Les parets mitgeres són parets anònimes que divideixen propietats. Tot i que no representen cap paper en l’aspecte exterior de l’edifici, poden acabar exposades a la vista del públic en un estat provisional permanent a causa dels canvis d’ordenació urbanística.
Quan es dona el cas, es genera una discontinuïtat paisatgística, un trencament de la trama urbana que pot provocar greus problemes estructurals i d’habitabilitat als edificis afectats i veïns, a banda del notable impacte visual que té sobre l’espai públic.
Fa vint-i-cinc anys, amb l’objectiu d’eliminar aquestes discontinuïtats urbanes i de crear noves façanes que s’integrin en el paisatge urbà, es va posar en marxa el Pla de remodelació de mitgeres de Barcelona.
Objectiu principal del concurs
En el marc de la nominació de Barcelona com a Capital Mundial de l’Arquitectura 2026 per la UNESCO-UIA, l’organització Fundació Mies van der Rohe i l’Ajuntament de Barcelona llancen aquest concurs internacional d’idees per remodelar deu parets mitgeres, repartides pels deu districtes de la ciutat, amb l’objectiu de deixar un llegat durador a Barcelona, i fa una crida a la comunitat mundial de joves arquitectes a participar-hi.
El jurat del concurs va seleccionar per a cadascun dels emplaçaments una proposta guanyadora, així com un segon i un tercer premi, d’entre les presentades per a cada emplaçament.
Les propostes guanyadores s’implementaran al llarg de l’any 2026 en el marc del programa d’activitats i com a llegat material perdurable de Barcelona 2026, Capital Mundial de l’Arquitectura UNESCO-UIA.
💰El preu de l’entrada és de 22,00€ A partir d’avui i fins el 25/11 pots fer el pagament de les localitats que has reservat a través del Bizum 679 554 693 (Marta Parera).
Bohemian Rhapsody és una cançó de la banda de rock britànica Queen. La va compondre Freddie Mercury per l’àlbum de la banda del 1975 titulat A Night at the Opera.
Bohemian Rhapsody té una estructura narrativa de monòleg interior dins un malson. La forma musical és més afí a una rapsòdia clàssica que no pas a música pop. La cançó no té tornada, i consta tres parts: una balada que acaba en un solo de guitarra, un passatge operístic i un tros de rock dur.
Quan es va publicar com a senzill, a partir del 31 d’octubre de 1975, Bohemian Rhapsody es va convertir en un gran èxit comercial que va romandre a la primera posició de la llista de senzills britànica durant nou setmanes consecutives. A més, es va transformar en un dels senzills més venuts al Regne Unit (arribant a una xifra de vendes de 2.176.000 unitats),
El senzill està acompanyat per un vídeo promocional que fou considerat innovador i que va ajudar a establir els fonaments del llenguatge visual dels vídeos musicals moderns. Tot i que les crítiques que va rebre van ser diverses, especialment dels Estats Units, es considera que Bohemian Rhapsody és el magnum opus de Queen i una de les millors cançons de tots els temps
Dimecres 23/10 de setmana passada va morir Lluís Permanyer. Adjunto un fragment de l’article publicat a VilaWeb
Lluís Permanyer, periodista, escriptor i gran cronista de Barcelona, s’ha mort a 86 anys a causa d’un infart, segons que ha pogut confirmar VilaWeb. Deixa una obra periodística, bibliogràfica i audiovisual impressionant que s’estén al llarg de més de sis dècades. Autor de més de vuitanta llibres dedicats a l’art i a Barcelona, i de vuit documentaris televisius, va rebre el Premi Nacional de Periodisme Cultural l’any 2022.
Permanyer va néixer l’any 1939 a Barcelona. Estudià dret i periodisme, professió en la qual es va especialitzar. Va ser col·laborador de la revista Destino i, des del 1966, de manera regular, de La Vanguardia, on es va convertir en un dels cronistes més reconeguts de Barcelona, especialment en qüestions d’art, urbanisme i vida cultural.
Lluís Permanyer era un home educat, cívic i format en i des del món de la cultura. Era un senyor de Barcelona, que volia dir, un home de la burgesia. I era un barceloní de cap a peus. S’estimava la seva ciutat i la vetllava. En una entrevista que li vam fer ara fa un any, el dia que en feia vuitanta-cinc, un Permanyer gran però ferm, d’una peça, es trobava amb unes ganes tremendes de parlar, de transmetre coneixements, de recordar fets que era important recordar. També era crític, des de l’acció cívica amb la ciutat. I ens va mostrar i explicar la seva manera de viure la Barcelona d’avui, implicant-s’hi cada dia. I aquest interès, aquesta preocupació que tenia per la seva ciutat, la gent li tornava amb agraïment. La gent respectava i s’estimava Permanyer, li explicaven coses i el felicitaven.
[…]
Permanyer tenia enginy i ja ben d’hora en l’exercici del periodisme cultural va crear una secció a la revista Destino ben singular i atractiva: el Qüestionari Proust, fet que el va portar a conèixer personalment artistes de la talla de Miró, Dalí, Tàpies, Cuixart… Va ser un gran amic del també periodista Joan de Sagarra i va escriure sobre el seu pare, el poeta Josep Maria de Sagarra. Va ser un bon amic de Brossa, a qui va entendre i defensar. I també va tenir una forta amistat amb l’escultor Eduardo Chillida, entre més.
obre Barcelona va publicar nombrosos llibres, sovint il·lustrats, entre els quals Retrobar Barcelona (1988), Establiments i negocis que han fet història (1990), Historia del Eixample (1990, ampliada el 2008 com L’Eixample, 150 anys d’història), Barcelona, un museu d’escultures a l’aire lliure (1991), Quinze dies d’eufòria (1992), Barcelona, un paisatge modernista (1992), Biografia del passeig de Gràcia (1994), Biografia de la plaça de Catalunya (1995), l’anecdotari No la saps aquesta? (1996, premi Pere Quart d’humor i sàtira), Biografia de la Diagonal (1996), La Barcelona lletja (2004), 1.000 testimonis sobre Barcelona (2007), L’esplendor de la Barcelona burgesa (2008), Vida privada de la Barcelona burgesa (2011), Barcelona 1900. Postals de Hauser y Menet 1894-1905 (2014) i Barcelona nocturna (2016), entre molts altres. En la novel·la Un amor a l’ombra de la pedra blava (1999) va descriure el procés de seducció de la ciutat sobre la protagonista.
També va escriure nombroses monografies i biografies sobre escriptors i artistes, com Sagarra, vist pels seus íntims (1982), Tàpies i la nova cultura (1986), Clavé, escultor (1989), Miró. Noranta anys (1984, amb Francesc Català Roca), Brossa x Brossa (1999), Josep Puig i Cadafalch (2001), Els Rubió, una nissaga d’intel·lectuals (2003), Miró. La vida d’una passió (2003), Antoni Clavé fa memòria (2004) o Sagnier y los modernistas. El oficio de la arquitectura 1880-1930 (2021). A més, va publicar el qüestionari 43 respostes catalanes al qüestionari Proust (1967) i fou autor del llibret de l’òpera Spleen (1984) del compositor Xavier Benguerel. També va dirigir i presentar documentaris televisius sobre la ciutat, com El meu Molino (2010), La Rambla, secrets d’un escenari (2011), Montjuïc, la muntanya odiada de Barcelona (2013) i Passeig de Gràcia, l’escenari burgès (2020).
Va rebre alguns reconeixements significatius, entre els quals el premi Luca de Tena (1969), el Ciutat de Barcelona de periodisme (1987), el Nacional de Cultura de periodisme (2008), el premi Trajectòria de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana (2012); la medalla del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya i el Premi Nacional de Periodisme Cultural (2022).
Es de justicia entender, que se merece recibir, en equilibrio con aquello que es ofrecido, es más sabio el buscar una suma de energías, que huir del polo opuesto, evitando, una por otro lado, inevitable atracción.
Afectividad genuina acompasada con un mínimo compromiso que, sin quebrantar el ecosistema de nuestro otro, logre afianzar y elevar bilaterales lazos, haciendo frente común ante cualquier adversidad presente.
Ante un estado mental y físico, con signos de profundo desgaste, que sinceramente lamento, sólo espero no ser parte culpable, más al contrario y quizás intuyendo su otro mal, me ofrezco cómo mágico ungüento.
Mi más ansiada meta surgió, siempre fijada en conocer esos guardados secretos, pero cómo poder ayudarle a sostener tremendos retos, cuándo tenderle mi mano le hacía emprender el vuelo, cuál pajarillo temeroso, desconocedor de mi desprendida y benévola intención.
Pensamientos positivos y sueños queriéndose compartir, ideas para poder crear y consensuar un marco relacional, que nos haga felices tanto antes, cómo durante y después de cada ansiado encuentro.
Fuertes sensaciones que graban una ruta en un corazón poeta, emociones que son combustible que alimenta los sueños, viajes por emprender que serán desgranados sobre un papel.
Mirando con emotiva ternura un limpio cielo, observando el devenir del que es un pronto vuelo, percibiendo con acertada intuición un renovado regreso, el batir de sus alas aceleran un latido, oculto en este pecho.
Avui toca dir Adeu a Diane Keaton: una altra musa del teatre i cinema que ha mort recentment (11/10/25) als 79 anys.
Diane Keaton va ser una actriu, directora i productora de cinema estatunidenca. Feu els seus primers passos en el món del teatre des de ben jove, a la dècada del 1960, i debutà a la pantalla gran el 1970 fins el 2024. Fou una dona que va trencar amb els prototips femenins de l’època i fins al final de la seva carrera va saber lliutar contra l’edatisme de les actrius.
Destacà com actriu de cinema en films com El Padrí i van seguir El dormilega, Annie Hall, on va guanyar l’Òscar a millor actriu, Buscant el Sr, Goodbar,Reds, El pare de la nòvia, El club de les primeres esposes, Quan menys t’esperes…
Però si hi ha una pel·lícula que he vist desenes de vegades és Misteriós assassinat a Manhatan (MMM), sola, acompanyada, en família, amb amics, a casa, al cinema, a la tauleta, en VHS, DVD, volant en avió… Diria que hi ha escenes i diàlegs que sé de memòria. Diane Keaton està fantàstica, envoltada de grans actors i un guió que sempre em sorprèn, avantatges de tenir poca memòria cinematogràfica 😉
Gràcies Diana pel teu art, pel teu somriure, per la teva sensillesa…
💰El preu de l’entrada és de 23,70€ A partir d’avui i fins el 1/11 pots fer el pagament de les localitats que has reservat a través del Bizum 679 554 693 (Marta Parera).
Si vols reservar ja les entrades completa aquest formulari.
Si aquest sistema de pagament no et va bé contacta a través de garbells@cal.cat i concretem com fer -ho.
En motiu de l’esperat fi de la Guerra a GazA – Palestina, un poema del poeta palestí Mahmud Darwish (Al-Birwa, oest de Galilea, 1941 – Houston, Texas, 9 d’agost de 2008).
Traducció de l’àrab de Nossayba Fellah Jfiri i Rachida Jfiri
A LA MEVA MARE
Enyoro el pa de la meva mare, el cafè de la meva mare, les carícies de la meva mare … Dia a dia, la infància creix en mi i desitjo viure perquè si moro, sentiré vergonya de les llàgrimes de la meva mare.
Si algun dia retorno, fes de mi adorn de les teves pestanyes, cobreix els meus ossos amb herba purificada amb l’aigua beneïda dels teus turmells i lliga’m amb un floc dels teus cabells o amb un fil de la vora del teu vestit … Potser em converteixi en un déu, sí, en un déu, si aconsegueixo tocar el fons del teu cor.
Si retorno. Fes de mi llenya del teu foc encès o corda d’estendre al terrat de casa teva perquè no puc sostenir-me sense la teva oració diària.
He envellit. Torneu-me les estrelles de la infància perquè pugui emprendre amb els ocells petits el camí de retorn al niu on tu m’esperes.
La catifa voladora 