De la gata i el belitre jo us diré lo que ha passat: s’ha perdut alguna cosa, no sé qui l’haurà trobat. Si serà el gos o bé el gat, a la nyigo, nyigo, nyigo, nyigo, si serà el gos o bé el gat aquell qui l’haurà trobat.
Ja en respon una velleta: –Penso que haurà estat el ca; jo, la gata, no l’he vista ni sentida miolar. Que si jo el puc atrapar, a la nyigo, nyigo, nyigo, que si jo el puc atrapar, prou que me la pagarà!
Dones, bé estareu contentes, ara que el ca se n’ha anat, atipareu bé la gata que estigui grassa aviat. Li donareu pa torrat, a la nyigo, nyigo, nyigo, li donareu pa torrat amb all i oli ben sucat.
Faci fred, o plogui o nevi, a defora em fan anar. Faci fred, o plogui o nevi, a defora em fan anar. Sense llit, sense sopar, a la nyigo, nyigo, nyigo. Sense llit, sense sopar, mal ofici és el ser ca.
Som anat a la perera, som estat afortunat. Som menjat sinó una pera i m’han ben codolejat. Diuen que em volen matar, a la nyigo,nyigo, nyigo. Diuen que em volen matar: mal ofici és el ser ca!
Ara ve la primavera, que regnarà la guineu; ara ve la primavera, que regnarà la guineu, i aleshores bé ho veureu, a la nyigo,nyigo,nyigo, i aleshores bé ho veureu els gossos si en tenen preu.
La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha fet públics avui els mots que s’incorporaran al Diccionari de la llengua catalana (DIEC). N’hi ha setanta-vuit d’àmbits molt diversos. Alguns són manllevats del castellà, com ara gorro o mono; alguns de l’italià, com ara xapata; o de l’àrab, com kebab; o provinents de l’anglès, com ara internet, un mot que va suscitar una polèmica entre els jugadors del Paraulògic, que s’exclamaven que encara no fos al DIEC.
També hi ha paraules com ara autocaravana, datàfon, enoteca, fotoperiodisme, garrotín, glamurós, mantra, pàdel, pixelar, ronyonera, tempura, tetraplègic i xistorra.
En general, els mots admesos, com ara aerolínia i mediàtic, tenien un ús molt estès. De tota manera, de vegades es creen neologismes i les institucions que vetllen pel català han de sospesar si s’han de normativitzar o no, segons si la llengua té alternatives. A més, el IEC pot acceptar la forma del mot tal com s’ha difós, com ara led –que prové de la sigla en anglès LED, ‘light-emitting diode’–, o bé proposar el mot amb una forma diferent. Hi ha el cas de gihad, per exemple –la forma acceptada, que també és la que fa servir habitualment VilaWeb–, que no coincideix amb la que usen alguns mitjans (jihad).
Article de Lourdes Molina i publicat al Blog El Diari de l’Educació de la Rella el 9.7.24
Amb vuitanta-vuit anys de retard, s’ha acomplert –de forma simbòlica i vivenciada– un dels somnis de les nenes i dels nens de Bañuelos de Bureba (Burgos) a qui el gener del 1936 el seu mestre, l’Antoni Benaiges, els havia promès que aquell estiu anirien a visitar el mar a les platges de Mont-roig del Camp on ell havia nascut i on hi vivia la seva família.
D’aquesta promesa en quedà constància en tres dels escrits dels infants en el quadernet sobre el mar que forma part de la recopilació Escritos de vida, de l’Escola de Bañuelos de Bureba,1935-36
El Mestre Benaiges –com molts altres mestres de la Segona República– defensava el dret dels infants a gaudir de la infància, la capacitat i el dret a participar del propi aprenentatge, de fer-ho a partir de la vida real. Aquest convenciment i l’experiència anterior a l’escola de Vilanova i la Geltrú on havia treballat el portà a seguir la pedagogia Freinet.
El quadern “El mar, visión de unos niños que no lo han visto nunca” és un dels quatre quaderns temàtics que, juntament amb les revistes trimestrals “Gestos” i “Recreo” forma part del conjunt que els infants de l’escola de Bañuelos de Bureba van escriure, il·lustrar, editar, publicar i intercanviar amb altres centres que practicaven la pedagogia Freinet.
Com dèiem a l’inici d’aquest escrit, aquest darrer cap de setmana, primers de juliol del 2024, s’ha acomplert –de forma simbólica i vivenciada– aquest somni dels infants de Bañuelos de Bureba i de tants escolars d’altres llocs de terra endins a qui els seus mestres de la Segona República espanyola els havien promès anar a conèixer el mar.
El somni s’ha acomplert en la persona de nenes i nens del sector 6 de Cañada Real de Madrid i del barri de la Cartuja de Granada, barris amb un risc alt d’exclusió social. El grup ha estat format per infants o que no havien vist mai el mar o, si l’havien vist, no havien tingut ocasió de gaudir-ne.
Nosaltres, un grup de mestres i professorat jubilats pertanyents a l’Associació Rella, hem estat testimoni solidari, però volgudament discret i prudent, de la trobada entre aquest grup d’infants i els familiars del mestre Antoni Benaiges. La trobada es va fer dissabte, dia 6 de juliol, davant de la casa familiar a Mont-roig del Camp.
Aquell mateix dia, la mainada havia gaudit del seu primer matí de platja.
A mitja tarda, mentre plovisquejava, la família Benaiges –representats en primer terme per Elisa Benaiges Freixas i per Jaume Roigé Benaiges, cosins entre ells i nebots del mestre Benaiges– esperava il·lusionada l’arribada de l’expedició. Nosaltres, la colla de Rella, també.
Finalment, arriben.
Els infants, plens de vitalitat. Ben segur que amb cansament acumulat després d’una setmana d’activitats variades, denses, algunes impactants fins i tot un xic incomprensibles per a persones de tres o quatre generacions posteriors a quan van succeir els fets.
Com pot pair un infant o adolescent actual que un mestre sigui assassinat per les seves idees? Pot comprendre que les seves restes –igual com les de tantes altres persones assassinades per les seves idees o per la suposició feta pels seus botxins sobre les seves idees– fossin llençades a ves a saber on i encara no hagin estat trobades?
El dimecres, dia 3 de juliol, l’expedició va ser a Buñuelos de Bureba. A més a més d’altres activitats, van veure i comentar la pel·lícula El maestro que prometió el mar. Un dels nens ens deia “Me gustó mucho como el maestro quería a los niños, como les trataba, como iba de paseo con ellos por el monte ¿por qué lo tuvieron que matar?”
Nenes i nens, noies i nois d’avui –encara que no hagin vist el mar “cara a cara”, no l’hagin viscut “cos a cos”, l’han vist en fotografies i vídeos– ¿es poden posar en la pell dels nens i nenes de l’any 1936 i entendre les seves suposicions de com deu ser el mar, les seves expectatives, les seves il·lusions, els seus temors sobre el viatge anunciat? ¿Poden copsar que ara, l’any 2024, ells estan fent possible que es compleixi el somni truncat d’aquells nens i nenes que podrien ser els seus rebesavis? Sí! Si més no, els més grans ens demostren que ho poden copsar. Una de les noies de dotze o tretze anys ens deia: “Ha sido un placer cumplir el sueño de aquellos niños y de su maestro.”
Un bany…! Sí! Un, dos, tres, quatre… Un seguit de banys hauran fet a les platges de Mont-roig del Camp els infants de l’expedició Misión Antonio Benaiges 2024 abans de retornar terra endins.
Constatant la joia que els ha aportat l’experiència, una de les mestres jubilades de Rella es preguntava: “El mestre Benaiges els deu somriure i deu celebrar la trobada d’aquests nens i nenes amb el seu mar?” Ella mateixa es responia: “Diria que sí!”
També ens podem preguntar: Aquells nens i nenes del 1936, que van haver d’amagar en silenci tota la resta de la seva vida, les seves vivències d’aquells dos cursos magnífics compartits amb el mestre Benaiges, han pogut sentir aquest cap de setmana el pessigolleig d’haver acomplert un dels seus somnis? Ben segur que sí!
Donem fe que per als familiars del mestre Benaiges també ha estat una trobada joiosa. Veure com la proposta del seu oncle, malgrat tot, d’alguna manera es fa realitat, suposem que pot ser viscut com un pal·liatiu a la inquietud que els va provocar pensar que si el 1936 ell hagués tornat a Mont-roig de vacances en comptes de quedar-se a Bureba potser no l’haurien assassinat.
L’Elisa i en Jaume, que van veure per darrera vegada el seu oncle quan ells tenien entre 8 a 10 anys, que van haver de viure una bona part de la seva vida adulta sense notícies del que havia passat ni d’on eren les restes del tiet, vivint en silenci la seva enyorança i la seva pena, aquest darrer dissabte van poder constatar una vegada més que el seu familiar té el privilegi de pertànyer a la memòria col·lectiva. Sí, privilegi! Perquè això el salvaguarda de l’oblit.
Quan els infants preguntaven encuriosits si ells havien conegut en persona el mestre Benaiges, l’Elisa i en Jaume responien cofois que jugava amb ells, els feia bromes, els explicava històries… “M’agradava que em montés a collibè”, recordà l’Elisa.
Després de tants anys de silenci, el primer bri d’esperança per a la família fou el 2010 quan s’niciaren les tasques d’exhumació de cadàvers a la Fosa de La Pedraja. En aquella ocasió, el fotoperiodista Sergi Bernal va caçar al vol el comentari d’una persona d’aquelles contrades sobre que potser allà s’hi trobarien les restes del mestre de Bañuelos de Bureba brutalment assassinat el juliol del 1936. En Sergi Bernal es va interessar per la història i començà a estirar-ne el fil tot treballant de valent per esbrinar qui era i què va passar amb aquell mestre.
Des de llavors van començar una sèrie d’esdeveniments gratificants per a la família del mestre. Si bé encara no s’han pogut recuperar les restes de l’oncle, sí s’ha pogut recuperar la seva memòria i dignitat. Aquesta recuperació ha estat no solament per la família, també per a sectors de la societat cada cop més amplis.
Entre el 2010 i el 2012, Josep Miquel Martí Rom publicà a Ressò mont-rogenc una sèrie d’articles sobre el també mont-rogenc Antoni Benaiges. Així mateix, demanà a la família que li deixessin veure i analitzar els quadernets publicats pels infants de Buñuelos de Bureba el 1935-36. Més endavant, el 2020, aquest exemplar que la família havia guardat amb tant d’afecte i cura serà el que permetrà fer l’edició facsímil de gairebé tots els quaderns avui recopilats en el conjunt Escritos de vida, coordinats i maquetats per José Antonio Abella i publicats per la “Asociación Escuela Benaiges” i edicions Valnera.
Per què diem “de gairebé tots els quaderns avui recopilats”? Perquè en la col·lecció preservada per la família hi mancava el primer número de “Gestos”, de gener de 1935. Afortunadament, dos dels infants de l’escola Benaiges –en Jesús Carranza i en José Luis Viadas– van salvar de la foguera “assassina” els manuscrits que els seus companys havien preparat per a aquest primer número de les seves revistes.
El 2013, es publica el llibre Desenterrando el silencio, on Sergi Bernal, Francesc Escribano, Francisco Ferrándiz i Queralt Solé hi presenten una biografia del mestre, recopilen dades documentals i gràfiques, transcriuen testimonis recollits a peu de fosa i presenten alguns dels escrits dels infants.
El 5 de maig de 2013 es fa la inauguració de la placa en record del mestre i el seu pensament pedagògic a l’Escola de Bañuelos de Bureba. L’Elisa i en Jaume van tenir el plaer d’assistir-hi.
Cap al 2014, José Antonio Abella, qui havia estat el metge de Bañuelos de Bureba entre 1979 i 1983, escolta una entrevista a la ràdio en què parlen del llibre Desenterrando el silencio. Queda sorprès que durant aquell periode mai ningú li parlés del mestre, de la seva feina i del seu final tràgic. Sobretot tenint en compte que la majoria de les persones, llavors adultes, que acudien a la seva consulta havien d’haver gaudit de ser escolars mentre n’Antoni Benaiges era el mestre de l’escola.
El 2016, el llavors metge de Briviesca va demanar a José Antonio Abella que indagués i escrivís un llibre sobre Antoni Benaiges. Li diu textualment “para darle otra vuelta a esta historia”. Fins al 2018 José Antonio Abella no es decideix a indagar mitjançant entrevistes als protagonistes de la història encara vius o als seus descendents, anàlisi de documents oficials, recopilació i anàlisi d’escrits personals i publicacions del mateix mestre.
Entre moltes altres coses i persones, en José Antonio Abella va comptar amb la participació desinteressada de Josep Miquel Martí Rom. Ell és qui li va passar una còpia dels quadernets dels infants.
El 2020 es publica el llibre de José Antonio Abella, Aquel mar que nunca vimos, resultat de la seva recerca, realitzada amb exhaustivitat i rigor. Les dades que aporten els testimonis i la documentació fan descartar la hipòtesi que fins llavors s’havia sostingut que les restes del mestre es puguin trobar a la Fosa de La Pedraja.
El 12 de maig de 2021, Antoni Benaiges és nomenat Fill Il·lustre del seu poble natal, Mont-roig del Camp. Quin goig per la família! L’Elisa i en Jaume són entrevistats en el vídeo que l’ajuntament edita.
El 18 de juliol de 2021, Buñuelos de Bureba ret homenatge al seu mestre Benaiges inaugurant un cenotafi en un dels nínxols del cementiri. Josep Miquel Martí Rom encarrega a José Antonio Abella que faci la ressenya de l’acte que serà publicada un parell de dies després a Ressò mont-rogenc. En aquesta crònica s’hi detallen les intervencions emocionades de les persones que participen a l’acte, com també el contingut de la capsa que es col·loca dins el cenotafi amb documents i objectes que honoren la memòria del mestre.
El 2023 es publica l’edició facsímil dels quaderns Escritos de Vida. En aquests llibrets es poden conèixer retalls de vida d’aquell poble petit situat en una petita vall entre turons i també la visió i metodologia d’aquell magnífic mestre.
El novembre del 2023 s’estrena la pel·lícula El mestre que va prometre el mar. Documentalment inspirada en els treballs de Sergi Bernal i Francesc Escribano. Dóna visibilitat al mestre Benaiges i a la seva tasca pedagògica. De retruc, representa una contribució perquè arribi a més gent la necessitat de recuperar la memòria històrica, com un acte de justícia.
Un parèntesi! Per recollir una trista coincidència. Aquests dies, mentre la Misión Benaiges 2024 anava fent el seu itinerari prenent consciència que les persones i els fets no poden deixar-se en l’oblit, s’ha produït el decés de José Antonio Abella. Quin greu! Ens ha deixat un dels qui més ha contribuït a clarificar què va passar amb el mestre Benaiges i com va passar.
Encara no fa gaire, el 2023, poc després d’estrenar-se la pel·lícula El mestre que va prometre el mar, José Antonio Abella en publicà un comentari en el Correo de Burgos. L’article, significativament, es tilula “Primero matan las balas y luego mata el olvido”. Ressalta que es tracta d’una pel·lícula digna de ser vista: “por lo rigurosa, por lo emotiva, por su lucha contra la desmemoria.”
Des d’aquí, el nostre entranyable record i l’agraïment més sincer per haver contribuït al fet que ens puguem aproximar el pensament pedagògic i sociopolític del mestre Benaiges. També, a esclarir les circumstàncies tràgiques de la seva mort, a documentar per quines raons ell té clar que les restes del mestre no seran trobades a la fosa de La Pedraja.
Aprofitant l’avinentesa, volem fer palesa la nostra sorpresa d’haver vist que en el faristol instal·lat en reconeixement del mestre Benaiges en front la casa on va néixer encara hi constin dues dades que la recerca de José Antonio Abella ha posat en evidència de forma documentada que es tracta d’hipòtesis que han de ser refusades.
D’acord amb aquestes evidències –que han estat refrendades també per l’investigador mont-rogenc Josep Miquel Martí Rom– el mestre Benaiges no fou assassinat el 25 de juliol, sinó el 19 de juliol. Ni és plausible suposar que les seves restes estiguin a la fossa de La Pedraja.
Un detall més! Us heu fixat quin és el lema imprès a l’esquena de la samarreta de la Misión Antonio Benaiges 2024?
¡Soñad, niños, soñad!
Aquest és un suggeriment que el mestre Benaiges fa als infants en el preàmbul de la publicació especial sobre els somnis que forma part de la recopilació Escritos de vida. Tot exhortant-los a viure amb plenitud, sense noses imposades.
Ben segur que els infants i adolescents de la Misión Benaiges 2024 no oblidaran les activitats, emocions i intercanvis que han viscut a cor que vols durant aquesta setmana.
Tant de bo que l’empremta que els hagin deixat aquests dies de convivència, joc i coneixement sigui una petita llumeta per desvetllar reflexions. Els seus familiars, mestres i monitors que són qui seguiran de prop el seu dia a dia poden acompanyar el procés de fer créixer aquesta llavor a favor de la recuperació de la memòria històrica.
Ens refermem en la convicció de com d’important és conèixer i no oblidar el passat –moltes vegades tràgic– per intentar millorar el futur.
Fins aquí hem parlat de les vivències dels infants i adolescents partícips d’aquesta bonica i inoblidable experiència i aprenentatges. També de com aquesta experiència de la Misión Benaiges 2024 representa per a la família una baula més d’aquest trajecte de reconciliació de mica en mica més reconfortant amb la interessant, però tràgica història, del seu oncle desaparegut precoçment de forma violenta.
Però… I qui és qui ha organitzat tota aquesta moguda? Què els empeny a fer-la? Seguirà en anys subsegüents?
I nosaltres… La colla de Rella, per què n’hem volgut ser testimoni?
D’alguna manera, tot l’itinerari que hem exposat més amunt de progressiu estudi i recuperació de la figura del mestre Benaiges ha anat creant un pòsit de sensibilitat, coneixement, tendresa i solidaritat respecte a aquesta persona i el que representa. Darrerament, s’ha visibilitzat i escampat molt més arran de la projecció de la pel·lícula El mestre que va prometre el mar.
|
I… Vet aquí que, tot just en acabar de veure la pel·lícula, dos professionals de l’educació –Carlos Díez i Teresa (ens haureu de disculpar que no tinguem constància del seu cognom), tot comentant-la, van tenir la idea que seria bo complir la promesa feta als infants per tants mestres de la Segona República. És evident que els contextos han canviat! Però la idea els semblava que tenia sentit.
A primers de maig d’enguany, es comunicaren amb la Asociación Escuela Benaiges que tot seguit va rebre amb entusiasme la idea i destacà en Javier González per liderar-ne la posada en pràctica. Junts posaren fil a l’agulla.
| Cedida
Entraren en contacte amb l’Asociación Tabadol del sector 6 de Cañada Real de Madrid i amb l’Asociación de Educadores María de Borja del barri de la Cartuja de Granada. Ambdós barris amb un risc alt d’exclusió social. Som-hi! Comença l’aventura!
Tot ha sortit bé! El pressupost previst ha estat àmpliament cobert. A partir de donacions rebudes amb escreix del micromecenatge i amb la col·laboració d’administracions, entitats i empreses. Amb el romanent, poden plantejar-se fer una segona edició l’any vinent.
Cansats, però exultants! L’enhorabona!
En darrer lloc, quina és la motivació d’un grup de mestres jubilats de l’Associació Rella per ser testimoni d’aquesta experiència?
Tot moviment per a la recuperació de la dignitat de persones víctimes de la repressió irracional i violenta, tota voluntat de fer justícia pot tenir ressò entre nosaltres i ser motiu per adherir-nos-hi. Sens dubte!
La majoria dels components del grup pertanyem a una generació que vam viure la nostra infància i adolescència immersos en el silenci dels nostres familiars sobre el succeït pocs anys enrera.
En aquest cas s’hi afegeix una altra raó essencial. Som professionals de l’educació que, per regla general vam començar a exercir la professió a finals dels seixanta del segle passat o inicis dels setanta.
Vam tenir la voluntat i la possibilitat d’emprendre un camí de renovació pedagògica, sovint inspirada en la pràctica pedagògica tan interessant que hi va haver durant la Segona República. Vam poder comptar amb el mestratge i acompanyament directe o indirecte de mestres que, malgrat haver patit persecució, estaven disposats a recuperar tot el bagatge estroncat per la repressió educativa exercida per la dictadura.
Vam caminar de costat amb famílies que també volien per als seus fills i filles una escola que respectés els infants, la seva participació, els seus drets. Vam ser protagonistes de la creació de cooperatives educatives de mestres, de famílies o mixtes. Cooperatives que apostaven per a una educació respectuosa i innovadora, per a una gestió participativa. Ens vam associar en moviments de renovació educativa. Vam definir i lluitar per a una escola pública de qualitat.
En el rerefons, l’emmirallament en aquells mestres de la República que van veure estroncada la seva professió i la seva pedagogia per la barbàrie. També l’enyorança del que hagués pogut ser si aquell atropellament mai no hagués succeït.
Per tot això, ens solidaritzem amb aquest moviment de recuperació de memòria històrica, de dignitat i de justícia. També en l’àmbit educatiu. Encara que no només!
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Abella, J. A., 2020, Aquel mar que nunca vimos, Ed. Valnera, 7a. edició 2024
Abella, J. A., 2021, “Crónica sentimental de un homenaje necesario”, Ressò mont-rogenc, Data de publicació: 20/07/21
Ajuntament de Mont-roig del Camp, 2021, Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar, Amb motiu del seu nomenament com a Fill Il·lustre de la vila, reportatge sobre la història del mestre Antoni Benaiges i Nogués (1903-1936). Inclou entrevistes amb els seus nebots Elisa Benaiges Freixas i Jaume Roigé Benaiges, Canal de TouTube de Ajuntament de Mont-roig del Camp
El maestro que prometió el mar, 2023, Pel·lícula, Direcció: Patrícia Font, Repartiment: Enric Auquer, Laia Costa, Luisa Gavasa, Ramon Agirre, Alba Guilera, Milo Taboada, Producció: Marcel Barrena, Francesc Escribano, Carlos Fernández, Guió: Francesc Escribano
Escritos de vida, Publicaciones de los niños y niñas de Bañuelos de Bureba, 1935-1936, Edició emprada: Abella, J. A. (coord.), 2022, Asociación Escuela Benaiges y Ediciones Valnera.
Martí Rom, J. M., del 2010 al 2012, Vuit articles a Ressò mont-rogenc, posteriorment publicats a Martí Rom, J. M., 2019, Mont-roig: esberles d’un mosaic esbocinat, Arola Editors, de la pàg. 317 a la 364
Martí Rom, J. M., 2021, “Antoni Benaiges Nogués: un mestre mont-rogenc assassinat el 19 de juliol de 1936 a Briviesca (Burgos)”, Revista del Centre de Lectura de Reus, Data de publicació: 04/10/21
Martí Rom, J. M., 2022, “El mar. Visió d’uns nens que no l’han vist mai. Una obra de teatre sobre Antoni Benaiges Nogués”, Ressò mont-rogenc, Data de publicació: 05/09/22
Sempre que surto de Barcelona per la Diagonal i passo per davant de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) miro el regalim vermell de la façana, ara amb el pas del temps d’un color fosc indefinit. Porta gairebé 50 anys a la façana i no sé si ara que estan fen obres a la façana el deixaran o el faran desparèixer..
He trobat aquest article Guillem Agulló i un regalim de pintura vermella de Núria Cadedenes a Vilaweb publicar el passat 6-3-2024, del quan només edito un fragment.
/…/
Aquests dies hem tornat a parlar de Salvador Puig Antich. O, més exactament, n’hem tornat a parlar amb més força. El 2 de març va fer cinquanta anys del seu assassinat, per sentència i ordre de la dictadura franquista, a la presó Model de Barcelona, i per això s’han estès els records, els actes d’homenatge, música, debats, el mural de Roc BlackBlock, documentaris, veure’n de nou la pel·lícula i tornar a plorar, tot. I ha pres rellevància, no sé ben bé per què però ja està bé que sigui així, el regalim de pintura vermella que hi ha a la façana de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB). Que jo també m’hi havia fixat, que em pensava que era una taca, un rovell o un pas del temps, i que resulta que no. Que és fet expressament. Que ens és un símbol.
Ho vaig saber per una piulada de Jordi Salvia (la fotografia de l’article és la que hi posava ell), que recordava un escrit d’Arnau Puig al diari Avui, l’any 1999: “El monument ‘fortuït’ a Salvador Puig Antich.” Allà hi parlava de les lluites dels estudiants als anys setanta, i hi explicava que aquell abocament de pintura façana avall tenia relació amb les protestes pel judici ignominiós, per la sentència ignominiosa, per l’execució ignominiosa de Puig Antich: que des de dalt de l’edifici van voler llançar la pintura contra els uniformats que els amenaçaven, que no podien prendre prou impuls, que va quedar així com roman encara, a la façana.
En realitat, sembla que el gran regalim roig va ser una acció de l’assemblea d’estudiants de tercer curs d’arquitectura per protestar contra els assassinats de Vitòria (quan la policia espanyola va disparar contra els obrers en vaga aplegats en una església, i va matar cinc persones, el 3 de març de 1976). Diria, però, que l’atribució popular també li escau. I que totes dues s’enllacen. Que són, al capdavall, la mateixa: l’acte de llançar la pintura (fet a posta o com a accident) i el fet que hagi perdurat; que quaranta-vuit anys després sigui on era; que ningú no l’hagi volgut tapar; que ara que sembla que reformaran l’edifici, diguin que hi deixaran el regalim.
Perquè ja és, tal com Arnau Puig el va descriure, un “monument sorgit de la voluntat popular”.
Perquè els símbols del poble ni es decreten ni s’esborren. Puig Antich, Guillem Agulló, aquell grandiós regalim de pintura vermella.
“Els llapis” o “els llapissos”? – Segona part del recull de dubtes sobre els plurals
Exret de Ras i curt – VilaWeb- Jordi Badia i Pujol 5/7/2024
Massa problemes i no gaires solucions
Hi ha uns quantitatius i indeterminats que no tenen plural en registres formals. Són aquests:
massa: massa terra → massa terres (no masses)
prou: prou gent → prou homes, prou dones (no prous ni proutes)
força: força silenci → força coses (no forces)
Per una altra banda, l’adjectiu gaire té singular i plural, però en alguns parlars és invariable:
no gaire menjar → no gaire bledes / no gaires bledes
I finalment, el plural de qualsevol no és pas qualsevols, sinó qualssevol:
un dia qualsevol → dos dies qualssevol
Homes veloços i dones felices
Hi ha un grup d’adjectius que tenen tres terminacions: una per al singular i dues per al plural. Són els acabats en -aç, -iç i -oç. Cal anar amb compte amb el femení singular (que és igual que el masculí) i amb el femení plural (escrit amb c i no amb ç).
home capaç → dona capaç (no capaça) → homes capaços → dones capaces (no capaçes)
noi feliç → noia feliç (no feliça) → nois feliços → noies felices (no feliçes)
xiquet veloç → xiqueta veloç (no veloça) → xiquets veloços → xiquetes veloces (no veloçes)
No els confonguem amb els adjectius acabats en -ís, -ós, que solen tenir quatre terminacions:
Hi ha alguns noms que poden fer d’adjectiu i, en aquest cas, no tenen plural:
element clau → elements clau
Això passa en força noms de colors:
camisa rosa → camises rosa
llibre carabassa → llibres carabassa
jersei taronja → jerseis taronja
ratlla grana → ratlles grana
Parlant de colors, quan expressem un matís cromàtic fent servir una combinació de noms, sol ésser invariable:
mitjó blau marí → mitjons blau marí (no blau marins)
tovalló verd fosc → tovallons verd fosc (no verd foscos)
paper groc pàl·lid → papers groc pàl·lid (no groc pàl·lids)
Un globus i dos llapis
Suara hem vist que, en general, els noms acabats amb -s fan el plural afegint-hi -os. Però no pas tots. N’hi ha una colla que són invariables, és a dir, que tenen el plural igual que el singular. Per començar, tots els mots no aguts. N’hi ha que ja els fem bé:
una càries → unes càries
el bíceps → els bíceps
Però n’hi ha algun que sovint fem malament:
el llapis → els llapis (no llàpissos)
I en acabat hi ha una petita llista de masculins i femenins aguts invariables. Molt de compte amb aquests:
un dilluns → dos dilluns (no dillunsos)
un dimarts → dos dimarts (no dimartsos)
També hi ha mots que tenen el singular acabat amb -si el pronunciem com si no en dugués:
un globus (no globu) → uns globus
un tipus (no tipu) → uns tipus
un termos (no termo) → uns termos
un fetus (no fetu) → uns fetus
un focus (no focu) → uns focus
un porus (no poru) → uns porus
Per una altra banda, hi ha singulars que, erròniament, acabem amb -s i els hauríem d’acabar amb vocal:
una anàlisi (no anàlisis) → unes anàlisis
una síntesi (no síntesis) → unes síntesis
una tesi (no tesis) → unes tesis
una diagnosi (no diagnosis) → unes diagnosis
una crisi (no crisis) → unes crisis
un ritu (no ritus) → uns ritus
Ratapinyades i gossos llop
A l’hora de formar el plural d’un compost, hem de mirar de quina mena és. Si s’escriu en un sol mot, amb guionet o soldat, no té cap dificultat, és a dir, el plural es fa normalment:
ratapinyada → ratapinyades
capgròs → capgrossos
parenostre → parenostres
estira-i-amolla → estira-i-amolles
Tinguem en compte que n’hi ha qui-sap-los que ja són plurals. I alguns els fem malament:
un marcapassos (no marcapàs) → uns marcapassos
També en fem malament alguns altres, pel motiu contrari:
un paraigua (no paraigües) → dos paraigües
un gratacel (no gratacels) → dos gratacels
una llevaneu (no llevaneus) → dues llevaneus
Quan el primer terme del compost és mal-hi ha gent que el pronuncia en plural:
malentès → malentesos (no mals entesos)
maltractament → maltractaments (no mals tractaments)
El mot maldecap, que vol dir ‘preocupació’, fa el plural amb una -s final: maldecaps. Però també hi ha mal de cap, és a dir, ‘dolor al cap’, que té per plural mals de cap (igual com diríem mals de coll, mals de ventre, etc.).
Un cas especial és el de locucions formades per dos noms, que tenen una estructura subordinant, és a dir, el segon nom modifica el primer nom. Generalment, només fem el plural del primer nom:
vagó restaurant → vagons restaurant
moble bar → mobles bar
escola bressol → escoles bressol
sofà llit → sofàs llit
gos llop → gossos llop
Si no tenen aquesta estructura subordinant, fem el plural de tots dos noms:
Linxar: [de l’anglès nord-americà to lynch, íd., del nom de Charles Lynch (1736-1796)]
Linxar és un acte totalment condemnable, horrorós. Es tracta de prendre’s la justícia pel propi compte ajusticiant una persona que és considerada culpable d’algun crim, sense que ella es pugui defensar. La paraula ens la va donar un jutge de l’estat de Virgínia, als Estats Units, de nom Charles Lynch, que considerava que la llei contra el bandidatge era massa tova i en va fer una altra que permetia penjar de la forca els acusats sense donar-los temps ni ocasió de defensar-se. La llei es va fer famosa i des d’aleshores anomenem linxament a comportaments semblants.
*******************
Estraperlo [1935; combinació dels noms de Strauss, Perel i Lowann]
Strauss, Perel i Lowann inventors de la ruleta trucada
Els europeus Strauss, Perel i Lowann havien dissenyat una ruleta trucada que es va estendre per Espanya als anys trenta. Era presentada, amb la col·laboració d’un nebot d’un polític important, com un joc de societat basat en la rapidesa i bon càlcul dels jugadors. S’anomenava Straperlo. El joc va ser denunciat per fraudulent i hi va haver judici i força rebombori mediàtic. A partir d’aleshores s’anomena estraperlo tot negoci fraudulent, un mot present durant la Guerra Civil espanyola i la postguerra, atesa la carestia d’aliments i la necessitat de trobar-ne, sovint fora dels circuits legals.
“Maniquís” o “maniquins”? – Primera part del recull de dubtes sobre els plurals
Exret de Ras i curt – VilaWeb- Jordi Badia i Pujol 22/6/2024
Tothom sap que en català el plural es fa afegint una -s al singular. De vegades hi afegim alguna lletra més, com ara a peixos (-os) i pans (-ns), però aquests casos tampoc no presenten cap dificultat per a un catalanoparlant.
Tanmateix, en els plurals hi trobem una colla de variacions, matisos i excepcions que ens poden fer ballar el cap. En aquest “Ras i curt” en veurem uns quants i en el següent, uns quants més.
Les vaques cegues
El fet d’afegir una -s a un mot pot implicar canvis ortogràfics. En els noms femenins, la -a final es transforma en -e-:
casa → cases
Sovint cal modificar també les lletres que hi ha abans de la terminació, seguint les regles ortogràfiques bàsiques:
vaca → vaques
cega → cegues
platja → platges
ambigua → ambigües
pasqua → pasqües
escorça → escorces
Maniquins amb robins
La major part de noms i adjectius acabats amb una vocal tònica fan el plural amb -ns. Això ho sabem i ho solem fer bé:
pa → pans
opció → opcions
eslovè → eslovens
Però, per raons diverses, cometem algunes errades:
marroquí → marroquins (no marroquís)
robí → robins (no robís)
maniquí → maniquins (no maniquís)
Per una altra banda, hi ha tot un seguit de noms aguts acabats amb vocal que no tenen cap -n- al plural, sinó tan sols una -s. Molts ja els sabem:
cafè → cafès
esquí → esquís
menú → menús
Però n’hi ha uns quants que ens fan dubtar:
bisturí → bisturís
plató → platós
oboè → oboès
ximpanzé → ximpanzés
sofà → sofàs
nu → nus (no nusos)
I també hi ha confusió –adés en el plural, adés en el singular– en noms que en català central es pronuncien amb vocal o -n finals:
pilar → pilars (no pilans)
senglar → senglars (no senglans)
dur → durs (no dusos)
guant (no gua) → guants
orangutan (no orangutà) → orangutans
Progressos i compromisos
Quan el singular acaba amb -s, generalment, fem el plural afegint-hi -os. El dubte és si hem de duplicar la s o no. Generalment, ens podem refiar de la nostra pronúncia. També hem de tenir en compte que no farem plurals amb s ni amb ss si el singular acaba amb -ç:
braç → braços (no brassos)
I, generalment, ens podem refiar de la grafia dels mots de la mateixa família:
fracàs → fracassos (amb -ss-, com fracassar)
avís → avisos (amb -s-, com avisar)
Tinguem en compte aquests casos que dupliquen la s:
cabàs → cabassos
capatàs → capatassos
embaràs → embarassos
nas → nassos
pas → passos
accés → accessos
excés → excessos
congrés → congressos
interès → interessos
progrés → progressos
ris → rissos
arròs → arrossos
tros → trossos
os → ossos
bus (‘persona que treballa submergit dins l’aigua’) → bussos
pallús → pallussos
I, en canvi, no la dupliquen:
cas → casos
gimnàs → gimnasos
marquès → marquesos
mes → mesos
pes → pesos
compromís → compromisos
incís → incisos
matís → matisos
paradís → paradisos
permís → permisos
tornavís → tornavisos
país → països
ús → usos
abús → abusos
bus (‘autobús’) → busos
nus → nusos
Desigs complexos o desitjos complexes?
La cosa es complica una mica més quan el singular acaba amb -ig o bé amb dues consonants una de les quals és una s o una x.
Quan un singular acaba amb -ig, -xt, -sc o -st, es pot triar la terminació de plural: o bé -s o bé -os:
desig → desigs/desitjos
text → texts/textos
fosc → foscs/foscos
robust → robusts/robustos
En canvi, si acaba amb -x (tant si va precedida de vocal com de consonant), el plural es fa amb -os sempre que el singular sigui agut:
eix → eixos
sufix → sufixos
capritx → capritxos
Els singulars acabats en -ig, adés fan el plural amb –j-, adés amb -tj-. Ho esbrinarem si mirem els mots de la mateixa família:
mig → mitjos (com mitja, mitjana, etc.); també val migs
raig → rajos (com rajar, rajolí, etc.); també val raigs
Hi ha un error que consisteix a fer acabar amb -es alguns plurals que van amb -os:
text → textos (no textes); també val texts
complex → complexos (no complexes, que és femení)
Índexs i vèrtexs
Hi ha uns quants noms acabats amb -x o amb -ç que fan el plural amb -s (no pas amb -os). En primer lloc, la major part de mots plans acabats amb -x:
Des de 18 d’abril del 2012 no ha parat d’enlairar-se i compartir amb tots vosaltres els seus viatges virtuals amb records, notícies d’actualitat, poemes i escrits diversos, i avui, 12 anys i 2 mesos més tard, arriba a l’entrada 1000!
Han estat molts articles i molt variats. He escrit una mica de tot i també he obert la catifa a totes les persones que han volgut publicar quelcom: hi articles signats per altres, i sempre he intentat posar la font i l’autoria de l’article.
La catifa voladora arriba al miler d’entrades i mirant enrerre hi ha molta feina, molta il·lusió. A més de les 1000 entrades, ha tingut en total de 100.000 visites i més de 25.000 visitants, repartits per tota la geografia mundial.
La catifa voladora 