Joguines trencades: Cavall de cartró

Cavallet de cartro

Il·lusració Herbert Becker© Enter a caption

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

Cavall de cartró

No hi ha al món, cavallet bon minyó
com el meu cavallet de cartró:
té la crin estarrufada,
l’ull alerta i el pèl roig
ni renilla, ni s’enfada,
ni s’espanta ni fa el boig.

Mossegar, mai de la vida!
Tirar coses? – Això mai!
Quan l’agafo per la brida
segueix dòcil com un xai

L’altra tarda que hi jugava
fent-lo córrer massa fort
una roda li saltava
i ara el pobre, va tort.

Però com que és brau i jove
vaig dur-lo a cal ferrer
ell, que tants cavalls adoba
que m’adobi el meu també!

El dibuix era un ferrer cepat davant la fornal. L’home mirava amb simpatia el nen que li ensenyava una rodeta, amb la mà estirada, com demanant-li que li ferrés el cavall. Al costat, un cavall de cartró damunt la plataforma de fusta on sols hi havia tres rodetes esperava dignament la reparació.

Qui pot comprendre l’ànima de l’infant sentint-se cavaller damunt del seu cavall de cartró? I quan en un bri de crueltat infantil el destrueix perquè n’està cansat o la pobra bèstia ensenya les taques del cartró un cop caiguda la pintura, o potser ja no té un ull o a la crinera no li queden a penes pèls?

L’Oriol i el Daniel eren dos germans ben avinguts. Tenien 9 i 7 anys. Llur caràcter tan diferent els complementava. El gran necessitava manar i dirigir i l’altre s’estimava més obeir i trobar els jocs organitzats de bell antuvi pel seu germà.

S’avenien tant, que fins i tot estaven sempre malalts tots dos alhora. Bé… això és per dir-ho d’una forma més maca! La veritat està en el que deia el doctor Freixas: “Si els microbis no fossin microbis sinó ratapinyades que volessin pel pis, tindríem més cura a separar els malalts dels sans”.

Un dia de Reis, asseguts al llit, voltats de contes, papers i llapis de colors per totes bandes -com les illes ho estan amb l’aigua- trucaren a la porta. Eren els avis: cada un duia un cavall de cartró, però quins cavalls! Eren imponents i formidables. Cinc pisos havien pujat a peu els avis amb aquelles baluernes. I els transport dels “animalons” no havia estat pas més fàcil! Amb els braços mig fora del taxi aguantant fort, les mans quasi sense tacte del fred!

El pare quedà perplex quan obrí la porta del pis:

– On aneu, topant de cap en una i altra soca? Però… amb això heu anat pel món?

Els dos vellets només estaven pendents del parell dels vailets, que ja cavalcaven:

– Al llit, fills meus, que tornareu a recaure! I les recaigudes…! – Blasmaven els avis.

Res, allò fou una il·lusió feta realitat, un conjunt de genet i cavall de cartró enfront l’un de l’altre.

– Aneu amb compte! No caigueu…! Procureu..!

El pare intervingué i allí ja no hi havia apel·lació.

– Al llit ara mateix! Dies us sobraran per jugar-hi!

I va ser veritat: arribaren del col·legi i… cap a la “quadra”.

Aquella imaginació de l’Oriol… Aquella bonhomia del Daniel!

La mare ja ho deia comentant-ho amb els avis: “No hi havia fills”. Però… nafra, pelada o cop que sofrien els equins, és clar, allí quedava. No és que hi anessin les mosques, no… però la veritat és que el Galant i el Furiós feien pena. Però s’aguantaven tots dos tibants encara damunt la plataforma de fusta i un dia que l’àvia insinuà treure’ls amb les escombraries, rebé les negatives més contundents de llurs amos.

Ai l’as…! Un dia, els ulls vius i escorcolladors de l’Oriol s’aturaren contemplant un camió de repartiment de carn. Aquells homes amb un gran drap a l’esquena tacat de sang, doblegats sota el pes de mig be o unes costelles o una cuixa de vedella trontollant, la pell tibada i blanquinosa gairebé transparent… i aquelles lletres vermelles com un mata-segells gegantí, el van emocionar.

Arribà a casa i es tancà amb son germà al quarto on els llits plegables els permetien una certa llibertat de moviments, i allí començà la tortura dels poltres.

En un moment donat, la mare, corpresa per tant de silenci, obrí la porta lentament i guaità, tornant a fer nostres les paraules de la Vaca cega (tal i com havia fet el pare al saludar els avis) ara hi afegirem: “reculà afrontada”. Davant d’ella, com en un ritu d’una estrafolària religió, els dos nois, amb una tovallola a l’esquena, traslladaven les cuixes i les paletilles dels esquarterats cavalls! Els altres trossos també esperaven torn per ser col·locats en el caixó de fusta on hi havia les joguines jubilades. Cap de sencera, és clar.

    “*”*”*”*”*”*”*”*”*”*”

 

Publicat dins de Extra d'estiu | Deixa un comentari

A la figuera

lamina figueraEnguany l’estiu m’ha regalat descobrir unes figueres amagades i, quan surto a passejar cada tarda quan el sol baixa, em regalen la seva preuada fruita. De tantes que hi ha podré fer melmelada de figues!

He buscat poemes sobre figueres i he fet aquest petit recull

Figuera

la figuera,
arbre de mel,
antic i nostre
i amic del mar,
veig que brotona
adelerada
per no fer tard.

Clementina Arderiu
(1889-1976)

 

Figuera

Oh figuera, l’àvia plàcida, badoca,
dilatant les tèbies fulles maternals
com les dues flonges ales d’una lloca,
retraient llunyanes notes pastorals!

Guerau de Liost
(1878-1933)

 

Figuera moruna

Figuera moruna
que adorms el sentit,
nirvana de lluna,
sensual de la nit.

Solemne figuera,
església del vent;
cançó que delera
son ritme d’orient.

Umbracle de l’oci.
magnífic parany,
on fan llur negoci
les festes de l’any.

Bernat Artola
(1904-1958)

A la figuera

L’ombra que fa és fresca, densa i perfumada.
És ampla, com covant i oferint el seu fruit
saborós i dolcíssim a qui sap acollir-s’hi.
Diuen que es complau amb la presència de l’home
i que, agraïda, esdevé més fèrtil.

del llibre Ronda dels veïns de l’ermita
Alfons Roig
(1903-1987)

 

Val la pena aquest enllaç
https://metode.cat/revistes-metode/document/les-esponeroses-figueres.html

 

Senia: mar i figuera

Figuera a la desembocadura del riu Sènia

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

Avui ha mort Pere Casaldàguila

PCD

Diumenge nit, escolto que ha mort Pere Casaldàliga, el claretià nascut a Balsareny el 1928 i que va marxar com a missioner a Sao Félix d’Araguaia a l’estat del Mato Grosso a Brasil. Sempre ha estat vinculat a la teologia de l’alliberament i és considerat un gran defensor dels drets de les persones menys afavorides. Va construir una Església popular, oberta, compromesa i que decididament opta pels més pobres. Va denunciar els malractaments i l’explotació que patien els camperols, els peons i els pobles indígenes per part dels terratinents i empreses de l’agronegoci.. Va esdevenir Bisbe d’aquesta prelatura de l’Amazonia durant 40 anys. Durant la seva vida va rebre nombroses amenaces de morti va patir diversos intents d’assassinat.

Quan jo tenia 10 anys em van parlar d’ell i de la seva lluita a les classes oprimides del Brasil.  Sempre l’he tingut molt present.

M’agrada molt el seu epitafi:

Al final del camí em diran
has viscut?
has estimat?
I jo, sense dir res obriré el meu cor, ple de noms.

 
Descansa en Pau
 

Publicat dins de Obituari | Deixa un comentari

Quiosc

450px-191_Quiosc_de_l'Arpa,_pl._Fius_i_Palà_(Manresa)

Quiosc de l’Arpa a Manresa

Quiosc [1888; del francès kiosque, i aquest, del turc köşk ‘pavelló luxós de jardí’]

Parlem de Turquia. De fa uns segles ha anat creixent a Europa la tradició de dotar les ciutats de jardins per a ús públic, semblants als que tenien els palaus de la noblesa. I aviat es va posar de moda construir-hi petites edificacions voltades de columnes i obertes de totes bandes, que servissin per a la recreació i d’aixopluc. Es van fer copiant els kösks turcs, unes glorietes típiques dels seus famosos jardins. Per això se’ls va anomenar quioscs. De bell antuvi, als quioscs, s’hi venien flors, begudes, diaris. Actualment s’ha estès el significat a qualsevol botiga de diaris col·locada al carrer.

Extret de Garbells de llengua CAL

Publicat dins de Etimologies | Deixa un comentari

Carnestoltes i roses: Minuet (II)

Minuet

Il·lustració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

[…]

Minuet (II)

Havien passat uns dotze anys. Jo treballava aleshores d’infermera nocturna en una clínica. A casa no hi havia pare i jo era la gran de molts germans. Mai se’m va acudir que renunciar a les diversions que veia que tenien les noies de la meva edat, fos una cosa meritòria. S’havia de fer i res més.

Se m’havien negat les revetlles i totes les festes que eren l’única excusa perquè una noia sortís de nit. Jo sí que hi sortia, i cada dia. Era el meu pa!

A l’Avinguda del Tibidabo hi vivia una amiga que de petites anàvem plegades a les Escoles Franceses. Amb més o menys freqüència sempre ens havíem anat relacionant, però amb més intensitat quan la guerra.

A casa seva (val la pena explicar aquesta anècdota) s’hi van instal·lar un metge d’hospitals militars. Aquest senyor i la seva família… i sacs de menjar, MENJAR! En aquell temps que a casa demanàvem a la veïna que no llencés les pellofes de les faves!!

Un dia, vaig anar a la torre a veure la meva companya. El seu parlar era graciosíssim i ambdues distrèiem les cabòries amb unes xerrades divertides que de vegades interrompien les sirenes avisant el bombardeig. A l’altra banda de la grandiosa casa, s’hi estava el metge amb els seus. La família coneguda meva, allí en aquelles habitacions no se’ls havia perdut res.

Però un dia, la meva confident em digué: “treu-te les sabates, al rebost hi ha un sac de llet en pols!”. Amb el cor ocupant-me tot el cos entràrem en aquell recinte atapeït de minestra. Fou una mil·lèsima de segon, ella ensorrà la mà dintre el sac, la tragué plena de la llet cobejada i me la posà ràpidament a la boca. En sortir vam quedar aterrides: fora el passadís s’acostava la senyora del doctor. No s’adonà d’on veníem i en passar pel nostre costat ens va dir “Hola”. Jo li vaig respondre quasi sense alè: “Bon dia”.

La llet en pols que tantes angoixes ens havia costat, sortí disparada de la meva boca i em diexà la cara blanca com un pierrot. La dama seguí passadís enllà, aliena a la meva tragèdia. Aquestes situacions són les que fan d’un amic l’alter ego. Ella tenia la monomania que jo no vivia, que no sabia res de res, i jo veia que era veritat que hi patia.

Per tant no és d’estranyar l’alegria que vaig proporcionar-li un dia que em vaig “soltar el pelo” com diuen els castellans i acceptar acudir a un ball de Carnaval que ella i el seu germà organitzaven.

Una companya meva em feia de grat la substitució… I per primer cop en la vida, el meu cos sentí el contacte d’unes sedes, velluts i farbalans. La disfressa era de la meva amiga, ella ho organitzava i ho solucionava tot.

Era un vestit de Pompadour, afavoridor i imponent. En entrar en el vestíbul, m’esperava una sorpresa: el seu germà, un xicot ben plantat i educadíssim, m’agafà de la mà dreta, enretirà el peu esquerre un xic enrere i amb la mà del mateix cantó en el dors, em feu una magnífica reverència. M’he descuidat de dir que ell anava fent joc amb el meu vestit: perruca blanca amb bucles, casaca, en fi, una parella que m’envaí d’alegria.

Pendent de mi tota la nit, posats en el tràngol d’aquella barreja d’èpoques entre napoleons, mexicans, pirates, gitanos, bandits i odalisques, tot ho veiem com a través d’un vidre glaçat on els que ens envoltaven es movien distants, lluny del nostre món de fantasia que jo no havia mai assaborit…

A cau d’orella jo sentia la música i la lletra del meravellós minuet d’Apel·les Mestres, i era per mi superior a les estridents melodies d’aquelles congues, fox-lents, o altres músiques de furiosa actualitat.

No ho semblava des del carrer que aquella sumptuosa torre tingués per la banda del darrere un magnífic jardí preciós, ubèrrim, fantàstic. En aquell moment tots dos ens l’estàvem mirant. Era cert: amb el brogit ni sentíem gairebé el que ens dèiem. I teníem tants desitjos de què parlar!

Però ràpidament vaig notar que em prenien pel braç. Era l’amfitriona que m’arrencava amb brusquedat de l’entrada del paradís. Em portà de pressa al rebedor. La grandiosa lluna de la cornucòpia m’ensenyà una dona jove amb perruca alta i rinxols, un vestit de somni i un ventall de blonda a les mans. Era jo! I… qui ha estat lleig als vint-i-dos anys?

Davant meu, una senyora amb sabatilles i cara anguniosa desentonava del nostre ambient de serpentines música i guirigall. Era la veïna de la torre del costat, a qui la meva amiga havia tingut la delicadesa de preguntar si la festa molestaria al seu marit perquè estava bastant greu. Vaig col·legir que s’hi havia quedat a fer-los companyia i al preguntar-li si es tornaria a disfressar de Pompadour, ella digué que no, que enguany aquesta disfressa la lluiria una amiga estimada de tota la vida que era infermera. Les converses vénen rodades i, ves per on, en el subconscient de la capficada senyora, una frase dita sense importància, hi quedà ben emmagatzemada.

La pobra, em mirava suplicant. El practicant acabava de telefonar-li que li era impossible anar a posar la penicil·lina al malalt. En aquell moment la penicil·lina, cal recordar que s’injectava cada tres hores. Naturalment, vam travessar els dos jardins: un príncep de contes de fades, una odalisca amb vels i pantalons bufats al turmell, i jo, veritable Venta-focs formosament abillada, on el rellotge en tocar les dotze, no em portava a baixar les escales temorosa que es trenqués l’encantament, sinó a punxar un malalt!

El marit, prostrat, dormia tranquil. Mentre jo ho preparava tot dissolent la polsina en el sèrum, la senyora amorosament el cridà:
– Jaume, au, mira que et vénen a posar la injecció!

L’home primer remugà i entreobrí els ulls. Però tot seguit, amb una agilitat impròpia de la seva afecció s’incorporà, es posà dret damunt l’alfombreta del costat del llit rígid, completament desorientat. La seva dona maldava per posar-lo al llit:
-Però què fas? Et refredaràs! Que t’has tornat boig?

Jo comprenc que potser sí que, pobre senyor, no distingia si allò era realitat o un malson: estar ensopit a trenta-nou graus de febre i que et desperti la mateixa Pompadour amb la xeringa d’injeccions a la mà…!

Ja no vam tornar al saló, des de fora vam observar uns moments el vertigen dels de dins: el xampany començava a escampar els seus efectes: ballaven, reien, molts tenien la copa a la mà, altres la deixaven mig buida i després n’agafaven una altra que no era la seva…

Si riure d’aquella manera era gaudir, si esvalotar-se perdent el sentit del ridícul era tot el que jo m’havia deixat perdre… la veritat és que ja els ho regalava!

Jo, mentalment m’atrevia a renovar la lletra del Minuet: “Ací l’aire té la fragància de les roses a mig obrir…”

Que lluny tant de soroll! Les màscares, els dominós, totes les disfresses que gesticulaven sota la gran aranya de la sala.

En abandonar el jardí, confiàvem en la discreció de les roses, car, segons la poesia comenta, tant els escau guardar secrets.

– Tornem al llibre si és que vostè no està fatigat d’escoltar-me! Fa tanta estona que no el sento parlar…

El meu oient respongué:

– Ja li he dit que no pensava interrompre per no tallar-li el fil del relat. Segueixi, si li plau: dels vint-i-vuit dies de travessa al “nostre Tibet” sols n’hem consumit tres o quatre…!

– Recordo -vaig aclarir-li jo- que el llibre era acolorit tot en tons blavosos. Un blau entre turquesa i nit. Un blau que sols l’he vist en el mar des de les platges de Menorca.

·········

Publicat dins de Extra d'estiu | Deixa un comentari

Els paletes i la gràcia de Déu

Visita d'obres reflexos

Prova d’estanqueitat al Molí de Sant Jordi

Estem fent obres i recordo la dita que fa mesos em va dir la meva cosina Diana:

Els paletes sempre estan en gràcia de Déu…..

El dia que van arribar després de gairebé un any més tard de l’acordat vam exclamar:

– Gràcies a Déu que han arribat!

Les feines sempre duren més del previst: les pluges torrencials del novembre, l’huracà Glòria i la COVID 19… Ara la pols i el soroll i … El ferrer que no acaba l’escala i les baranes, el fuster que no posa les portes, el lampista que no instal·la els inodors, la companyia de l’aigua que no fa l’escomesa…

Esperem amb ganes poder dir ben aviat:

– Gràcies a Déu que marxen!!!

 

PD: Dedicat  al Ramon i a la a la Diana, ambdós arquitectes i coneixedors del ram dels paletes i altres treballadors de l’obra.

Publicat dins de Calaix de Sastre | 1 comentari

Carnestoltes i roses: Minuet (I)

Minuet

Il·lustració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

Minuet (I)

Oh marquesa si és cert com diuen,
que balleu com un serafí,
si volguéssiu fer-me la gràcia
de ballar un minuet amb mi!

No sentiu? Com el preludien
la viola i el violí
el saló s’omple de parelles
molt millor s’estarà al jardí

Allà l’aire té la fragància
de les roses a mig obrir
el passeig sota el clar de la lluna,
no és ben cert que el preferiu?

I si un cas arribeu a caure
mon braç us farà de coixí
la caiguda serà el preludi
d’un record, molt dolç per a mi!

No temeu… Si algú ho ha de veure,
són les roses a mig obrir
i les roses, són molt discretes
i a ningú ho tornaran a dir…

Aquesta cançó tan delicada, tan subtil, no hi era en el llibre del qual li parlo. També és d’Apel·les Mestres, aquest minuet és molt conegut. Però ara m’ha vingut a la memòria el primer cop que la vaig sentir, i em sembla que també val la pena fer-ne una mica d’història que acabarà com en un bonic conte d’amor.

De petita jo era una nena de les que es deia “pot anar a tot arreu”. “Tot arreu” eren precisament els llocs on un infant ha d’estar atent, quiet, una mica encarcarat. Reconec que aquesta inhibició de les meves actituds pròpies d’un infant no m’enutjava gaire: als nou anys assistia habitualment amb el meu pare als concerts de l’Orfeó Català perquè ell n’era soci. Curiosament, al Palau de la Música aleshores l’anomenaven l’Orfeó Català. Escoltava els solos de la Pepeta Fornés en el Cant dels ocells o l’agut impressionant de la Mort de l’escolà quan la veu ja semblava de vidre, de cristall fet sonar amb les ungles, en el moment que l’ànima de l’infant entra al cel…

De vegades, moltes vegades, els ulls se m’omplien de llàgrimes. Recordo que aleshores, del meu interior emocionat, sortia l’infant i jugava: aclucava lentament els ulls i entre pestanyes i llàgrimes ho veia tot distorsionat, un xic fantasmagòric. La noia de sota el salze semblava que es movia fent-se la trena “a sos rics cabells d’or”, o el cavall de l’altra banda emprenia una carrera amb aquelles potes que pengen, que penjaven damunt els cantaires. Mentrestant, la lluna s’aixecava, veia les monges ballar la sardana, i els deia amorosa: “Balleu, balleu!”.

Molts diumenges al matí, el meu oncle, que era el saxo de la Banda Municipal, se m’emportava als concerts del Palau de Belles Arts. Els que fa anys que vivim a Barcelona ja sabem que ara hi ha els Jutjats Municipals. El meu oncle amb l’uniforme de músic i l’estoig de l’instrument a la mà, se’m representava com una autoritat. La gorra de plat, els pantalons amb una ratlleta de dalt a baix… El tiet tenia la paciència d’agafar el Solfeo de los solfeos i iniciar-me de tant en tant en aquelles rodonetes i taques negres que damunt de cinc ratlles, feien “dir” tantes coses als músics.

La Banda la dirigia el mestre Ricard Lamote de Grignon. La peça del repertori que a mi més m’agradava i tenia la sort que la repetien molt sovint era l’Andante de la 5a simfonia de Beethoven. Jo estava pendent si el flautista es recordaria de fer aquelles notes ràpides que acaben la frase. Aquell senyor em feia patir: espolsava l’instrument, hi passava un drap, tombava el cap. “Ara no ho tocarà!” pensava jo que de cor sabia tota la melodia inefable andante.

Però sí, quan tota l’orquestra ja havia fet les vegades pertinents aquell “fa sol la sol” ell, el músic, com si baixés d’una altra galàxia prenia entre els dits la flauta i responia com un ocell “fa sol la sol”. I aleshores TOTS li corroboràvem: “fa sol la sol, sol sol sol”. En acabar els braços contundents del Mestre, semblava que els abraçava amorosament a TOTS.

El meu padrí, tampoc tenia fills. Com que jo podia anar a “tot arreu”, de vegades -meravelloses vegades- el meu “arreu” era els Jocs Florals.

L’entrada de la reina de la festa vestida com una núvia amb el ram a la mà dreta i agafant-se amb l’altra al braç del poeta que havia obtingut la Flor Natural… L’aire curull pels acords vibrants del profeta o la Marxa pontifical m’infonia tanta emoció que aquella noia preciosa i somrient, reina de la festa, jo estava segura que ja no podia desitjar res més.

En un d’aquestes vetllades una cantatriu ens obsequià amb melodies de Toldrà, Pich i Santasusagna i Apel·les Mestres. D’Apel·les Mestres cantà el cèlebre minuet. La lletra m’obrí un món que començava a “pressentir”.

Per què, si la Marquesa relliscava, ell n’estaria content…?

Què era el que havien de callar les roses…?

[…]

Teresa Casas Bayer

Publicat dins de Extra d'estiu | Deixa un comentari

Ahir va morir Juan Marsé

img_msancho_20170724-112957_imagenes_lv_propias_1500888584704-kaHC-U482391793541MrD-992x558@LaVanguardia-Web

La meva vida infantil està lligada al barri del Guinardó… Ja d’adolescent vaig descobrir que Juan Marsé era l’escriptor del barri i  havia ambientat la majoria de les seves novel·les al Guinardó i al Carmel… en el mateix moment que jo passejava per la Ronda Guinardó,  anava a l’escola Parc del Guinardó, Mare de Déu de Montserrat, anava al Park Güell fins el Carmel, o als Cañones…

Ahir va morir Juan Marsé, i la seva obra perdura sobre la seva vida.

Publicat dins de Calaix de Sastre, Obituari | Deixa un comentari

Derrota: Els soldadets

soldadets 1

Il·lusració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

Els soldadets

Els soldadets, quan se’n van a la guerra
passen formats i uniformats
ben estirats i arrenglerats:
arma a la dreta! Arma a l’esquerra!
Ai… quina enveja que em fan els soldats
quan se’n van a la guerra!

Els soldadets, al tornar de la guerra
tornen cansats i espellifats,
caps embenats, peus encoixats,
quanta destrossa, quanta desferra!
Ai… quina pena que em fan els soldats
Al tornar de la guerra!

El dibuix eren uns infants primer valents i agosarats, representant l’anada al combat. L’altra estampa la desgraciada imatge del retorn de la guerra: les carones acusaven el fatic, les mutilacions, el sofriment…

La mà inútil i immòbil dins de la butxaca del meu oient, posà davant meu totes les vivències esgarrifoses i terribles d’una guerra per mi ja imaginada quan era petita a través de la cançó.

I al començament de la meva adolescència  la guerra real, viscuda en carn viva, sortosament sense conseqüències tràgiques per mi, al contrari de la mà del meu company de records. Però sí amb tota la brutalitat d’uns interrogants que em deixaven l’ànima pengim-penjam.

L’estació del poble… Amb trens curulls de soldats, els crits i acudits propis de llur joventut. Estirant els braços per donar-nos la mà a les noies… I aquell moment d’anar-se’n el tren, com diu el poema “talment com la carn s’arrenca de l’ungla”; quan dolorosament hom pressentia que l’aire quedava dens de desitjos, que per a molts dels que s’absentaven, mai més podrien ser realitat…

Rebre una carta amb l’adreça de l’amic estimat, retornada perquè “ell” morí al front, absurdament, sense cap motiu que t’ho aclareixi…

I cap ànima bessona per poder comunicar tant de dolor, tant drama, perquè tothom té el seu, de dolor, i li vessa per tot arreu!

… passen formats i uniformats,
tornen cansats i espellifats…

Els que tornen… Déu meu!

Teresa Casas Bayer

Soldadets 2

Il·lusració Herbert Becker©

Publicat dins de Extra d'estiu | Deixa un comentari

56 anys sense Frida Kahlo

kahlo_frida_1

Avui fa 56 anys moria a Coyoacàn, Mèxic, la pintora Frida Kahlo als 47 anys d’edat. La seva vida va estar marcada per un tràgic accident que va viure de jove i que la va fer passar pel quiròfan 39 vegades. La seva obra gira al voltant de la seva vida i sofriment i amb una forta influència dels artistes indígenes mexicans.

 

He llegit la seva biografia dues vegades i sempre m’ha corprès la seva valentia i resiliència per tirar endavant davant de situacions tan adverses. Una dona avançada al seu temps.

Publicat dins de Dones, Efemèrides, Obituari | Deixa un comentari