El primer cop
El primer cop que em van comunicar que m’havien assignat una substitució com a professor de Matemàtiques d’un institut em va envair una profunda por: jo, que com a alumne tenia una preocupant incontinència verbal i una total inhabilitat per a dur l’agenda al dia, passava a ser ara professor.
Desbordat, vaig trucar al Figueres. Ell va calmar-me, va dir-me que no patís per no tenir llistats d’exercicis preparats ja (i em va fer arribar els seus), i em va recordar que la feina principal d’un professor d’institut és facilitar situacions d’aprenentatge (més o menys reglades) entre l’alumnat, fomentant un clima càlid, de treball i de respecte, on es doni valor a la feina ben feta i al coneixement.
Quan, l’endemà de la trucada, vaig trobar-me davant de la pissarra, el guix a la mà tremolosa, i amb l’alumnat expectant, la presència del Figueres em va acompanyar i em va donar força i confiança en mi mateix, i tot i que segueixo tenint una mica de síndrome de l’impostor (i crec que sempre la tindré), tinc la certesa de ser un dels pocs afortunats que ha tingut com a mentor a un meravellós professor, i, encara més important, una bellíssima persona.
Gràcies per tot Figueres, gràcies per tant.
Gerard Nicolau
Sempre al cor!
Hem perdut una persona sàvia, tendre, estimada, que hem tingut la sort de poder fer un tros de camí amb ella.
Xavier, tinc molts records amb tu, em feies visites a la secretaria del Vila, parlàvem de tot i més, ens fèiem confidències, m’explicaves coses i te n’explicava i sempre, quan sorties per la porta de la secretaria, em quedava un somriure a la cara… tota conversa era profitosa. Amb tu es podia parlar de tot, no apujaves mai el to de veu, sempre calmat, aparentment tranquil, serenor per damunt de tot.
També erets una persona del barri i ens trobàvem a la Farmàcia de Travessera, ja jubilat, i si algun dia no teníem pressa, fèiem un beure i tot. Com valoro aquests moments de l’aboràgine de la vida, on sèiem, xerràvem, ens posàvem al dia i cadascú cap a fer la seva. Aquell dia, sempre havia estat un bon dia i de profit pel fet d’estar amb tu i aprendre sempre de tu.
Gràcies per tant!!! Em queda el CD del NO A LA GUERRA, una carta a la meva filla quan va acabar 4t d’ESO amb tu de profe, un recull de poemes i l’orgull d’haver estat un company de feina i amic. Sempre al cor!
Mar Gil
Els nostres fills, fills de tots
Des del moment que neixen els nostres fills deixen de ser nostres i poc a poc passen a ser de tots: primer dels avis, de les tietes, dels veïns, de les mainaderes de l’escola bressol, de les mestres de primària, dels monitors de lleure, dels professors de secundària… I aquest ventall de gent els educa, igual que la família, els dona valors, maneres d’encarar els problemes de la vida, responsabilitats, coneixements…
Xavier has estat un gran company de vida de molts nois i noies i has compartit amb ells els teus valors, coneixements, actituds, passions… en una edat en què els pares ens costa entrar-hi.
Deixes un bon llegat: unes generacions de ciutadans que porten la teva empremta que és inesborrable.
En nom dels pares i mares de l’INS et volem agrair la teva tasca.
Violant Martí
La catifa voladora 