Renegar i insultar: més enllà de ‘joder’ i ‘gilipollas’

Extret de Vilaweb – Ras i curt – Jordi Badia i Pujol – 10.07.2021

De ‘tros de quòniam’ a ‘gamarús’, de ‘pet bufat’ a ‘torracollons’ · Inventari de renecs i insults, per a no haver de copiar de cap llengua.

Fotografia: Andrea Piacquadio (Pexels)

No fa gaires decennis que el mot renegar formava part de la nostra parla habitual. Els menuts, per imitació dels grans, renegaven. I els pares els renyaven: “No reneguis!”, “No es renega!”, “No diguis renecs!”, “Renecs, no!”… Algú també deia paraula gruixuda, amb un significat semblant, i també batall, en indrets com ara Menorca (pronunciat batai). I en lloc de ‘renegar’ també es deia dir pecats. Ara, tot va ésser escampar-se la paraulota, assemblada a la forma castellana, i acabar-se els renecs. I ara dir renec fa vell, és cosa de boomers.

Els renecs també han canviat molt. Fa quaranta anys hi havia una diferència rotunda entre allò que deien els homes, per una banda, i les dones i la mainada per una altra. Un home podia dir mecàgum Déu i una dona o un nen –o un home benparlat, que també n’hi havia– havien de dir mecàsummecàsum l’oumecàsum cent o, a tot estirar, mecàsum dena. Els homes deien fotre i les dones, fúmerfótxer fumbre. Els homes deien hòstia collons, i les dones ospa ospedrer cordons cordills collins. Els homes, carall cony i les dones, caram coiconxo codony. Si eres malparlat deies la mare que el va parir, però segons les circumstàncies ho canviaves per qui el va matricular o qui el va parracar

Avui no semblaria pas gaire normal aquesta diferència per raons de sexe. El problema, greu, que tenim avui és l’empobriment: una bona colla d’aquests renecs han caigut en desús i el més sentit és joder, pronunciat completament en castellà (‘khoder’).

I en el capítol dels insults, ens hem trobat si fa no fa igual. El més sovintejat és gilipolles –també amb la ge castellana– que arracona el carallot, el torracollons i molts més. No és tan sols que gilipolles sigui un castellanisme, sinó que “devora” tot de mots i construccions que enriquien el registre col·loquial genuí.

Això mateix passa amb tonto, que hi ha qui demana que sigui acceptat. El cas és que ja tenim ase i bajoca i beneit i cap de suro i una dotzena més, que hem anat arraconant…

En el català, per poc que feu memòria o per poc que escolteu els vells, hi trobareu insults de tota mena: de suaus i de forts, amb valors molt precisos. N’hi ha que tenen un significat tan exacte que no els pots definir amb un sol mot. Un gamarús, posem per cas, no és tan sols un ‘aturat’, sinó que, a més, ha de tenir ‘maneres rústiques’. I una gata maula com la definiríeu? No és fàcil, eh? El diccionari diu ‘que sap dissimular les intencions’, però dit així pot semblar una virtut i tot: s’hi ha d’afegir que té mala bava, que té malícia.

També cal tenir en compte la gradació, tant en la intensitat de l’insult com en la vulgaritat. No és igual un manta que un vagarro, encara que tots dos vulguin dir ‘gandul’. Ni és igual dir d’algú que és una mala peça (col·loquial i irònic) que dir que és un malparit (vulgar i ofensiu).

I encara podríem esmentar els insults col·lectius, de vegades fent ús d’aquest recurs fantàstic que és la sufixació: la gentussa, la bordissalla, la terregada

Deixem escrita, a tall d’inventari, una mostra d’insults genuïns, més o menys classificats segons el significat:

El capítol que n’aplega més és el de la manca d’intel·ligència, el de la gent aturada o innocent. Hi podríem encabir tots aquests i més: ase, ruc, capsigrany, suro (o cap de suro), totxo, betzol (o betzo), soca, ximple, sòmines, tros de quòniam, babau, bajoc (o bajoca), beneit (o beneit del cabàs), carallot, encantat, bleda (o bleda assolellada), curt de gambals, estaquirot, fava, figaflor, figa-seca, gamarús, orellut, talala, talòs, tòtil, pallús, tanoca, pebràs.

La ganduleria no ha deixat floretes, però alguna sí: dròpol (o dropo), gallof, manta, matapà, poltró, vagarro.

La poca condícia, la deixadesa  i la brutícia també tenen els seus insults: pòtol, carnús, esparracat, llardós, porc, truja, verro.

Per a la gent considerada poca cosa o de poca categoria, hi ha un repertori més limitat: cul d’olla, ninot, fleuma, zero a l’esquerra, merda seca.

Però passa sovint que aquesta gent té fums, és presumptuosa. La creativitat popular els ha dedicat galanteries com pet bufat, tifa, milhomes (o milhòmens), cregut, fatxenda.

I els covards més aviat susciten insults de caràcter escatològic: cagacalces, cagat, calçasses, bragasses, cagalló, caguerri, caguetes, cagarina, cagabandúrries, pixafreda.

La gent pesada i empipadora també hi té el seu raconet: borinot, paparra, plepa, llagasta, torracollons, tocacollons.

Per als poc seriosos, esbojarrats o que no hi toquen, en tenim un reguitzell: baliga-balaga, tararot, cap de pardals, cap de trons, calavera, tocacampanes, barliqui-barloqui, tocat de l’ala, tocat del bolet, xitxarel·lo.

La gent dolenta també s’enduu insults –suaus o contundents, com vulgueu–: mala peça, malànima, malxinat, malparit.

Així mateix, tenim insults col·lectius, com hem dit: gentussa, gentola, patuleia, púrria, xurma, bordissalla, purrialla, terregada.

I després encara n’hi ha d’inclassificables, com ara la gata maula o gata moixa (que sap dissimular les males intencions) i el mastegatatxes o mastegueres (que sempre troba què dir, què criticar).

En fi, no voldríem pas que això semblés una apologia del renec i de l’insult, sinó un (altre) toc d’atenció perquè no se’n vagi en orris tot aquest cabal lèxic. Dit d’una altra manera: renegar i insultar és desaconsellable. Però si ho fem, que sigui en català, si us plau.


En voleu més?

El recull d’insults més exhaustiu (del món)
Un vídeo viral (amb traducció a la llengua veïna)
Una llista més completa (amb l’ajut del capità Haddock)
Un bri d’esperança

Publicat dins de Català | Deixa un comentari

La guillotina

Il·lutració: Miquel Esteban

Hi ha força paraules comunes que provenen de noms de persones. Per exemple: linxar, leotards, silueta, xovinista, etc. Una d’aquestes és la guillotina. Vés per on la guillotina va ser considerada, des de l’inici de la seva invenció, com una màquina ‘humanitària’. Es considerava que els condemnats a mort morien instantàniament i sense sentir res, atesa la rapidesa amb què es feia el tall. Va ser proposada per Joseph-Ignase Guillotin (1738-1814) a l’Assemblea Nacional Francesa, que la va aplicar de manera majoritària a partir de la Revolució francesa de 1789. També es va considerar igualitària perquè —distintament dels usos anteriors— passaven per ella, sense cap distinció, tots els condemnats, rics i pobres, nobles i plebeus. Tot i que el metge Guillotin no la va inventar —des de feia segles hi havia instruments de funcionament semblant— se la va anomenar amb el seu nom a partir de l’aplicació general durant i després de la Revolució Francesa.

Extret de Paraules viatgeres – Jordi Esteban

Publicat dins de Etimologies | Deixa un comentari

Chupa Chups

Toma un dulce caramelo, paladea un Chupa Chups.
Es redondo y dura mucho, toma un dulce Chupa Chups.
Un palito lo sostiene para no mancharte tú.
Alimenta y gusta mucho, cómprate tu Chupa Chups.
Gira que te gira, rueda que te rueda, de gusto y dulzura su sabor me llena.
Su sabor me llena de satisfacción, por eso al tomarlo canto esta canción.
Toma un dulce caramelo, paladea un Chupa Chups.
Es redondo y dura mucho, toma un dulce Chupa Chups.
Un palito lo sostiene para no mancharte tú.
Alimenta y gusta mucho, cómprate tu Chupa Chups.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Adeu Espanya

Una altra Encíclica: avui una dedicada a Joan Maragall:

Gràcies Joan!

Publicat dins de Encíclica | Deixa un comentari

Doble aniversari de naixement…

Avui fa 162 anys naixia a Barcelona Joan Maragall i Gorina (1860 – 1911) poeta modernista. També destacà en la important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs.

Avui fa 114 anys naixia a Barcelona Mercè Rodoreda i Gurguí (1908 – 1983) una de les escriptores de la literatura catalana més internacional. La seva producció compren tot tipus de gèneres literaris: prosa, teatre, conte, novel·la…

Ambdós destaquen per la seva influència a la literatura catalana posterior i per ser autors de gran obres publicades.

L’atzar va fer que nasquessin el mateix dia pero amb 48 anys de diferència i que fossin veïns de Sant Gervasi, zona plaça Molina, durant pocs anys.

Plaça Molina 1900
Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Quan hem de dir “els hi” i quan no?

Jordi Badia i Pujol – Publicat a Vilaweb 02.09.2022

Un article breu per a aclarir una confusió força estesa, sobretot en català central.

En els pronoms febles hi ha una norma general, que Pompeu Fabra va deixar establerta amb una gran solidesa: cada pronom correspon a un complement de l’oració i cada complement és substituït per un sol pronom. Saber això simplifica molt les coses i ens ajuda a evitar errades –si més no, en el català formal, estàndard.

En el cas de la combinació els hi, hi ha fonamentalment dos defectes o fonts d’errades. El primer té a veure, precisament, amb aquesta norma general i consisteix a substituir un sol complement amb aquests dos pronoms. Vegem aquesta frase:

Ara explicarem la lliçó a elles

Per substituir “a elles”, que és un sol complement, hem de fer servir un sol pronom. Per tant, no podem dir els hi, sinó solament els:

  1. Ara els explicarem la lliçó (i no pas Ara *els hi explicarem la lliçó)

Advertim que quan, com en aquest cas, el pronom els substitueix un complement indirecte, tant és que sigui masculí com femení: sempre és els.

La segona font d’errades neix de substituir dos complements, un d’indirecte plural, com el que acabem de veure (els) i un de directe. Aquest segon complement, directe, el representarem amb pronoms diversos, segons si és masculí, femení o neutre; singular o plural;  i determinat o indeterminat (és a dir, sense determinant). Però no serà mai hi. Vegem-ho:

  1. Demanem el permís als vigilants = Els el demanem [els (CI) + el (CD masculí singular)]
  2. Demanem la clau als vigilants = Els la demanem [els (CI) + la (CD femení singular)]
  3. Demanem els telèfons als vigilants = Els els demanem [els (CI) + els (CD masculí plural)]
  4. Demanem les ulleres als vigilants = Els les demanem [els (CI) + les (CD femení plural)]
  5. Demanem als vigilants que ens deixin entrar = Els ho demanem [els (CI) + ho (CD neutre)]
  6. Demanem autorització als vigilants= Els en demanem [els (CI) + en (CD indeterminat)]

En aquests set casos, col·loquialment, diem els hi, però la normativa estableix, com va dir Fabra, que en el català formal, estàndard, hem de diferenciar la substitució pronominal en cada cas.

Quan podem dir “els hi”?

La combinació els hi és reservada a dos casos, principalment. El primer, comú a tots els parlars, és quan els representa un complement directe masculí plural i hi representa un complement circumstancial (o també un predicatiu, que és més infreqüent).

  1. Portem els llibres a la biblioteca = Els hi portem [els (CD)] + hi (CC)]

L’altre cas de combinació els hi correcta és un cas especial: quan combinem un complement directe masculí plural (com en l’exemple 8) amb un complement indirecte singular.

  1. Portem els llibres a la Joana = Els hi portem

La combinació “lògica” d’aquests dos pronoms no seria els + hi, sinó li + els, és a dir, li’ls:

9 bis. Portem els llibres a la Joana = Li’ls portem [(li) CI + els [CD]]

Aquesta combinació “lògica” és la que es fa servir en el català meridional, el del País Valencià. A la resta del domini lingüístic, com hem dit, es fa servir la combinació els hi, plenament acceptada tant en registres informals com en formals.


Per a practicar:

—Pàgina dels Itineraris d’Aprenentatge (resum teòric i exercicis i exercici específic de “els hi”)

Pàgina de la Universitat Pompeu Fabra (teoria)

Pàgina de l’Aula de Català (teoria i exercicis)

Publicat dins de Català | Deixa un comentari

Sol de nit

Emma Martí, col·laboradora de la La Catifa Voladora ha publicat el seu primer llibre. Enhorabona!

Sol de nit – Emma Martí

Barcelona anys 60. La Consol, mare de família entregada, enveja la seva amiga l’Olga, quan li explica que ha iniciat una aventura amb un company. A partir d’aquell moment la Consol fa una escalada fins a aconseguir superar l’Olga. A poc a poc, fa una metamorfosi per convertir-se en una dona nova, la Sol, lluny de la típica esposa exemplar que dicten els cànons del franquisme.

Cartes prohibides que es llegeixen, enveges, disfresses, regals, confessions, enganys, fugides, postals, adulteris, trucades, mentides, cites, roses, sermons, bombons i canelons. Un breu resum del que trobareu en aquest llibre amè en forma de trencaclosques que us mantindrà atrapats fins a la darrera línia.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Ha mort Àngel Casas

Ahir va morir el periodista Àngel Casas: pioner en el gènere de l’entrevista, sobretot en programes com ara ‘Àngel Casas Show’, ‘Un día es un día’ i ‘Senyores i senyors’ · Feia anys que arrossegava afeccions de salut.

La seva carrera va començar a Ràdio Juventud, d’on passà a Ràdio Barcelona. Entre els programes que va presentar s’inclou Trotadiscos, que va obtenir un premi Ondas el 1972. El 1978 va dirigir a Ràdio 4 un dels primers programes en català, La clau i el duro, en què descobria llocs divertits de Barcelona. Va fer el salt a la televisió l’any 1977, al programa musical Popgrama, de Televisió Espanyola. Tres anys després, va presentar Musical Express, un espai dedicat a difondre corrents musicals aliens als sons més comercials. L’any 1984, arran del naixement de TV3, va començar a treballar-hi, i es va convertir en l’estrella del programa Àngel Casas Show (1984-1988). Amb el programa va guanyar el premi Antena de Oro de televisió del 1984 i el premi Ondas (Nacionals de Televisió) el 1986. El periodista també ha presentat el magazín El sermón, de cadena SER, Un día és un día, Tal cual,  Los unos y los otros (1994-1995) i Esto es lo que hay (1995-1996)a TVE. També ha estat director de Barcelona TV, presentador d’uns quants programes de ràdio i ha escrit dues novel·les: La Nova Cançó (1976) i Canet Rock (1976).

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Centenari estrena del Ballet Triàdic

El Ballet Triàdic, en alemany Triadisches Ballet, és un ballet desenvolupar per Oskar Schlemmer. La seva estrena va ser el 30 de setembre, avui fa 100 anys a l’Stuttgart Landestheater, acompanyat per la música de Paul Hindemith.

L’escenografia i vestuari responien a l’estètica del Bauhaus. El ballet número “tres”, estava dividit en 3 seccions, que contenien 12 danses per les que es necessitaven 18 vestits. Cada secció estava relacionada con un color propi, i evolucionava des de l’ humor fins la serietat: la part groga donava un to alegre i burlesc, la roja por su caràcter ceremoniós i solemne i la negra por la mescla de la fantasia.

PD: Dedico aquesta entrada a la Caterina i al Niel que em van descobrir aquest ballet.

Publicat dins de Efemèrides | Deixa un comentari

Encíclica de l’amor

Reflexions sobre l’amor.

Gràcies Joan!

Publicat dins de Encíclica | Deixa un comentari