Fa un any em van parlar dels vídeos que hi havia a Youtube d’Eugenio Monesma sobre tradicions, oficis perduts, tècniques de construcció o artesania, costums del món rural… de diferents parts d’Espanya i sempre emmarcat en l’etnografia.
Cada vegada que visualitzo un dels seus videos em quedo més sorpresa de la riquesa etnografica que hi ha, i celebro que Eugenio Monesma n’hagi deixat constància. Moltes gràcies!
El Nacional Text: Javier Traité Barcelona. Dijous, 5 d’octubre de 2023. 05:30
❌ Calers ✅ Calés
Comencem pel clàssic dels clàssics. Cada català que descobreix això posa la mateixa cara de desconcert. És sorprenent que una paraula tan associada als catalans com són els calés, la majoria de nosaltres l’escrivim malament. La paraula prové del caló, i vol dir “negre” o “fosc”, i feia referència a les monedes de coure enfosquides per l’ús i el temps. És a dir, que la paraula no porta “r”, escriure “calers” és incorrecte.
I és un d’aquests casos en que la realitat sembla estat equivocada, i l’error sembla ser el correcte. Perquè la paraula demana a crits aquesta “r” que, de fet, sí que porta a paraules derivades com “calerets” o “calerons”.
❌ Culés ✅ Culers
Aquest és el cas contrari al dels calés: amb aquesta paraula, el que acostumem a fer és treure una “r” que en realitat es treu en castellà… però no en català. La paraula ve de “cul”, ja que aquest és el nom que es va posar al aficionats del Barça en el seu primer estadi, que no tenia graderies, i la gent que passava pel carrer veia tota una filera de culs asseguts a la part alta del mur del camp. Llavors, de cul venen els “culers”, i amb aquesta “r” s’ha d’escriure.
❌ Capricorni ✅ Capricorn
Els signes del zodíac són complicats de traduir a qualsevol idioma, perquè alguns signes es diuen quasi igual en totes les llengües, i d’altres no. Així, el que en castellà és “Libra”, en català no es Lliura sinó “Balança”, igual que “Virgo” es diu “Verge”. Però possiblement el que més s’escapa erròniament és “Capricorn”, perquè tothom tendeix a dir “Capricorni”. Fica-t’ho al cap si has de traduir-ho!
❌ Decimonònic ✅ Vuitcentista
Decimonònic sona tan bé, oi? Elegant, fi… encaixa molt bé i no sembla pas un préstec del castellà. Però ho és. “Decimonónico” ve de “Diecinueve”, al referir-se al segleXIX. Però en català ho diem d’una altra manera: vuitcentista, perquè el segle XIX és el del 1800 al 1899.
❌ Usufructe ✅ Usdefruit
El llenguatge jurídic i administratiu és un malson habitual per tothom que no s’hi dediqui, però en català no parem de caure, una vegada i una altra, en el mateix terme: usufructe. Com en el caso de “decimonònic”, sona bé, sona natural, no sembla forçat. Però ho es, perquè en català correcte es diu “usdefruit”.
❌ Assafata ✅ Hostessa
No no no i no! Assafata no! És una cosa que es diu molt, se sent sovint, i és del nivell de dir “aterrissar”, “buçó” o “ventanes”, un barbarisme que no podem permetre, tenint com tenim la bonica paraula “hostessa”.
❌ Ou fregit✅ Ou ferrat
D’acord, és cert que “ou fregit” no està pas malament. I hi ha qui fins i tot diu que ferrar un ou no és exactament el mateix que fregir-lo. Al fòrum de Llengua i literatura de Racocatala.cat hi ha un parell de fils amb llargues discussions al respecte. Però, en essència, podem dir que a Catalunya els ous es ferren, i l’ou ferrat és la corona del nostre esmorzar de forquilla.
I tu, quines d’aquestes paraules acabes de descobrir que les deies o escrivies malament? Segur que la de “calés” és la que més es repeteix!
Avui dia internacional de la Salut mental: fem-la visible.
La salut mental i el benestar emocional és un concepte ampli relacionat amb la manera com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia. Es pot definir com un estat d’equilibri i benestar en què una persona és conscient de les seves capacitats i pot desenvolupar les seves habilitats cognitives i emocionals, viure en societat i satisfer adequadament les demandes de la vida quotidiana. És, per tant, molt més que no patir una malaltia de salut mental: ens ajuda a afrontar els reptes, els alts i baixos diaris i les situacions quotidianes d’estrès sense enfonsar-nos, a tenir relacions satisfactòries o a treballar de manera eficient.
Així, la salut mental és la base per al benestar i el funcionament efectiu de les persones i de les comunitats i esdevé un aspecte indissociable del concepte de salut: no es pot tenir un bon estat de salut sense una bona salut mental.
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), una de cada quatre persones experimentarà algun problema de salut mental al llarg de la seva vida. En aquest context, el Pla de salut de Catalunya 2021-2025 identifica la salut mental i el benestar emocional com una de les prioritats per a la salut al nostre territori.
El gyotaku (del japonès 魚拓, de gyo “peix” + taku “fricció”) també conegut com a ictiograma és un tipus d’art japonès que consisteix a reproduir les emprentes d’un peix sobre diferents suports com paper o tela com mitjançant la fricció. Aquseta tècnica data de mitjans del segle XIX.
Es tracta d’un tipus de tècnica utilitzada pels pescadors japonesos per testimoniar les seves captures. A part de la impressió de la captura, també s’hi feia constar les seves mesures, el lloc de la captura i de vegades un petit poema d’agraïment abans de la signatura del pescador. Es tractava, per tant, d’una forma d’agraïment del pescador a la mar en reconeixement a la generositat dels oceans i alhora una expressió de la satisfacció i l’orgull de la captura.
La tècnica fou represa per naturalistes japonesos i nordamericans fins al segle XX. Alguns artistes sofisticaren la tècnica de l’ictiograma en funció del suport utilitzat, arribant fins i tot a representar les escates i l’ull.
Existeixen dos mètodes que permeten la realització del Gyotaku que menen a resultats que són alhora oposats i complementaris:
Tinta xinesa s’utilitza sobre el suport de paper japonès (washi) sobre el qual s’obté un motiu en negatiu.[3] Des dels seus orígens, aquest mètode servia per preservar el record d’una presa excepcional, i s’acompanyava d’un text on es relatava el lloc de la pesca, el nom del peix, la data i el seu pes, i de vegades s’acompanyava amb un poema. Aquests impressions es penjaven sovint a les peixateries com a trofeu i orgull del pescador.
El peix es renta amb sal o amb vinagre segons la seva procedència, aigua dolça o salada. Llavors s’aplicava la tinta en el sentit de les escates i seguidament s’hi posava el paper a sobre i es fregava a mà, sempre en el mateix sentit, des del cap a la cua. Finalment es desenganxava el paper i es pintava delicadament l’ull amb un pinzell.
La segona tècnica apareix el 1948 sota la mà de Koyoo Inada. Aquests foren els començaments de la interpretació artística, i es feren sobre suport més noble, la seda. A més, el color aportà un relleu i una vida nova a un art encara experimental. La seda resultà ideal gràcies a la seva facilitat d’ús i de manipulació. L’aplicació de colors és indirecta, és a dir, s’apliquen sobre el teixit per transparència abans de ser estampats en funció de l’aspecte que es vol aconseguir. Aquesta tècnica és més elaborada, cada obra es beneficia del secret transmès del mestre a l’alumne i traduint l’estil del seu autor. La composició s’acompanya d’un text destinat a transmetre una dimensió poètica.
El gyotaku actualment és un tipus d’art marginal practicat en cercles petits i amb una difusió restringida. Això no obstant, la seva tècnica ha esdevingut força popular entre els infants japonesos i també occidentals, en aquests casos els suports solen ser teixits molt variats, incloent-hi acrílics, i se substitueixen els peixos originals per rèpliques de plàstic.
Ara fa 100 anys es fundava a Barcelona l’Editorial Juventud, anys més tard esdevindria Joventut, especialitzada en literatura infantil i juvenil. Durant molts anys va comprar els drets d’autors tan populars com Enid Blyton, Zane Grey i sobre tot els àlbums de Tintin i va apropar el món del còmic en anys molt foscos de la dictadura, que podiem llegir en català.
Va ser una de les editorials pioneres de l’àlbum il·lustrat per a criatures i joves. També va ser la primera editorial en traduir el 1925 Peter Pan de JM Barries i va fer accessibles gran obres de la literatura infantil i juvenil com Heidi de Johanna Spyri, Pipi Calzaslargas d’Astrid Lindsgrem Alicia en el País de las Maravillas de Lewis Carroll, Mary Poppins de PL Travers o el Contes clàssics d’Andersen i els germans Grimm. Alguns llibres com els Cuentos por teléfono de Gianni Rodari, Stelaluna, Sopa de Calabaza, El oso que amaba los libros, o El cazo de Lorenzo s´han convertit en best-sellers del mon infantil.
Editorial Joventuti s’ha consolidat avui dia com una de les editorials amb més prestigi en aquest sector.
Per mi l’editorial Joventut està lligada a la meva infantesa pels llibres que teniem a casa, i anys més tard descobrir que la seu estava a Barcelona, al carrer Borrell.
“Consolar no és evitar les llàgrimes, sinó estar al costat d’una persona que plora”
Extret del diari ARA – 16/04/2023 – Laura Saula
Parlem amb el reconegut psiquiatra francès Christophe André sobre què és el consol i com ajudar als altres quan passen per un mal moment.
El somriure d’un infant, el cant d’un ocell, una flor que surt al marge del camí… Són moltes les petites coses que ens poden oferir consol durant els moments complicats de la vida. Perquè… com es pot suportar el patiment quan un problema no té solució? Com ens podem consolar? Tot això pensa el reconegut psiquiatre francès Christophe André el dia que cau malalt i s’adona que té una gran necessitat de consol, igual que totes les persones amenaçades per un pronòstic incert.
És en aquest moment que s’adona que, com a terapeuta, hi ha hagut molts casos en què no ha aconseguit curar els pacients i, així i tot, sempre han tornat a la seva consulta. “Com pot ser?”, es pregunta. La resposta és senzilla: en el fons, proporciona consol als seus pacients. Amb les paraules i la presència adequades, els dona caliu, tendresa, fraternitat i una certa espiritualitat.
Temps després, quan aconsegueix recuperar-se de la malaltia, lluny de sentir-se traumatitzat, se sent calmat i content perquè descobreix que el consol va molt més enllà que un simple alleujament i que més aviat és una forma de viure. S’adona que el consol ens acompanya a tots al llarg de la vida i és el que ens aparta dels moments de desesperació i resignació per donar-nos un bri de dolçor i esperança.
Tot aquest aprenentatge el recull en el seu nou llibre Consolaciones. Lecciones de un terapeuta para enfrentarse a las adversidades (Arpa Práctica 2023). A les seves pàgines, el psiquiatre reflexiona i aconsella sobre fets aparentment tan bàsics com en què consisteix l’acte de consolar.
“Soc aquí”
“Quan consolem algú, no busquem resoldre un problema ni trobar una solució, sinó fer sentir bé una persona que està trista, mostrar-li que estem al seu costat, per ajudar-la a tirar endavant”, explica André. Així doncs, el consol és tot el que ens fa sentir bé, sense esborrar l’adversitat que ens afecta. “Quan un amic em consola després d’un fracàs, no esborra el meu fracàs, sinó que m’ofereix el seu afecte i suport per ajudar-me a seguir endavant. De la mateixa manera, quan un ésser estimat em consola per la pèrdua d’algú, la persona no ressuscita pas, però m’ajuda a sentir-me menys aïllat en el meu dolor”, segueix l’autor. Consolar no és evitar les llàgrimes, sinó estar al costat d’una persona que plora. No és evitar que algú pateixi, sinó no deixar-lo sol davant del patiment.
Com podem consolar algú que pateix?, es preguntaran alguns. “S’ha d’estar present, no només en el moment en què sorgeixen dificultats, sinó també després, a llarg termini”, aconsella André. “Tampoc cal parlar massa ni fer grans teories sobre la vida o el futur. Poques paraules seran suficients: «Soc aquí, amb tu, i pots comptar amb mi»”, reflexiona.
Acceptar la vida
Quan ens referim al procés de consolar algú, hi ha el que André considera les “quatre as indispensables”. La primera és l’afecte, que és el que s’ha de mostrar cap a una persona que pateix. Després l’atenció, en el sentit que el que consola desvia l’atenció del dolor que sent l’altra persona, encara que sigui transitori. Seguidament hi ha l’acció, que més que paraules i consells és una invitació a l’acció davant del problema, i encara millor sí aquesta acció és conjunta i compartida. Finalment, hi ha l’acceptació de reconèixer que ha passat una adversitat.
Així ho explica André: “En un primer moment, el consol es fa quan passa una adversitat: és el que ajuda la persona a mantenir-se forta, a no sentir-se abandonada i desesperada. Més tard, quan la persona ja s’ha començat a recuperar, és quan l’herència del que la va consolar en aquell moment la du a una filosofia de vida propera a l’acceptació existencial: entén que l’adversitat és inevitable en l’existència humana, sense renunciar a veure que la vida també és bonica, després de tot”.
Esclar que hi ha persones que no volen ser consolades o, més aviat, que se senten incòmodes si se’ls ofereix el consol. Què fer en aquests casos? “Sempre s’ha d’oferir consol i observar si s’accepta o no. De vegades no volem ser consolats, però saber que els altres estan pendents de nosaltres, que ens estimen, fins i tot a distància, és important”, assenyala. “Algunes persones prefereixen estar soles durant la primera etapa del seu dolor, i només acceptaran que s’apropin a elles més endavant”, continua.
Missatges d’amor
Potser som nosaltres, els que no volem ser consolats. “De vegades ens resulta difícil perquè no ens agrada que ens vegin patir, plorar o estar tristos. Sovint les paraules de consol són maldestres i reaccionem cap a això sense veure la intenció d’ajudar-nos que hi ha al darrere. Llavors el nostre dolor es converteix en ira”, explica André. “És important tenir en compte que les paraules de consol, encara que siguin invasives, encara que no ens alleugin, són missatges d’afecte, simpatia i amor. Per tant, tot i que no podem valorar-les en el moment en què patim, les hem de recordar després”, aconsella.
¿És recomanable pronunciar paraules de consol en les quals no creiem?, ens podríem preguntar. “No es tracta de creure-hi, sinó de creure que poden fer un bé a l’altra persona. La consolació busca engendrar una esperança per alleugerir el dolor. Dir a una persona que s’està morint que es curarà i que aviat tot tornarà a ser com abans no és dir una mentida, sinó que és introduir amor en una situació desoladora, un desig boig i inassolible”, reflexiona el psiquiatre. En la consolació hi ha moments bells i també de tràgics.
Al final, Christophe André ens recorda que, encara que tinguem una vida satisfactòria, amb bona salut i visquem en un país tranquil, tard o d’hora es creuaran pel nostre camí les tres inevitables de l’existència humana: el patiment, l’envelliment i la mort, i totes tres ens faran sentir la necessitat de consolació. Precisament serà aquesta oscil·lació entre la felicitat i la consciència de la seva fragilitat el que ens farà necessitar microconsolacions permanents. Seran coses tan simples com deixar-se sorprendre per un cel blau i lluminós, veure un gos jugant a la platja o sentir la rialla d’un infant.
PD Dedicat a la Mercè i a l’Estel que rebin tot el consol que es mereixen per la pèrdua de les seves mares.
L’Apthorp és un condomini d’apartaments ubicat a Manhattan (Nova York). L’històric edifici renaixentista dissenyat per Clinton & Russell, va ser construït entre el 1906 i el 1908, i ocupa la poma completa entre Broadway i West End Avenue, i entre els carrers 78 i 79. L’edifici està construït al voltant d’un gran pati interior. Està inscrit al Registre Nacional de Llocs Històrics i és un símbol de la ciutat.
L’edifici va rebre el nom de Charles Ward Apthorp, que era amo de la “Apthorp Farm”, que abastava prop d’1,2 km² en aquest mateix lloc de Manhattan al segle XVIII.
The Apthorp, com se’l coneix, en el moment de la seva creació va ser l’edifici residencial més gran del món, i se’l coneix mundialment pel seu pati interior, arrecerat per dues entrades voltades majestuoses. Les espectaculars residències, que varien entre els 102 i 557 metres quadrats, compten amb un disseny i una decoració únics. Gairebé totes tenen un esplèndid vestíbul a l’entrada, pisos de mosaics de pedra, rosasses al celràs, motllures treballades i fins a tres xemeneies, majoritàriament amb lleixes de fusta tallades a mà.
El 2008 l’edifici, es va convertir en un condomini. Els preus de venda, a una mitjana de 6,5 milions de dòlars per apartament, el converteixen en “un dels projectes de conversió més cars del condomini”, segons el New York Times.
Alguns dels seus residents han estat Nora Ephron, Al Pacino, Conan O’Brien, Cyndi Lauper, Rosie O’Donnell, Lena Horne i Steve Kroft.
Avui fa 50 anys moria assassinat Víctor Jara, el cantautor xilè que va ser detingut el 11 de setembre de 1973 després del cop d’estat al govern de Salvador Allende.
Em va impressionar con el van torturar abans de morir: li van trencar els dits i van tallar la llengua, donant-li una guitarra després per enriure’s d’ell i humiliar-lo. Així ho explicava l’Anna… després vaig saber que la realitat era pitjor.
I és que les cançons de Víctor Jara aleshores estaven molt presents: Te recuerdo Amanda, Plegaria a un labrador, Abre la ventana, Duerme negrito, A desalambrar... servien per aprendre a tocar la guitarrra, per fer colla, per lluitar contra una dictadura que ens oprimia, quan tot just començava a despertar de la infantesa.
A ell i tots els cinc mil que va dedicar el seu darrer poema un record 50 anys després.
Somos cinco mil
Somos cinco mil aquí. En esta pequeña parte de la ciudad. Somos cinco mil. ¿Cuántos somos en total en las ciudades y en todo el país? Somos aquí diez mil manos que siembran y hacen andar las fábricas.
¡Cuánta humanidad con hambre, frío, pánico, dolor, presión moral, terror y locura! Seis de los nuestros se perdieron en el espacio de las estrellas. Un muerto, un golpeado como jamás creí se podría golpear a un ser humano. Los otros cuatro quisieron quitarse todos los temores, uno saltando al vacío, otro golpeándose la cabeza contra el muro, pero todos con la mirada fija de la muerte.
¡Qué espanto causa el rostro del fascismo! Llevan a cabo sus planes con precisión artera sin importarles nada. La sangre para ellos son medallas. La matanza es acto de heroísmo.
¿Es éste el mundo que creaste, Dios mío? ¿Para esto tus siete días de asombro y trabajo?
En estas cuatro murallas sólo existe un número que no progresa. Que lentamente querrá la muerte.
Pero de pronto me golpea la consciencia y veo esta marea sin latido y veo el pulso de las máquinas y los militares mostrando su rostro de matrona lleno de dulzura.
¿Y México, Cuba, y el mundo? ¡Qué griten esta ignominia!
Somos diez mil manos que no producen. ¿Cuántos somos en toda la patria?
La sangre del Compañero Presidente golpea más fuerte que bombas y metrallas. Así golpeará nuestro puño nuevamente.
Canto, que mal me sales cuando tengo que cantar espanto. Espanto como el que vivo, como el que muero, espanto. De verme entre tantos y tantos momentos del infinito en que el silencio y el grito son las metas de este canto.
Lo que nunca vi, lo que he sentido y lo que siento hará brotar el momento…
La catifa voladora 