Una mica més abaix del Mercat de l’Estrella, al carrer Pi i Margall 55, hi ha l’antic taller del serraller Joan Balaciart. Procedent d’una antiga nissaga de serrallers que ferraven els cavalls de l’exèrcit napoleònic, s’establí el 1946 a Gràcia, on encara trobem la Serralleria Balaciart.
La seva porta característica de forja m’esfereïa quan de petita passava per davant camí de la plaça Joanic. No hi havia dia que no mirés el drac, al principi amb por fins el dia que em vaig atrevir a posar el dit a la boca, i resseguir les dents, els ulls, les urpes, les escates, la cua… Quina meravella aquella bèstia.
Encara ara quan hi passo per davant m’aturo a saludar el drac del sr. Balaciart, un vellet que vaig conìexer i que ens ensenyava com treballava el ferro amb el foc i la força del martell. He de reconèixer que la forja és un art que sempre m’ha fascinat.
La importància d’una la vila és present també en el disseny dels elements de les portes: picaportes, bocaclaus i tiradors no són pas una excepció. Aquests elements esdevenen la primera imatge de presentació i representació dels seus moradors. Us presentem un conjunt de bocaclaus i picaportes d’estil clarament barroc. Alguns presenten la seva data gravada en el propi metall (1774 i 1779), de motius molt variats.
Tenim pràcticament tot el que volíem fa 60 anys: ja no anem a escola i possiblement ni a la feina, ens arriben diners a la butxaca mensualment, disposem d’un habitatge digne i no hem de tornar a temps a casa. Alguns tenim carnet de conduir i fins i tot cotxe propi. La gent de la nostra edat no té por de quedar embarassada o de morir, perquè ja tenim la sort de ser gairebé vells. Aleshores la vida és bonica! A més: som increïblement intel·ligents! El nostre cervell és més lent perquè està sobrecarregat de coneixement. De cap manera som estúpids, només ens cal més temps per buscar els fets necessaris entre les tones de coneixement i experiència. Hi ha moltes coses acumulades al cap que, per cert, exerceixen pressió sobre l’orella interna, raó per la qual de vegades tenim problemes d’audició. És com si el disc dur d’un ordinador s’alentís perquè és ple de fitxers. El nostre cervell no és més feble, però ha acumulat molta més informació. Diuen que la gent de la nostra edat sovint entren a l’habitació i no poden recordar allò que realment hi anaven a fer. O no recorden on van posar alguna cosa. No és un problema de memòria! La natura només ens obliga a continuar movent-nos almenys una mica més.
Fotografia: Lluís Rius
Aliments requerits: – Verdures, fruites – Llegums – Fruits secs – Ous – Peix, carn (algunes vegades a la setmana) – Oli vegetal premsat en fred (sense refinar)
Tres coses per intentar oblidar: – Edat – Passat – Queixes
Tres coses importants: – Amics – Pensaments positius – Una llar tranquil·la i hospitalària.
Les teves accions més importants: – Somriure i riure molt! – Entrenar, però només al teu ritme – Passar més temps amb amics (no sempre només amb pares, fills o néts, sinó amb amics).
Set coses essencials: – No esperis a tenir set per beure aigua. Beu amb més freqüència. – No esperis a tenir son. Dorm prou. – No esperis fins que estiguis cansat per descansar. – No esperis fins que estiguis malalt per fer-te un examen mèdic. Val més anar al metge de capçalera regularment! – No esperis miracles divins! – Mai perdis la fe! – Manten-te positiu i sempre espera el millor!
Unes garbellaires ens han proposat aquesta obra de teatre:
Obra: El collar de la reina Lloc: Teatre Akadèmia (Zona Francesc Macià – Barcelona) Dia: diumenge 18 de febrer de 2024 Hora: 18h Import: 15,80€
Es cas d’estar interessats en aquesta convocatòria feu un Bizum al 644744964 per tal de gestionar la compra conjunta de les entrades, indicant el nombre d’entrades que reserveu. Data límit pagament entrades: 31/1/24. Si aquest sistema de pagament no us va bé contacteu directament amb Violant Martí.
No hi ha problema en compartir aquesta convocatòria amb els vostres familiars i amics.
***************
El collar de la reina
De Ricard Farré i Arnau Puig Direcció Adrià Aubert Blanch
El collar de la reina és un dels escàndols més hilarants i descarats de la història, l’espurna que va provocar l’esclat de la Revolució Francesa i l’inici d’una nova època. El collar més valuós de tots els temps, una falsa comtessa, uns joiers estafats, un cardenal desplomat i un final de festa amb escàndol nacional inclòs. Aquests són els principals ingredients d’aquesta conxorxa que va tenir a Maria Antonieta i a Lluís XVI com a grans perjudicats, sense ni tan sols ser-ne conscients. Som lluny de la societat de Versalles de finals del XVIII, el món avança a una velocitat esfereïdora, però la corrupció i l’ambició semblen no passar de moda… més encara si tenim una societat en crisi i la joia més impressionant que ha existit mai enmig de l’enrenou. Des d’un treball artesà i acurat ens endinsarem en aquesta farsa que ens té fascinats i que per primer cop es pot veure a sobre d’un escenari. Els dos actors representant tots els personatges de l’auca i el joc amb les convencions teatrals són el segell d’aquest espectacle que vol acostar a l’espectador a uns fets, que encara que costi de creure, són absolutament reals. Una comèdia que comença amb aires de vodevil, es va enredant com un thriller endimoniat i acaba com un drama de conseqüències històriques!
L’obra en paraules dels dramaturgs En aquesta nova versió tenim la voluntat de mantenir la bellesa del llenguatge, jugar amb les paraules i esprémer totes les convencions teatrals per explicar la història des del “pur teatre”. La nostra il·lusió és construir un text original, nou, basant-nos en tots els referents que ens han arribat fins al dia d’avui. Creant així, una dramatúrgia única on la comèdia, la sàtira i la història s’uneixin en un escenari que ens trasllada a Versalles, però amb un joc d’elements moderns i pròxims que ens ajudin a apropar aquesta història al públic d’ara. A través de la comèdia i la sàtira s’aborden temes tan complexos i actuals com el poder (en diversos àmbits), una societat en crisi o la corrupció. Amb la construcció d’uns personatges singulars, cadascun amb el seu objectiu, anirem endinsant-nos en aquesta història on la veritat i la mentida, aquesta balança tan delicada, farà anar de corcoll a tothom, fins i tot a aquells que no hi tenen res a veure n’acabaran sent víctimes. L’obra ens retrata dos vessants molt oposats de l’essència humana: el fer per sobreviure i el fet de viure sense fer massa res. Tots els personatges tenen ànsies de volar, però uns no tenen ales i els altres les tenen massa pesades per volar. Els vicis i les virtuts d’una mateixa societat que no sembla la mateixa. Mentre uns viuen en un món gris, trist, intolerant amb la diferència i immobilista, els altres celebren banquets i es banyen en diamants.
Ricard Farré i Arnau Puig
Fitxa artística
Dramatúrgia: Ricard Farré i Arnau Puig Direcció: Adrià Aubert Blanch Repartiment: Marta Pérez i Arnau Puig Escenografia: Enric Romaní Vestuari: Maria Albadalejo Atrezzo: Montse Farrarons Ajudantia de direcció: Carla Coll Assistència a la dramatúrgia: Adrià Aubert, Carla Coll i Marta Pérez Producció: Anna Castillo Producció executiva: Marina Marcos Distribució: Montse Farrarons Comunicació i premsa: Ester Cánovas i Anna Castillo
Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia Gerència i Cap de producció: Meri Notario Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla Cap tècnic: Lluís Serra Tècnic auxiliar: Víctor Castro Cap de sala: Núria Farrús Gestió de públics: Rubén Salinas Community Manager: Eladi Bonastre
Curiositats, certeses i incerteses sobre l’origen dels noms dels mesos de l’any
Extret de Vilaweb – Jordi Badia i Pujol – 05.01.2024
Ara que comença l’any és un bon moment per a aclarir d’on vénen els noms dels mesos. Primer de tot, cal saber que l’any no sempre ha tingut dotze mesos ni 365 dies (o 366, com el 2024, que és un any de traspàs). El calendari romà era, de bell començament, un calendari lunar que tenia 304 dies repartits en deu mesos. Fins al temps de Juli Cèsar (segle I abans de Crist) no es va instaurar el calendari de 365 dies, anomenat calendari julià. El 1582 el papa Gregori XIII hi féu unes correccions i de llavors ençà es fa servir l’anomenat calendari gregorià.
Els noms dels mesos també van anar variant i fins pocs anys abans del naixement de Jesucrist no es van estabilitzar els noms actuals. D’on provenen aquests noms?
El nom gener deriva del llatí vulgar jenuarius, que alhora procedeix del llatí clàssic januarius, que significa ‘que pertany a Janus’. Janus és el nom d’un déu romà de dues cares, que era considerat el guardià de la llar.
Febrer prové del llatí februarius, ‘relatiu a les Februa’. Les Februa eren unes festes de purificació que els romans celebraven durant aquell mes. En el calendari romà més antic, el gener i el febrer no hi eren.
El nom març deriva del llatí martiu, és a dir, ‘de Mart’, el déu de la guerra. Durant segles el març va ser el primer mes de l’any. Els romans eren un poble bel·licós i per això van dedicar el seu primer mes a la guerra.
Abril ve del llatí aprile, d’origen incert. Alguns autors llatins creien que venia del verb aperire, que volia dir ‘obrir’, cosa que hom relacionava amb la idea de l’“obertura” de la primavera. Però més aviat sembla que té relació amb el nom de la deessa grega Afrodita (Aphrodita, nom que prové de l’etrusc Apru).
El nom llatí originari de maig era majus. Segons molts autors era el mes dedicat a Maia, la deessa romana –considerada la companya de Vulcà– que tenia cura dels fruits de la natura, la gestació i la salut. Tanmateix, hi ha qui creu que prové de maiores, amb el significat de ‘avantpassats’.
El nom juny prové del llatí junius, perquè era el mes dedicat a la deessa Juno, reina dels déus i esposa de Júpiter. Juno era protectora de les dones, del matrimoni i dels naixements. La invocaven amb el nom de Lucina (derivat de lux, ‘llum’) perquè ajudava a donar a llum.
Juliol deriva del llatí julius, en memòria de l’emperador Juli Cèsar. Ell fou qui decidí la creació d’un nou calendari (que s’anomenà calendari julià), anterior al calendari gregorià que usem actualment. Abans, aquest mes es deia Quintilis –perquè era el cinquè de l’any– i se’n va canviar el nom l’any 44 abans de Crist, després de l’assassinat de Juli Cèsar.
El nom del mes d’agost prové del llatí augustus, nom posat en memòria de l’emperador Octavi Cèsar August. Anteriorment es deia Sextilis, perquè era el sisè mes segons el calendari anterior. El Sextilis tenia 29 dies, però se n’hi afegiren dos quan s’establí el calendari julià. Tanmateix, hi ha qui creu que fou August mateix qui els hi va afegir, perquè volia que tingués tants dies com el mes dedicat a Juli Cèsar (juliol), però sembla que això és fals.
Setembre deriva del llatí september (de septem, ‘set’), perquè antigament era el setè mes de l’any. A proposta de l’emperador Calígula, el nom de September es va canviar per Germanicus, en honor del seu pare, el general Germànic. Però el canvi va durar molt poc.
El nom octubre prové de october (del llatí octo, ‘vuit’) perquè aquest mes era, antigament, el mes que feia vuit.
El nom del mes de novembre ve del llatí november (derivat de novem, ‘nou’), perquè segons el calendari antic era el mes que feia nou.
Semblantment, desembre prové del llatí december (derivat de decem, ‘deu’), perquè era el desè mes en el calendari romà antic.
El dibuixant belga André Franquin naixia tal dia com avui de fa 100 anys a Bèlgica.
Ell és el pare de Sergi Grapes, Espirú, Fantàstic, Spip, Marsupilami… personatges de còmic que em van acompanyar la meva infantesa gràcies a la revista Cavall Fort. El divertit i entremaliat Marsupilami amb la cua tan llarga em va fascinar per les seves habilitats motrius i intel·lectuals. I sobre tot, l’antiheroi en Sergi Grapes, divertit, entrenyable, somiador i molt poc amic de la feina d’oficina… Buf, com he arribat a riure amb les seves històrietes amb idees esbogerrades.
L’anterior tetraèdic va ser el 1771 i el proper serà el 2300 cap dels dos bixestos!! Tot un esdeveniment.
Per a tot enter no negatiu n, el nombre tetraèdric de rang n és la suma dels n primers nombres triangulars.
Els primers nombres tetraèdrics són : 1, 4, 10, 20, 35, 56, 84, 120, 165, 220, 286, 364… i corresponen a la quarta diagonal del triangle de Pascal. La paritat dels nombres tetraèdrics segueix el model imparell-parell-parell-parell.
Els nombres tetraèdrics poden ésser representats dins l’espai ordinari de dimensió tres. Per exemple, el nombre 35 es pot representar mitjançant un assemblatge de 35 boles de billar. El triangle (armadura triangular estàndard del joc del billar) conté 15 bolles. Llavors deu boles suplementàries s’hi empilen a damunt, sis més a damunt aquestes, encara tres boles més a sobre i finalment una darrera bola a dalt de tot completen el tetràedre.
Els nombres que són triangulars i alhora tetraèdrics són 1, 10, 120, 1540, 7140.
Sento el fred de la nit i la simbomba fosca. Així el grup d’homes joves que ara passa cantant. Sento el carro dels apis que l’empedrat recolza i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina, prop del braser que crema, amb el gas tot encès han enllestit el gall. Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena; i ells recullen les plomes, i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres -i tan pobres com som-. Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l’hora de les postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
Joan Salvat-Papasseit
(*) “Tothom a taula!” Aparador de MINIM – Via Augusta – Els alumnes d’ETSAB, Ariadna Cebollero Buira, Àlex Ponsa Ferrer i Claudia Vives García del Real, guanyadors de la XXXV edició dels Premis Habitàcola, impulsats per Arquin-FAD, han portat a MINIM l’epicentre de les reunions nadalenques: la taula .
Durant la Nit de Nadal, se celebra la Fia-faia a ant Julià de Cerdanyola. És una representació tradicional, antiga, gairebé atàvica, que entronca amb els orígens del col·lectiu i la seva terra.
La Fia-faia és, sens dubte, la celebració més destacada de Cerdanyola i una de les més interessants d’arreu del Principat. És una de les festes de Catalunya on més clarament s’endevina el seu orígen en la foscor dels temps.
La festivitat de Nadal és la cristianització de les celebracions paganes que es portaven a terme entorn el solstici d’hivern. Els solsticis i els equinoccis, sobretot els primers, eren les celebracions pre-cristianes més importants, fetes totes en honor al Sol, déu suprem de totes aquestes cultures per a les quals era la llum i la vida. És el ritual del foc com a garantia de la nova llum. El cristianisme s’ocupa de col·locar, en aquests punts importants del calendari, les festivitats més destacades: a l’estiu, Sant Joan (Baptisme de Crist), i a l’hivern, Nadal (Nativitat de Crist). Ambdues celebracions presenten similituds importants, la més destacada de les quals és l’encesa de grans fogueres que honoraven el Sol. Amb el pas dels segles, les fogueres del solstici d’estiu s’han mantingut, incrementat i popularitzat; les del solstici d’hivern, en canvi, han anat desapareixent, potser degut a factors climàtics.
Arribada la Nit de Nadal, la Fia-faia es començarà a lligar (a diferència de la de Bagà) al voltant d’un objecte (pal, bastó, tronc…) que li serveixi d’ànima. Al vespre, quan es faci fosc, al repic del campanar, tothom acudirà amb les torxes cap a la plaça de l’Església. Els fallaires encarregats de portar les torxes, a les 6 de la tarda, encendran les seves faies i aniran baixant per la muntanya fins arribar a la plaça, on donaran el seu foc a la resta de participants de la festa. Les faies s’aniran encenent sobre 2/4 de 7 del vespre. La plaça quedarà a les fosques, tan sols il·luminada pel foc i les guspires de les nombroses faies. Petits i grans aniran girant les seves faies per tal de fer-les brandar tot recitant “Fia-faia, Fia-faia, que Nostre Senyor ha nascut a la paia” (cal fer esment també de la deformació palla–paia per comparar-la, com dèiem abans, amb falla–faia). I així s’esperarà que les faies acaben de calcinar-se. Després se n’agrupen les seves restes al mig de la plaça i se salta per sobre del foc, símbol de la renovació i la purificació. Cerdanyola haurà renovat, en comunitat, el culte, pagà i cristià alhora, del poble, antic i modern; de sempre.
Extret del web de l’Ajuntament de Sant Julià de Cerdanyola
La catifa voladora 