PARAULES D’AFIRMACIÓ: són paraules que edifiquen, afirmen i construeixen; reconeixen el treball, l’esforç o canvi, aconseguits. Així doncs, si el llenguatge del teu fill, o el teu, és aquest, agrairà que se’l feliciti i l’animis pels seus èxits.
TEMPS DE QUALITAT: si el llenguatge principal es “Temps de Qualitat”, valorarà que dediquis atenció plena i completa en les activitats que li agraden. Per exemple: anar al cinema a veure la pel·lícula que voldria, o al parc a donar una volta, o d’excursió a la muntanya. Fins i tot, una conversa telefònica de 20 minuts.
REBRE REGALS: en aquest cas, seran els petits detalles, com per exemple quelcom fet a mà, per a qualsevol esdeveniment significatiu, els que marcaran la diferència. El regal, no estarà tant en el preu sinó en la intenció. És a dir, no importarà tant els diners invertits, sinó el fet de tenir el detall d’enrecordar-se.
ACTES DE SERVEI: es refereix a donar un cop de mà en aquelles tasques que saps que a l’altre agrairia ser ajudat, com per exemple: recollir, cuinar, netejar, escombrar, etc. Així doncs, si el llenguatge és aquest, acostumat a preguntar i no a demanar. El secret, estarà en com dius les coses.
CONTACTE FÍSIC: es refereix en comunicar amor a través d’abraçades, carícies, petons o altres actes de contacte físic. Hi ha nens que agraeixen, o bé necessiten, una forta abraçada sense ser demanada.
Albert Einstein va visitar Barcelona del 22 al 28 de febrer del 1923 convidat pel físic i matemàtic català Esteve Terrades als Cursos Monogràfics d’Alts Estudis i Intercanvi i en nom de la Mancomunitat de Catalunya La finalitat d’aquests cursos era posar en contacte científics catalans amb altres científics de prestigi mundial.
A més de les conferències impartides a les classes magistrals, Albert Einstein va visitar Poblet, Sant Cugat i Terrassa, així com la innovadora Escola del Mar i el grup Escolar Baixeras. També va visitar la platja del Somorrostro i l’Escola Industrial . A la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona va pronuncià la conferència sobre les consequències filosòfiques de la Relativitat.
La sardana de les monges és una composició per a veus mixtes d’Enric Morera sobre un poema d’Àngel Guimerà.
La sardana va ser prohibida durant la dictadura de Primo de Rivera (1922-1930), la qual cosa va incrementar la seva popularitat durant la instauració de la República el 1931 i durant la Guerra Civil (1936-1939).
Al davant de l’ermita de Sant Rafel les sardanes airoses pugen al cel, i tothom sent en l’ànima dolçor de mel.
Sardanes com aquestes mai s’han sentit, fins les ballen els avis quan ve la nit. I als genolls de la mare canta el petit.
Per planúries i serres escampa el vent de la cobla les notes alegrement, i fins l’ona s’hi acosta, que al lluny la sent.
En un coll de muntanyes hi ha un monestir. De puntetes les monges van al jardí, que les roses encenen, i el llessamí.
Les sardanes arriben fins als seus cors amb gatzara i rialles dels balladors, i entorn d’elles, els arbres, quines remors!
Dues monges, a l’ombra, les mans s’han pres; ja se n’hi ajunten d’altres, i altres després; les de més lluny s’acosten; tothom ja hi és.
Ballen totes porugues, ben dolçament; enrogides de galtes, mig somrient, i sos peus en la terra, ni menys se’ls sent.
Rondinant l’abadessa ja se n’hi va. Sent-hi a prop, llagrimeja; no sap renyar, que ella també n’és filla de l’Empordà.
La lluna que s’aixeca, les monges veu. Pel damunt de la tàpia la cara treu, i així els diu, bondadosa: -Balleu, balleu!
Ha mort Raquel Welch als 82 anys, gran actriu de cinema, cantant i sex simbol dels anys 60, 70 i 80.
La pel·lícula Fa un milió d’anys (1966), rodada a Tenerife, va aconseguir un èxit fenomenal. Rachel Welch era la protagonista que emergia del mar com una bella deessa, en una terra on els dinosaures de moviments mecànics i altra fauna prehistòrica envaia el planeta. El biquini mullat va despertar els instints cavernícoles dels homes en aquells temps de masclisme gens dissimulat. Raquel Welch es va convertir en una estrella internacional i va treballar durant cinc dècades en 30 pel·lícules i 50 produccions de TV.
A nivell personal va ser una dona lluitadora i tossuda que va obrir camins a les noves generacions d’actrius que la van seguir, una mare soltera i una actriu disposada a demostrar que era molt més que un trofeu per a homes preshistòrics.
(Fragment extret de El Punt Avui 16/2/23 – Bernat Salvà)
Avui em ve a la memòria l’anunci de Freixenet del 1985.
La llengua catalana té força paraules provinents de l’idioma caló o romaní, propi del col·lectiu gitano, resident a Catalunya des de fa molts segles. Vet aquí alguns exemples. Dinyar-la, que vol dir morir; mangar, que vol dir demanar caritat; paio, que vol dir home que no és gitano; xaval, noi jove; pringar, que fa referència a passar-ho malament; guipar, que vol dir mirar amb atenció, etc. De la paraula caló, que significa ‘fosc, morè’, va sorgir la paraula calé que designava les monedes de coure (de color més fosc que les de plata, anomenades parné, que diuen que és un derivat de parnó, que vol dir ‘blanc’). ‘Calé’, doncs, significa fosca i ‘parné’, possiblement, clara. S’aconseguia fer, així, un paral·lelisme amable entre la diferència de les monedes (unes de coure i unes altres de plata) i la del color de la pell de gitanos i paios. Posteriorment el significat de calés s’estengué als diners en general, en un registre familiar.
Extret del Punt Avui 30/1/23 – JORDI LLAVINA – ESCRIPTOR
“Que difícil que resulta enraonar en un temps en què s’imposa el soroll i una parla empobrida!
No fa gaire em van demanar quina era la meva paraula catalana predilecta. En tinc tantes que no em va ser gens fàcil triar-ne una de sola. Vaig optar pel verb enraonar, que, en una primera accepció, el diccionari dona com a sinònim de parlar. Tot i ser-ho, a mi em sembla que enraonar hauria de consistir en un parlar diferent, no sé si dir-ne superior, sostingut sempre per raons consistents. Si l’enraonar fos un tall de carn, posem per cas, no contindria aquells tendrums tan amoïnosos, seria tot substància. Que difícil que resulta enraonar en un temps en què s’imposa el soroll i una parla empobrida!
En pic vaig dir la meva paraula preferida, me’n va venir al cap una altra que potser encara m’agrada més: enyorar. És la forma evolucionada del llatí ignorare, que també ens ha llegat ignorar. El castellà pren el seu añorar del nostre: trobar a faltar algú, alguna cosa, el terrer. Milan Kundera –a qui malauradament ja no deuran atorgar mai el Nobel de literatura– va publicar el 2000 una novel·la, Laignorància, en què aclaria l’arrel del nostre enyorar. Per definir bé l’enyor que es projecta cap a la terra natal perduda, hi ha llengües que han encunyat un nom específic. Es tracta de pobles que, com el portuguès, el gallec o l’asturià, durant unes quantes dècades van fornir nodrides lleves de joves a l’emigració americana. Respectivament, en diuen saudade, morriña i señardá. Belles maneres de dir!
Per Heidegger, el llenguatge és la casa de l’ésser. I María Zambrano escriu que un dia vam sentir la necessitat d’alliberar la paraula del llenguatge. La paraula com allò concret que ens serveix per entendre’ns, per dir-nos què ens cal o què ens sobra, per demanar que ens portin el compte del sopar. En unes conferències mexicanes d’aquesta mateixa pensadora, vaig aprendre el terme entrañamiento. El diccionari de la RAE defineix així entrañar, en primera accepció: ‘Introducir en lo más hondo’. I, en tercera, com a verb pronominal: ‘Unirse, estrecharse íntimamente, de todo corazón, con alguien’. Magnífic! Per tant, com qui diu que s’hi ha promès, podria proclamar: “Me he entrañado con Fortunata”. De Vinyoli, vaig aprendre el verb anostrar. La idea continguda en aquella poesia era digna d’emmarcar: “i estimàvem les coses/ —fossin neu o fang,/ rosada o constel·lació—./ I les fèiem nostres per causa/ de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les”. La gràcia del verb és que, com passa amb l’amor o el joc d’escacs, per fer-se real el que diu calen, com a mínim, dues persones.
En un temps en què les paraules sembla que perdin valor, o si més no pes o llustre, tot això que escric pot fer l’efecte de ser meres reflexions vagues, o vàcues, de diletant. No hi ha reporter esportiu que no es refereixi a l’actitud dels jugadors d’un equip, sense adjectivar-la: “Al 9 de l’Arsenal li va faltar actitud.” ¿Quina mena d’actitud? Per una raó semblant, d’una persona que viu les coses amb una passió potser un pèl excessiva se’n diu que és intensa. “És que jo soc molt intens.” I el paio intens es queda ben extens –vull dir, ben ample.
A mi m’agrada fer veure als meus alumnes que les paraules són precioses. La nostra tardor, posem per cas. El poeta Carles Duarte i Montserrat va crear, damunt aquesta, atardorar. Un llibre del professor Joan Bastardas em va encuriosir, anys enrere, sobre certes diferències entre el català i el castellà. Nosaltres fem servir la mà esquerra per ensenyar determinades habilitats als altres o, encara més, als animals (ensinistrar). El castellà, en canvi, prefereix la mà dreta (adiestrar). Els nostres veïns, d’algú que està abstret, als núvols o dellà d’aquests, en diuen ensimismado. Nosaltres tenim l’entotsolat. L’endiosado castellà no comparteix significat, però sí creació morfològica, amb entusiasmar. El primer és un adjectiu que apliquem amb un aire pejoratiu. L’altre, no. Hi ha paraules molt lletges, com masturbar. D’altres, ben neutres, han quedat contaminades per la història: procés. I llavors hi ha una filera llarguíssima de noms d’herbes i flors que són un tresor: marfull, cardet de sang, gerbera… Quan l’enginy popular hi ha deixat la marca, llavors el goig encara és més alt: llengua de bou, cap d’ase. Cap paraula tan bella, però, com el verb estimar. Sobretot si se sap conjugar bé.
Fragment de l’article aparegut el 05.02.2023 – 19:38 VilaWeb
L’escriptor Josep M. Espinàs (Barcelona, 1927 – 2023) s’ha mort avui (5/2/23) a noranta-cinc anys. Va néixer el 7 de març de 1927 i va dedicar tota la vida a la literatura, a l’articulisme i a impulsar la cultura del país, sobretot durant la dictadura franquista. En els inicis d’escriptor, el 1961, també va fundar el grup musical els Setze Jutges, juntament amb Miquel Porter i Moix i Remei Margarit. La missió que s’havien proposat era d’impulsar el moviment de la Nova Cançó i normalitzar i defensar l’ús del català amb cançons contemporànies en la nostra llengua. En aquest àmbit, ha deixat molta feina feta: la direcció musical del segell Concèntric, la composició de texts de cançons per a infants i fins i tot el text de l’himne del Barça.
Espinàs es va iniciar en l’àmbit de la ficció. Del 1953 –amb Com ganivets o flames (premi Joanot Martorell)– al 1968 va escriure nou novel·les, entre les quals L’últim replà (1961), amb què va aconseguir el premi Sant Jordi. Va formar part del grup d’escriptors de la generació dels cinquanta, juntament amb Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo i Jordi Sarsanedas. Després va dir prou i de llavors ençà es va dedicar als gèneres de no-ficció: els llibres de viatges, proses memorialístiques, de reflexió sobre temes actuals o intemporals i articles. El 2018 la Campana va recuperar la novel·la Combat de nit, del 1959, i això va significar redescobrir-ne el vessant de novel·lista.
Un article diari durant quaranta anys
Va començar a escriure articles esporàdics al diari El Correo Catalán i un de setmanal a la revista Destino. L’article diari va arribar amb la fundació del diari Avui. El 23 d’abril de 1976, diada de Sant Jordi, va sortir el primer número de l’Avui i Josep M. Espinàs hi començà a publicar una columna d’opinió diària (tret del dilluns). De llavors ençà, va passar quaranta anys escrivint i publicant cada dia una columna a la premsa. Primer a l’Avui i després a El Periódico.
El seu primer article va aparèixer el 1949, quan tenia vint-i-dos anys. La suma dels articles seus publicats als diaris passa d’11.000. Espinàs va ser un articulista atípic, perquè fugia de l’anàlisi política i se centrava en fets populars i quotidians, però sense deixar d’aportar-hi reflexions pròpies, de gruix. El 2013 va aplegar una selecció d’articles, amb voluntat d’antologia, en el volum Una vida articulada (la Campana).
La Campana, “la seva” editorial
L’any 1985 Josep M. Espinàs va fundar, juntament amb Isabel Martí, Edicions de la Campana. El nom va néixer de l’enginy lingüístic que hi va posar l’escriptor: és un joc de paraules de “Isabel” i la frase anglesa “It’s a bell” (‘és una campana’). Martí i Espinàs es van conèixer a la seu d’Enciclopèdia Catalana, on ella feia de secretària i ell formava part del consell literari de l’editorial Proa. Espinàs ja havia deixat d’escriure novel·les i feia gairebé deu anys que escrivia articles a l’Avui. Era un home molt popular en aquell temps, perquè també conduïa un programa d’entrevistes a TV3, Identitats. Isabel Martí, encara sense ofici però amb molt d’instint, li va proposar de fundar l’editorial publicant la transcripció d’un primer recull d’aquestes entrevistes: amb Tísner, Pere Calders, Eliseu Climent, Pere Duran Farell, Salvador Espriu, Pau Garsaball, Lluís Llach, Joaquim M. Puyal i Oriol Regàs.
Espinàs ha estat el gran autor del segell, amb quaranta-quatre llibres publicats, entre els quals la sèrie “A peu per…” Els viatges a peu de Josep M. Espinàs, pels Països Catalans –però també per terres aragoneses, basques, castellanes i gallegues– ocupen un conjunt de vint volums i són un gènere per si mateix. També és seu el títol més venut de l’editorial: El teu nom és Olga, un autèntic long-seller.
El juny del 2019 es va anunciar que el grup internacional Penguin Random House comprava la Campana, després de trenta-tres anys de vida, un catàleg de quatre-cents llibres i alguns dels èxits editorials més sonats d’aquests darrers anys a Catalunya, com ara la descoberta d’Albert Sánchez Piñol amb la publicació de La pell freda.
L’Olivetti, la pipa i el diccionari etimològic de Joan Coromines
Espinàs escrivia amb una Olivetti de color blau cendra. No va incorporar mai l’ordinador a la seva vida. I n’era tant, d’important, l’Olivetti per a ell, que deia que era un dels grans amics que tenia. Un altre objecte característic seu era la pipa. Fumava en pipa, era un objecte còmplice també per a la seva creació i se l’enduia a tot arreu. Una vegada, quan li vam demanar tres objectes que el definissin, el tercer que va triar va ser un volum del Diccionari etimològic de Joan Coromines. Ens va explicar que el llegia per plaer, perquè trobava que aprendre coses sobre les paraules era refrescant. Ho va explicar a la peça audiovisual “Tres objectes de Josep M. Espinàs”.
La platja de Sant Sebastià envoltada cap a migjorn, entre l’ermita i el baluard. Entre el món dels morts i els vius, sobreposada damunt d’una geologia fortament castigada. Un entorn assolellat i tancat, agradabilíssim a l’hivern. La contemplació de la mar és pur confort, de bellesa dinàmica i badoqueria. El perfil de l’església, la torre i el cau del modernisme ens ofereix un entorn més propi d’un paisatge de Florència que no pas del litoral del Garraf. Per la Candelera, la mirada del mar és encegadora , d’un verd argentat. De tant en tant, una forma humana perfectament retallada vagant per la llàgrima del onatge. La sorra i el vent de Mestral és fred però al raconet arran del mur, punt de lectura i tafaneria, on sentir l’escalfor del sol és una carícia.
Escacs [1045; segurament del llatí scaccus, alteració de l’àrab persa šāh ‘rei’, influït per scachus ‘botí’, del frànc. *sk’ak]
Joc de taula que disputen dos contrincants amb trenta-dues peces (setze de blanques i setze de negres) movibles sobre un escaquer.
Les peces del joc dels escacs que donen suport al rei representen els quatre cossos militars de l’Índia antiga. Els peons, la infanteria; els cavalls, la cavalleria; les torres, els carros de combat, i els alfils, els elefants (al-fil vol dir elefant en àrab). Fins al segle XV acompanyava el rei un alferes, organitzador principal de la batalla, però uns erudits valencians el van canviar per la reina, fent honor a Isabel de Castella.
Un fil de llum somorta trucà mandrós a la barrada porta. -Obriu, bon rabadà-
I el vailet que dormia contestà des del fons de l’establia: -Qui hi ha? -Un dia ple de sol, que vol entrar.
-Les cabres tenen son. Es massa d’hora, deixa que l’herba acabi de florir. No et vull obrir, ho sents? Queda’t a fora, t’ho diu el rabadà, volem dormir!
I el fil de llum somorta va entrar al corral per sota de la porta.
La catifa voladora 