La catifa voladora

··/··

Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques
Vol. 15, núm. 2, 2000. Pàg. 37–50
Autor: Joan Martí i Artigas

6  La Informàtica entra al període històric

Arribem a l’any 1970 —i es produeix el fet més important dels darrers temps. En aquell moment hi havia plantejat un problema fonamental, de la resolució del qual depenia el futur d’aquestes màquines de què hem estat parlant. Si el problema no es resolia bé, tot aquell sistema quedaria empantanegat. Si es trobava la solució adient, el progrés seria immens —i la informàtica passaria de la prehistòria a la historia.

L’home només pot assimilar una informació si se li presenta de forma que pugui ser admesa per algun dels seus sentits. Per tant, els resultats dels processos comptables i administratius de les màquines de targetes i ordinadors (amb cintes i dispaks) anteriors a 1970, havien de ser presentats sempre en paper escrit, amb caràcters alfabètics i nombres del sistema decimal. Així mateix, el subministrament de dades als ordinadors havia de ser feta a partir de documents escrits —per persones físiques— a mà o amb màquina d’escriure. Posteriorment, quan foren introduïts els dispaks i les cintes magnètiques, les dades s’hi enregistraven directament, sense haver de perforar targetes.

Però amb l’ús cada vegada més intens d’aquests dispositius de memòria externa aparegué un greu problema. L’antiga targeta perforada, amb la traducció de les seves dades a la vora superior, era llegible per qualsevol empleat. Qualsevol persona tenia accés directe a les dades de la targeta: bastava buscar-la al fitxer, extreure-la manualment d’entre les altres, fer-la nova, rectificar-la, substituir-la per una altra de corregida, etc. Tot era factible; hom podia tractar un fitxer de targetes com si fos un fitxer clàssic de fitxes. Però, amb la introducció de les cintes magnètiques i dispaks, tot això que acabem de dir era impossible. L’empleat no sabia el que hi havia enregistrat a la cinta! L’home no té un sentit elèctric, per exemple, a la punta del dit, que li permeti conèixer, llegir, assabentar-se del contingut de la cinta magnètica o del dispak, directament. Això implicava que calia fer passar freqüentment les dades a la impressora per conèixer la informació continguda en una cinta o un dispak. En molts casos de dades importants, en què calia tenir la seguretat que eren correctes, era imprescindible fer llistes i més llistes i repassar-les.

Ho explicarem amb un exemple senzill. Suposem que tenim en una cinta magnètica una llarga llista de noms i adreces de clients. Cada dia ens arriben papers de nous clients i noves adreces i rectificacions d’errors d’adreces i noms contingutsen la cinta. Què fèiem abans? Cercàvem, manualment, la targeta corresponent (cal suposar que aquest fitxer de targetes estava ordenat), n’extrèiem la targeta defectuosa, en fèiem fer una de nova, la repassàvem de forma que l’error quedés corregit,la traduíem, estripàvem la vella i col·locàvem la nova al lloc de l’anterior. Tot això, amb les cintes o dispaks, esdevé impossible. Què fem ara? Enregistrem en una cintanova totes les correccions dels errors. Ordenem aquesta cinta amb el mateix criteri amb que estan ordenats els registres de la cinta mestre. Comparem les dues cintes, l’antiga, que conté tot el fitxer d’adreces, i la nova, que només conté les correccions, i es crea una tercera cinta que conté els registres següents: quan no hi ha error posa el mateix registre de la cinta vella i quan hi ha error posa el registre de la cinta correctora. Obtenim una tercera cinta total amb les correccions fetes. Això, en teoria, és perfecte però a la realitat presenta moltes dificultats a causa de la poca fiabilitat de les accions humanes. Cap operador pot assegurar que el procés ha estat fet correctament perquè no veu els registres fets a les cintes o als dispaks. Abans de fer aquest procés cal fer un llistat de la cinta dels errors, per veure si les cor- reccions són ben fetes; tot són complicacions i dificultats, manca d’automatisme, es perd temps. No cal dir que com més complex és el procés més i més dificultats hi apareixen.

Tota aquesta situació sofrí un canvi radical quan aparegueren les pantalles fluoroscòpiques, cap allà l’any 1970. La pantalla fluoroscòpica permet a l’ull humà veure directament, sense intermediaris de llistes fetes per la impressora, el contin gut de les cintes magnètiques i dispaks . Basta situar la cinta o el dispak en el lector i el seu contingut apareix a la pantalla. Es veu i es pot comprovar si és correcte o no. No calen passades intermèdies per la impressora. Si la correcció s’ha fet malament, n’hi ha prou de situar el cursor al damunt de l’error i es pot fer la rectificació immediatament, a la vista de l’operador, i aquest pot comprovar si s’ha equivocat o no.

Quan les pantalles encara no estaven en ús vaig estar apartat uns dos anys de la informàtica per motius professionals. En tornar-hi, ja hi havia en funcionament les pantalles d’accés directe a les memòries. La impressió que em van produir va ser enorme! Aquella muralla que hi havia sempre entre la dada enregistrada en una cinta o dispak i l’operador havia desaparegut. Ara, l’operador podia saber amb perfecta senzillesa què hi havia enregistrat i podia modificar-ho amb un simple toc d’uns botonets i amb el teclat de la màquina, com aquell que gira full en un llibre. Considero que aquest fet —la introducció de les pantalles fluoroscòpiques— marca el començament de la història de la informàtica. A parer meu és un fet més important que la introducció de les cintes i dispaks en substitució de les targetes perforades que s’havia fet uns anys abans. Malgrat l’avantatge tècnic de cintes i dispaks, la seva introducció representà un retrocés pel que fa a la possibilitat de saber què hi havia dintre de les memòries. L’eliminació de les targetes perforades i la introducció de les c intes i dispaks fou fonamental, però el dispositiu quedava coix. No fou fins poc després, quan s’introduïren les pantalles fluoroscòpiques, que el cicle quedà completat.

La pantalla s’ha fet omnipresent a tants i tants artefactes que s’han anat inventant perquè l’home ha de veure les coses per poder-les assimilar. Fa cinc segles, l’èxit de la impremta fou degut a un motiu similar: era un nou procés de comunicació que es podia veure . Qui pot imaginar, ara mateix, un ordinador sense pantalla?

Permeteu-me que acabi amb una reflexió de caire personal. El progrés tecnològic és subjugador, domina i aixafa, passa per damunt dels que l’han creat, no té pietat. Havent jo estat uns dels pioners de l’automatització, fa quaranta anys, ja fa anys que vaig restar totalment arraconat. Fa uns mesos em vingué a les mans un llibret editat per la Cambra de Comerç i Indústria de Barcelona titulat Diccionari d’Informàtica i publicat el 1978. Vaig restar sorprès: una part notable, molt important, del llibret havia perdut actualitat, i un tècnic del ram, amic meu, em digué que allà hi mancava un 50 % de les coses noves. Quin sentiment de desolació! Una feina en la qual havia col·laborat entusiàsticament, treballant-hi molt activament durant dos anys, ara, al cap de vint anys, estava totalment desfasada i antiquada…

Voldria comunicar a les noves generacions de joves informàtics fins a quin punt és important, si no volen quedar ràpidament al marge del progrés, que duguin a terme un reciclatge constant.

https://raco.cat/index.php/ButlletiSCM/article/view/149267/201168

··/··

Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques
Vol. 15, núm. 2, 2000. Pàg. 37–50
Autor: Joan Martí i Artigas

5  La feina d’un informàtic a la dècada dels seixanta

En aquells anys —parlo dels voltants del 1965—, els informàtics érem considerats com una mena de bruixots. La gent no hi creia gens, en tot això de la informàtica, i érem com una espècie de gent rara que enteníem coses inintel·ligibles per als altres mortals i parlàvem en un llenguatge estrafolari. La gent ja veia, en aquell moment, els primers resultats de la informàtica, però no es deixava convèncer i s’estranyava que tot allò que sortia dels equips de targetes perforades es pogués fer amb aquelles targetes que tenien aquells foradets rectangulars i amb aquelles monstruosesmmàquines. La sala de màquines era el temple de la bruixeria.

Em plauria explicar les aplicacions comptables que vaig portar a la pràctica durant els vuit anys que vaig dirigir un equip de màquines de targetes perforades equipat amb un conjunt complet de l’empresa Bull, d’una important empresa industrial de Barcelona. El primer treball que férem fou la nòmina dels empleats, la qual no tingué massa dificultats. Perforàrem les targetes dels noms i categories dels empleats i unes targetes consecutives consignaven els sous, emoluments socials I descomptes legals i eventuals. El segon treball fou la nòmina d’obrers, molt més complicada. Als treballadors se’ls comptava el salari per hores treballades; calia fer la multiplicació de cada tipus horari per les hores, fer el càlcul de les primes que hi havia en unes fitxes de treball establertes pel taller; de cada treball i de cada obrer calia fer una fitxeta, que després es perforava. Finalment, els descomptes i deduccions especials. Tot això implicava unes vint mil targetes que calia perforar, calcular, classificar, recapitular i intercalar amb les targetes de noms. Tot seguit i un cop posades en marxa aquestes dues feines, es féu cada mes la liquidació de la seguretat social, que s’havia d’ingressar a l’INP. Calia fer una llista de tot el personal de la fàbrica amb les seves percepcions, per ordre alfabètic, cosa un xic complicada en aquells moments, per diverses raons. També s’establí la llista que s’havia de lliurar a la mútua que assegurava els accidents de treball. I, finalment, establírem la declaració anual a Hisenda de l’antic impost d’utilitats. Per evitar-nos problemes a final d’any, fèiem la liquidació cada mes i en aquesta liquidació s’hi acumulaven les percepcions del mes anterior i les pagues. D’aquesta manera, fer la liquidació que presentàvem a Hisenda no tenia cap problema; bastava fer al desembre el mateix que s’havia fet el mes anterior i això permetia cada mes fer un repàs i detectar i corregir algun possible error. D’aquesta manera, s’arribava al mes de desembre amb una seguretat quasi absoluta. Com a detall interessant, puc explicar que férem un programa que determinava el total de la nòmina i la xifra de bitllets de 1.000, 500,100, 50 i 25 pessetes (en aquella època hi havia bitllets d’aquestes magnituds) i la xavalla que calia tenir. Quan el caixer anava al banc a buscar el diner (en aquella època es pagava els obrers i empleats sempre en efectiu), demanava la quantitat total segons aquell recompte. D’altra banda, a cada cap de colla del taller se li donaven els rebuts que calia lliurar als obrers i la quantitat exacta de bitllets necessaris per pagar el seu grup. D’aquesta manera, si algú no quadrava documents i bitllets, no calia repassar els cinc mil sobres, sinó que n’hi havia prou que cada cap de colla re- passés només els seus. No cal dir que el caixer, els caps de colla i el cap de personal estaven meravellats d’aquella innovació, tan sorprenent per a ells.

Més tard es perforaren targetes de totes les factures que entraven a la fàbrica; després es perforaven targetes del compte o comptes on havien de ser carregades aquestes factures i es feien llistes comptable de tot això, que permetien passar els càrrecs i abonaments als comptes de major. En una altra etapa fou elaborat tot el moviment del magatzem. Els vals d’extraccions i bons d’entrada del magatzem de peces de recanvi i matèries primeres de fabricació foren convertits en targetes, i s’el·laborà un inventari comptable mensual de les entrades, sortides i existència de cada element del magatzem. Prèviament, aquestes targetes havien estat intercalades amb targetes de preus i, així, l’estat del magatzem es podia donar valorat en pessetes.

Finalment, confeccionàvem un estat per a la comptabilitat industrial. S’ajuntaven les targetes del taller que havien estat usades per calcular les primes als obrers, les targetes d’imputacions de factures, les targetes de sortides del magatzem a reparacions i fabricació, i finalment les targetes d’imputació de les dues nòmines. Tot aquest munt de targetes —alguns mesos s’arribava a unes cinquanta mil targetes— es classificava degudament i confeccionàvem cada mes dos estats comptables; un per comptes de càrrec i un per responsables. Els dos estats cada mes eren confrontats amb els dels mesos anteriors i aquests procés de comparació visual permetia descobrir una gran multitud de disbarats o irregularitats, l’explicació dels quals ens portaria molt lluny.

El problema d’aquell moment residia en dos punts en els quals s’havia avançat ben poc: la introducció de dades a les màquines i l’extracció dels resultats. La introducció de les dades no es podia fer d’altra manera que no fos perforant targetes i l’extracció dels resultats s’havia de dur a terme en forma d’estats comptables o llistes, escrits sobre el paper en numeració decimal i signes alfabètics.

En l’extracció de resultats, el progrés fou molt minso. S’aconseguiren tabuladores més ràpides, amb dispositius d’impressió meravellosos, per sincronització electromecànica. Per a l’entrada de dades, s’inventaren i comercialitzaren, en aquella època, dos procediments nous que tingueren un èxit espectacular: les cintes magnètiques i els dispaks, que en poc temps desplaçaren les targetes perforades. S’aconseguí que aquests dos nous dispositius fossin utilitzats com a memòries externes dels equips de màquines, que, a partir d’ara, ja no serien de targetes perforades. La targeta perforada anà perdent importància fins a ser totalment abandonada. Durant cert temps es mantingueren els lectors de targetes, però tots aquests nous equips havien de disposar de dos elements nous: els lectors de cintes magnètiques i dispaks . Les cintes i elsdispaks podien emmagatzemar quantitats enormes de dades, que, en el moment oportú, podien ser col·locades en els lectors de cinta o dedispak, ser llegides i passar, així, aquestes dades a la memòria interna de la màquina, a la qual, prèviament, se li havien donat les instruccions del programa mitjançant les targetes perforades. Els resultats continuaven obtenint-se en forma d’estats comptables, estadístics o llistes, escrites sempre sobre paper, amb caràcters alfabètics o numèrics del sistema decimal, impresos per la impressora.

Fixem-nos que hem guanyat molt a l’entrada de la informació, que també hem guanyat molt en el volum d’informació emmagatzemada, però en canvi estem pràcticament al mateix lloc on érem pel que fa a la informació impresa que rebem. D’altra banda, ens trobem amb dificultats per saber en qualsevol moment què hi ha a l’interior de les cintes o dispaks.

../..

Nit de Nadal

La gent reposa
colgada al llit.
El llop no gosa
moure brogit.
D’un vell estable
mal ajustat
la llum eixia.
Fuig el diable.
La nit és dia.
Jesús és nat.
El bou recula
poquet a poc.
“Decanta’t, mula,
per fer-li lloc”.
Oh meravella!
Penja una estrella
de l’embigat.
Les profecies
són aquests dies.
Jesús és nat.
La neu afina
xòrrecs avall.
Canten el gall
i la gallina.
Els àngels broden
el cel d’estrelles.
Els pastors roden
amb vestits nous
perdent els bous
i les esquelles.

Guerau de Liost (1878 – 1933)

Etimologia: alteració fonètica de croquinyoli, que ho és també del fr. croquignole, íd., der. del fr. croquer ‘rosegar, mastegar cruixint’ 1a font: c. 1875

1. pastisseria Pasta seca elaborada amb farina, ous, sucre i ametlles.
2. figuradament Persona dèbil, prima, sense salut ni vigoria.

*************************

Tutorial de com fer carquinyolis per Antoni Riu Rovira de Villar

Després les tempestes lo riu baixa tèrbol i amb força.

La remor de l’aigua en fluir, els colors tardorencs dels arbres de ribera amb fulles ocres, contrasta amb la verdor de l’herba tendra, que ha brotat després les pluges.

La sequera queda enrere.

El vol d’algunes aus que sobrevolen el cabal, el moviment dels peixos en saltar i tornar a caure en el bressol de l’aigua són les úniques notes sonores que enriqueixen el fluir de l’aigua i la seva musicalitat que ofereix pau i tranquil·litat a les ànimes angoixades dels humans.

El sol, en els seus darrers moments, ofereix un espectacle de miratges en reflectir-se en les aigües que flueixen vers la mar.

Anna Llanes Tuset
novembre 2024

PD: Anna gràcies per col·laborar i fer enlairar la Catifa voladora!

El tió de Nadal (també dit simplement tió, tronc(a) de Nadal, soca o xoca) és un dels elements de la mitologia catalana i aragonesa i una tradició molt arrelada a Catalunya i Aragó. (on es diu en aragonès tronca, toza o tizón de Nadal/Navidat),  Occitània (on es diu en  occità cachafuòc o soc de Nadal),  Andorra i Mallorca (coneguda com a Nadaler).
Malgrat les múltiples variants locals, la tradició consisteix a aconseguir un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal. Normalment, el 8 de desembre, dia de la Puríssima Concepció, es col·loca en algun racó de casa amb una manta perquè no tingui fred i se l’alimenta diàriament fins al dia que es fa cagar. Hi ha llars on el tió és simplement una peça de fusta (una o diverses cadires, per exemple), un tros de suro, o una caixa, de mides diferents segons convingui per l’espai i mides dels regals, que haurà de cagar.

Es tracta d’una tradició amb segles d’història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d’hivern.  El tió és un ritual d’origen rural, significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. És l’auguri del renaixement de la natura després de l’estació hivernal. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada i també els costums al voltant de les cendres que quedaven. Aquestes eren utilitzades com a elements de protecció contra el llamp, les cuques, etc. a les cases i als camps.

També existeix la denominació cagatió referida a la festa de fer cagar el tió. És adequada per a referir-se a la festa, però no al tió en si mateix. La paraula té l’origen en les cançons tradicionals que comencen amb aquests mots, en què «caga» és un verb en imperatiu, per exemple: “Caga, tió,/ ametlles i torró”.

El tió de Nadal és una experiència nascuda de la vida pagesa, majoritàriament pobra. Els pagesos van fer servir un tió de la llar de foc per il·lusionar els infants per Nadal i li feien cagar els “extres” de la festa nadalenca (torrons, arengades…). Quins canvis!

··/··

Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques
Vol. 15, núm. 2, 2000. Pàg. 37–50
Autor: Joan Martí i Artigas

4  Arriba l’ordinador

La idea de l’ordinador era, de fet, força antiga. El matemàtic Leibniz va veure a París una màquina de Pascal i expressà algunes opinions sobre una màquina integral que, amb una entrada de dades, les elaborés i donés uns resultats. Però no fou fins al1841 que l’anglès Babbage imaginà la creació d’una màquina que degudament dirigida (avui diríem programada) fos capaç de rebre dades o llegir-les, fer tota mena de càlculs complicats i, finalment, escriure els resultats en un paper. La màquina hauria de tenir una unitat de lectura, una unitat de tractament i una unitat d’escriptura, tot això dirigit des d’una unitat central. En aquesta unitat hi hauria inscrit el programa que aniria donant instruccions als altres òrgans fins a enllestir la feina. Carles Babbage no arribà a veure la seva màquina llesta, malgrat haver-hi treballat tota la vida i haver-hi esmerçat un quart de milió de lliures esterlines. Hi havia una dificultat que era de mal superar: la màquina era mecànica perquè l’electricitat estava encara en una fase primitiva. La tècnica d’aquella època no estava prou avançada per resoldre els problemes plantejats per Babbage, però la idea estava ja llançada. Hagueren de passar quasi cent anys per poder tirar-la endavant. El 1936, Aitken iniciava, a la Universitat de Harvard, la construcció del primer ordinador, després d’haver-ne enllestit els plànols i projectes.

Comentarem l’origen del nom donat a aquest tipus de maquinària: ordinador. Sembla que té la seva rel en el mot francés ordinateur, que feia referència a un conjunt d’instruccions disposades segons una numeració ordinal, presidida per la idea de prelació, successió o ordenació de les instruccions del programa, les quals s’anaven desenvolupant per ordre correlatiu, les unes darrere les altres, de manera que, un cop acabat el cicle, aquest tornava a començar. En castellà aquest mot fou traduït —erròniament— pel mot ordenador, que sembla indicar que l’element central dóna ordres. Potser n’hem de buscar el motiu en una certa deformació mental, molt habitual en aquella època, dels que el traduïren, que pensaven més a donar ordres —a manar— que no pas a desenvolupar un programa d’instruccions successives. En català, en canvi, s’ha traduït correctament per ordinador i s’ha respectat, així, la idea de successió d’instruccions disposades segons un determinat criteri.

Diguem que en un mateix any, el 1936, es produïren dos dels fets més importants de la història moderna: la publicació de la Teoria General, de Keynes, i l’inici de la construcció del primer ordinador, que rebé el nom de Mark I.

El Mark I era enorme: pesava cinc tones, ocupava armaris amb una longitud de disset metres per dos metres d’alt i vuitanta centímetres de profunditat, hi havia prop de mil quilòmetres de fil elèctric, podia retenir setanta-quatre números de vint-i-tres xifres cadascun i hi podia fer operacions. El Mark I fou acabat l’any 1943 I tot seguit entrà en servei amb finalitats bèl·liques, per a resoldre problemes derivats de la guerra. L’element fonamental d’aquest ordinador era el relé electro-magnètic, un dispositiu, semblant al timbre elèctric que hi ha a les portes per trucar, en el qual un electroiman degudament electritzat mou una palanqueta i tanca o obre un circuit elèctric, en el moment oportú.

Totes aquestes màquines indicades fins ara eren mecàniques i electromagnètiques; l’electrònica encara no hi havia fet acte de presència.

Tot just acabada la construcció del Mark I, l’Escola d’Enginyers de Filadèlfia inicià la construcció d’un nou ordinador, l’ENIAC, en el qual aparegué una innovació importantíssima: la substitució parcial dels relés electromagnètics per les làmpades electròniques, semblants a aquelles que, des de feia alguns anys, s’havien aplicat als aparells de ràdio. Després vingueren altres ordinadors que anaren introduint millores en aquell ENIAC.

Per allà els anys cinquanta aparegueren els primers calculadors electrònics —no eren pas ordinadors!—, que es podien connectar a un equip de targetes perforades. Substituïen avantatjosament les màquines calculadores electromagnètiques d’aquests equips. Tenien com a element fonamental la vàlvula electrònica i patien l’inconvenient de despendre una enorme quantitat de calor, per la qual cosa s’havien de posar potents ventiladors que els refrigeressin. Pel que fa a la mida d’aquestes màquines, s’havia guanyat bastant. Un calculador d’aquest tipus, tant el de la IBM com el de Bull, tenia el volum d’un armari dels usats a les cases per guardar roba: dos metres d’alt, un metre de front i vuitanta centímetres de fons. Foren molt útils i molt eficaços en els problemes plantejats per les empreses privades. Un calculador electrònic és simplement una màquina que fa càlculs amb òrgans de tipus electrònic. Els més senzills podrien ser definits com una màquina de Pascal amb òrgans electrònics. Un ordinador, en canvi, es una màquina integral, que llegeix, calcula i escriu, dirigida per un programa preestablert.

Tots aquests calculadors electrònics i els primers ordinadors que es basaven en les vàlvules electròniques tenien la gran dificultat, a més de les que ja hem indicat, de la deterioració ràpida i freqüent de les làmpades com a conseqüència, entre altres coses, de l’enorme escalfor i l’ús.

En aquells anys s’entaulà a Europa una lluita ferotge entre les dues firmes que hi havia al mercat. La Bull aconseguí un èxit notable amb els seus calculadors electrònics —els Gamma 3— que superaven els productes similars de la IBM. Aquesta lluita entre les dues firmes acabà amb la victoria de la IBM. La Bull, que havia tingut un èxit esclatant amb els seus calculadors, que van ser encara millorats per la preciosa i senzilla màquina (podríem dir-ne ordinador de butxaca) anomenada Gamma 10, posà a la venda un equip de màquines de targetes perforades, batejat Sèrie 300, que fou un fracàs.

Un any després la Bull començava a anar de corcoll; les inversions fetes per fabricar la Sèrie 300 i el poc èxit obtingut la feren trontollar i, malgrat els esforços del govern de De Gaulle per aguantar-la per motius patriòtics, la Bull quedà absorbida, poc després, per una empresa americana, la General Electric, que volia entrar en el ram d’aquestes màquines. En canvi, la IBM tingué un èxit extraordinari en el llançament, poc després, del que ja podríem anomenar ordinador. Es tracta de l’anomenat grup 360, que fou en aquella època una novetat magnífica.

Durant aquells anys entre la fi de la Segona Guerra Mundial i el 1960 s’introduïren a poc a poc en aquest camp nombroses millores:

• Seguint la proposta de Norbert Wiener, es generalitzà l’ús del sistema de numeració binària, la qual cosa exigia a l’entrada i a la sortida de l’ordinador o del calculador un òrgan traductor directe i invers de les dades del sistema decimal al sistema binari.

• Tingué lloc la substitució total dels relés per les vàlvules electròniques.

• S’aplicà la tècnica dels circuits impresos.

• Els transistors de germani varen substituir les làmpades electròniques, amb uns avantatges enormes, com ara la rapidesa en el tancament i obertura de circuits, l’acabament del problema de l’emissió de calor i una notable disminució de pes i volum, amb la qual cosa la maquinària pogué ser molt més lleugera i s’evitaren la gran quantitat d’avaries procedents de la deterioració de les làmpades per la fusió dels seus filaments durant el funcionament o per sobreescalfament.

• S’introduí la gran novetat de l’època: els tors de ferrita, que es convertiren en els elements fonamentals de tots els circuits i, en alguns dispositius, substituïren altres elements.

• Tot això féu reduir en bona part el nombre de fils elèctrics i, per tant, també el pes.

• I, finalment, la introducció dels xips.

Els ordinadors i els calculadors electrònics de 1969 eren totalment diferents en pes, volum, rapidesa i seguretat dels de l’any 1955 i també tenien moltes menys avaries. Tot això, juntament amb altres coses que no hem esmentat, comportà una veritable revolució en el camp tecnològic dels ordinadors. N’hi ha prou amb pensar que els antics relés tancaven els circuits en un temps de 35 milisegons mentre que els equipats amb xips els tancaven en pocs nanosegons (un nanosegon equival a una milmilionèsima de segon). Alguns tractaments informàtics que amb les màquines habituals de targetes perforades podien durar unes hores havien passat a durar uns minuts. Només els treballs que havien d’emprar la tabuladora o impresora seguien desenvolupant-se amb una certa lentitud. En algunes màquines es passà de tres-centes línies per minut a sis-centes, però poc més. Com que aquesta partde la maquinària amb targetes era estrictament mecànica, hi havia un conjunt de problemes que no es podien vèncer, el més important dels quals era disminuir o anul·lar els moments d’inèrcia dels elements mecànics de la impressora. Aquestes dificultats justifiquen la poca millora experimentada en aquest terreny.

Joana Raspall va morir avui fa 11 anys.

Aquest poema us farà bé:

Respira fort, que l’aire és teu
i l’aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l’hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!
On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Fuig de qui vulgui entrebancar-te.
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s’arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!

El neologisme de l’any és una campanya que pretén acostar la llengua als parlants i pretén fer visibles els temes que han interessat durant l’any. A partir del 2 de desembre, s’engega una votació perquè tothom pugui triar la paraula més representativa de l’any.

La votació es fa a partir d’una llista de deu candidats, que seleccionen les institucions organitzadores tenint en compte l’impacte que han tingut en l’ús. La característica que tenen en comú les deu paraules de la llista és que no són al diccionari i que, per tant, són neologismes des del punt de vista lexicogràfic. 

La paraula que tingui més vots serà la paraula guanyadora i l’Institut d’Estudis Catalans té el compromís d’analitzar la paraula guanyadora amb atenció especial per mirar d’incorporar-les en el diccionari noramtiu (DIEC2).

Calendari:
2 de desembre: Inici de la votació
15 de desembre a les 23:59 h: Tancament de la votació
16 de desembre: Publicació dels resultats

Vota a: