ‘fluix’. D’ací ve el bocamoll (‘fluix de boca’, podríem dir-ne) que no té res a veure amb la mullena bucal.

Una confusió entre els habitants de les Balears i la resta és el verb trempar. Si ens diuen “Ja l’has trempat, l’enciam?”, simplement ens demanen si ja l’hem amanit.

Parlant de malentesos de caràcter sexual, tenim també el cas de pardal, que a Mallorca, a Eivissa, a València i al sud del Principat és el penis. Per evitar la confusió, l’ocell rep noms diversos, com ara teuladí.

I, ara que parlem d’animals, mallorquins i menorquins d’un gat en diuen moix, tant si el veuen tristoi com xiroi.

Si sentim un valencià que parla de fer comboi no ens imaginem pas un conjunt de vehicles o de soldats, sinó alguna mena de gresca festa, generalment amb força gent.

Ara imaginem-nos que un amic del Principat ens convida a casa seva i, havent dinat, li diem que ens deixi escurar. No ens ha d’estranyar que ens faci cara d’esparverat, perquè entendrà que encara tenim gana i volem rosegar els ossos del pollastre. Li haurem d’aclarir que simplement ens oferim a rentar els plats.

Parlant de menjar, si visiteu el Rosselló i us anuncien juliana no penseu pas en una sopa, perquè menjareu bacallà.

Si sou de Catalunya, quan algú d’un altre punt del país us digui que s’ha llevat les sabates no us penseu pas que les havia posades a dormir. Simplement, se les ha tretes.

Quan anem a les Illes Balears, si algú ens diu que és picapedrer no ens l’hem pas d’imaginar picant pedra: és un treballador de la construcció amb uns certs coneixements de l’ofici. Vaja, allò que al País Valencià en diuen obrer o obrer de vila i al Principat, paleta.

En una casa bona catalana, us sobtarà que a la senyora que hi treballa li diguin minyona, encara que no sigui jove. És la manera com els principatins anomenen les criades.

Si aneu a Menorca, o a Mallorca, i a les set del matí us diuen què voleu per berenar, no us penseu que us volen aixecar la camisa. Així és com hi anomenen l’esmorzar. També hem de tenir en compte, si anem al País Valencià, que la gent hi sol fer dos esmorzars: el primer, molt lleuger, és el desdejuni.

Visitant les comarques del nord, o bé Mallorca, veureu que totes les nines parlen, perquè allà una nina no és pas cap joguina, sinó una xiqueta nena. I si de les nenes en diuen nines, com en diuen de les nines? Doncs depèn: a Mallorca i a l’Empordà, per exemple, són pepes; i al Rosselló i al Conflent, patotes.

En algunes comarques valencianes, un podeu trobar que algú té ganes d’estomacar-se. No us penseu pas que sigui masoquista; simplement vol escarxofar-se al sofà.

A Menorca, quan diuen que una noia o una casa és polida no parlen de netedat ni d’endreça, sinó que volen dir que és macaformosa.

Es veu que a Mallorca te’n pots anar un parell de dies de vacances i no treure el cap per la feina durant una setmana. Com s’entén? Doncs perquè un parell mallorquí no són dos, sinó uns quants, una xifra indeterminada.

A bona part del país, els infants tenen padrins encara que no siguin batejats, perquè el padrí i la padrina són l’avi i l’àvia.

N’hi ha que pensen que emprar és un mot culte, i no. Al País Valencià, per exemple, la gent empra (o ampra) moltes coses, però no vol dir que les faci servir, sinó que les manlleva, les demana en préstec.

En fi, aprendre aquests falsos amics (i qui-sap-los més) ens ajudarà a entendre’ns més bé, sense sorpreses.

Aquest article ha estat possible gràcies a les aportacions de Josep Albinyana, Joan Bosch, Núria Cadenes, Jem Cabanes, Esperança Camps, Francesc Esteve i Jordi Palou. Gràcies a tots.

Les fronteres que defineixen l’extensió dels mots no sempre són precises. Per això, tot i haver-me assessorat en el Diccionari català-valencià-balear, demano disculpes per endavant per les errades que pugueu trobar en aquest article.

https://www.vilaweb.cat/noticies/les-calces-son-les-mitges/

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Nina de miraguano

La Maria s’adorm i a fora el vent la bressola. Rum-rum entre les branques, una remor com de mar. La Maria s’adorm i desitjos i encanteris, amagats a la panxa d’una nina, li bressolen el son.

Que el llit es converteixi en un mar esbarriat i els llençols en veles de paper d’arròs, i se t’endugui un aeri oceà de peixos alats i llagostes d’ales d’aigua. I que després, sentint el vertigen de ser gota d’aigua freda de pluja, caiguis i et facis amiga dels calabotins i us passeu el que queda de nit xerrant i mirant les estrelles des de sota aigua.

Que no et facis vella sense fer-te gran i que no et facis gran sense créixer, que no perdis la inèrcia del somriure, que no oblidis la urgència del moment. Que sentis que formes part de la tribu i respectis el teu cos, però vegis que només és una canoa. Que no et senti dir mai: “Sí, soc aquesta mandrosa acumulació d’errors” i que entenguis que estimar és estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement.

Que si t’enamores d’algú, t’entrebanquis contínuament amb el seu nom, que et digui: “T’estimo, però no ho sé escriure”, i que quan us veieu, els vostres ulls, els teus i els seus, siguin com quatre ocells que se us emportin en volades.

Que no siguis com tota aquesta gent que fa la veu trista per telèfon. Que si plores, sentis que el torrent de llàgrimes et neteja, que si te’n vas sentis dir-te: “Quan me mori enyoraré enyorar-te”. Que no t’arribi l’hivern a la primavera de la vida, i que recordis que tots parim pels ulls, que la gent és que s’és, com s’és, el que s’és, qui et fan ser. I entenguis que delires si confies, per un moment, que no ho fas.

Que un dia un noi o una noia et digui: “Estic enamorat de la imperfecció del teu cos, de la lluna dels teus pits, de la carn de la teva cara, de l’aigua dels teus ulls. I el desig, que vol sense saber què vol, em xiscla a cau d’orella”.

Que la memòria no sigui massa fràgil, que et sàpigues donar contínuament a llum i que estimis i et deixis estimar, que sovint és la lliçó més difícil d’aprendre.

I després silenci, sigues només un infant que fa gargots, mantingues la teva innocència lluny de l’abast dels adults, no et venguis mai per una droga de tranquil·litat, per una punyalada amable, per una tendra esgarrapada als llavis. No siguis mai per ningú i que ningú sigui per tu només una guixada a les pupil·les. Procura mantenir algun desig incomplert i sempre purs els orificis del cor: ulls, boca, nas i orelles.

I estigues contenta.

Artista: Orchestra Fireluche – Artista convidat: Pau Riba

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Diccionari feminista: més de cent paraules imprescindibles

Extret de VilaWeb

Sororitat, sostre de vidre, cultura de la violació, cosificació… tots els conceptes que cal saber per a entendre la lluita de les dones i tot allò que l’envolta.

Qui vulgui acostar-se al feminisme avui dia, bé per mitjà de les xarxes socials, bé per mitjà d’assaigs, es trobarà amb una colla d’expressions i conceptes complexos. Molts són neologismes o termes encunyats per autores que han acabat fent-se un lloc en la teoria i l’activisme feministes. Alguns altres, en canvi, són paraules conegudes per tothom, però amb uns matisos que potser passen més desapercebuts. Alguns termes són polèmics i només els reivindiquen alguns sectors del feminisme, a la vegada que són refusats per uns altres. No obstant això, és difícil d’entendre les propostes i polèmiques del moviment sense saber tots els significats d’aquestes paraules. Heus ací un intent d’aplegar i aclarir tots aquests conceptes relacionats amb la lluita pels drets de les dones i tot allò que l’envolta.

Podeu consultar-lo a https://www.vilaweb.cat/noticies/que-es-la-sororitat-un-diccionari-feminista/

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Adéu a Pau Riba

La teva música, el teu estil, les teves cançons i poemes m’han acompanyat durant anys i anys… Avui em diuen que has mort, fa dies que ho esperava i tot i així m’ha colpit.

Em va impactar molt el teu Transnarcís que vaig anar a escoltar sola al Festival del Grec de l’estiu del 1985 a la plaça del Rei. Va ser una nit màgica. Durant anys només escoltava aquest LP, després va ser un CD… que posava a casa inclús quan van nèixer i créixer els fills.

Pau gràcies per la teva màgia, els teus poemes, les teves cançons, la teva música… el teu caràcter iconoclasta, transgressor, alternatiu, còsmic, esbogerrat, trans i sobre tot per donar-me ales per somiar, viure i estimar.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

La Conjectura de Collatz, o 3x + 1 – Exercicis (III)

Exercice 3: La Conjectura amb Ordinador

Podem usar calculadora per a fer aquests càlculs, però si realment volem veure què passa per a moltes
llavors inicials diferents, hem de pensar algun mètode millor. Una forma de millorar l’eficiència dels
nostres càlculs és crear un programa d’ordinador que calculi la trajectòria i el temps total de finalització. Observa el següent programa.

En primer lloc, el programa crea dues variables, la llavor (a la que en aquest exemple hem donat el valor de 8, però que anirà canviant de valor a mesura que es facin els càlculs de la seva trajectòria), i el temps, que sempre comença sent 0, i que anirà augmentant el seu valor fins arribar al temps total de finalització de la llavor escollida. El programa fa el següent: mentres la llavors sigui diferent de 1 (while llavor !=1), el temps augmenta en una unitat (temps=temps+1) i demanem al programa que ens imprimeixi a la pantalla el valor de la llavor (print(llavor)). Si la llavor és parell (això vol dir, si la llavor és divisible per dos, i s’escriu if llavor % 2 == 0:), el programa divideix el valor de la llavor entre 2 (llavor=llavor//2). En cas contrari, és a dir si la llavor és senar, el programa la multiplica per 3 i li suma 1 (else: llavor = (llavor*3)+1).

Fixa’t que aquest programa comença amb un while, que significa “mentres”. Així doncs, el programa s’anirà repetint fins que, finalment, la llavor sigui 1. Llavors el programa haurà acabat de
repetir el while i imprimirà la llavor final (print(llavor)), que serà 1, i el temps total de finalització
(print(“temps” total de finalitzacio”, temps)), que s’haurà anat acumulant en cada repetició
efectuada pel while. Busca un compilador de Python al Google, copia el programa i executa’l.
Modifica el programa per a trobar el nombre menor de 100 amb un temps de finalització major.


La llavor inicial menor de 10^6 amb un major temps total de finalització és 837 799. La menor de
10^7 amb un major temps total de finalització és 8 400 511. La menor de 10^10 amb un major temps total de finalització és 9 780 657 630. Calcula el temps total de finalització d’aquestes 3 llavors.

Extret de Mathematics is not yet ready for such problems –– Paul Erdos

Per saber-ne més: https://www.dcode.fr/collatz-conjecture

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

La Conjectura de Collatz, o 3x + 1 – Exercicis (II)

Exercice 2: Una Òrbita ben particular

Com has vist a l’exercici anterior, no sembla que hi hagi massa relació entre els temps totals de
finalització les diferents llavors inicials. Tot i això, podem obtenir alguns resultats generals:

Què passa amb el temps total de finalització si la llavor inicial és una potència de 2 (com ara
2^4 = 16 o 2^10 = 1024)?

Calcula la trajectòria i el temps total de finalització de la llavor inicial 27. A continuació fes un
gràfic com el de l’exercici anterior d’aquesta trajectòria.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

No hi ha camí per a la Pau, la Pau és el camí

Discurso final de la película El gran dictador de Charlie Chaplin, 1940

“Lo siento. Pero… yo no quiero ser emperador. Ese no es mi oficio, sino ayudar a todos si fuera posible. Blancos o negros. Judíos o gentiles. Tenemos que ayudarnos los unos a los otros; los seres humanos somos así. Queremos hacer felices a los demás, no hacernos desgraciados. No queremos odiar ni despreciar a nadie. En este mundo hay sitio para todos y la buena tierra es rica y puede alimentar a todos los seres. El camino de la vida puede ser libre y hermoso, pero lo hemos perdido. La codicia ha envenenado las armas, ha levantado barreras de odio, nos ha empujado hacia las miserias y las
matanzas. Hemos progresado muy deprisa, pero nos hemos encarcelado a nosotros mismos. El maquinismo, que crea abundancia, nos deja en la necesidad. Nuestro conocimiento nos ha hecho cínicos. Nuestra inteligencia, duros y secos. Pensamos demasiado, sentimos muy poco.
Más que máquinas necesitamos más humanidad. Más que inteligencia, tener bondad y dulzura.
Sin estas cualidades la vida será violenta, se perderá todo. Los aviones y la radio nos hacen sentirnos más cercanos. La verdadera naturaleza de estos inventos exige bondad humana, exige la hermandad universal que nos una a todos nosotros.
Ahora mismo, mi voz llega a millones de seres en todo el mundo, millones de hombres desesperados, mujeres y niños, víctimas de un sistema que hace torturar a los hombres y encarcelar a gentes inocentes. A los que puedan oírme, les digo: no desesperéis. La desdicha que padecemos no es más que la pasajera codicia y la amargura de hombres que temen seguir el camino del progreso humano.
El odio pasará y caerán los dictadores, y el poder que se le quitó al pueblo se le reintegrará al pueblo, y, así, mientras el Hombre exista, la libertad no perecerá.

Soldados no os entreguéis a ésos que en realidad os desprecian, os esclavizan, reglamentan vuestras vidas y os dicen qué tenéis que hacer, qué decir y qué sentir.
Os barren el cerebro, os ceban, os tratan como a ganado y como carne de cañón. No os entreguéis a estos individuos inhumanos, hombres máquina, con cerebros y corazones de máquina.
Vosotros no sois ganado, no sois máquinas, sois Hombres. Lleváis el amor de la Humanidad en vuestros corazones, no el odio. Sólo los que no aman odian, los que nos aman y los inhumanos.

Soldados no luchéis por la esclavitud, sino por la libertad. En el capítulo 17 de San Lucas se lee: “El Reino de Dios no está en un hombre, ni en un grupo de hombres, sino en todos los hombres…” Vosotros los hombres tenéis el poder. El poder de crear máquinas, el poder de crear felicidad, el poder de hacer esta vida libre y hermosa y convertirla en una maravillosa aventura.
En nombre de la democracia, utilicemos ese poder actuando todos unidos. Luchemos por un mundo nuevo, digno y noble que garantice a los hombres un trabajo, a la juventud un futuro y a la vejez seguridad. Pero bajo la promesa de esas cosas, las fieras subieron al poder. Pero mintieron; nunca han cumplido sus promesas ni nunca las cumplirán. Los dictadores son libres sólo ellos, pero esclavizan al pueblo. Luchemos ahora para hacer realidad lo prometido. Todos a luchar para liberar al mundo. Para derribar barreras nacionales, para eliminar la ambición, el odio y la intolerancia.
Luchemos por el mundo de la razón. Un mundo donde la ciencia, el progreso, nos conduzca a todos a la felicidad.

Soldados en nombre de la democracia, debemos unirnos todos.”

Avui dijous gras un dia trist: Rússia ha envaït Ucrània.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari