Les boires atzaroses són realment un espectacle impressionant.
Tot plegat pren una imatge d’estampa japonesa, crec que ha estat una cultura que ha sabut apreciar aquest tipus de fenomen meteorològic.
La visual et distreu enormement, de sobte, un canvi del corrent modela el paisatge de forma inesperada. M’agrada aquest dinamisme.
Text i imatge Lluís Rius i Font
Extret de VilaWeb – 15/11/25
../..
9. Estonià (Estònia)
L’estonià, emparentat amb el finès i molt lluny del llatí o el germànic, té catorze casos gramaticals i un sistema de vocals llargues i breus que canvia el sentit de les paraules.
Una de les seves peculiaritats és que no diferencia el present del futur: la mateixa forma verbal serveix per als dos temps, i el context indica si és ara o més endavant. També té tres graus de durada en els sons consonàntics –curt, llarg i molt llarg–, una subtilesa difícil d’aprendre per a parlants d’altres llengües.
Aquesta riquesa morfològica fa que l’estonià sigui una llengua poètica i precisa alhora, plena de matisos i de musicalitat.
10. Sinaugoro (Papua Nova Guinea)
Papua Nova Guinea és el paradís de la diversitat lingüística: amb menys de deu milions d’habitants, s’hi parlen més de vuit-centes llengües. El sinaugoro és una de les més curioses que hi ha, perquè utilitza un sistema numèric en base cinc.
Els seus parlants compten d’una manera corporal: “una mà” equival a cinc, “dues mans” a deu, i així successivament. Aquesta forma de comptar mostra com el cos pot servir de referència gramatical.
El sinaugoro, com moltes llengües oceàniques, és també fortament relacional: té verbs diferents segons si l’acció beneficia algú o el perjudica. Això reflecteix un món social basat en l’intercanvi i la reciprocitat.
11. Isaka (Papua Nova Guinea)
Aquesta llengua, parlada per unes poques centenes de persones a la costa nord-oest de Papua Nova Guinea, utilitza un sistema de comptatge binari, és a dir, en base dos. Per comptar, els parlants combinen els dits de les mans i els peus d’una manera que recorda lògiques informàtiques primitives: “un, dos, dos-un, dos-dos”…
El sistema és tan coherent que permet d’expressar quantitats altes sense disposar de paraules per als nombres. A més, l’isaka presenta un ordre de paraules molt flexible i una morfologia verbal que incorpora subjectes i objectes dins el mateix verb.
És una mostra de com la complexitat lingüística no depèn del nombre de parlants ni del contacte amb altres cultures.
12. Longgu (illes Salomó)
El longgu, llengua oceànica de l’arxipèlag de les Salomó, distingeix entre possessió alienable i inalienable. Per tant, “el meu cotxe” s’expressa de manera diferent que “el meu pare”. La gramàtica, doncs, diferencia allò que podem donar o perdre d’allò que forma part de nosaltres.
Aquest sistema revela una visió del món profundament relacional, en què la possessió no és absoluta sinó contextual. A més, els verbs longgu incorporen partícules que indiquen si una acció s’ha fet de manera intencionada o accidental.
La paraula de l’any és una campanya que pretén acostar la llengua als parlants i fer visibles els temes que han interessat durant l’any a través de les paraules noves més recurrents. A partir del 2 de desembre, s’engega una votació perquè tothom pugui triar la paraula més representativa de l’any.
La votació es fa a partir d’una llista de deu candidates, que seleccionen les institucions organitzadores tenint en compte l’impacte que han tingut en l’ús. La característica que tenen en comú les deu paraules de la llista és que no són al diccionari i que, per tant, són neologismes des del punt de vista lexicogràfic.
La paraula que tingui més vots serà la paraula guanyadora i l’Institut d’Estudis Catalans té el compromís d’analitzar-la amb atenció especial per mirar d’incorporar-la en el diccionari normatiu (DIEC2).
Com cada any, es tria entre els 10 candidats més representatius de l’any.
Més informació: https://www.upf.edu/web/neologismedelany
Papallones i roelles,
mots que s’emporta el llebeig…
et cerc, guarida, i no et veig
enmig de tantes gavelles!
(…)
Adéu cor enamorat,
adéu, paraules lleugeres,
com al pallús de les eres
ben prompte us hauran ventat…
(…)
Segaré d’altres gavelles,
cercaré un altre festeig…
amb vosaltres hi pledeig
qui no us coneix, jovencelles,
cor lleuger, promeses belles,
papallores i roelles
que esflora un buf de llebeig!
Malauradament, no he trobat cap poema públic conegut que inclogui exactament els versos «papallores i roelles / que esflora un buf de llebeig!», ni tampoc cap poema sencer dins d’obres disponibles en línia amb aquest títol o fragment. Tanmateix, sembla que el text que mencionava forma part d’un fragment poètic o d’un vers inclòs dins del llibre Papallones i roelles. El coreògraf i ballarí Salvador Mel·lo, obra de Jordi Lara publicada per Edicions de 1984 el 2004, que es centra en la figura i el context del coreògraf Salvador Mel·lo durant la postguerra. Aquest llibre, però, no és un poemari, i més aviat és una biografia o assaig històric.
Extret de VilaWeb – 15/11/25
../..
5. Txuktxi (Sibèria)
El txuktxi, parlat a l’extrem nord-est de Sibèria, mostra una peculiaritat poc habitual: la llengua distingeix entre la parla dels homes i la de les dones. Alguns sons i formes verbals canvien segons el gènere de qui parla, una reminiscència d’un antic tabú lingüístic.
A més, el txuktxi té un sistema d’incorporació verbal molt ric: en una sola paraula es poden combinar subjecte, objecte i acció, de manera que una frase com “l’home caça el ren” pot reduir-se a un sol mot llarg i complex. Aquesta característica és comuna en unes quantes llengües indígenes del nord d’Àsia i d’Amèrica.
6. Turc
El turc és una llengua viva i moderna amb més de 80 milions de parlants, però la seva estructura gramatical continua essent una meravella de coherència i lògica interna. És aglutinant, és a dir, afegeix sufixos successius per a indicar persona, temps, mode, negació o direcció.
La cosa que més sorprèn és el sistema d’evidencialitat, compartit amb llengües com el quítxua: el verb indica si el parlant ha vist l’acció, si l’ha sabuda per un altre o si la dedueix. Dir “ha plogut” no és igual si ho heu vist vosaltres o si us ho han explicat.
Aquest matís fa del turc una llengua d’una precisió gairebé filosòfica, capaç de marcar la posició cognitiva del parlant.
7. Quítxua (Andes centrals)
Parlada per milions de persones a Bolívia, el Perú, l’Equador i Colòmbia, el quítxua és la llengua que mostra més clarament com la gramàtica pot reflectir una cosmovisió. A més de l’evidencialitat (saber d’on prové la informació), el quítxua és una llengua agregadora de relacions: cada sufix indica no sols el temps o la persona, sinó també l’actitud del parlant envers allò que diu.
Per exemple, una mateixa frase pot dir “ho he vist” o “ho sé perquè m’ho han explicat”, amb formes completament diferents. Té també un ús poètic molt desenvolupat: en moltes comunitats, la manera de parlar amb respecte o afecte implica afegir sufixos diminutius o afectius a noms i verbs.
El quítxua és avui una llengua oficial al costat del castellà a Bolívia i el Perú, i és un símbol de la supervivència cultural dels pobles andins.
8. Basc (País Basc)
El basc és una excepció total a Europa: no pertany a cap família lingüística coneguda. És una llengua aïllada del tot, que ha sobreviscut d’ençà de temps anteriors a la romanització. La seva sintaxi ergativa –en què el subjecte d’un verb transitiu es marca de manera diferent que el d’un verb intransitiu– la fa radicalment diferent de les llengües veïnes.
No distingeix masculí i femení i té una conjugació verbal que inclou informació sobre tots els participants de l’acció (subjecte, objecte directe i indirecte). Això permet frases molt precises i condensades.
El basc és, a més, un exemple reeixit de revitalització: en poques dècades ha passat de ser marginal a tenir presència en l’educació i els mitjans.
../..
Aquest és el títol del llibre que acabo de llegir, l’autora és Xinran, una periodista xinesa que viu a Londres des del 1997 i que va escriure aquest llibre a partir de les múltiples entrevistes que va fer a dones anònimes xineses en el seu programa “Paraules en la brisa nocturna” a Radio Xina, En aquest programa convidava a les dones xineses a parlar de les seves experiències personals.
A aquest llibre fa un recull de les històries més impactants que va escoltar o que va veure durant el seu programa de ràdio o els seus viatges. El context històric de la majoria d’elles era la Revolució cultural i el govern comunista de Mao. El 1989, aprofitant els primers indicis dobertura del règim comunista xinès, la periodista Xinran va iniciar un programa radiofònic diari en el qual convidava les dones xineses a parlar de les seves experiències personals. Durant quaranta anys, la ràdio havia estat controlada pel Partit, i les veus de les dones xineses havien estat totalment reprimides i silenciades. Aquell programa representava, doncs, un petit forat d’esperança, una finestra oberta per on les dones xineses podien respirar, cridar i començar a alliberar-se. Ser dona a la Xina és un recull del testimoni de la vida d’aquestes dones que han estat destruïdes per les tradicions i les revolucions polítiques. Tant les esposes privilegiades dels líders del Partit com les dones dels camperols expliquen el sofriment que els ha tocat viure: matrimonis de conveniència, assetjaments sexuals, la pèrdua dels fills, la pobresa extrema. Però també parlen de l’amor, de com, no ficció malgrat l’entorn que els envolta, han sabut alimentar i estimar el poc que els queda.
Un llibre que com a dona, filla, mare germana, esposa, amiga… no m’ha deixat indiferent i que recomano a llegir.
«Tenim l’obligació de llegir aquest llibre. El testimoni de la vida d’aquestes dones anònimes em va impressionar tant, que quan vaig acabar de llegir-lo vaig sentir que la meva ànima havia canviat.» AmyTan
PD: Dedicat a l’Anna, per suggerir-lo i a les meves companyes del Balconet Lector per animar-me a crear aquest Club de Lectura.
Tornem al Teatre amb Garbells de llengua
Ja pots reservar les teves entrades pel 2026!
📅 Diumenge 25 de gener 2026
⏰ 18 hores
🎭 ELS OBJECTES FLOTANTS
🪶 Autoria i adaptació: Montse Clotet i Tessa Harry
©️Dramatúrgia: Irene Vicente Salas i Carles Fernández Giua
🎯Direcció: Carles Fernández Giua
🎭 Repartiment: Anna Sahun, Elena Gadel i Ariadna Montfort
📍 Teatre Akadèmia (zona Francesc Macià-Barcelona)
💶 16€
🗓️ Data límit 12/1/26
ℹ️ https://tickets.oneboxtds.com/teatre_akademia/events/45893?sessionView=LIST
Ja pots reservar les teves entrades a través d’aquest enllaç!
**********************************************
📅 Divendres 6 de març 2026
⏰ 19 hores
🎭 FESTA A ROMA
🪶 Autoria: Martí Artigau
🎯Direcció: Clara Segura
🎭 Repartiment: Marta Angelat, Xavier Boada, Lluís Marco, Gemma Martínez, Albert Triola, Oriol Vila
📍 Teatre Lliure–Gràcia (Metro Fontana-Barcelona)
💶 24€
🗓️ Data límit 12/2/26
ℹ️ https://www.teatrelliure.com/ca/una-festa-a-roma
Ja pots reservar les teves entrades a través d’aquest enllaç!
**********************************************
📅 Dilluns 27 d’abril 2026
⏰ 20hores
🎭 LES DONES SÀVIES
🪶 Autoria: Molière
©️Dramatúrgia: Lluís Hansen i Ricard Farré
🎯Direcció: Ricard Farré i Enric Cambray
🎭 Repartiment: Ricard Farré i Enric Cambray
📍 Teatre Goya (zona Pl Universitat-Barcelona)
💶 20,30€
🗓️ Data límit 30/3/26
ℹ️ https://www.teatregoya.cat/ca/ex/les-dones-savies/
Ja pots reservar les teves entrades a través d’aquest enllaç!
**********************************************
Si voleu contactar amb nosaltres podeu enviar un correu a garbells@cal.cat
Marta Parera
Violant Martí
Voluntàries de Garbells de llengua
Tal dia com avui fa 535 anys a València es publicava Tirant lo Blanc.
Capítol CXXVII
Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora qui ell tant amava
―Digau-me, Tirant ―dix la Princesa―: sí Déu vos lleixe obtenir lo que desijau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mal vos fa passar, que si en cosa neguna vos hi poré ajudar ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho. Tirant se posà la mà en la mànega e tragué l’espill e dix:
―Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prenga a mercè.
– Digueu-me, Tirant – va dir la princesa – : si Déu us deixa obtenir el que desitgeu, digueu-me qui és la senyora que tant de mal us fa passar, que, si us puc ajudar en alguna cosa, ho faré de molt bona voluntat, perquè estic frisosa per saber-ho.
Tirant es va posar la mà a la màniga i en tragué el mirall, i va dir:
– Senyora, la imatge que aquí veureu em pot donar mort o vida. Maneu-li, altesa, que em tingui pietat.
Extret de VilaWeb – 15/11/25
Cada idioma és una manera d’habitar el món · Algunes llengües ens sorprenen per la seva complexitat; unes altres, per la seva simplicitat radical · Però totes són igualment valuoses, perquè cadascuna expressa una experiència humana irrepetible.
La humanitat ha creat més de set mil llengües. Cadascuna és una manera particular de mirar i entendre el món, un mirall de la història, la geografia i la ment d’un poble. Algunes llengües són àmpliament parlades i documentades, però unes altres amaguen tresors gramaticals i culturals únics: sons impossibles, sistemes de comptatge inusuals, distincions gramaticals que no té cap més llengua.
Aquest recorregut presenta vint llengües que sorprenen per algun aspecte fonètic, morfològic o cultural. Algunes es troben en clar perill d’extinció; n’hi ha d’altres que, tot i tenir milions de parlants, mantenen estructures tan singulars que recorden fins a quin punt és vasta i imprevisible la capacitat humana de comunicar-se.
1. !Xóõ (Namíbia i Botswana)
La llengua dels ǃXoon és una de les més complexes del món quant a fonètica. Disposa de prop de 120 consonants, moltes de les quals són sons de clic, produïts amb el contacte i la succió de la llengua dins la boca. Aquesta abundància sonora permet una precisió expressiva enorme i posa en relleu la sofisticació de llengües que sovint s’han menyspreat per motius colonials.
Tot i que només uns pocs milers de persones parlen el !Xóõ, aquesta llengua mostra fins on pot arribar la creativitat del llenguatge humà. En la seva estructura, cada clic pot marcar una diferència de significat: una sola paraula pot canviar completament si el clic és dental, lateral o alveolar.
2. Pirahã (Amazònia, Brasil)
Els pirahã, que viuen a la conca del Maici, parlen una llengua que ha desconcertat els lingüistes durant dècades. Té només set consonants i tres vocals, i no utilitza temps verbals ni subordinacions complexes. Però allò que la fa més excepcional és que no té paraules per a xifres ni colors.
Els parlants no compten ni necessiten fer-ho: la llengua expressa quantitats relatives (“pocs”, “molts”) i se centra en la immediatesa de l’experiència. El pirahã també marca la font de la informació: cada frase especifica si allò que es diu s’ha vist, s’ha sentit o s’ha deduït.
Per a molts investigadors, el pirahã posa en qüestió la idea que la gramàtica universal de les llengües sigui la mateixa per a tots els humans.
3. Rapanui (illa de Pasqua)
A més de ser una de les llengües més aïllades del planeta, el rapanui pertany a la família austronèsia, la mateixa del malgaix –parlat a 15.000 quilòmetres de distància. Aquesta connexió demostra la potència marítima dels antics navegants del Pacífic.
El rapanui té una fonètica suau i repetitiva, amb síl·labes obertes (sense consonant final) i poques combinacions possibles. Molts mots són reduplicats (“renga-renga”, “papa-papa”) per a donar intensitat o pluralitat.
És una llengua amenaçada, però també un símbol d’identitat per als habitants de l’illa de Pasqua, que la recuperen amb orgull a les escoles i festivals culturals.
4. Sentinelès (illa Sentinel del Nord, Índia)
Poques llengües són tan misterioses com el sentinelès. Es parla a l’illa Sentinel del Nord, a les Andaman, on viu una comunitat entre 50 persones i 200 que rebutja qualsevol contacte exterior. Ningú no ha pogut estudiar-ne la gramàtica ni el lèxic, però se sap que pertany al grup de llengües andamaneses.
L’aïllament complet dels sentinelesos fa que la seva llengua sigui una autèntica càpsula del temps lingüística, probablement hereva directa d’idiomes parlats fa mil·lennis. És una prova viva que, encara avui, hi ha llengües que romanen completament desconegudes per a la ciència.
../..
El tiempo, ese implacable espacio que discurre a lo largo de la primera y última luz.
En ese indomable lapso, mi historia se configuró y deformó en diversas ocasiones, así como un reptil, mudé piel tamaño y color del camuflaje.
Dejé de creer en múltiples disciplinas, del mismo modo que opté por quedar callado, evitando sentirme preso de mis oraciones; así la ausencia de mi propio eco, me permitió escuchar el ruido del denostado silencio.
Luché, por hacerme presente dónde creí ser necesitado, torpe también aprendía a huir del entorno hostil, plagado de interesada y nociva compañía.
Dejé en el camino fuerzas irrecuperables, derrotado por vanos conflictos, perdiendo muchas batallas al portar una munición mojada, pues nunca fui ni siquiera una sombra de guerra.
Pero, a ese mismo y cruel tiempo, le fue imposible descomponer mi esencia, desvanecer mi alma, dejar estéril mi corazón.
Sin pretenderlo conscientemente, quedé atrapado con la raíz de un inesperado tronco, allí comprendí debía olvidar viejos sueños, dando lugar a nuevas y oníricas ilusiones.
La sabiduría residual de múltiples andanzas, me revelaron un rastro, otra finalidad, reconocí el dibujo de unas huellas, que sólo quedaron cómo residuo de antaño fuego, delatado por sus cenizas, en aquellos pasos finales hacia la eternidad.
Rafael Moreno Guardado
06-07-2025
Fotografies: Lluís Rius – 2025
La catifa voladora 