Exrtret de betevé Manel Cascante Torrella 15 de juny de 2024
La lluna plena del juny es podrà veure dissabte, dia 22. La lluna plena del mes de juny es coneix com la lluna de maduixa. El seu nom rau en el fet que era en aquesta època de l’any en què les tribus de l’est d’Amèrica del Nord recollien maduixes silvestres.
Aquestes denominacions de la lluna plena en funció del mes de l’any tenen orígens diversos, des dels nadius americans fins als colons americans i europeus. Solen estar relacionades amb fets de l’àmbit de l’agricultura i la natura que tenen lloc cada mes.
La lluna plena serà totalment plena dissabte 22 de juny a les 3.08 h de la matinada. De tota manera, es podrà observar també unes hores abans i després del pleniluni amb un percentatge de superfície il·luminada pròxim al 99 per cent.
Només caldrà aixecar la vista i esperar que el temps ens acompanyi.
Un parell de dies abans, el 20 de juny, tindrà lloc el solstici d’estiu. Tindrà una durada de poc més de 93 dies i acabarà el 22 de setembre, moment en què donarem la benvinguda a la tardor astronòmica.
Uno dice lo que dice, mas no dice lo que piensa. Los espejos no reflejan: transparentan. Todo mira fascinante de frente, pero no existe. Todo vuelve por detrás y es lo real, invisible. En lo que veo, no veo; en lo que no veo, creo; en toda imagen apunta una múltiple presencia, palpitante intermitencia del corazón: confusión; y así me siento indeciso como un pobre hombre perdido, como tú que ¿quién eres?, como yo que ¿quién soy?
Los espejos que me escupen hacia fuera, y hacia dentro me proponen transparencias de distancias y silencios, deben ser, quiero que sean, para mis obras ejemplo, con mucha luz hacia fuera, con más secreto hacia dentro. Juego al juego, sí, con trampa, como hay doblez en los versos.
Así se cuentan las cosas que nos pasan cada día, y bien contadas parecen fascinantes y sin alma. Si se piensa, nada es lo que se ve en el espejo. La luz grande es un abismo y un estúpido misterio.
Dalt de la Jungfrau, vora del cel blau, tindràs un palau en cada nevera. Quan de tard en tard i avivant l’esguard passarà l’isard, sortiré a cacera.
Tindràs un mirall en el blanc cristall que muntanya avall estén la gelada, i un corrent gegant formarà amb ton cant l’eco palpitant de la fondalada.
Tindràs un tresor d’edelweis en flor, les estrelles d’or tindràs per llanternes… Vine a la Jungfrau, vora del cel blau, a gosar en pau de les neus eternes!
Ver-sur-mer (France), 02/06/2024.- Silhouettes of the ‘Standing with Giants’ installation are displayed at the British Memorial ahead of the 80th D-Day anniversary. A total of 1,475 silhouettes are installed at the British Normandy Memorial in Ver-sur-Mer representing the number of fatalities under British command on 06 June 1944. EFE/EPA/CHRISTOPHE PETIT TESSON
Fragment de l’article de Vicenç Partal d’avui a VilaWeb
[…]
Avui, dijous, fa precisament vuitanta anys del desembarcament de Normandia, probablement la batalla més decisiva –juntament amb la de Stalingrad– de la Segona Guerra Mundial. Fa vuitanta anys exactes que un primer grup de 160.000 soldats va travessar la Mànega per a emprendre l’alliberament de bona part del nostre continent. El 10% d’aquells soldats van morir en pocs dies, fent un sacrifici personal que crec que no podem sinó respectar i honorar.
D’aquell esforç humà ingent, heroic sense matisos, va nàixer l’Europa d’Adenauer i Schuman, de Spinelli i De Gasperi, de Monnet i Churchill, de Dubček i Sàkharov. Una Europa marcada per una guerra, un odi i una destrucció que no volia repetir mai més. I una Europa, per això mateix, compromesa en la construcció d’un espai de llibertat i de justícia social, d’un experiment que mai ningú no s’havia atrevit a fer d’una manera tan audaç com es va fer sobre la runa de les nostres ciutats i sobre la sang dels nostres joves.
Avui fa 100 anys moria Franz Kafka a Klosterneuburg, Àustria. Va nèixer a Praga el 3 de juliol de 1883, fou un escriptor d’origen jueu en llengua alemanya.
La seva narrativa desassossegadora i simbòlica, escrita en alemany, va anticipar l’opressió i l’angoixa del segle xx. La seva influència ha fet que el terme kafkià s’apliqui a situacions socials angoixants i grotesques.
La seva obra és una de les més influents de la literatura universal del segle xx, malgrat no ser gaire extensa: va ser autor de tres novel·les El procés, del 1925; Elcastell, del 1926; i Amèrica, del 1927), dues novel·les curtes (La transformació, també anomenada La metamorfosi, de 1915, i La colònia penitenciària, de 1914), i un cert nombre de paràboles i relats breus. A més, va deixar una abundant correspondència i escrits autobiogràfics, la major part publicats pòstumament.
Recordo quan a classe de Literatura de l’Escola llegiem el fragment de La metamorfosi en la que Gregorio Samsa es transformava en un insecte, i com canviava la seva vida i la de la seva família. L’atmosfera cada cop més angoixant esdevenia un relat inquietant i aclaparant. A casa vaig trobar la novel·la sencera i la vaig llegir d’amagat per saber com acabava.
La festa de la Patum és la festa més important de Berga, amb més de 600 anys d’història. Se celebra durant la festivitat del Corpus, un cop l’any entre finals de maig i finals de juny, ja que com a festa del cicle de Pasqua és de calendari variable. El ball i el foc en són la part més característica. Els actes principals es duen a terme des de dimecres fins a diumenge de la setmana del Corpus per places i carrers del poble. El dimecres i el dissabte hi ha els passacarrers, i el dijous i el diumenge les patums de lluïment (migdia) i completes (nit) a la plaça de Sant Pere. Les comparses s’encarreguen de l’actuació o del ball de cadascuna de les figures durant la festa.
Gustavo Dudamel és el director musical i artístic de la LA Phil i creador del projecte sociomusical Youth Orquestra Los Angeles (YOLA), la seva missió sempre ha estat mostrar com la música pot crear un canvi positiu al món.
Veure’l actuar dirigint els joves músics de l’orquestra o cantaires, ha estat francament una lliçó de respecte, simpatia i professionalitat.
Juditha triumphans devicta Holofernis barbàrie, RV 644, (en català, ‘Judit triomfa sobre la barbàrie d’Holofernes’), és un oratori, subtitulat pel seu propi autor com a Sacrum militare oratorium (oratori sacre militar), compost per Antonio Vivaldi a Venècia l’any 1716. El llibret, escrit en llatí per Giacomo Cassetti, es basa en el Llibre de Judit, un text apòcrif per a hebreus i protestants però canònic per als catòlics. Va ser estrenat el novembre d’aquell mateix any a l’Ospedale dellaPietà, institució per a la qual Vivaldi va treballar durant vint anys de la seva vida, de manera discontínua, com a responsable de la formació musical de les noies òrfenes i de la composició del repertori per als habituals concerts de la institució. Aquest fet justifica dues de les característiques principals de l’oratori: que tots els papers estiguin destinats a dones i una aclaparant varietat tímbrica, ja que el compositor es va valer de la rica col·lecció instrumental que posseïa l’orquestra de la Pietà.
És l’únic oratori de Vivaldi que ens ha arribat de forma completa, conservant-se incomplets altres tres dels quals s’ha perdut la música:
La vittoria navale predetta dal Santo Pontifice Pio V Ghisilieri, RV 782 (Vicenza, ca. 1713).
Moyses Deus pharaonis, RV 643 (Venècia, 1714).
L’adorazione delli tre magi al bambino Gesù, RV 645 (Milà, 9 de gener de 1722).
Consta de 25 àries da capo, que amb freqüència utilitzen instruments obligats, i cinc parts de cor enllaçats pels seus respectius recitatius i recitatius acompanyats. Requereix una plantilla vocal de cinc veus femenines més el cor i una distribució orquestral extraordinàriament rica amb instruments que no prenien part de manera habitual en òperes o oratoris, com la mandolina o el chalumeau. L’original que ha arribat fins a nosaltres, descobert en la dècada de 1920, no conté la típica simfonia inicial, la qual cosa no significa que no existís, ja que era una pràctica habitual conservar-la de forma independent per poder reutilitzar-la en altres situacions si era necessari.
L’oratori posseeix un important rerefons polític que explota a consciència, ja que va ser escrita per celebrar la victòria sobre els turcs després d’una llarga contesa entre la República de Venècia i l’Imperi Otomà, que va finalitzar amb la signatura de la denominada Pau de Passarowitz, el 1716. Aquest caire militar explica, amb independència de l’extraordinària qualitat de la seva música, l’èxit excel·lent que va obtenir l’obra en la seva estrena.
El manuscrit de la composició està preservat en els folis 209-302 bis del volum Foà 28 de la Biblioteca Nacional de Torí. El frontispici de la partitura amb el títol s’ha perdut (igual que la simfonia inicial). La seva primera representació ja en avançat el segle xx fou l’any 1939, a Siena, encara que després va tornar a caure en l’oblit durant mig segle.
El rei assiri Nabucodonosor II envia un exèrcit contra Israel per exigir tributs no pagats. L’exèrcit que mana el general Holofernes posa lloc a la ciutat de Betulia i està a punt de conquistar-la. La jove vídua jueva Juditha va al campament assiri per implorar pietat. Holofernes s’enamora d’ella. Després d’un ric banquet on beu molt vi, s’adorm. Juditha li talla el cap, fuig del camp enemic i torna victoriosa a Betulia.
Armatae face et anguibus A caeco regno squallido Furoris sociae barbari Furiae venite ad nos. Morte, flagello, stragibus Vindictam tanti funeris Irata nostra pectora Duces docete vos.
La festa de Santa Rita, patrona dels impossibles i de les venedores ambulants de roses, és la celebració més concorreguda de la religiositat popular del barri del Raval. Aquell dia, milers de veïns acudeixen a l’església de Sant Agustí a venerar les relíquies de la santa i li porten roses, flor que recorda un dels miracles que se li atribueixen, el de fer florir els rosers de l’hort d’un convent a ple hivern.
Alhora, des de primera hora del matí la plaça de Sant Agustí s’omple de parades de roses, estampes i espelmes que els fidels poden adquirir per oferir a la santa.
La diada també se celebra a la Casa Vicens, on antigament hi havia hagut la capella de Santa Rita. Al llarg del dia es fan descomptes, portes obertes i decoracions florals.
Orígens La devoció a santa Rita va arribar a Barcelona amb els agustins, que s’instal·laren en un convent del barri de la Ribera. Més tard, es traslladaren a l’església de Sant Agustí del Raval, on encara avui es custodien les relíquies de la santa. Aquest canvi es va fer arran de la construcció de la Ciutadella després del 1714. Per tant, la festivitat se celebra al Raval des de la segona meitat del segle XVIII.
Vida i llegenda de Santa Rita Rita de Cascia va viure entre els segles XIV i XV i va morir un 22 de maig, data que es va establir per a retre-li homenatge. Va ser beatificada el segle XVII, però no va esdevenir santa fins l’any 1900.
Diu la llegenda que santa Rita ja volia ser monja de ben jove, però l’obligaren a casar-se i va tenir dos fills. Divuit anys més tard, morts el marit i els fills, va entrar al convent de les augustinianes de Cascia (Itàlia), on al principi no fou ben rebuda per haver estat dona casada.
Quan era a punt de morir, va dir a les seves germanes que el seu més gran desig era olorar roses. Era a ple hivern, però baixaren a l’hort i trobaren tots els rosers florits. Ve’t aquí per què és venerada com a patrona dels impossibles i de les venedores ambulants de roses i per què aquesta flor té tanta presència en els actes d’homenatge a la santa.
La catifa voladora 