Les denominacions any de traspàs, any bixest i any bissextil són les que recull el diccionari normatiu per a designar els anys que tenen 366 dies civils.
Els adjectius bixest (es pronuncia com clixé o guixer) i bissextil provenen del llatí bisextus, -a, -um, compost de bis (‘dues vegades’) i sextus (‘sisè’). Aquest adjectiu llatí fa referència al dia que, en el calendari julià de l’època romana, s’afegia cada quatre anys després del 24 de febrer per a corregir la durada real de l’any, que era de 365 dies i 6 hores. Aquesta data corresponia al sisè dia de les calendes de març, és a dir, l’últim dia del calendari romà; això explica que es considerés el dia afegit com ‘dues vegades el sisè’. En el calendari gregorià, l’estàndard mundial vigent, aquest dia de més s’afegeix a final de febrer per a mantenir el calendari sincronitzat amb l’any astronòmic.
Actualment, són anys de traspàs els múltiples de quatre, excepte els que acaben en dos zeros. En aquest cas, cal tenir en compte les dues primeres xifres de l’any: si són múltiples de quatre, l’any també serà any de traspàs.
Des del 1980 a França s’edita un diari satíric que apareix només el 29 de febrer, s’anomena La bougie du sapeur. Enguany se’n publica, doncs, el número 12.
Dedico aquesta entrada a la meva cosina Chelo que avui fa 18 anys! ja a la majoria d’edat. Per molts anys.
Dues pedres. Paisatges persistents, la nova proposta expositiva de Palau Robert es proposa difondre la riquesa patrimonial d’una tècnica mil·lenària que conforma els paisatges de bona part dels Països Catalans, i aportar elements de reflexió sobre el present i el futur d’aquests territoris a partir de la pedra seca.
Fotografia: Lluís Rius
Es tracta d’una iniciativa de la Direcció General de Difusió amb la col·laboració de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural i produïda per l’Observatori del Paisatge de Catalunya per encàrrec de Palau Robert. Comissariada pel seu director, Pere Sala i Martí, i per Jordi Grau, Joan Reguant i Joan Nogué, la museografia és de Queralt Suau i el disseny gràfic, d’Opisso Studio. L’audiovisual de nova creació Escriure en el temps és de Mercedes Álvarez.
La tècnica de la pedra seca fou inscrit a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la Unesco el 28 de novembre de 2018. Catalunya va formar part, des del primer moment, de l’equip transnacional redactor de la candidatura; no en va, el Mediterrani en general i Catalunya en particular, és una de les zones més riques del món en construccions de pedra seca.
Fins al 2 de juny, a les Sales 1 i 2
La pedra seca no representa només un dels trets més característics dels nostres paisatges i un llegat patrimonial extraordinari, sinó que és, sobretot, una autèntica font d’inspiració i un contenidor excepcional d’aquells valors que tant ens hauran de servir per fer front als desafiaments del món actual.
La tècnica de la pedra seca és un exemple de sostenibilitat amb múltiples possibilitats constructives de present i de futur, viables i compatibles amb la lluita contra el canvi climàtic. Estan apareixent moltes iniciatives de revitalització del món rural que afavoreixen la recuperació dels paisatges de la pedra seca.
Aquesta exposició pretén tant mostrar la riquesa i diversitat dels paisatges formats per la pedra seca, com, sobretot, reivindicar-ne la vigència i la persistència. S’organitza en 3 àmbits. El primer descriu la gran diversitat paisatgística de Catalunya, i se centra en 7 paisatges on les construccions de pedra seca en formen part intrínseca i notable. El segon s’atura en una sèrie de característiques i valors que fan de la pedra seca un bé universal: 8 conceptes per dimensionar-la. La pedra seca es troba arreu; és un recurs natural que deixa la seva traça tot il·lustrant la riquesa dels entorns i de les cultures humanes que hi treballen; és respectuosa amb l’entorn, té un cost ambiental zero i, tot i la seva aparent simplicitat, és fruit d’un mestratge antic que afortunadament revifa. El tercer posa l’accent en el repoblament del món rural i les conseqüències positives que té per a la recuperació dels paisatges i la presència de les construccions de la pedra seca.
Pedra seca i oliveres – Baix Maestrat – Fotografia: Violant Martí
Quan els catalans fem servir expressions amb noms d’animals, la llengua és un esclat de genuïnitat, precisió i riquesa
Fotografia: Pixabay (Pexels)
Aquest “Ras i curt” és un article ple d’animalades. La gran dificultat que he tingut a l’hora d’escriure’l ha estat la tria, perquè d’expressions –genuïnes– amb noms d’animals n’hi ha tantes que no saps per on començar ni, sobretot, com acabar.
Els nostres avantpassats van fer servir la llengua per comunicar-se, però també per crear, per distreure’s i per precisar. I heus ací que amb el nom d’un insecte es van empescar un color indefinit, que no és cap color, el color d’ala de mosca; i si a més d’indefinit és brut, n’hi ha per a arrencar a córrer: és color de gos com fuig; quan, al damunt, és lleig com un pecat, esdevé color de merda d’oca. Precisió, creativitat i ironia a gavadals.
Ja en el moment de néixer ens endossen un nom d’animal. Sortim del ventre de la mare, doncs, i anem conills (o en conill). Comencem a créixer i ens pensem que som qui sap què, però encara no fem l’alçada d’un ca assegut. A la pubertat, més d’un dia i més de dos anirem bruts com una guilla, i quan veurem un noi o una noia que ens faci glatir probablement ens tornarem vermells com un perdigot.
A la nostra vida quotidiana hi ha moltes coses que demanen l’ajut d’alguna animalada. Imagineu-vos un dia qualsevol. Heu passat la nit del lloro per culpa del mal de queixal i us lleveu empipat com una mona. Entreu al lavabo a les fosques i, com que no veieu un bou a tres passes, ensopegueu amb el tamboret i us foteu de lloros. No crideu, no dieu ni ase ni bèstia, però mentalment sí: mentalment dieu el nom del porc al qui ha deixat allò al mig del pas.
Bé, esmorzeu i sortiu al carrer. Avui voleu anar a reservar un viatge per a l’estiu. Ja us l’imagineu, i esteu més content que un gat amb un lleu (o que un gos amb un os). Camineu a pas de bou (o a pas de tortuga) per no tornar a caure. Arribeu a l’agència. El venedor es pensa que sou d’aquells que lliguen els gossos amb llonganisses i us prepara un viatge de luxe. Mireu de dir-li que no són temps de vaques grasses, però ell, tossut com un marrà, us vol endossar aquella estada a Dubai tant sí com no. Tant hi insisteix, que sospiteu que hi ha gat amagat i us comença a pujar la mosca al nas. Ara sí que ho veieu clar: aquell home us vol donar garsa per perdiu (o gat per llebre, tant hi fa) i no us deixarà fins que no pagueu, fins que no afluixeu la mosca. Ja no podeu més i agafeu el bou per les banyes. Us poseu com un gall de panses i li engalteu: “Mireu, si no voleu que acabem barallats com gat i gos, valdrà més que ho deixem estar.” Hi ha un moment de silenci tens. L’home, amb cara de peix bullit, no sap pas què dir. Us alceu de la cadira per anar-vos-en i us adoneu que en aquella agència sou quatre gats. L’oficina, això sí, és gran i luxosa i amb molts més treballadors que no pas clients. I penseu, encertadament, que deu costar més el suc que els moixons (o el farciment que el gall, o la salsa que els caragols, o la corda que el bou, digueu-ho com vulgueu).
Torneu a casa, sol com un mussol, i mireu les notícies. La política és decebedora. Sembla que ha tornat el temps del peix al cove. Ara cal prudència i sobretot, diuen, no fer volar coloms. Anar fent, a poc a poc, sense passar l’arada davant dels bous, no fos cas que hi perdéssim bous i esquelles. Els partits, ben barallats, de tant en tant fan veure que negocien, però són reunions que no serveixen de res, com junta de granots per falta d’aigua. Sembla que hem tornat on érem fa anys i que no sortim de la roda, com el peix que es mossega la cua. N’hi ha que demanen eleccions, per a treure el gat del sac i que s’acabin els dubtes. S’entén: de vegades els polítics donen més feina que un porc solt.
En fi, tampoc no es pot dir que us sorprengui, la situació, perquè ja sou un gat vell, o, més ben dit, un gat escaldat. I n’hi ha que us diuen: per què no feu política, si tant us preocupa? Però sabeu que a vós, pobre com una rata, la gent no us faria gaire cabal. I us demaneu: què es valora més per ser polític, ésser un peix que es porta l’oli o ésser més curt que una cua de conill? No teniu cap resposta clara, però sí que veieu que, si continuem així, d’aquest país aviat no se’n cantarà ni gall ni gallina. Quin món de mones!
Bé, prou. Ja ho veieu. Aquest article era tan sols per a demostrar que el català, si és cosa de dir animalades, fa festa grossa. I si mai cap gallet –o gata maula– us digués que el català és una llengua pobra, no l’insulteu. És clar que li podríeu dir ruc, tòtil, gamarús, capsigrany, porc, gos, gallina, cabrit… Però no cal. Simplement, responeu-li: “I un be negre!”
La idea d’aquest article fou de la meva companya de feina Laura Gállego.
La Flor de Sol és la conjunció del sol quan entra per la Roca Foradada del massís de Montserrat i que és visible des del Castellbell i el Vilar. És un espectacle que només és veu tres dies a l’any: el tercer cap de setmana de febrer, enguany els dies 17 de febrer i 18 de febrer a partir de les 16.00h fins les 20.00h.
El 13 de febrer de 1999, va morir, a trenta-sis anys, el cantant de Sau, Carles Sabater (21 de setembre de 1962, Barcelona), després d’un concert a Vilafranca del Penedès que donava el tret de sortida de la ronda “XII” per a celebrar els dotze anys de trajectòria del mític grup. Vint-i-cinc anys després d’aquesta mort sobtada a causa d’una aturada cardiorespiratòria que va commoure tots els seus seguidors, avui les xarxes recorden la figura de l’artista.
I tant que ho recordo, en aquell moment seguia molt la carrera artística de Sau, i la seva mort va caure de sobte per tots els seus fans i seguidors.
Més enllà de la seva funcionalitat, els picaportes, panys i tiradors responen també a qüestions estètiques, decoratives, inclús tenen un clar valor simbòlic com a objectes protectors dels moradors dels habitatges. Són peces màgiques d’aspecte protector molt divers: des de deesses com Afrodita i Venus; animals ferotges com lleons, així com també tota mena de bèsties mitològiques: dracs, serps etc. Altres elements simbòlics característics responen a qüestions de fe, com les creus de solvència més reconeguda.
Es commemora avui aquest cèlebre poema de Maragall al cementiri de Sant Gervasi, on reposen les restes del poeta.
L’ametller
A mig aire de la serra veig un ametller florit. ¡Déu te guard, bandera blanca, dies ha que t’he delit! Ets la pau que s’anuncia entre el sol, núvols i vents … No ets encara el millor temps pro en tens tota l’alegria.
Avui comença la setmana de Carnaval, per tal de celebrar-ho la gastronomia popular ens proposa tastar la botifarra d’ou, la truita de botifarra d’ou i les coques de llardons…
És tradició del Dijous Gras o Llarder un bon sopar comunitari amb gran presencia d’ous i botifarra i per prostres les coques de llardons o merengues. A molts indrets de Catalunya es menja un guisat de les parts greixoses del porc, cobert d’una capa gratida d’ous batuts amb sucre, anomenada cassola de Cervera a la Segarra.
Recordo que de petita feiem festa la tarda de Dijous Gras a l’escola, i el Parc del Guinardó s’omplia de gent que anava a fer un brenar a base de les menges tradicionals.
Text extret d’un missatge que vaig rebre per whatsapp, no sé si és real o no. El que sí que us puc dir que jo no soc l’autora. Però és un bon exemple de com actuar per no canviar la llengua.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
Fa una estona, demanant passar per una zona d’obres, el paleta -amb accent i en castellà- m’ha demanat que li parlés castellà.
Aleshores li he preguntat: – D’on és? – Del Pakistan -m’ha dit. En anglès, li he preguntat: – Al Pakistan tothom parla anglès, oi?. – Sí, tothom -m’ha dit. – Com és que al Pakistan parlen anglès. Quin idioma parla al teu poble, la teva gent? – Urdú, parlo urdú -m’ha dit. – I l’anglès? – És l’idioma dels anglesos, quan érem colònia. – Doncs el castellà és l’idioma de la colònia, si et parlo català, et parlo com a la mare, el germà o un amic, si et parlo castellà, com un estranger colonitzador.
S’ha quedat parat un instant i m’ha dit, amb un somriure -i en català- he de practicar més.
Els articles originals es poden consultar en format PDF, mitjançant la llista alfabètica que reprodueix l’índex de l’obra o bé servint-se del motor de cerca, amb què es pot consultar el mot sencer o per segments, en les opcions “conté”, “comença per”, “acaba en”. Així mateix, es poden consultar el prefaci, la bibliografia, la notació fonètica i les abreviatures de l’obra.
La versió digitalitzada del diccionari etimològic ha estat presentada aquest migdia a l’Institut d’Estudis Catalans, per Enric Ribes, director de l’Oficina d’Onomàstica. També hi han intervingut Teresa Cabré, presidenta de la institució; Mila Segarra, vice-presidenta de la Secció Filològica; i Carles Duarte, president de la Fundació Pere Coromines.
Una obra monumental
El DECLC és una obra monumental que complementa els reculls etimològics publicats anteriorment, tant els de Coromines com els dels etimòlegs precedents. Conté informació etimològica i històrica, però alhora és una obra crítica i comparativa, de manera que fa esment de la presència i àdhuc l’evolució etimològica dels mots en les llengües de l’entorn. D’aquesta manera, el lector obté una informació exhaustiva de tot allò que té a veure amb la història de cada mot.
El caràcter “complementari” que Coromines atorga a aquesta obra prové del fet que és posterior al Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-57) i coetani del Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (1980-91). Aquest darrer i el DECLC –publicats simultàniament– s’ajuden i es remeten sovint l’un a l’altre. Tanmateix, el DCELC conté més informació sobre la llengua parlada moderna i més citacions de texts pròpiament literaris. És molt ric també en dades toponímiques, aspecte que Coromines va aplegar i completar en l’Onomasticon Cataloniae.
En la confecció del diccionari etimològic, Coromines va rebre l’ajut del lingüista Joseph Gulsoy. L’obra fou publicada per Curial Edicions, editorial fundada per l’historiador de la literatura Max Cahner, que també va contribuir notablement en l’elaboració del diccionari.
Dos anys després de la digitalització de l’‘Onomasticon Cataloniae’
El febrer del 2021 es va presentar la digitalització de l’altra gran obra de Joan Coromines, l’Onomasticon Cataloniae, que estudia fonamentalment els noms propis catalans. És un recull en vuit volums, que enregistra i explica etimològicament els noms de lloc dels Països Catalans, antics i moderns. És fruit de més de seixanta anys de dedicació (1931-1994) i conté més de 400.000 topònims vius. Una part de les entrades prové d’enquestes orals fetes en uns 2.000 municipis i una altra part són topònims antics registrats en documents consultats per Coromines. Es pot dir que fou la darrera obra de Coromines, puix que l’últim volum es va publicar el 1997, el mateix any que ell es va morir.
Aquests darrers anys, una bona colla d’estudiosos han posat de manifest la projecció universal de l’Onomasticon i la utilitat que té per a filòlegs de les altres llengües, especialment les romàniques.
Coromines, un autèntic erudit
Joan Coromines, fill de l’escriptor Pere Coromines, estudià a la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, als Estudis Universitaris Catalans i a la Fundació Bernat Metge. Completà estudis a Montpeller, a Madrid, a Zuric i a París. Es va doctorar amb un treball sobre vocabulari aranès. Pompeu Fabra l’introduí a les oficines lexicogràfiques de l’Institut i fou professor de filologia romànica a la Universitat de Barcelona fins el 1939, que s’exilià. S’establí primer a París i després a l’Argentina, on va ser professor a la Universitat de Cuyo, a Mendoza, fins el 1948, any del seu nomenament a la Universitat de Chicago, on professà fins a la jubilació. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans d’ençà del 1950. Dominava profundament el català, el castellà i l’occità, tant en l’aspecte de la història documental i literària com de la dialectologia; coneixia a fons la bibliografia fonamental de la romanística, i també la lingüística indoeuropea i la lingüística aràbiga.
Les dues constants bàsiques en la seva extensa producció són, d’una banda, la lexicografia i l’etimologia i, d’una altra, l’onomàstica. Però també es dedicà a la divulgació de temes de llengua i preparà les edicions de les versions de Terenci al català i l’edició crítica de l’obra de Cerverí de Girona.
Entre els nombrosos guardons que va rebre es destaquen la Medalla d’Or de la Generalitat, el Premi d’Honor Jaume I, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premio Nacional de las Letras Españolas, el premi Sanchis Guarner i el oremi de la Institució de les Lletres Catalanes. El 1997 creà la Fundació Pere Coromines, d’Estudis Filosòfics, Històrics, Literaris i d’Investigació Lingüística que és dedicada a sobretot a l’estudi, l’edició i difusió de l’obra de Joan Coromines.
La catifa voladora 