Un aptònim és un antropònim (nom de la persona) que semànticament té relació amb alguna característica física, moral, professional o d’altra mena de la persona o el personatge de ficció a què fa referència.
Mostra d’aptònims reals: quan el cognom té relació amb la professió
Joan Cavall – Coordinador nacional del sindicat agrari Unió de Pagesos de Catalunya Guillem Pastoret – Representant de la plataforma ‘Revolta Pagesa’ David Maiz – Agricultor Laura Llamas – Reportera de la Sexta que ha cobert incendis i les Falles a València Miquel Pinyol – Responsable de Sectors Vegetals d’Unió de Pagesos Jordi Peix – Activista agrari català i fundador del Banc d’Aliments Pep Miralpeix – Professional de Serveis medioambientals Josep Presseguer – Director General en Fruits de Ponent Joan Pino – Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS) Javier Losilla Bocanegra – Responsable Clínica Dental Rosa Muelas – Odontóloga i implantòloga Jordi Jaumira – Oftamòleg Jaume Guardiola – Conseller Delegat del Banc Sabadell Emilio Botín – President del Banco Santander Carlo Buontempo – Director del Servei de Canvi Climàtic de Copernicus de la Unió Europea Antonio Torrejón Barajas – Director General d’AENA Rosa Van Gool – Futbolista Josep Campreciós – Manteniment del camp del Barça Fernando Redondo – Futbolista Maribel Vela – Gerent del Club Nàutic Sant Feliu Ricardo Riosalido – Perit inundació Camping Briescas Ataulfo del Hoyo – Assessor jurídic Funerària de l’Ajuntament de Palma Estrella Torres – Directora d’American Airlines
des del Centre de Recerca Matemàtica (CRM) us convidem a celebrar aquest proper Dia Internacional de les Matemàtiques / Dia de π (dijous 14 de març) amb un Certamen de Poesia en Pilish obert a tothom.
Què és el Pilish?
El Pilish és una forma de d’escriptura restringida (o tècnica literària) en la qual la longitud de les paraules segueix els dígits de Pi (3.1415926535…), creant així una obra que reflecteix aquesta seqüència numèrica. Per exemple, un text començaria amb una paraula de 3 lletres, seguida d’una de 1 lletra, després una de 4 lletres, i així successivament. Aquesta curiosa forma d’escriptura no només celebra el nombre Pi sinó que també desafia l’autor a ser creatiu dins d’un marc molt específic.
Com participar?
Estem buscant poemes escrits en Pilish de temàtica lliure, però especialment que celebrin les matemàtiques. Podeu enviar els vostres poemes durant aquesta setmana a l’adreça electrònica crmcomm@crm.cat. A més, us animem a compartir els vostres textops a través de les xarxes socials, Instagram i X, etiquetant al Centre de Recerca Matemàtica (@CRMatematica). Els poemes poden ser en català, espanyol o anglès, sempre que respectin l’estructura del Pilish.
Tant si sou aficionats a les matemàtiques com si simplement us agrada experimentar amb les paraules, us convidem a celebrar amb nosaltres el dia pi. Us convidem també a compartir aquesta proposta amb els vostres alumnes, companys o altres persones que puguin estar interessades a participar.
Moltes gràcies!
********************
Aquí va la meva aportació:
Dos, u, zero! I ataca aèriament la claror blava del cantó allunyat enfosquit, ombrats universos, des de les dreceres dels atzurs.
Entréme donde no supe y quedéme no sabiendo, toda ciencia tracendiendo.
I
Yo no supe dónde entraba, pero cuando allí me vi sin saver dónde me estaba grandes cosas entendí no diré lo que sentí que me quedé no sabiendo toda sciencia trascendiendo.
II
De paz y de piedad era la sciencia perfecta, en profunda soledad entendida vía recta era cosa tan secreta que me quedé balbuciendo toda sciencia trascendiendo.
III
Estava tan embebido tan absorto y ajenado que se quedó mi sentido de todo sentir privado y el espíritu dotado de un entender no entendiendo toda sciencia tracendiendo.
IV
El que allí llega de vero de sí mismo desfallesce quanto sabía primero mucho baxo le paresce y su sciencia tanto cresce que se queda no sabiendo, toda sciencia tracendiendo.
V
Cuanto más alto se suve tanto menos se entendía que es la tenebrosa nuve que a la noche esclarecía por eso quien la sabía queda siempre no sabiendo, toda sciencia tracendiendo.
VI
Este saber no sabiendo es de tan alto poder que los sabios arguyendo jamás le pueden vencer que no llega su saber a no entender entendiendo toda sciencia tracendiendo.
VII
Y es de tan alta excelencia aqueste summo saber, que no ay facultad ni sciencia que la puedan emprender quien se supiere vencer con un no saber sabiendo, yrá siempre tracendiendo.
VIII
Y si lo queréis oír consiste esta summa sciencia en un subido sentir de la dibinal esencia es obra de su clemencia hazer quedar no entendiendo toda sciencia tracendiendo.
Segon premi concurs Microrelats en motiu del Dia de la Dona – SMG
49 setmanes
Ella és la meva heroïna. Em porta amunt i avall. M’alimenta i em dona descans. Sé que aquesta situació és temporal, però s’hi està tan a gust…!
Cada cert temps la seva veu: “No, aquest és el primer embaràs… i necessito la feina ja que el pare no vol saber-ne res…” Si sabéssin lo vàlida i responsable que és, penso des d’allà dintre, ni es molestarien a preguntar-li constantment per si vol o no vol tenir més fills, quant cobra el seu marit, o per què necessita treballar!
Potser quan surti comenci a plorar ben fort, a veure si m’escolten, aquesta colla d’impresentables!
Sóc una dona. Ningú no pot imaginar el que dic quan estic silent, a qui veig quan tanco els meus ulls, com m’alieno quan estic alienada, allò que cerc quan estiro les meves mans.
Ningú, ningú no sap quan camino, i quan estic perduda.
I ningú no sap que la meva anada és un retorn i que el meu retorn és una abstenció, que la meva debilitat és una màscara, i la meva força és una màscara, i que el que ve és una tempesta.
Ells pensen que saben així que els deixo pensar, i jo transcorro. Ells em van posar a una gàbia, així que la meva llibertat deu ser un regal d’ells, i els ho dec agrair i els dec obeir.
Però jo sóc lliure davant ells, darrera d’ells, amb ells, sense ells.
Jo sóc lliure en la meva opressió, en la meva derrota. ¡La meva presó és el que vull! La clau de la presó és la seva llengua, però la seva llengua està enrotllada al voltant dels dits del meu desig, i el meu desig no el poden dirigir mai.
Sóc una dona. Ells creuen que posseeixen la meva llibertat. Jo deixo que s’ho creguin i transcorro.
Joumana Haddad (Beirut, 1970)
Joumana Haddad (Beirut, 1970), és una dona libanesa coneguda pel seu activisme en contra de la discriminació de gènere, i sobretot en defensa dels drets de les dones àrabs. Professionalment és una dona molt completa: periodista i traductora, a més d’escriptora; la seva carrera periodística i literària és molt prolífica. A més de dirigir les pàgines culturals del diari libanès An Nahar, és redactora en cap de la revista Jasad (Còs), de caràcter eròtico-literari, domina set llengües com a traductora, i és antologista de poesia (per exemple, d’una antologia de 150 poetas que es suïcidaren el segle XX). Els seus llibres estan prohibits a bona part de l’Orient Mitjà, i de la seva poesia és diu que és una “poesia insumissa”. També ha fet incursions en el món del cinema, com a co-escriptora de guió i com a actriu, i és,a més, artista.
Va participar en el Festival Internacional de Poesia de Barcelona el 2016, i potser en altres trobades d’aquest tipus, i allà va recitar alguns versos en català d’un dels seus poemes més coneguts, “El retorn de Lilit” (segons el judaisme, la primera esposa d’Adam, anterior a Eva, que es va rebel·lar contra la submissió a l’home). El poema seleccionat ha estat traduit per nosaltres mateixos, i és tota una declaració feminista:
Unes garbellaires ens han proposat aquesta obra de teatre:
Obra: La veritat de la mentida Lloc: Teatre Akadèmia (Zona Francesc Macià – Barcelona) Dia: divendres 22 de març de 2024 Hora: 20h Import: 15,80€
Es cas d’estar interessats en aquesta convocatòria feu un Bizum al 644744964 per tal de gestionar la compra conjunta de les entrades, indicant el nombre d’entrades que reserveu. Data límit pagament entrades: 15/3/24. Si aquest sistema de pagament no us va bé contacteu directament amb Violant Martí.
No hi ha problema en compartir aquesta convocatòria amb els vostres familiars i amics.
***************
La veritat de la mentida (L’Envers du décor)
De Florian Zeller Direcció Guido Torlonia
En Daniel convenç a la seva dona Isabelle perquè convidi a sopar al seu amic Patrick i a la seva nova parella Emma, per la qual en Patrick ha deixat a la seva dona, posant fi a l’antiga i pacífica amistat de la parella. Més jove, l’Emma no s’assembla en res a l’esposa del convidat, la nova vida del qual desafia als seus amfitrions, que s’han instal·lat tranquil·lament en la seva rutina…
Si no sempre volem dir allò que diem, sempre diem allò que volem dir? L’aparició de l’Emma actua com a catalitzador i provoca una veritable tempesta, trastornant les certeses i despertant frustracions, gelosia i rancúnia.
El teatre de Florian Zeller acostuma a prioritzar allò que no es diu abans de la paraula dita. En aquesta comèdia ocorre el contrari. La seva originalitat resideix en el fet que el públic és testimoni i receptacle dels pensaments dels personatges tal com s’expressen en privat, al seu cap. Això serà l’objecte central i alhora el catalitzador de la comèdia. L’equip d’intèrprets farà malabarimes constants amb la tècnica d’aquest doble llenguatge que farà emergir una veritat còmica i escarnidora.
Enguany m’agradaria posar en escena L’Envers du Décor, una comèdia irònica i feroç de Florian Zeller, autor francès que és actualment un dels dramaturgs de major èxit del nostre temps.
La història que s’explica és una trama típica de comèdia francesa, estrenada per primer cop el gener de 2016 al Théâtre De Paris, amb Daniel Auteuil com a protagonista i director.
Es tracta d’una situació habitual (jo afegiria que trista): una banal crisi de parella com ocorre sovint, un home de mitjana edat que deixa a la seva dona per una noia més jove. Però l’arribada d’”aquesta bomba atòmica de trenta anys que et mira com si volgués menjar-te” posa també en crisis a l’altra parella de vells amics, provocant una reacció en cadena en els personatges: incerteses, dubtes, inseguretat, desitjos reprimits, amistat, confiança, amor, respecte, tot es posa en la balança.
Per descomptat a la vida tendim sovint a mentir, a mediatitzar, i només els nostres pensaments reflecteixen la veritat, mentre que en aquesta obra aquesta veritat es revela. L’autor implica el públic, que es converteix en còmplice dels personatges, que comparteixen els seus pensaments íntims amb els espectadors.
En aquest mecanisme creat per Zeller, el públic assisteix al doble joc dels personatges, que manipulen la realitat i les seves relacions amb els altres, i aquest és l’aspecte més intrigant i entretingut d’aquesta obra.
Guido Torlonia
Espectacle en català
Durada: 1h 45 min.
Fitxa artística
Autor: Florian Zeller Traductor: Joan Casas Direcció: Guido Torlonia Repartiment: Enrico Ianniello, Concha Milla, Frank Capdet i Aida Llop Espai escènic: Paula Bosch Construcció: Art Coolers Il·luminació: Lluís Serra Vestuari: Nídia Tusal Espai sonor: Sergi Andrades Ajudant de direcció: Ana Pérez García Ajudant d’escenografia: Olga Sánchez Ajudant de producció: Anna Castillo Regidora: Bibiana Guzmán Fotografies: Felipe Mena Agraïments: Anna Bancells, Blanca Bosch, Pastisseria Noguera, Pla de Morei i Vicenç Canals, Sala Flyhard, Sixto Paz, Zen Eyewear
Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia Gerència i Cap de producció: Meri Notario Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla Cap tècnic: Lluís Serra Tècnic auxiliar: Víctor Castro Cap de sala: Núria Farrús Gestió de públics: Rubén Salinas Community Manager: Eladi Bonastre
Una producció del Teatre Akadèmia
L’espectacle L’Envers du Décor, de Florian Zeller, és representat a Espanya a través de l’agència De Arteche Agency, SL, d’acord amb l’agència Drama – París (França) – www.dramaparis.com
Vas marxar no sé on. Ni els cims ni les aus no et saben les passes. Vas volar sens dir res, deixant-nos només el cant del teu riure.
No sé on ets, Margalida, però el cant, si t’arriba, pren-lo com un bes. Crida el nom del teu amant, bandera negra al cor.
I potser no sabràs que el seu cos sovint ens creix a les venes, en llegir el seu gest escrit per parets que ploren la història.
No sé on ets, Margalida, però el cant, si t’arriba, pren-lo com un bes. Crida el nom del teu amant, bandera negra al cor.
I que amb aquesta cançó reneixi el seu crit per camps, mars i boscos, i que sigui el seu nom com l’ombra fidel que és nostra tothora.
No sé on ets, Margalida, però el cant, si t’arriba, pren-lo com un bes. Crida el nom del teu amant, bandera negra al cor.
Joan Isaac
“Mentre hi hagi memòria col·lectiva en aquest país, seguiré cantant aquesta cançó.” Joan Isaac va publicar el 1977 A Margalida, una cançó que parla de la companya sentimental de Salvador Puig Antich, el jove anarquista –nascut el 30 de maig del 1948– que va ser executat el 2 de març del 1974.
La mateixa Margalida Bover, en una entrevista a Nou Cicle, explicava: “Sempre recordaré quan vaig obrir la porta, ens vam veure i no vam deixar de mirar-nos. Va ser descobrir l’amor de la meva vida, la persona que voldries tenir sempre al teu costat. Des del primer moment vam parlar de tot i dels somnis que compartíem. Tenir quatre fills, viure a la Cerdanya, ens agradava la muntanya, passejar, caminar, una casa gran per compartir-la amb gent”.
Joan Isaac explica que “va ser una història molt viscuda, molt propera, perquè compartia el sofriment absolut d’una família i la ràbia social pel fet d’aquell assassinat, d’aquell judici sense proves”.
Fragment de l’entrevista Joan Isaac al Punt-Avui el 28/11/23
A Margalida, dedicada a la companya de Salvador Puig Antich, és la cançó seva que més fibres emocionals ha tocat. És cert que la va escriure només en una hora i mitja?
Totalment. Va sorgir enmig de les sessions de gravació d’un disc que estava fent que es deia Viure. Vaig arribar, tornant de l’estudi, una nit a casa, vaig asseure’m al piano i em va sortir aquesta melodia. No sé per què em va venir al cap la Margalida, que jo ja havia conegut quan estaven a punt de matar el Puig Antic ja que jo era molt amic –nòvios, de fet– de la Carme Puig Antich. La Margalida va marxar després que executessin en Salvador i ningú sabia on era, tot i que després, evidentment, ho vaig entendre tot: l’havien fet marxar. Em va quedar al cap, sobretot, aquesta frase –“No sé on ets, Margalida”– i, amb això, vaig desenvolupar la lletra, que, certament, vaig fer en una hora i mitja. L’endemà vaig arribar a l’estudi, la vaig ensenyar al pianista, en Jordi Vilaprinyó, i vam fer-ne l’arranjament allà mateix. I aquella cançó… em va canviar la vida.
I va “deixar de ser seva”, com solen dir aquells que tenen la fortuna d’haver compost temes així?
Sí, va passar a ser de la gent i per això la canto sempre, tot i que aquestes cançons també són “perilloses”, perquè tapen altres cançons que tu consideres que musicalment són molt superiors…
Les denominacions any de traspàs, any bixest i any bissextil són les que recull el diccionari normatiu per a designar els anys que tenen 366 dies civils.
Els adjectius bixest (es pronuncia com clixé o guixer) i bissextil provenen del llatí bisextus, -a, -um, compost de bis (‘dues vegades’) i sextus (‘sisè’). Aquest adjectiu llatí fa referència al dia que, en el calendari julià de l’època romana, s’afegia cada quatre anys després del 24 de febrer per a corregir la durada real de l’any, que era de 365 dies i 6 hores. Aquesta data corresponia al sisè dia de les calendes de març, és a dir, l’últim dia del calendari romà; això explica que es considerés el dia afegit com ‘dues vegades el sisè’. En el calendari gregorià, l’estàndard mundial vigent, aquest dia de més s’afegeix a final de febrer per a mantenir el calendari sincronitzat amb l’any astronòmic.
Actualment, són anys de traspàs els múltiples de quatre, excepte els que acaben en dos zeros. En aquest cas, cal tenir en compte les dues primeres xifres de l’any: si són múltiples de quatre, l’any també serà any de traspàs.
Des del 1980 a França s’edita un diari satíric que apareix només el 29 de febrer, s’anomena La bougie du sapeur. Enguany se’n publica, doncs, el número 12.
Dedico aquesta entrada a la meva cosina Chelo que avui fa 18 anys! ja a la majoria d’edat. Per molts anys.
Dues pedres. Paisatges persistents, la nova proposta expositiva de Palau Robert es proposa difondre la riquesa patrimonial d’una tècnica mil·lenària que conforma els paisatges de bona part dels Països Catalans, i aportar elements de reflexió sobre el present i el futur d’aquests territoris a partir de la pedra seca.
Fotografia: Lluís Rius
Es tracta d’una iniciativa de la Direcció General de Difusió amb la col·laboració de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural i produïda per l’Observatori del Paisatge de Catalunya per encàrrec de Palau Robert. Comissariada pel seu director, Pere Sala i Martí, i per Jordi Grau, Joan Reguant i Joan Nogué, la museografia és de Queralt Suau i el disseny gràfic, d’Opisso Studio. L’audiovisual de nova creació Escriure en el temps és de Mercedes Álvarez.
La tècnica de la pedra seca fou inscrit a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la Unesco el 28 de novembre de 2018. Catalunya va formar part, des del primer moment, de l’equip transnacional redactor de la candidatura; no en va, el Mediterrani en general i Catalunya en particular, és una de les zones més riques del món en construccions de pedra seca.
Fins al 2 de juny, a les Sales 1 i 2
La pedra seca no representa només un dels trets més característics dels nostres paisatges i un llegat patrimonial extraordinari, sinó que és, sobretot, una autèntica font d’inspiració i un contenidor excepcional d’aquells valors que tant ens hauran de servir per fer front als desafiaments del món actual.
La tècnica de la pedra seca és un exemple de sostenibilitat amb múltiples possibilitats constructives de present i de futur, viables i compatibles amb la lluita contra el canvi climàtic. Estan apareixent moltes iniciatives de revitalització del món rural que afavoreixen la recuperació dels paisatges de la pedra seca.
Aquesta exposició pretén tant mostrar la riquesa i diversitat dels paisatges formats per la pedra seca, com, sobretot, reivindicar-ne la vigència i la persistència. S’organitza en 3 àmbits. El primer descriu la gran diversitat paisatgística de Catalunya, i se centra en 7 paisatges on les construccions de pedra seca en formen part intrínseca i notable. El segon s’atura en una sèrie de característiques i valors que fan de la pedra seca un bé universal: 8 conceptes per dimensionar-la. La pedra seca es troba arreu; és un recurs natural que deixa la seva traça tot il·lustrant la riquesa dels entorns i de les cultures humanes que hi treballen; és respectuosa amb l’entorn, té un cost ambiental zero i, tot i la seva aparent simplicitat, és fruit d’un mestratge antic que afortunadament revifa. El tercer posa l’accent en el repoblament del món rural i les conseqüències positives que té per a la recuperació dels paisatges i la presència de les construccions de la pedra seca.
Pedra seca i oliveres – Baix Maestrat – Fotografia: Violant Martí
Quan els catalans fem servir expressions amb noms d’animals, la llengua és un esclat de genuïnitat, precisió i riquesa
Fotografia: Pixabay (Pexels)
Aquest “Ras i curt” és un article ple d’animalades. La gran dificultat que he tingut a l’hora d’escriure’l ha estat la tria, perquè d’expressions –genuïnes– amb noms d’animals n’hi ha tantes que no saps per on començar ni, sobretot, com acabar.
Els nostres avantpassats van fer servir la llengua per comunicar-se, però també per crear, per distreure’s i per precisar. I heus ací que amb el nom d’un insecte es van empescar un color indefinit, que no és cap color, el color d’ala de mosca; i si a més d’indefinit és brut, n’hi ha per a arrencar a córrer: és color de gos com fuig; quan, al damunt, és lleig com un pecat, esdevé color de merda d’oca. Precisió, creativitat i ironia a gavadals.
Ja en el moment de néixer ens endossen un nom d’animal. Sortim del ventre de la mare, doncs, i anem conills (o en conill). Comencem a créixer i ens pensem que som qui sap què, però encara no fem l’alçada d’un ca assegut. A la pubertat, més d’un dia i més de dos anirem bruts com una guilla, i quan veurem un noi o una noia que ens faci glatir probablement ens tornarem vermells com un perdigot.
A la nostra vida quotidiana hi ha moltes coses que demanen l’ajut d’alguna animalada. Imagineu-vos un dia qualsevol. Heu passat la nit del lloro per culpa del mal de queixal i us lleveu empipat com una mona. Entreu al lavabo a les fosques i, com que no veieu un bou a tres passes, ensopegueu amb el tamboret i us foteu de lloros. No crideu, no dieu ni ase ni bèstia, però mentalment sí: mentalment dieu el nom del porc al qui ha deixat allò al mig del pas.
Bé, esmorzeu i sortiu al carrer. Avui voleu anar a reservar un viatge per a l’estiu. Ja us l’imagineu, i esteu més content que un gat amb un lleu (o que un gos amb un os). Camineu a pas de bou (o a pas de tortuga) per no tornar a caure. Arribeu a l’agència. El venedor es pensa que sou d’aquells que lliguen els gossos amb llonganisses i us prepara un viatge de luxe. Mireu de dir-li que no són temps de vaques grasses, però ell, tossut com un marrà, us vol endossar aquella estada a Dubai tant sí com no. Tant hi insisteix, que sospiteu que hi ha gat amagat i us comença a pujar la mosca al nas. Ara sí que ho veieu clar: aquell home us vol donar garsa per perdiu (o gat per llebre, tant hi fa) i no us deixarà fins que no pagueu, fins que no afluixeu la mosca. Ja no podeu més i agafeu el bou per les banyes. Us poseu com un gall de panses i li engalteu: “Mireu, si no voleu que acabem barallats com gat i gos, valdrà més que ho deixem estar.” Hi ha un moment de silenci tens. L’home, amb cara de peix bullit, no sap pas què dir. Us alceu de la cadira per anar-vos-en i us adoneu que en aquella agència sou quatre gats. L’oficina, això sí, és gran i luxosa i amb molts més treballadors que no pas clients. I penseu, encertadament, que deu costar més el suc que els moixons (o el farciment que el gall, o la salsa que els caragols, o la corda que el bou, digueu-ho com vulgueu).
Torneu a casa, sol com un mussol, i mireu les notícies. La política és decebedora. Sembla que ha tornat el temps del peix al cove. Ara cal prudència i sobretot, diuen, no fer volar coloms. Anar fent, a poc a poc, sense passar l’arada davant dels bous, no fos cas que hi perdéssim bous i esquelles. Els partits, ben barallats, de tant en tant fan veure que negocien, però són reunions que no serveixen de res, com junta de granots per falta d’aigua. Sembla que hem tornat on érem fa anys i que no sortim de la roda, com el peix que es mossega la cua. N’hi ha que demanen eleccions, per a treure el gat del sac i que s’acabin els dubtes. S’entén: de vegades els polítics donen més feina que un porc solt.
En fi, tampoc no es pot dir que us sorprengui, la situació, perquè ja sou un gat vell, o, més ben dit, un gat escaldat. I n’hi ha que us diuen: per què no feu política, si tant us preocupa? Però sabeu que a vós, pobre com una rata, la gent no us faria gaire cabal. I us demaneu: què es valora més per ser polític, ésser un peix que es porta l’oli o ésser més curt que una cua de conill? No teniu cap resposta clara, però sí que veieu que, si continuem així, d’aquest país aviat no se’n cantarà ni gall ni gallina. Quin món de mones!
Bé, prou. Ja ho veieu. Aquest article era tan sols per a demostrar que el català, si és cosa de dir animalades, fa festa grossa. I si mai cap gallet –o gata maula– us digués que el català és una llengua pobra, no l’insulteu. És clar que li podríeu dir ruc, tòtil, gamarús, capsigrany, porc, gos, gallina, cabrit… Però no cal. Simplement, responeu-li: “I un be negre!”
La idea d’aquest article fou de la meva companya de feina Laura Gállego.
La catifa voladora 