Centenari naixement Vicent Andrés Estellés

Escultura en homenatge de Vicent Andrés Estellés, al seu poble, Burjassot.

Extret de VilaWeb – 4/9/24 – Vicent Partal

Avui fa cent anys que va nàixer a Burjassot Vicent Andrés Estellés, el fill del forner, el millor poeta valencià d’ençà d’Ausiàs Marc, segons que diu Joan Fuster, un creador de versos del poble –com Salvat-Papasseit–, un home cantat, recitat i reverit, convertit en símbol popular per l’obcecació de tots els feixistes contra la seua figura i contra tot allò que representa.

Però Estellés, per damunt de tot, és un gran escriptor. Que cal reivindicar sempre com a tal. Dels millors escriptors catalans del segle XX. La seua capacitat de retratar les coses quotidianes, de construir grans històries a partir dels fets de cada dia és insuperable. La seua poesia és feta d’una observació metòdica de tot allò que passa al carrer. I de la construcció, adjectivada de manera magistral, d’una transcendència humana –i, sí, també nacional i inevitablement reivindicativa– que el fa un poeta únic. El seu ritme es desenganxa de mètriques i d’establiments per esdevenir un riu voraç de paraules que evoquen imatges amagades en la memòria de tots i les converteixen en narracions desenfrenades on tanta i tanta gent ens reconeixem.

El març de l’any 2007, per una autèntica xamba biogràfica que no fa al cas, vaig tenir la sort d’assistir a Nova York a un recital de poesia on Lou Reed va llegir Estellés, traduït a l’anglès, davant uns centenars de joves. En un moment de la vetllada, especialment màgica, Reed es va acostar al micròfon d’una manera particularment desmenjada, es va posar les mans a la corretja, va fer el cos enrere i amb un fil de veu gairebé inaudible es va posar a recitar, quasi a xiuxiuejar, “Les nits que van fent la nit”:

“Now I’d like to write a nice poem
and talks about certain things you still can find that are nice
in my opinion or acording to the neighbour next door.
I want to be nice, today I want to say nice things…”

Aquest no és un poema senzill ni costumista, no té res de fàcil. Més aviat és un colp de puny desesperat, amarg com la fel, de l’home que ha perdut la filla, de l’home que s’escolta amb la finestra oberta els trets que cada nit afusellen rojos a la paret del cementeri de Paterna, del xiquet que va veure passar els cadàvers del cementeri vell transportats en tètrics carros al cementeri nou. Del malalt esgotat que clama per una mica de calma, per un poc de repòs:

“Voldria escriure, ara, un amable poema
parlant de certes coses que encara hi ha d’amables,
segons crec o m’ha dit el veí del costat.
Vull ser amable, avui vull dir coses amables:
aniria per tota la casa a genolls
buscant coses amables, pregant que avui em siguen
donades certes coses que siguen ben amables.
He perdut el costum de les coses amables;
ja se sap el que són les coses d’aquest món…
He perdut el costum, no sé on les he deixades,
és possible al cafè, és possible en un banc
d’un passeig qualsevol, és possible, és possible…
Vaja vosté a saber. Ara, però, és de nit
i francament no són hores d’anar buscant
coses amables, coses tendres, coses amables,
exactament: està tancat ara el cafè
hi ha foscor al passeig, s’hi troben certes dones
que volen certes coses, estic cansat, no tinc
ganes de res de res, serà millor que em gite,
demà serà altre dia i ja se’m passarà
aquest desig, aquesta mania fulgurant
de les coses amables que m’ha vingut de sobte.
Que m’ha vingut de sobte. Vull dir: que m’ha vingut. ”

Quan Lou Reed va acabar de recitar el text, allà al Baryshnikov Center, es va fer un silenci espès, molt especial, sagramental diria jo. La gent no s’atrevia ni tan sols a aplaudir. Un jove que hi havia al meu costat plorava desconsoladament mentre els focus s’apagaven i la foscor més espessa inundava la sala magnificant aquell silenci admiratiu. Tots havien entès que aquells versos que arribaven de l’altra banda de l’oceà eren dinamita, un sentiment genuí, la vida escrita en les ratlles mesurades i viscudes d’un poeta.

I jo vaig sentir aleshores un orgull immens, impúdic, indescriptible, un orgull purament de poble, aquell mateix que Vicent Andrés Estellés tenia de ser el que era. Vaig sentir l’orgull de constatar en directe com un de nosaltres, un entre tants, era universal i es podia llegir com es llegeixen els grans del planeta –com es llegirien els seus tan estimats Whitman o Neruda– en una ciutat a la qual mai no va poder viatjar però que va somniar sempre, oculta en les vesprades febrils a la fosca del cinema de dissabte.

Per als valencians, i per a tots els catalans, Estellés és una roca enmig de qualsevol tempesta, un goig que assaborirem cada dia durant segles, un guia en la geografia de les paraules, un mestre a qui escoltar en silenci, recollits, però de qui també fem i farem bandera per a fer-la voleiar luxuriosament pels carrers i les places.

I entre totes les frases que ell va plasmar i que altres han convertit en eficaços eslògans –de l’Ovidi Montllor a Obrint Pas, de Maria del Mar Bonet a Borja Penalba–, n’hi ha una que jo m’estime especialment i que vull recordar avui novament: Una pàtria lliure i lluminosa i alta.

I la vull recordar avui, el dia que el seu autor faria cent anys, perquè són quatre paraules, aquestes seues, que expliquen a la perfecció, com només ho pot fer un gran poeta, allò que jo vull i allò que tants de nosaltres estic segur que volem. Una pàtria, sí. Nostra. I lliure. Però una pàtria que siga lluminosa, que irradie felicitat, que escalfe la gent, que l’embolcalle com el sol de primavera. I que siga alta, altíssima: que vole amunt en l’elegància i en l’ambició, en l’aspiració i en l’afany. Una pàtria que els altres homes del planeta reconeguen, com ho va fer Lou Reed, i que els servesca també a ells, que els impulse, que els anime i que els ajude a entendre què són. Una pàtria universalment catalana, en definitiva, que no tinga cap més límit que el cel i l’eternitat.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Massurca del bosc

Mallarenga carbonera – Dibuix Josep Palet

Tallarol capnegre,
esquirol boscà,
serp de vidre,
un milà, un pit-roig
i la puput se’n vol anar.

Mallerenga carbonera,
oreneta, raspinell.
Cuereta torrentera
feu el riu més bell!

Coronil·la, jonça
blada, cap ferrat
pulmonària, avellaner
pollancre i un bedoll
que ha tremolat.

Mallerenga carbonera,
oreneta, raspinell.
Cuereta torrentera
feu el riu més bell!

VorAigua

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

Santander i el foc (i II)

L’altre fet relacionat amb el foc a Santander va ser el gran incendi que va començar la matinada del 15 al 16 de febrer de 1941 i va durar dos dies. L’ incendi es va iniciar al carrer Cádiz, prop del port i atiat per un fort vent del sud va arrassar tota la part històrica de la ciutat amb carrerons estrets i cases humils amb estructura de fusta i façanes amb miradors.

L’incendi va destruir la major part de la part medieval de la ciutat: la catedral i 37 carrers que ocupaven un total de 14 ha en la zona de major densitat de població. La reconstrucció va estar precedida per un procés de renovació urbana que va canviar completament la configuració de la ciutat. En aquesta ocasió només hi va haver una sola víctima, un bomber que va morir en les tasques d’extinció, encara que milers de famílies van perdre la seva llar, la ciutat va esdevenir un caos i va tardar molts anys en refer-se en plena postguerra.

Casualment ens hem allotjat a l’hotel que ocupa el solar des d’on en va iniciar l’incendi.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Santander i el foc (I)

Enguany he pogut visitar Santander, la capital de Cantàbria, i segueixo emportant-me la sensació que és una ciutat oberta al mar des de fa molts anys. La badia de Santander és el major estuari de la costa camtàbrica, amb una extensió de 22,42 km², una longitud de 9 km i una amplada de 5 km.

M’ha sorprès conèixer dues dates importants dins de la història de la ciutat relacionades amb el foc: els dos grans incendis que va patir la ciutat amb 41 anys de diferència.

El primer va ser el 3/11/1893, quan el mercant Cabo Machichaco, provinent de Bilbao i carregat amb dinamita, àcid sulfúric, entre altres, per traslladar fins a Sevilla, va explotar mentre estava atracant al moll. L’expectació que aixecaven els vaixells mercants a aquella època feia que les totes les autoritats de la ciutat i gran nombre de curiosos s’apropessin al moll per veure l’arribada de la nau.

Un esdeveniment fortuït va provocar un petit incendi a la coberta del vaixell que es va intentar sufocar amb els mitjans propis del vaixell i del port. Poca estona més tard el foc es va propagar fins la bodega del mercant, l’augment de la temperatura va fer explotar una bombona de vidre que contenia àcid sulfúric, el que va provocar una detonació de la dinamita que també estava a la bodega.​ L’ona expansiva va ocasionar d’una banda una forta tromba d’aigua de mar i va fer que la gent que estava al moll caigués a l’aigua i s’ofegués, i que una gran quantitat de fragments de ferro del vaixell sortissin disparats en totes direccions provocant desperfectes i incendis dins de la ciutat i en uns quants quilòmetres a la rodona.

El resultat de l’explosió va ser de 590 morts y 525 ferits, segons una font, altres donen fins a​ 2000 ferits. Aquest accident fou considerat com la major tragèdia civil del segle XIX a Espanya.

Publicat dins de Calaix de Sastre, Viatges | Deixa un comentari

Adeu a Alain Delon

Diumenge 18 d’agost moria a Alain Delon. Tot i que no en vaig ser fan d’ell, recordo la seva actuació a Il Gatopardo, un film que m’ha fascinat amb el temps.

He llegit la seva carta de comiat que va escriure el 2022 i m’ha semblat imteressant. Feia anys que lluitava contra un limfoma i el 2019 va sofrir un vessament cerebral del que mai va arribar a sobreposar-se. Aquell any va sol·licitar l’eutanàsia a Suïssa, país on és legal. 

“M’agradaria agrair a tots els que m’han acompanyat al llarg dels anys i m’han brindat el seu suport”, deia el text, que apel·lava directament al gremi dramàtic: “Espero que els futurs actors vegin en mi un exemple no només com professional, sinó també a la vida quotidiana, entre victòries i derrotes.  Gràcies, Alain Delon”.

En els darrers mesos va planificar el seu funeral, la voluntat del qual era respectar la intimitat, i va escriure el pròleg d’un llibre dedicat a ell, Alain Delon, Amours et Mémoires, de Denitza Bantcheva. “L’amor sempre m’ha impulsat a superar-me”, va deixar per escrit, assegurant que volia ser “el millor, el més bell, el més fort”. Però el desgast era cada vegada més gran. Anouchka va confessar al febrer que el seu pare ja no volia seguir amb tractaments, que només volia “que el deixessin morir en pau”.

«Deixaré aquest món sense sentir-me trist. La vida ja no m'atreu. He vist i experimentat tot, odi l'era actual, n'estic fart. Veig tot el temps criatures realment detestables; tot és fals, tot és reemplaçat. Tots riuen de l'altre sense mirar-se ells mateixos. Ni tan sols hi ha respecte per la paraula donada. Només els diners són importants. Escoltem sobre crims tot el dia. 
Sé que deixaré aquest món sense sentir-me trist».
Alain Delon.

Descansa en pau

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

La Selleta d’Alcanar

La Selleta és una urbanització alemanya enclavada al vessant est de la Serrà del Montsià, dintre del terme municipal d’Alcanar. Gaudeix d’unes vistes esplèndides de la Mar Mediterrània en direcció al País Valencià: Vinaròs, Benicarló i Peníscola,  i de la Vall de Sant Jaume. Es caracteritza per les cases blanques d’arquitectura mediterrània ben visibles des de tota la plana marítima d’Alcanar.

La Selleta fou fundada el 1973 per un grup d’artistes, professors i arquitectes de Berlín i Munic. El projecte es va limitar a 32 parcel·les, i ja va ser completat l’any 1985. Va ser concebuda com una comunitat internacional de gent amb un pensament semblant: al marge de la normalitat burgesa alemanya, i inspirant-se en el moviment del maig del 68. Així, La Selleta, fou concebuda amb la idea de construir una urbanització que correspongués a la necessitat humana de comunicació, creativitat i responsabilitat social de l’individu. Aquest fet la converteix en un experiment arquitectònic i social.

La Selleta és un poble autogestionat, amb el seu sistema d’abastiment d’aigua potable i clavegueram. De fet la piscina a la part inferior serveix de dipòsit contra possibles incendis.

Pel que fa a les edificacions cada soci construeix la casa segons les seues necessitats, això sí, seguint unes normes arquitectòniques imposades per la comunitat. Segons els estatuts aquesta és una comunitat sense fins econòmics o comercials, ningú pot especular comprant, venent o llogant terrenys o cases a qualsevol. És l’assemblea qui acaba decidint el preu del lloguer o traspàs.

Actualment La Selleta té una presència d’habitants fixos d’unes poques desenes de persones, la gran majoria, al voltant d’un centenar, hi passen només part de les seues vacances. A més a més la gent que hi sol viatjar per a passar-hi uns dies no sol ser la mateixa, familiars i amics dels socis gaudeixen de La Selleta eventualment.

Després de 50 anys, aquesta comunitat segueix viva amb els fills, nets dels seus fundadors.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Ha mort Miguel Milá, Cesta i TMC el seu llegat

Llegeixo a la premsa que ha mort a Bilbao Miguel Milá, dissenyador industrial català, autor entre altres de dues làmpares que tinc a casa i que il·luminen les hores fosques de la meva vida: la TMC (dissenyada el 1958) i la Cesta (dissenyada el 1962). I és que els seus dissenys són elegants, sobris, atrevits i sobre tot atemporals.

La lectura de les seves memòries em va ajudar a descobrir qui era Miguel Milá i com treballava amb els arquitectes José Antonio Coderch, Alfonso Milá (el seu germà) i Federico Correa, que van marcar l’inici de la seva trajectòria com a dissenyador. Va rebre el Premio Nacional de Diseño (1987) i la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes (2016), o Compasso d´Oro Internazionale en 2008.

Recordo quan fa uns anys volia comprar-me la làmpara Cesta i vaig estalviar durant uns quants d’anys a base de recol·lectar monedes de 2 euros!

https://www.lavanguardia.com/magazine/diseno/20240814/9870797/seis-disenos-miguel-mila-adoran-amantes-buen-gusto.html

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

En 2 anys, el 12 d’agost de 2026, hi haurà un eclipsi total als Països Catalans

Serà el 12 d’agost de 2026, es podrà veure a bona part dels Països Catalans i totalment a Lleida, Tarragona, Castelló de la Plana, València i Palma. L’eclipsi del 12 d’agost de 2026 serà total, és a dir, la Lluna passarà entre el Sol i la Terra i blocarà del tot el sol, i el cel s’enfosquirà i els habitants viuran la mateixa sensació que la sortida o la posta de sol. De mitjana, tindrà una durada de dos minuts.

L’eclipsi començarà a la costa de la mar de Làptev, al nord de Rússia. Travessarà les regions polars del nord i la banda de totalitat –on es veurà més bé l’eclipsi– recorrerà Groenlàndia i tindrà el seu màxim a l’altura de la costa nord-oest d’Islàndia, d’on baixarà per l’oceà Atlàntic cap a la península ibèrica, on travessarà alguns indrets dels Països Catalans. Concretament, es podrà veure un eclipsi total a les ciutats de Lleida, Tarragona, Castelló de laPlana, València i Palma. Barcelona, Girona, Alacant, Andorra la Vella i Perpinyà restaran fora de la totalitat  i tan sols s’hi podrà veure parcialment. Vegeu el recorregut de l’eclipsi del 2026:

Screenshot

A Islàndia, el començament de l’eclipsi total serà a les 17.48. A Castelló de la Plana i a Palma serà pels volts de les 20.31, amb pocs segons de diferència, i durarà un minut i mig, aproximadament. Segons que s’observa en el mapa, la trajectòria limitarà amb Sitges, al nord, i Cullera, al sud. “Barcelona és una gran ciutat que és a pocs quilòmetres del final de l’eclipsi. Segur que hi haurà un xou a la sortida de la tarda, perquè la gent el voldrà veure”, comenta Enric Marco, tècnic superior d’astronomia i astrofísica de la Universitat de València i doctor en física solar.

Com s’ha d’observar un eclipsi solar?

“Mirar el Sol és perillós. Ningú que siga normal mira mai el Sol més d’un segon perquè molesta. Per observar un eclipsi has d’anar preparat, ha de tenir uns equipaments especials”, explica Marco. La gent que vulgui veure qualsevol eclipsi solar ha d’adoptar unes quantes mesures de seguretat, perquè mirar el Sol directament és perjudicial per als ulls.

Segons Marco, l’opció més senzilla és comprar unes ulleres d’eclipsi, que solen a costar un euro o dos. “Això s’ha de preveure, que totes les botigues i administracions ho tinguin a l’abast”, afegeix. Segons que explica, hi ha molta gent que improvisa uns altres mètodes que no són gens segurs, com ara fer servir ulleres de sol, radiografies o vidres fumats: “En tot això, la radiació infraroja passa i et pot fer malbé la vista. El sol s’ha de mirar de manera segura. No hi ha trasplantament d’ulls i es pot perdre la vista. Una de les campanyes que cal fer és avisar la població sobre com s’ha de mirar el sol”, explica Marco.

Què és un eclipsi solar?

Els eclipsis solars passen quan el Sol, la Terra i la Lluna plena estan arrenglerats totalment o parcialment en el mateix pla. Així ho recull la NASA: “Un eclipsi solar passa quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, i projecta una ombra sobre la Terra que bloca totalment o parcialment la llum del Sol en algunes zones. Això tan sols passa ocasionalment, perquè la Lluna no orbita en el mateix pla exacte que el Sol i la Terra. El moment en què s’arrengleren és conegut com a temporada d’eclipsis, cosa que passa dues vegades l’any.”

Hi ha quatre menes d’eclipsis solars:

  • Total: quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra i bloca completament la cara del Sol. El cel s’enfosqueix i els habitants viuen la mateixa sensació que la sortida o posta de sol. Els habitants de la zona del recorregut de l’eclipsi poden veure la corona del Sol, atès que la Lluna el cobreix totalment.
  • Anular: quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, però quan és en el punt més allunyat de la Terra o a prop d’aquest punt. Com que la Lluna és més lluny de la Terra, es veu més petita que no pas el Sol i no el cobreix del tot. En aquest cas, la Lluna es veu com un disc fosc a sobre d’un altre de més gran i brillant, el Sol.
  • Parcial: passa quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, però no estan arrenglerats del tot. Solament una part del Sol es veu coberta, cosa que li dóna una forma de mitja lluna.
  • Híbrid: com que la superfície de la Terra és corba, de vegades un eclipsi pot canviar d’anular a total a mesura que l’ombra de la Lluna es desplaça sobre el planeta.
Publicat dins de Calaix de Sastre, Efemèrides, Extra d'estiu | Deixa un comentari

79è aniversari del genocidi nuclear d’Hiroshima i Nagasaki

Extret de la revista SAO-
Pedro Domínguez Gento – 7/8/2024

No ho oblidem mai: unes 100.000 persones, civils quasi totes, foren assassinades instantàniament (algunes es vaporitzaren i d’elles no quedà més que una ombra en terra o la paret…) i moltes més moriren a poc a poc per les cremades, fam, càncers i d’altres patologies.

3 dies després li tocà a Nagasaki, amb semblant resultat letal: unes 60.000 persones assassinades instantàniament i milers més a continuació, quasi totes civils indefenses…

Tot això principalment perquè els imperialistes capitalistes li ensenyaren les dents als imperialistes estalinistes i pararen el seu avanç per tot el món. Quelcom absolutament inútil i contraproduent perquè va accelerar la investigació soviètica i en quatre anys aquests crearen la seua bomba atòmica, amb una escalada continua, de manera que algú inventà la bomba d’hidrogen, termonuclear, molt més destructiva encara que la d’urani, i ens endinsaren en la Guerra Freda que va estar a punt diverses voltes de provocar una III (i última) Guerra Mundial…

Ara vivim una situació pareguda, sense soviètics, però amb dos grans blocs capitalistes enfrontats, amb l’agreujant que el bloc occidental declina i s’enfonsa irremeiablement, essent cada any més agressiu. I a més tenim els problemes ecològics, relegats a un segon pla, com el calfament climàtic que s’agreuja i amenaça de provocar una hecatombe global si no decreixem i deixem de cremar la meitat dels combustibles fòssils durant aquesta dècada.

Per tant, hem d’espavilar-nos i actuar ja per a evitar la catàstrofe nuclear i ecològica que ens duen els grans líders mundials, en la seua estúpida i suïcida lluita per acaparar el poder i la riquesa globals.

Publicat dins de Efemèrides | Deixa un comentari

Avui centenari de la mort de Joan Salvat Papasseit

Visca l’amor!

Visca l’amor que m’ha donat l’amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l’amor
l’he cridada i venia
—tota era blanca com un glop de llet.

Visca l’amor que Ella també es delia:
visca l’amor:
la volia i l’he pres.

Joan Salvat Papasseit
(1894 -1924)

Publicat dins de Efemèrides, Poemes | Deixa un comentari