Kukicha un te verd que prové d’un jardí

Fa temps que no escric cap entrada relacionada amb el te. Avui he trobat un bon motiu: he anat al Planeta Te del carrer Astúries a comprar el Kukicha verd que he descobert aquest estiu.

Es tracta d’una de les joies del te i gaudeix d’una bella historia. En situem l’origen en els jardins de te de la regió d’Uji, al sud de Kyoto. La substància de la infusió són les tiges, pecíols i branquetes de la planta, no pas les fulles: tot això era el que aconseguien arreplegar els camperols més humils, i aquesta era la seva beguda.

Avui dia es considera un te verd per a entesos. Té un gust lleuger i és molt baix en teïna. Els beneficis per a la salut són incomptables: ric en minerals, magnesi i calci. A Occident, és un dels més apreciats pel seu poder alcalinitzant i remineralitzant.

He comprat un kukicha verd bio, i el depenent de Planeta Te m’ha explicat que sabia exactament de quin jardí de te provenia, ja que el compra directament a l’agricultor que el conrea i el distribueix.

M’he interessat per això dels jardins de te i he pensat que era un bon motiu per investigar i explicar-ho a la Catifa Voladora. De moment us deixo amb una tassa de te Kukicha verd fred per refrescar-nos aqeust calurós estiu.

Prometo noves entrades dels jardins de te.

Publicat dins de Calaix de Sastre, Cuina | Deixa un comentari

Fer dissabte


El Nacional.cat
Expulsió i neteja ètnica dels jueus de Sepharad

L’any 1492 els reis Catòlics van expulsar els jueus. A partir d’aleshores només podien romandre al país els qui es convertien al catolicisme. Una manera de comprovar que la conversió era real va ser obligar-los a demostrar que el dissabte —dia en que la religió jueva prohibeix fer qualsevol treball— treballaven. Per això, molts conversos feien aquell dia neteja i endreça de l’habitatge i demostraven fent-ho amb les portes i finestres ben obertes, davant les mirades de la gent: feien dissabte.

Extret de Garbells de llengua – CAL

Publicat dins de Etimologies | Deixa un comentari

tra-gre-lle-xa-mi-gar-po-me

És una regla mnemotècnica per recordar el nom dels vents, i correspon a la primera síl·laba del nom dels vents ordenats segons la Rosa dels Vents:


TRA- Tramuntana
GRE- Gregal
LLE – Llevant
XA- Xaloc
MI- Migjorn
GAR- Garbí (també Llebeig)
PO- Ponent
ME – Mestral

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Xocolata

Xocolata  [1696; del cast. chocolate, i aquest, d’una probable combinació de mots nàhuatls d’ingredients de la xocolata, producte artifical: pótxotl ‘capoc’ i kakáwatl ‘aigua de cacau’, potser potxo-kakáwa-atl ‘beguda de cacau i capoc’, abreujat pels espanyols en cho(ca)]

Al segle XVI la xocolata va arribar a Espanya de mans dels colonitzadors espanyols que eren a Mèxic. Els pobles asteques consideraven que el cacau, component bàsic de la xocolata, era un aliment diví i el prenien en rituals dedicats als déus. En deien xoco-alt (sembla que xoco significava ‘amarg’ i alt, ‘aigua’ en una llengua pròpia del país). Els soldats espanyols la van descobrir i la prenien per recuperar forces. Un monjo cistercenc va fer arribar unes mostres de xocolata i la recepta a un monestir de l’Aragó; un cop allí, els monjos n’elaboraven amb sucre perquè no fos tan amarga i se la prenien en temps de dejuni, atès que es considerava que no el trencava i que, d’altra banda, els servia per recuperar forces. Fins i tot alguns convents tenien espais expressament destinats a prendre’n, com és el cas del monestir de Poblet amb la Xocolateria. A partir del segle XIX es va conèixer a Europa i molts països la van conrear a les colònies: els francesos a Martinica i Madagascar, els belgues al Congo, els anglesos a l’Índia, etc. El seu ús es va estendre a tota la població. I que n’és de bona!

Extret de Garbells de llengua – CAL

Publicat dins de Etimologies | Deixa un comentari

Guisat de gat amb suc d’aranya

Ingredients:

1 Gat (Scyliorhinus canícula)  tallat a rodanxes de dos dits de gruix
1 Aranya blanca (Trachinus draco) pel brou

Per l’escalivada:
1 ceba
1 tomàquet vermell
1 pebrot vermell
1 all

Per la picada:
Un grapat d’ametlles
Un grapat d’avellanes
Un grapat de pinyons

 Espècies: Conyac, cal, pebre en pols, cúrcuma, safrà

Preparació:

Porteu el brou a ebullició, submergir-hi els talls de gat. Mantenir-ho durant 3 minuts. Retirar-ho del foc i reservar-ho.

Escaliveu les verdures i tritureu-les junt amb la picada fins a la densitat adequada per tapar el gat. Amaniu-ho amb les espècies. Aclariu-ho amb el brou fins arribar a la textura desitjada.

Publicat dins de Cuina | Deixa un comentari

L’ortografia i la gramàtica del IEC, en línia: cinc utilitats pràctiques

Extret de Vilaweb 11.06.22 – Jordi Badia Pujol

Casa de la Convel·lescència – Seu de l’IEC

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) publica l’ortografia i dues gramàtiques oficials en línia · Us en presentem alguns avantatges i utilitats

Dijous passat, dia 9 de juny, es van publicar a internet tres obres de l’Institut d’Estudis Catalans que fins ara només es podien consultar en paper: la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC), la Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (GBU) i l’Ortografia catalana (OIEC). 

El IEC publica la gramàtica i l’ortografia a internet

És la segona edició revisada de totes tres obres i els avantatges d’aquesta publicació en línia són, principalment, que s’hi podran fer consultes amb un cercador i que es podran actualitzar, com ja es fa amb el diccionari (DIEC). Fins ara eren consultables a internet una versió en pdf de l’Ortografia (2017) i una versió exclusivament en línia de la gramàtica, titulada Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC), a banda els diccionaris. Amb aquest pas, doncs, l’Institut completa l’oferta en línia de les seves obres.

Vegem tot seguit, amb exemples, alguns dels avantatges i utilitats pràctiques d’aquestes eines que ara es posen en línia.

1. La gramàtica, a l’abast de tothom

Quan una obra qualsevol es publica en línia pot esdevenir una eina d’ús més general. Ni que sigui tan sols per l’accés gratuït. En el cas de les gramàtiques, l’Institut va decidir d’elaborar-ne tres: la “grossa” (Gramàtica de la llengua catalana), la “mitjana” (Gramàtica essencial de la llengua catalana) i la “xica” (Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana). Podríem dir que com més petita, cada obra és més clara i va adreçada a un públic més ampli. Aquestes gramàtiques, doncs, esdevenen útils per a un autodidacte, per a un mestre de primària, per a un professor de secundària i per a un d’universitat.

Vegem, per exemple, com explica l’expressió de les hores la GBU (la “xica”):

“Les fraccions horàries s’expressen d’una manera diferent segons els parlars i els usos, que corresponen a dos sistemes: el de campanar i el de rellotge. A aquests dos sistemes generals, s’hi afegeix el sistema internacional.”

I tot seguit, aquest esquema:

L’explicació de la GIEC (la “grossa”), en canvi, és llarguíssima, amb tota la justificació i els matisos que requereix un aspecte tan important com aquest i, tot seguit, aquesta figura:

2. Escoltar el so de la llengua

Un altre avantatge d’una publicació en línia és, per exemple, que pot incorporar sons. I això, si parlem de llengua és molt interessant. Ho és per a qualsevol usuari, però ho és, especialment, per a un professor que hagi d’ensenyar fonètica i dialectologia (sobretot a l’ESO i al batxillerat).

Sense haver fet una indagació profunda, hem sabut trobar arxius de so en la Gramàtica bàsica, concretament en l’apartat de símbols fonètics i grafies. Simplement, posant el cursor damunt un dels altaveus vermells, podrem triar la pronúncia dels exemples en el dialecte que vulguem.

3. La conjugació verbal, de Salses a Guardamar

Si volem saber la conjugació dels verbs catalans, la trobarem en molts llibres, en paper o en línia. Per exemple, al Diccionari.cat (de la Gran Enciclopèdia) hi podem consultar la conjugació de cada verb en català central. I al Diccionari Normatiu Valencià, la conjugació en català meridional. Ara, el IEC ens ofereix la conjugació de tots els verbs en els tres grans dialectes (central, meridional i insular).

El conjugador de l’Institut el tenim a l’abast en qualsevol de les tres obres que s’ha publicat en línia ara. A la dreta del menú principal, hem de desplegar el menú “Conjugació” i podem triar si la forma cercada ha d’ésser coincident o parcial (que comenci en la seqüència proposada, que hi acabi o que aparegui en qualsevol posició):

4. Quadres aclaridors

Una altra de les utilitats de les obres que el IEC ha posat a la xarxa és l’ús de quadres i esquemes, molt adients tant a l’hora d’estudiar com a l’hora d’ensenyar.

A l’hora d’aprendre o d’explicar la transcripció fonètica, de vegades no sabem on trobar un quadre complet dels símbols emprats per a representar les consonants. A l’índex de quadres de la GIEC, hi trobarem aquest recurs:

5. Les figures: un recurs plàstic molt útil

Hi ha certes explicacions que són molt més entenedores amb un dibuix. La GIEC té, a més d’un índex de quadres, com les altres dues obres, un altre amb una cinquantena de figures, com ara aquesta sobre les parts del dia:

Més informació: https://www.iec.cat/llengua/recursos.asp

Publicat dins de Català | Deixa un comentari

Nit de Sant Joan

Fogueres-de-Sant-Joan

Perquè és nit de Sant Joan

hem encès una foguera.

La gent hi dansa a l’entorn,

se sent olor de ginesta,

hi ha l’eco d’una cançó

que s’allarga a la verneda.

La flama, sonora,

riu talment un doll d’aigua fresca,

tan alta que no l’apaguen

amb els seus plors les estrelles.

Tomás Garcés

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Tautotopònim

Pilar de llum

Extret d’ Enigmistica 15/7/96

La repetició és un dels mecanismes més rendibles de l’enigmística. Moltes de les figures retòriques que es projecten en jocs de paraules s’hi basen, tal com ja hem vist diverses vegades. Potser el cas més espectacular el constitueixen els mots dits trigèmins, neologismes que ens empenyen al quequeig perquè contenen tres síl·labes repetides consecutivament. Alguns dels millors mots trigèmis que ens van proposar els lectors de l’AVUI foren la mamamania (mania furibunda contra les mares), la tapapapada (aparell similar a una bufanda que dissimula hàbilment papades massa prominents), els robababaus (pispes professionals de l’engany castís) o la semimímica (la variant de la mímica en la qual es parla, encara que només una mica).
Però la repetició no sempre és premeditada. En alguns casos, els complexos viaranys que recorren la història de la llengua s’entrellacen inadvertidament per provocar sintagmes xocants basats en la repetició. En un volumet anomenat Els nostres noms de lloc (Moll, 1982) l’enyorat Enric Moreu-Rey esmenta una variant de topònim que transforma l’accident geogràfic que designa en un nom propi. Com ara la Val d’Aran (vall de la vall), en la qual el mot d’origen basc que designa precisament una vall esdevé el topònim. Moreu anomena aquestes curioses superposicions tautotopònims i explica que gairebé sempre són la petja d’antics pobladors. Els nouvinguts conserven el topònim creat pels pobladors ancestrals sense comprendre’n el sentit, i li afegeixen un apel·latiu en la seva llengua que és l’equivalent exacte o molt aproximat al nom que ja existia. A banda de la Val d’Aran, a casa nostra són notables els pleonasmes del port de l’Ordal, el Salt de Sallent (el salt del salt) i el riu Fluvià (el riu riu). En el cas de l’Ordal, durant el franquisme va arribar a estar retolat Alto del Ordal (alt de l’alt alt en espanyol, occità i català).
A la seva exhaustiva Enciclopedia de los nombres propios (Planeta, 1995) l’enigmista Josep Maria Albaigès, deixeble notable de Moreu, recull un llistat de tautotopònims que permetria fer un bon tour turístic pels indrets pleonàsmics de la geografia mundial. Així, Albaigès assegura que els famosos Alps, Apenins i Balcans provenen dels mots que designen “muntanya” en les llengües ancestrals respectives. El desert de Sahara se’ns revela com el desert de desert, el Castell de Tor com el castell de castell, el port de La Havana com el port de port i el pont d’Alcàntara com el pont de pont. És el mateix que detectem en algunes guies turístiques del nostre país quan, per exemple, parlen de Plaça Catalunya Square o del Passeig de Gràcia Avenue. De fet, enmig de l’actual confusió, la tautotoponímia és una delícia de claredat expositiva. Es tracta d’anomenar rius els rius (Fluvià, Flumen, Rin, Ebre), llacs els llacs (Michigan, per exemple) o deserts els deserts (Sahara, Rub Al-Kahli). La versió geogràfica d’aquella dita catalana tan òbvia: al pa, pa i al vi, vi. Volem tautopolítics!

Màrius Serra

https://enigmisticamarius.blogspot.com/1996/07/tautotopnims.html

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Deu mots catalans intraduïbles 

Extret de Vilaweb 01.01.2020 – Jordi Badia Pujol

Hi ha mots, construccions i frases fetes catalans que no tenen correspondència exacta en castellà · Cal preservar-los, perquè justament aquesta singularitat fa que siguin fràgils

Un dels efectes que té la pressió del castellà és que fa minvar els recursos propis del català. Com més va, més arraconem expressions o mots que ens són ‘peculiars’ en comparació amb el castellà, aquells que ens en diferencien. 

La llengua dominant serveix de patró: si el castellà fa servir un mot per a tres conceptes diferents, el català també. I a la inversa: si el castellà té tres mots allà on el català ja passa amb un de sol, ens trobarem mancats de precisió, sentirem la necessitat de copiar la llengua veïna.

Un exemple del primer cas és el castellà romper, que contrasta amb la gamma de les solucions catalanes: trencar, esquinçar, espatllar…; per això cada vegada sentim més ‘trencar un paper’ (en lloc de ‘esquinçar’, ‘estripar’ o ‘esgarrar’, segons l’indret) o ‘se m’ha trencat l’ordinador’ (en lloc de ‘se m’ha espatllat’). El segon cas, el veurem clar si pensem en deler, que cada vegada sentim més poc, perquè enclou una munió de matisos o conceptes que en castellà s’expressen amb mots diferents: ardor, pasión, afán, avidez, ahínco, empeño, fervor, entusiasmo, anhelo, deseo…

Avui veurem deu mots que fan de mal traduir per aquesta falta de correspondència amb la llengua dominant. És, sortosament, un terreny immens, que haurem de continuar veient un altre dia. 

Avenir-se 

Tot i que en castellà avenirse també hi és, es fa servir poc i no té ni de bon tros tants significats com en català: ‘accedir a’ (Estem segurs que s’avindran a aquestes condicions tan bones); ‘acceptar’ (El meu pare no s’hi avindrà mai, a la nostra amistat); ‘mantenir una bona relació’ (No entenc com us podeu avenir, essent tan diferents); ‘harmonitzar’ (Aquests colors no s’avenen); ‘posar-se d’acord’ (Al final, s’han avingut a anar-hi junts); ‘conformar-se’ (S’avenen a qualsevol cosa).

I no ens descuidem una frase feta molt expressiva: no saber-se’n avenir, amb el significat de ‘estranyar-se’ (Encara dorm? No me’n sé avenir!).

Caldre

Heus ací un verb intraduïble per la ductilitat que té en català. Podem pensar que ser necesario ja serveix per a tots els usos, però no. Per exemple, Cal que vinguis de seguida (Tienes que venir); Cal dir, si som sincers… (Es de justicia decir); Cal reconèixer que no és lògic (Es forzoso reconocer); Calen molts anys per a aconseguir-ho (Se necesitan); Cal creure que no (Es de creer que no); És una dona com cal (como Dios manda); No cal dir res més (No hay más que decir); No caldria sinó (Faltaría más).

En el cas del verb caldre, el perill és que alguns d’aquests usos es perdin perquè calquem el castellà. De fet, cada vegada se senten més frases com ara És necessari que vinguis o No fa falta que cridis

Deler

El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana diu que deler és un ‘mot només català’. Però allò que el fa peculiar és que és molt polisèmic: el català-castellà en dóna deu traduccions, aplegades en cinc significats: ‘ardor, passió’ (Estimar algú amb deler)‘afany, avidesa’ (L’ha perjudicat el deler de guanyar diners)‘insistència’ (Vol sortir-se’n i hi posa deler); ‘fervor, entusiasme’ (Va sortir a jugar amb deler); ‘anhel, desig’ (No podran empresonar el deler de llibertat).

Un mot tan prolix havia de deixar descendència. I heus ací derivats que també fan de mal espanyolitzar: delir-se, delejar i delerós.

Déu n’hi do

L’adverbi i interjecció Déu n’hi do (segons la nova grafia oficial, déu-n’hi-do) és una construcció d’aquelles que els catalans que parlen castellà no saben pas com dir. El diccionari proposa bastante (Hi havia gaire gent? Déu n’hi do), però no serveix pas en contexts com ara aquests: Te n’has fet vuit euros? Déu n’hi do!; Has estat el primer d’arribar: Déu n’hi do!; Déu n’hi do, la rastellera de bestieses que ha deixat anar…; Déu n’hi do, quina casa que tens, noi!; Hi feia un fred que Déu n’hi do!

Com ho traduïu, tot això? No hi ha pas manera… 

Esquinçar

És un mot més precís que no pas trencar i s’aplica a la roba, al paper, a la pell… A les Terres de l’Ebre i a moltes comarques del País Valencià es diu esgarrar. A molts indrets del Principat es diu estripar (que, pròpiament, vol dir ‘treure les tripes’). Per la influència del castellà, com més va més se sent trencar un paper o trencar-se un vestit, que hem de bandejar: altrament, acceptaríem una interferència empobridora. 

Feinada

És una paraula encara molt viva, però cada vegada se sent més ‘munt de feina’, que és el calc del castellà, mot a mot (‘montón de trabajo’). La ‘peculiaritat’, en aquest cas, és el sufix -ada, tan expressiu, amb el significat de ‘quantitat’. No és igual que faci calor o que faci una calorada, que surti sang o que ragi una sangada, que t’hagis d’esperar una estona o una estonada, etc. Hi ha sufixos, com aquest, que aporten un tresor de genuïnitat a la llengua. 

Pas

Aquesta partícula de reforç d’oracions negatives és, sens dubte, intraduïble al castellà. Els diccionaris ens expliquen en quins contexts sol aparèixer: després del verb d’una oració (No ho acceptem pas), fins i tot enmig d’una forma verbal composta (No has pas vingut); o bé quan no hi ha verb (Vull aquesta, no pas aquella); també per a reforçar una comparació (És més fort que no pas el seu); i en demandes en què s’espera una confirmació (Disculpeu: no és pas a l’ateneu, el vostre germà?). El diccionari Alcover-Moll ens n’ofereix exemples que ens fan veure que havia estat general a tot el domini, però ja fa temps que ha desaparegut del País Valencià i les Illes. En canvi, a les comarques de Catalunya del Nord hi és ben viu, qui sap si per influència del francès, i fins i tot hi és usat sense no (Els meus amics hi solen pas venir, aquí).

Plegar

Aquest és un d’aquells mots que molta gent de parla castellana ha integrat; és allò que podríem anomenar una ‘catalanada’. Això vol dir que té un ús que no té en castellà i que en certa manera és útil i fins i tot ‘necessari’ per a tothom qui en sap els significats. En té qui-sap-los: ‘cessar’ (Tenien una empresa i es veu que han plegat); ‘interrompre una feina’ (Comencem de bon matí i a migdia pleguem per dinar); ‘sortir o acabar’ (A quina hora plegues de treballar, avui?); ‘acabar la participació en una activitat insostenible’ (N’estic tip: plego!).

Rai

Potser hauríem de dir que rai és el mot intraduïble per excel·lència. És un intensificador molt eficaç, però, com que no té correspondència clara amb el castellà, aquests últims anys ha estat arraconat. No tan sols ens serveix per a evitar castellanismes evidents, com ara *és el de menys (això rai!) o *menys mal (encara rai!), sinó també calcs no tan clars. Vegem-ne exemples: —He de pagar mil euros de la renda—Tu rai, que ets ric (i no pas: Tu encara, que ets ric); S’ha tacat el paper? Això rai! (i no pas: Cap problema!). En fi, penseu com traduiríeu al castellà frases com ara aquestes: En Josep rai; segur que aprovaràDemà rai, que farem festaSi pot venir rai, estem salvats. La dificultat de traduir aquestes oracions al castellà és, justament, la causa de la fragilitat d’aquest recurs. Fem-lo servir! 

Trencadissa

A partir de trencar s’ha format aquest mot, amb molts significats, rectes i figurats: ‘trencament estrepitós d’un objecte o de molts’ (Vaig sentir la trencadissa del menjador estant); ‘escampall de bocins d’objectes trencats’ (Quan ha vist la trencadissa de gots i plats s’ha esverat); ‘destrucció brusca de molts elements’ (Les relacions s’han deteriorat, però ell vol evitar la trencadissa); ‘crítica amb gran rebombori’ (A Twitter es fa trencadissa d’institucions i partits polítics). Com hem dit abans, a propòsit de feinada, el sufix -issa, amb el sentit de ‘múltiple’ o de ‘persistent’, és molt productiu. Vegeu, si no, mots com ara piuladissa, escampadissa, xiscladissa

D’exemples com aquests, n’hi ha molts més. I el perill és que es vagin perdent, perquè, com hem dit, cada vegada funcionem més amb el patró del castellà. Contra aquesta tendència tan abassegadora, l’única solució és prendre consciència que cada llengua fa sa guerra, és a dir, que el camí del català és diferent del del castellà o del de qualsevol altra llengua; cal entendre que són llengües independents, que s’han de mirar en pla d’igualtat.  

I acabarem l’article amb una propina. En aquest sarró d’intraduïbles, no hi ha únicament mots, sinó també locucions i dites. Per exemple, una que hem estrafet suara: cada terra fa sa guerra. Els diccionaris es tornen micos quan l’han de traduir al castellà. Proposen Donde fueres haz lo que vieres i Cada maestrillo tiene su librillo, però no són pas iguals. La frase catalana parla de països, de territoris, de costums: a cada lloc fan les coses a la seva manera. 

Això que dèiem. 

Publicat dins de Català | Deixa un comentari

El infinito en un junco (I)

Fragmento

El alfabeto fue una tecnología aún más revolucionaria que internet. Construyó por primera vez esa memoria común, expandida y al alcance de todo el mundo. Ni el saber ni la literatura completa caben en una sola mente pero, gracias a los libros, cada uno de nosotros encuentra las puertas abiertas a todos los relatos y todos los conocimientos. Podemos pensar, como vaticinaba Sócrates, que nos hemos vuelto un puñado de engreídos ignorantes. O que, gracias a las letras, formamos parte del cerebro más grande y más inteligente que ha existido nunca. Borges, que pertenecía al grupo de los que piensan de la segunda manera, escribió: “De los diversos instrumentos del hombre, el más asombroso es, sin duda, el libro. Los demás son extensiones de su vista; el teléfono es extensión de la voz, luego tenemos el arado y la espada, extensiones de su brazo. Pero el libro es otra cosa: el libro es una extensión de la memoria y de la imaginación”.

Irene Vallejo – Ed Siruela 2021

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari