La Patum

La festa dels sentits i els sentiments


La festa de la Patum és la festa més important de Berga, amb més de 600 anys d’història. Se celebra durant la festivitat del Corpus, un cop l’any entre finals de maig i finals de juny, ja que com a festa del cicle de Pasqua és de calendari variable. El ball i el foc en són la part més característica.
Els actes principals es duen a terme des de dimecres fins a diumenge de la setmana del Corpus per places i carrers del poble. El dimecres i el dissabte hi ha els passacarrers, i el dijous i el diumenge les patums de lluïment (migdia) i completes (nit) a la plaça de Sant Pere. Les comparses s’encarreguen de l’actuació o del ball de cadascuna de les figures durant la festa.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Gustavo Dudamel en directe

Gustavo Dudamel és el director musical i artístic de la LA Phil i creador del projecte sociomusical Youth Orquestra Los Angeles (YOLA), la seva missió sempre ha estat mostrar com la música pot crear un canvi positiu al món.

Veure’l actuar dirigint els joves músics de l’orquestra o cantaires, ha estat francament una lliçó de respecte, simpatia i professionalitat.

Gràcies Laia per convidar-m’hi.

Publicat dins de Barcelona, Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Juditha Triumphans de Vivaldi

Artemisia Gentileschi – Giuditta decapita Oloferne 

Extret de ViquiPèdia

Juditha triumphans devicta Holofernis barbàrie, RV 644, (en català, ‘Judit triomfa sobre la barbàrie d’Holofernes’), és un oratori, subtitulat pel seu propi autor com a Sacrum militare oratorium (oratori sacre militar), compost per Antonio Vivaldi a Venècia l’any 1716. El llibret, escrit en llatí per Giacomo Cassetti, es basa en el Llibre de Judit, un text apòcrif per a hebreus i protestants però canònic per als catòlics. Va ser estrenat el novembre d’aquell mateix any a l’Ospedale della Pietà, institució per a la qual Vivaldi va treballar durant vint anys de la seva vida, de manera discontínua, com a responsable de la formació musical de les noies òrfenes i de la composició del repertori per als habituals concerts de la institució. Aquest fet justifica dues de les característiques principals de l’oratori: que tots els papers estiguin destinats a dones i una aclaparant varietat tímbrica, ja que el compositor es va valer de la rica col·lecció instrumental que posseïa l’orquestra de la Pietà.

És l’únic oratori de Vivaldi que ens ha arribat de forma completa, conservant-se incomplets altres tres dels quals s’ha perdut la música:

  • La vittoria navale predetta dal Santo Pontifice Pio V Ghisilieri, RV 782 (Vicenza, ca. 1713).
  • Moyses Deus pharaonis, RV 643 (Venècia, 1714).
  • L’adorazione delli tre magi al bambino Gesù, RV 645 (Milà, 9 de gener de 1722).

Consta de 25 àries da capo, que amb freqüència utilitzen instruments obligats, i cinc parts de cor enllaçats pels seus respectius recitatius i recitatius acompanyats. Requereix una plantilla vocal de cinc veus femenines més el cor i una distribució orquestral extraordinàriament rica amb instruments que no prenien part de manera habitual en òperes o oratoris, com la mandolina o el chalumeau. L’original que ha arribat fins a nosaltres, descobert en la dècada de 1920, no conté la típica simfonia inicial, la qual cosa no significa que no existís, ja que era una pràctica habitual conservar-la de forma independent per poder reutilitzar-la en altres situacions si era necessari.

L’oratori posseeix un important rerefons polític que explota a consciència, ja que va ser escrita per celebrar la victòria sobre els turcs després d’una llarga contesa entre la República de Venècia i l’Imperi Otomà, que va finalitzar amb la signatura de la denominada Pau de Passarowitz, el 1716. Aquest caire militar explica, amb independència de l’extraordinària qualitat de la seva música, l’èxit excel·lent que va obtenir l’obra en la seva estrena.

El manuscrit de la composició està preservat en els folis 209-302 bis del volum Foà 28 de la Biblioteca Nacional de Torí. El frontispici de la partitura amb el títol s’ha perdut (igual que la simfonia inicial). La seva primera representació ja en avançat el segle xx fou l’any 1939, a Siena, encara que després va tornar a caure en l’oblit durant mig segle.

El rei assiri Nabucodonosor II envia un exèrcit contra Israel per exigir tributs no pagats. L’exèrcit que mana el general Holofernes posa lloc a la ciutat de Betulia i està a punt de conquistar-la. La jove vídua jueva Juditha va al campament assiri per implorar pietat. Holofernes s’enamora d’ella. Després d’un ric banquet on beu molt vi, s’adorm. Juditha li talla el cap, fuig del camp enemic i torna victoriosa a Betulia.

Armatae face et anguibus
A caeco regno squallido
Furoris sociae barbari
Furiae venite ad nos.
Morte, flagello, stragibus
Vindictam tanti funeris
Irata nostra pectora
Duces docete vos.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Avui Santa Rita


La festa de Santa Rita, patrona dels impossibles i de les venedores ambulants de roses, és la celebració més concorreguda de la religiositat popular del barri del Raval. Aquell dia, milers de veïns acudeixen a l’església de Sant Agustí a venerar les relíquies de la santa i li porten roses, flor que recorda un dels miracles que se li atribueixen, el de fer florir els rosers de l’hort d’un convent a ple hivern.

Alhora, des de primera hora del matí la plaça de Sant Agustí s’omple de parades de roses, estampes i espelmes que els fidels poden adquirir per oferir a la santa.

La diada també se celebra a la Casa Vicens, on antigament hi havia hagut la capella de Santa Rita. Al llarg del dia es fan descomptes, portes obertes i decoracions florals.

Orígens
La devoció a santa Rita va arribar a Barcelona amb els agustins, que s’instal·laren en un convent del barri de la Ribera. Més tard, es traslladaren a l’església de Sant Agustí del Raval, on encara avui es custodien les relíquies de la santa. Aquest canvi es va fer arran de la construcció de la Ciutadella després del 1714. Per tant, la festivitat se celebra al Raval des de la segona meitat del segle XVIII.

Vida i llegenda de Santa Rita
Rita de Cascia va viure entre els segles XIV i XV i va morir un 22 de maig, data que es va establir per a retre-li homenatge. Va ser beatificada el segle XVII, però no va esdevenir santa fins l’any 1900.

Diu la llegenda que santa Rita ja volia ser monja de ben jove, però l’obligaren a casar-se i va tenir dos fills. Divuit anys més tard, morts el marit i els fills, va entrar al convent de les augustinianes de Cascia (Itàlia), on al principi no fou ben rebuda per haver estat dona casada.

Quan era a punt de morir, va dir a les seves germanes que el seu més gran desig era olorar roses. Era a ple hivern, però baixaren a l’hort i trobaren tots els rosers florits. Ve’t aquí per què és venerada com a patrona dels impossibles i de les venedores ambulants de roses i per què aquesta flor té tanta presència en els actes d’homenatge a la santa.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Sequera

Ho dirà la història. Dos mil vint-i-tres.
De pluja, ben poca i molts camps són erms.

Passejant pels boscos no hi he vist bolets.
Però, el cor se m’angoixa: molts arbres són secs!

Muntanyes eixutes. Poc cabal du el Ter.
I a Sau, del que baixa, no hi arriba res.

Al pantà l’església queda al descobert.
Quan la veig la pena em deixa el cor fred.

Al poble, jo un nano, però ho recordo bé,
fèiem rogatives pregant que plogués.

Ara no s’estila. “Són coses de vells”
I el més joves diuen que no fa per ells.

D’aquest vint-i-quatre ja hem gastat gener.
Què voleu que us digui? Tampoc pinta bé.

He vist els pronòstics i en soc ben conscient.
De pluja, ni gota. Sequera creixent.

Autor: Antoni Riu Rovira de Villar

Accèssit Jocs Florals 2024
Espai Gent Gran Montserrat Olivella

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

140è aniversari que el Pont de Brooklyn va ser creuat per 21 elefants per saber si era resistent

El 17 de maig del 1884, 21 elefants de circ (4 tones cadascun), van creuar l’icònic pont acompanyats per 17 camells d’entre 600 i 1.000 quilos.

El 24 de maig de 1883 es va inaugurar el famós pont de Brooklyn que va unir per sempre el comtat d’aquest nom amb l’illa de Manhattan, fins llavors connectats només amb un transbordador, i es va convertir aviat en una referència de l’enginyeria mundial i després postal obligada de tot visitant a Nova York.

Unes 150.000 persones el van creuar aquell dia, després de pagar una tarifa d’un cèntim. La primera va ser Emily Roebling, nora del dissenyador del pont, l’alemany John August Roebling, que va morir abans que es construís. Va ser Emily, sense ser enginyera, la que finalment va supervisar el projecte fins al final.

Una estampida humana i un ramat d’elefants

Molts dubtaven de la resistència d’un pont tan gran, amb 1.833 metres de llarg, i aquest temor podria haver estat l’origen d’una estampida, pocs dies després de la seva obertura, que va causar dotze morts i set ferits greus, segons la Societat Històrica de Nova York.

Per convèncer els novaiorquesos sobre la fermesa del pont pel qual a més havia de passar un tren, es va pensar en el circ Barnum: quins animals podien aportar per posar-ho a prova? I així, el 17 de maig del 1884, els 21 elefants del circ (4 tones cadascun), liderats pel seu cap Jumbo, van desfilar per l’icònic pont acompanyats per 17 camells d’entre 600 i 1.000 quilos.

Allò va ser tot un espectacle que va obnubilar els novaiorquesos, va donar publicitat al pont i va aclarir dubtes sobre la solidesa d’aquesta obra de pedra calcària, granit, ciment i acer.

En el seu moment va ser el pont penjoll més llarg del món

Durant dues dècades el de Brooklyn (la construcció del qual va prendre 14 anys i va costar la vida a 27 treballadors, inclòs l’enginyer Roebling) va ser el pont penjat més llarg del món i el primer suspès amb cables d’acer, una innovació tecnològica en aquell moment. Però el regnat li va durar poc, ja que vint anys després va ser “destronat” pel de Williamsburg, que es va inaugurar el 1903 i també connecta Brooklyn amb Manhattan.

“A partir d’aquest punt, els ponts van començar a fer-se més grans i més llargs, però tot el coneixement o la tecnologia es va basar en el disseny que es va fer servir per al pont de Brooklyn”, va dir Paul Schwartz, comissionat adjunt de la Divisió de Ponts del Departament de Transport (DOT) de la ciutat. Fins i tot els quatre cables principals que el sostenen continuen sent els originals de l’estructura, va comentar Schwartz, que supervisa tots els aspectes del disseny, la construcció, la rehabilitació i la reconstrucció, el manteniment, l’operació i l’administració de gairebé 800 ponts i túnels sota la jurisdicció del DOT.

En els darrers 20 anys aquesta agència ha invertit més de mil milions de dòlars en contractes de construcció per a aquest pont, que van des de la reparació de l’acer fins a la pintura, o per fer millores als fonaments per fer-los més resistents a una tremolor, va explicar Schwartz. A això se suma, (va afegir) el treball del personal de l’agència, com a electricistes o els que s’encarreguen que estigui perfectament lubricat perquè “el pont està dissenyat per moure’s. Hi ha punts en què s’han d’assegurar que puguin moure’s i per això tant això requereix lubricació. Tenim plataformes mòbils sota el pont que permeten als inspectors vigilar de prop l’estructura”, va destacar.

En aquest moment està sent remoçat i com a part s’ha fet una neteja profunda (la primera des de la seva construcció) de les pedres de granit, que les ha desposseït del color marró, de la pols acumulada d’un segle, sutge i contaminació, per tornar-li el seu brillant gris original del segle XIX.

Un pont de pel·lícula

Un passeig per l’icònic pont, on s’han filmat moltes pel·lícules com Godzilla, Cloverfield o The Amazing Spiderman 2, permet gaudir dels gratacels, el districte financer, el pont de Manhattan i de la immensitat del riu.

Del costat de Brooklyn s’arriba a la popular zona moderna de Dumbo, amb els seus cafès i restaurants envoltats d’arbres, i, de nit, des de qualsevol punt, els llums de les torres de Manhattan són un altre gran espectacle.

El pont va ser designat Monument Històric Nacional el 1964 i Monument Històric Nacional d’Enginyeria Civil el 1972.

Actualment per aquest pont de dos nivells passen diàriament 116.000 automòbils per sis carrils, més 3.000 ciclistes en dos carrils, i per sobre d’ells el creuen al dia 30.000 persones a la plataforma superior.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Big Sur

La Big Sur és un tram de la icònica Ruta 1 de Califòrnia que transcorre paral·lela a l’Oceà Pacífic entre San Francisco i Los Angeles. La massiva popularitat d’aquesta carretera en fa malbé les qualitats escèniques i la bellesa natural.

El 1962 el professor Gary Griggs la descrivia dient que era una espècie d’aventura. Feies aquell camí salvatge que recorre la costa i potser veies passar un altre cotxe cada mitja hora.[…] Saludaves els que venien per l’altre costat. Semblava que conduïssis a Alaska. Avui és molt diferent, hi ha autobusos turístics, autocaravanes però encara estan a la mercè del clima i la geologia.

Circular-hi és cada cop més complicat pel canvi climàtic: els anomenats rius atmosfèrics que provoquen xàfecs torrencials i els incendis que destrueixen la vegetació dificulten la circulació per aquesta carretera.

He fet dues vegades el trajecte de San Francisco a Los Angeles conduint, la primera vegada el 1991 i la segona el 2009. He de reconèixer que aquest lloc és tan aclaparadorament gran que engendra humilitat i reverència que no es troba amb freqüècia en els nordamericans segons com va escriure Henry Miller.

El perfil del Rocky Creek

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Avui… Sant Ponç

Extret de https://www.barcelona.cat/culturapopular/ca/festes-i-tradicions/fires/fira-de-sant-ponc

La ciutat de Barcelona celebra des de l’edat mitjana una fira dedicada a les herbes remeieres, que al segle XVI es va fer escaure amb el dia de Sant Ponç, l’11 de maig. Actualment, les parades d’herbolaris i artesans s’arrengleren al carrer de l’Hospital, al barri del Raval, emplaçament que es manté d’ençà del 1817, després d’haver passat per la plaça de Sant Miquel, el carrer de Sant Cugat del Rec i els voltants de l’església de l’Hospital de la Santa Creu.

La munió de visitants que cada any hi acudeix hi pot trobar mel, fruita confitada, melmelada, mató, formatge artesà, herbes medicinals i més productes relacionats amb l’alimentació i la salut. Si la fira es fa el mes de maig és perquè és el moment de floració i màxima esplendor de la majora d’herbes remeieres.

La festivitat del sant patró dels herbolaris i dels apicultors és celebrada amb més activitats organitzades per la Unió de Sant Ponç entorn d’aquesta fira. El dia 10 a la nit es decora la imatge del sant amb herbes i flors perquè presideixi la missa que hom li ofereix l’endemà, el dia en què el duen en processó i es beneeixen les herbes medicinals que hagin portat els assistents.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

200 anys Novena simfonia i cant de joia

La Simfonia núm. 9 en re menor, op. 125, és la darrera simfonia de Ludwig van Beethoven, estrenada el 7 de maig del 1824, avui fa 200 anys.

És una de les obres més transcedentals de la història de la música. És una obra sorprenentment radical per a la seva època, dona suport certament a aquesta imatge desafiant i solitària de Beethoven. No obstant això, paradoxalment, celebra la unitat de la humanitat amb una vasta abraçada inclusiva. No només és una fita en la història de la música, sinó també una obra de referència per a ocadions públiques i grans esdeveniments, que afirma amb alegria els ideals universals.

El caos de l’obertura de la simfonia torna al principi del moveiment el qual Beethoven recorda els temes principals dels moviments anteriors, abans que el baríton demani noves melodies.

En el seu últim moviment incorpora una part de l’Ode an die Freude de Friedrich von Shiller que va ser molt innovador per l’època i va marcar un canvi decisiu en el món simfònic. El compositor va elaborar durant dècades i va retallar i ordenar lliurement fins que emergeix com un conjunt immens i triomfant de variacions, que expressen les aspiracions més altes amb una música d’exaltació de la vida. Al llarg de la interpretació explorem una gamma d’emocions que van des de l’exuberància i l’eufòria fins la serenitat i la contemplació.

Cant de joia – Versió Joan Maragall

Joia, que ets dels déus guspira
generada dalt del cel:
vent de foc el pit respira
sota els plecs del teu sant vel.
Si ajuntar-se els cors demanen
que un mal vent va separant,
tots els homes s’agermanen
on tes ales van tocant.

Si fortuna generosa
ens ha dat un bon company,
o companya graciosa,
cantarem amb més afany.
Sols si un cor hem fet ben nostre
forta veu podrem lluî;
pro més d’un, girant el rostre,
fugirà plorant d’aquí.

Joia tots voldríem heure
bo i seguint son pas florit,
i de joia tot s’abeura
de natura en l’ample pit.
Joia és bes i primavera,
joia bons amics ens féu;
goig fou dat al cuc en terra,
goig a l’àngel prop de Déu.

Goig! Els astres canten glòria;
van pel cel rient triomfants.
Goig! Correm rient, germans:
hèroes som cantant victòria.

Abraceu-vos, homes, ara!
Un gran bes inflama els cels:
germans, sobre els bells estels
hi ha l’Amor immens d’un Pare.
Humilia’t, o món!, ara.
Criador de terra i cels!
dins la llum de mils estels,
dins la llum cerquem-te encara!

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Un nuvol blanc

Dedicat a totes les mares, en un dia com avui.

Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca…

Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que…

Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc…

Lluís Llach

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari