Nou rareses dels municipis de Catalunya (3/3)

Extret de https://www.3cat.cat/324/nou-rareses-dels-municipis-de-catalunya-del-nom-mes-repetit-a-tenir-lajuntament-al-poble-vei/noticia/3354123
Autor Abraham Orriols Garcia – Periodista de Societat de TV3
Publicat 04/06/2025 

Formes poc habituals, peculiaritats administratives, jocs toponímics o fronteres inesperades: el llibre Municipèdia recull situacions cartogràfiques inusuals de tot el país.

Josep Maria Olivé amb un exemplar de “Municipèdia: rareses i curiositats dels municipis de Catalunya”

7. Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs, Barcelonès

Una mateixa vorera administrada per tres municipis. És la situació que trobem al Barcelonès, amb Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs com a protagonistes. Els seus límits territorials es troben en aquest punt del nucli urbà i provoquen aquesta situació sorprenent. 

Confluència de límits municipals en una mateixa vorera (Municipèdia)

8. Les Valls de Valira, Alt Urgell

Desplacem-nos ara a l’Alt Urgell. Al poble d’Os de Civís, a les Valls de Valira, la casuística és una altra: per connectar-se amb l’altra banda del municipi, o amb Catalunya, sempre han de passar per Andorra. 

Els veïns d’Os de Civís han de passar per Andorra per anar a l’altra banda del municipi

9. Circuit de Barcelona-Catalunya, Vallès Oriental

El Circuit de Barcelona-Catalunya és una altra instal·lació esportiva de gran rellevància que està dividida entre dos municipis. En aquest cas, el conegut popularment com a circuit de Montmeló, en realitat és també, en part, de Granollers. Per tant, els corredors recorren dues poblacions diferents en una mateixa volta.

Vista aèrea del Circuit de Barcelona-Catalunya, a MontmelóVista aèria del Circuit de Barcelona-Catalunya, a Montmeló (Europa Press)

“Municipèdia: rareses i curiositats dels municipis de Catalunya”

Aquestes situacions poc usuals, i moltes d’altres, es recullen en el llibre “Municipèdia: rareses i curiositats de Catalunya”, escrit per un enginyer apassionat pels mapes. Josep Maria Olivé agrupa, de manera amable i amb un toc d’humor, desenes de conflictes i curiositats cartogràfiques que aixequen passions al llarg de tot el país. 

La causa de moltes d’aquestes situacions, reflexiona Olivé, és que “el país ha anat evolucionant molt ràpidament a nivell demogràfic i urbanístic, però les delimitacions territorials s’han mantingut al llarg de la història. Això ha generat molts casos que semblen absurds o xocants“. 

A més, són casos difícils de resoldre, al seu entendre, argumenta, perquè “cap alcalde o alcaldessa vol ser aquell que va cedir una part del territori perquè tenia una certa lògica geogràfica”.

Publicat dins de Museu al carrer, Viatges | Deixa un comentari

La Flama del Canigó arriba a tots el Països Catalans i encén totes les fogueres

La Flama del Canigó a Esplugues del Llobregat

Cada any, a la trobada d’equips de foc de Sant Joan, es decideix conjuntament a qui es demanarà que faci el missatge que es llegirà arreu dels Països Catalans abans d’encendre les fogueres. Ja tenim el missatge de l’edició 2025, escrit per Pere Mateu:

Amigues i amics, BONA TARDA!

El FOC és la més gran descoberta de la humanitat i el primer element de civilització, de protecció i de progrés. No ens estranyem doncs que sigui la primera i més antiga tradició on els humans es reunien en el seu entorn per saludar la vinguda del solstici d’estiu, temps d’abundància i de collites. Després vingueren les Fogueres de Sant Joan.

A partir dels anys seixanta, la Flama eterna creada al Castellet dona vida cada any a una foguera al cim mític Canigó. amb el foc de la qual s’encenen milers de fogueres. La Flama del Canigó s’ha transformat a poc a poc en símbol de llibertat, d’unitat i de defensa de la llengua, la cultura i lestradicions catalanes per ser avui dia Festa Nacional dels Països Catalans.

El vallespirenc Joan Tocabens en el poema Nit de Sant Joan esciu:

«És la més bella nit, quan cada cor inventa,
poemes d’infinit, en la calma silent,
quan un poble esquinçat pot reunir els germans
i sobre una frontera es rebusquen les mans.»

La Flama del Canigó és el símbol màgic de les virtuts arrelades a les nostres terres i, de la nit, la més curta de l’any. Sortiu al carrer a rebre la Flama! Gaudiu de la vida i de la Festa de Sant Joan, i amb la Flama del Canigó, ambaixadora de tot un poble, us desitgem bona revetlla i que aquessta nit sigui per a tothom una nit d’alegria, de pau i de germanor. 

De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó:
Visca la Flama del Canigó!
Visquin les fogueres de Sant Joan!
Visquin els Països Catalans!

Pere Mateu
Cotlliure, 2025

PD. Dedico aquesta entrada de la Catifa Voladora a la Teresa d’Esplugues que enguany ha convidat a la Pamela i l’Àlvaro d’Argentina que volien viure la Revetlla de Sant Joan i jo els he acompanyat. Gràcies a tots per retrobar-nos sota la Flama del Canigó.

Publicat dins de Català, Efemèrides | Deixa un comentari

L’Ou com Balla

Extret de : https://irbarcelona.cat/festes-tradicions-catalunya/ou-com-balla/


Cada any per al dia del Corpus, a Barcelona i a d’altres poblacions de Catalunya, se celebra una curiosa tradició: la de l’Ou com Balla, que consisteix a fer ballar, de forma literal, un ou damunt de l’aigua que emergeix de les fonts situades en els claustres de les esglésies, així com en alguns jardins i patis d’edificis públics. Per a la celebració, aquestes fonts es guarneixen amb flors i fuites, gràcies a les quals s’aconsegueix una gran vistositat.

Fotograifa: ANN



Origen i història de la tradició de l’Ou com Balla

Poc se sap sobre el motiu que va originar la tradició de l’Ou com balla, la primera de les teories indica que l’ou representa l’Eucaristia durant el Corpus, mentre que la segona posa l’accent en que l’ou representa la fecunditat i el renéixer d’una nova vida.

Sobre el seu origen tot apunta que va tenir lloc a la Catedral de Barcelona entre el segle XV i el segle XVII, depenent de les fonts, sent la més acceptada la que apunta el 1637. Temps després de començar a celebrar-se al claustre de la Catedral, l’Ou com Balla va començar a realitzar-se també a la propera Casa de l’Ardiaca, i des definals del segle XX es van anar afegint altres llocs, tant a Barcelona com de la resta de Catalunya.


Com pot ser possible que un ou balli?

Abans de col·locar l’ou damunt del sortidor de la font, es buida i posteriorment se segella amb cera per tapar el foradet creat per al seu buidatge. A continuació es col·loca l’ou damunt del sortidor i l’ou comença a girar i girar, donant la sensació que està ballant, d’aquí el seu nom, l’Ou com Balla.

On i quan se celebra l’Ou com Balla?

Com ja hem comentat anteriorment, aquesta tradició té lloc el dia del Corpus, que se celebra just 60 dies després del Diumenge de Resurrecció. El dia de Corpus cau en dijous, però l’espectacle de l’Ou com Balla es pot gaudir, a gran part dels lloc on se celebra, fins el diumenge següent, perquè tothom tingui la possibilitat d’apropar-se a veure aquesta centenària tradició.

Enguany la festivitat del Corpus tindrà lloc el dijous 19 de juny, per tant en la majoria de llocs es podrà veure ballar l’ou des del dijous 19 de juny al diumenge 22 de juny. Encara que són moltes les localitzacions de la ciutat on es pot gaudir de la imatge de l’ou ballarí, la immensa majoria dels barcelonins s’apropen a veure-ho al claustre de la Catedral, ja que és lloc més característic i conegut.

* Ateneu Barcelonès 19 de juny
* Arxiu de la Corona d’Aragó – Palau del Lloctinent. Del 19 al 22 de juny
* Arxiu Històric de la Ciutat Casa de l’Ardiaca. Del 19 al 22 de juny
* Capitania General. Del 19 al 22 de juny
* Jardins de Rubió i Lluch. Del 19 al 22 de juny
* La Catedral. Del 19 a 22 de juny
* Museu Frederic Marès. Del 19 al 22 de juny
* Museu Marítim de Barcelona. Del 19 a 22 de juny
* Basílica de la Puríssima Concepció (Eixample). Del 19 al 22 de juny
* Oratori Sant Felip Neri (Gràcia). Del 19 al 22 de juny
* Parròquia de Santa Maria del Taulat (Poblenou). Del 19 al 22 de juny
* Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes (Sarrià). Del 19 al 22 de juny
* Seminari Conciliar de Barcelona (Eixample). Del 18 al 20 de juny

Publicat dins de Barcelona, Museu al carrer | Deixa un comentari

Nou rareses dels municipis de Catalunya (2/3)

Extret de https://www.3cat.cat/324/nou-rareses-dels-municipis-de-catalunya-del-nom-mes-repetit-a-tenir-lajuntament-al-poble-vei/noticia/3354123
Autor Abraham Orriols Garcia – Periodista de Societat de TV3
Publicat 04/06/2025 

Formes poc habituals, peculiaritats administratives, jocs toponímics o fronteres inesperades: el llibre Municipèdia recull situacions cartogràfiques inusuals de tot el país.

Josep Maria Olivé amb un exemplar de “Municipèdia: rareses i curiositats dels municipis de Catalunya”

4. Quin sant té més municipis? 

Saps quin sant té més municipis? No és Maria, ni Joan, ni Pere, sinó Martí. N’hi ha fins a nou: Sapresa, d’Albars, de Centelles, de Llémena, de Riucorb, Sarroca, de Tous, Sesgueioles i Vell. De Santa Maria, en canvi, n’hi ha 7. 

Tot i això, el vocable més repetit a l’inici del nom no és un sant, sinó la unió formada per les paraules “vila” i “nova”. En total, hi ha 11 vilanoves a Catalunya: d’Escornalbou, de Bellpuig, de l’Aguda, de la Barca, de Meià, de Prades, de Sau, de Segrià, del Camí, del Vallès, i la Geltrú.

Vista aèria de Vilanova i la Geltrú amb el port en primer terme
“Vilanova”, un nom que es repeteix a la toponímia catalana (iStock/JackF)

Parlant de repeticions… T’aventures a endevinar quin és el “cognom” més posat als nostres municipis? És “del Vallès”, amb catorze poblacions. 

La llista és llarga: l’Ametlla del Vallès, Badia del Vallès, Barberà del Vallès, Castellar del Vallès, Cerdanyola del Vallès, les Franqueses del Vallès, Llinars del Vallès, Mollet del Vallès, Montornès del Vallès, Parets del Vallès, la Roca del Vallès, Sant Cugat del Vallès, Sant Quirze del Vallès i Vilanova del Vallès. 

5. Bellvei i Castellet i la Gornal, Tarragona i Barcelona

Hi ha un carrer en què el salt fronterer –de municipi, comarca i demarcació– l’evidencia el mateix nom: les Dues Províncies. Aquí, una part és de Bellvei, Baix Penedès, demarcació de Tarragona. I una altra, de Castellet i la Gornal, Alt Penedès, Barcelona. 

Carrer de les Dues Províncies, on hi ha salt de municipi, comarca i demarcació (3Cat)

No és l’única situació curiosa, ni de bon tros, del Penedès. Per exemple, un grup de veïns de Vilafranca volen que els absorbeixi Olèrdola, el municipi del costat.


6. Tornabous, Urgell

Difícilment podríem trobar una forma municipal tan peculiar com aquesta, a l’Urgell. El municipi de Tornabous queda partit en dos per una llengua quilomètrica de Puigverd d’Agramunt. Una delimitació territorial que no afecta la quotidianitat dels veïns. 

Ramon Rius, que viu a Tornabous i té les terres a Puigverd d’Agramunt, explica que “afecta només finques agrícoles i, a efectes pràctics i d’agricultura, no tenim cap problema. Ho fem tot igual, com si fos el mateix municipi“.

Tornabous – Puigverd d’Agramunt

Publicat dins de Museu al carrer, Viatges | Deixa un comentari

Parla. Llegeix. Escriu. Estima. I fes-ho en la llengua que et fa ser qui ets.

Fotografia Lluís Rius

Aquests dies ha corregut per les xarxes aquest text, i el vull compartir amb tothom que s’enlaira a la Catifa Voladora. Jo no en soc l’autora.

És de nit. El silenci cau sobre el poble com una manta espessa, però dins de casa la llum d’un llumet vell il·lumina un llibre obert. El teu avi el llegeix a mitja veu, perquè a fora no es pot. Perquè la llengua que estima, la que ha parlat tota la vida, li han dit que no val, que no serveix, que molesta.

I tot i així, ell resisteix.

Com ho va fer la teva àvia, cantant-li cançons en català als fills mentre feia el sopar. Com tants avis i àvies d’arreu del país que van mantenir viva la flama quan tot semblava condemnat al silenci. Perquè quan parlar la teva llengua es converteix en un acte de desobediència, cada paraula és una victòria.

I entre aquelles parets humils, s’hi recitaven versos de Salvador Espriu, que ens va recordar que “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, o paraules de Miquel Martí i Pol, que ens deia: “Vull parlar amb la meva llengua, dir qui sóc, d’on vinc, i cap on vull anar.” No només eren poetes; eren resistents de la paraula.

Mercè Rodoreda escrivia les seves meravelles des de l’exili, mentre Pere Calders amagava l’humor i la crítica dins de contes aparentment innocents. Joan Fuster, des del País Valencià, ens advertia: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.”

Ells van escriure, mentre els nostres avis van defensar la llengua amb la vida quotidiana: parlant-la encara que fos a cau d’orella, ensenyant-la sense llibres, passant-la de mà en mà com si fos un tresor prohibit.

I ara som nosaltres. Ara és la nostra veu la que pot trencar el silenci. Ja no ens ho impedeixen amb lleis, però ens ho enterren amb indiferència, amb pressions subtils, amb menyspreu disfressat de comoditat.

Però cada vegada que decideixes parlar català, amb un amic, amb un desconegut, amb un infant, estàs honorant aquell avi que no es va deixar doblegar. Estàs donant sentit a tots els llibres escrits sota censura. Estàs plantant cara a la por, la vergonya i la renúncia.

Parlar català avui no és només un dret, és un homenatge. És continuar una cadena que ens uneix amb aquells que van lluitar en silenci perquè avui tu i jo poguéssim parlar en veu alta.

No deixis que es perdi. No deixis que sigui només un record.

Parla. Llegeix. Escriu. Estima.
I fes-ho en la llengua que et fa ser qui ets.

Publicat dins de Català | Deixa un comentari

Nou rareses dels municipis de Catalunya (1/3)

Extret de https://www.3cat.cat/324/nou-rareses-dels-municipis-de-catalunya-del-nom-mes-repetit-a-tenir-lajuntament-al-poble-vei/noticia/3354123
Autor Abraham Orriols Garcia – Periodista de Societat de TV3
Publicat 04/06/2025 

Formes poc habituals, peculiaritats administratives, jocs toponímics o fronteres inesperades: el llibre Municipèdia recull situacions cartogràfiques inusuals de tot el país.

Josep Maria Olivé amb un exemplar de “Municipèdia: rareses i curiositats dels municipis de Catalunya”

1. Sant Hipòlit de Voltregà, Osona

Fixem-nos en el municipi de Sant Hipòlit de Voltregà, a Osona. És l’únic de tot el país completament encerclat per una altra població: les Masies de Voltregà, que, tot i tenir una població similar, és molt més extens. 

Sant Hipòlit de Voltregà és l’únic municipi del país completament encerclat

2. Conca de Dalt, Pallars Jussà

Per altra banda, t’imagines que un municipi tingui l’Ajuntament fora del seu terme municipal? És el que passa a Conca de Dalt, al Pallars Jussà. Els veïns, per adreçar-se al seu Ajuntament, han d’anar al poble del costat, la Pobla de Segur. 

L’Ajuntament de Conca de Dalt està situat al terme municipal de la Pobla de Segur

3. RCDE Stadium, Baix Llobregat

Els límits entre municipis, a vegades, també passen pels llocs més inesperats. Un exemple és el camp de futbol de l’Espanyol. Una part pertany a Cornellà, però si la pilota avança uns metres, entra en terreny, administrativament, del Prat. De manera que, depenent de la porteria on es marca, es fa gol en una població o una altra. 

RCDE Stadium (RCD ESPANYOL)

El motiu és el curs del riu Llobregat. Fa cinquanta anys era la frontera natural dels dos municipis. Més endavant se’n va modificar el recorregut, però sense canviar els límits. Es pot apreciar, al detall, a través de l’aplicatiu “L’ull del temps” de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. 

Si no ho veus correctament, pots accedir-hi a través d’aquest enllaç.  “L’ull del temps”, de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, és una iniciativa que, a partir de les imatges que va prendre l’aviació nord-americana l’any 1945, permet veure imatges des d’aleshores i fins a l’actualitat. Consulta aquí com era i com ha evolucionat el teu poble, i descobreix, a més, alguns llocs curiosos amb visió aèria.

Publicat dins de Museu al carrer, Viatges | Deixa un comentari

Aquest mes de juny, tan blau sempre

Extret de VilaWeb – 01/06/25
Esperança Camps Barber

Els vespres també són blaus, basta aclucar una mica els ulls i ataüllar l’horitzó, on el cel i la mar s’ajunten, però veure-hi sempre una retxeta de blau que és, és clar, blau marí.

Fotografia: Prats i Camps

Quan era petita, jugava a atribuir un color als mesos de l’any. Ara encara ho faig. Gener era blanc; febrer era groc; març, carabassa; abril, violeta. Desembre era negre. No hi sé trobar una explicació racional, perquè associï els colors als mesos sense cap criteri ni lògic ni científic. Excepte el mes de juny, que, per la seva manera de ser, no pot ser de cap altre color que blau. Això sí que és una veritat empírica que no discuteix ningú. Blau cel o blau turquesa, però mai blau elèctric. És un blau tou i acollidor que, fins i tot, amb el tacte pots identificar. Els vespres també són blaus, basta aclucar una mica els ulls i ataüllar l’horitzó, on el cel i la mar s’ajunten, però veure-hi sempre una retxeta de blau que és, és clar, blau marí.

El mes de juny també té una olor característica que és feta d’una barreja de coses sensacionals que només poden passar quan hi has caigut de quatre potes: l’olor del final de curs; de les festes de Sant Joan; l’olor dels llibres que tries per a llegir-los a l’estiu; l’olor dels capvespres que no s’acaben mai; de les coques amb sofrit; de les primeres nedades a la mar gran, que també és blava i és salada i té la textura d’una cançó de Ja t’ho Diré. “Tenim pedres entre ses ungles, ben pops i despullats, com a dues gotes d’aigua a ses cales del Pilar.”

El mes de juny és el millor mes de l’estiu i de l’any, perquè és el de les vespres i les vigílies d’allò que ha de venir, perquè tanc els ulls i pens en tots els mesos de juny que he viscut, i em semblen massa pocs, encara. Tants anys, i tan pocs junys! I és una llàstima i una pèrdua de temps que per arribar al juny hàgim de passar pel novembre o el febrer, tan antipàtics i poc sociables, que són.

El mes de juny és el mes de les banderetes de paper, de la música de corda, de la ferideta que et surt al dit petit quan et calces les avarques per primera vegada, dels melons, dels gelats de vainilla, dels avis jugant amb els néts, de voltar en bicicleta o d’arribar amb la vespa fins al far. És el mes de Sant Joan i de Sant Pere i penses en ton pare que també reia blau perquè s’atracaven les festes.

És tan blau i acollidor, el mes de juny, que sempre és massa curt i avar. Tu l’abraces fort, però arriba un dia que se’n va i et deixa amb un pam de nas i el somriure congelat perquè saps que a partir d’aquell moment, els dies s’encongiran. Per què no manlleva dies dels mesos més antipàtics i ens els regala plens de llum, de cireres i de bresques de mel? Dies plens de versos de Gumersind Riera i de Ponç Pons, de la tèquina a la vorera de la mar, i besades amb pipius, sempre molt salades, amb un sol abrusador, groc i redó com un quadre de Van Gogh.

Esperança Camps Barber

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Cirerer del claustre

Cirerer petit,
cirerer florit,
que fas arracades,
digue’m quina mà
te les ve a cercar
quan les tens granades?

Digue’m sense por
qui et cull la dolçor
d’aqueixa florida.
El que ara és tan blanc
després serà sang
que allarga la vida.

Potser els escolans
se n’omplen les mans
botant d’alegria,
o algun pinsà vell
se’n guarda per ell
un gra cada dia…

Cirerer petit,
cirerer florit,
que fas arracades,
digue’m quina mà
te les ve a cercar
quan les tens granades?

Joan Maria Guasch
(1878-1961)

Publicat dins de Barcelona, Poemes | Deixa un comentari

Ha mort Sebastião Salgado

Extret de VilaWeb 24.05.25

El fotògraf brasiler Sebastião Salgado, guanyador de diversos premis World Press Photo, s’ha mort a vuitanta-un anys. Ho ha anunciat l’entitat ecologista Instituto Terra, que ell mateix va fundar amb la seva companya, Lélia Wanick.

“Sebastião Salgado va ser molt més que un dels grans fotògrafs del nostre temps. Al costat de la seva companya de vida, Lélia Deluiz Wanick Salgado, va sembrar esperança allà on hi havia devastació i va fer florir la idea que la restauració ambiental és també un gest profund d’amor per la humanitat. La seva lent va revelar el món i les seves contradiccions; la seva vida, el poder de l’acció transformadora”, diu Instituto Terra en un comunicat.

Publicat dins de Obituari, Viatges | Deixa un comentari

Desamor

Fotografia: Lluís Rius

Celebrem el centenari del naixement del poeta mallorquí  Josep M. Llompart 


Desamor

Com si de cop abolissin
el fonoll de l’estiu, la raconada
que cobegen ones
agitadíssimes;
com si de cop
prohibissin l’Óssa Menor, les taronges,
el seu cos nu en el capvespre d’assutzenes;
com si sense avisar
els coloms morts enllotessin tot el gris de l’alba;
com si les campanes
es negassin a repicar, com si la barca
ja no volgués sortir mai més de la nit de la cala;
com si la torre de Pisa
s’ensorràs finalment un cap al tard de flautes;
com si les llàgrimes
ja no poguessin emmelar-te l’esguard,
com si definitivament
et morissis en el cap de cantó de la memòria.

Josep M. Llompart
* 23 de maig de 1925
+ 28 de gener de 1993

Poesia completa, 2018 (El Gall Editor)

Publicat dins de Català, Efemèrides, Poemes | Deixa un comentari