L’Academia de la Llingua Asturiana llamenta tener que confirmar la muerte de Xuan Bello, miembru correspondiente d’esta institución y Premiu Nacional de Lliteratura Asturiana. El so llabor foi inmensu y nunca va escaecese. Queremos acompañar a la familia nesti momentu murniu.
Xuan Bello va ser un dels escriptors més destacats de la literatura contemporània en asturià i un dels principals animadors de la literatura asturiana, gràcies a les seves traduccions, especialment d’autors portuguesos, o a les col·laboracions en revistes com Clarín.
La fama literària fora d’Astúries va arribar-li amb la traducció espanyola del seu Hestoria Universal de Paniceiros, que va rebre el premi Ramón Gómez de la Serna i es va convertir en un dels llibres més destacats pels crítics espanyols el 2003. La traducció catalana (2008), a càrrec de Jordi Raventós, ha obtingut entre nosaltres un èxit de crítica notable. Altres llibres de l’autor, a cavall entre l’assaig i el relat, són Pantasmes, mundos, laberintos (1996), La memoria del mundu (1998), Meditaciones nel desiertu (2003) i Los cuarteles de la memoria (2003).
Algunes paraules de Xuan Bello que m’acompanyen:
Escric perquè altres han escrit; escric perquè m’agrada llegir, i no entenc la literatura —com en general no entenc la vida— si no és com a diàleg i intercanvi.
Cada vegada que mirem el mar, el mirem com si mai de la vida no l’haguéssim vist.
Com a dona de 63 anys, ja us podeu imaginar el munt de citologies i mamografies que m’han fet durant anys. Sempre he pensat que els instruments que fan servir per ambdues pràctiques els han dissenyat homes, sense cap tipus d’empatia cap a les dones. A la pel·licula Inseparables amb Jeremy Irons ho vaig acabar de constatar.
Fa uns dies sortia aquest article que vull compartir:
VilaWeb 23/07/2025 – Estel Solé
Dues enginyeres de la Universitat de Delft, als Països Baixos, han dissenyat un nou “espèculum” basat en les experiències i el testimoni de centenars de dones
No conec cap dona que cregui que fer-se una mamografia és una experiència agradable, ni tan sols una experiència neutra. Sempre esdevé quelcom molest i dolorós. Per aquest motiu, he sentit moltes dones que deien: “Si els homes s’haguessin de revisar els testicles periòdicament amb un procés semblant al d’una mamografia, en què els esclafessin els membres, la humanitat ja hauria inventat un aparell perquè el procés fos al màxim d’indolor possible.” La realitat ens demostra dues coses: que les dones ens revisem més mèdicament en l’àmbit genital, ginecològic; i que la gran majoria d’instruments i aparells que es fan servir durant les visites mèdiques a dones han estat creats per homes, i fa dècades o segles que es fan servir en nosaltres, en els nostres cossos, sense que ningú ens hagi demanat què ens semblen o com ens fan sentir.
Si analitzem el primer punt, el fet que nosaltres assistim més a visites mèdiques relacionades amb la salut sexual i reproductiva és perquè socialment ens ha estat traslladada l’absoluta responsabilitat sobre la cura de la transmissió de les malalties sexuals i dels embarassos. El 50% de la població que representem les dones tenim relacions sexuals amb el 50% de la població que representen els homes, en el cas d’intercanvis heterosexuals. Però per als homes l’experiència s’acaba en el suposat gaudi del moment de l’acte sexual; ni abans ni després solen anar a comprovar que no tinguin cap malaltia de transmissió sexual. N’és un bon exemple el fet que, fins fa ben poc, la vacuna del virus del papil·loma només s’aplicava de manera preventiva a les noies adolescents –amb tots els riscos que comportava– i no pas als nois ni als homes.
He vist desenes d’amigues patir per haver contret el virus, o sentir pànic de poder-lo contreure. En canvi, per als homes, aquest virus és una paraula força aliena. Si bé n’han sentit a parlar, no acaben de ser conscients que ells també en són potencials transmissors, i massa sovint no tenen la cura de comunicar-ho a aquelles persones amb qui s’han relacionat sexualment. En cas de saber que l’han contret, no saben, tampoc, les greus conseqüències que el papil·loma pot arribar a causar en una dona. Dic que els homes es queden només amb la part agradable del coit, perquè això d’anar a cal metge per prevenir o per curar no fa per a ells, però la cosa va més enllà, perquè no només fan deixadesa de responsabilitat, sinó que, massa vegades, com a dones, topem amb homes que es neguen a posar-se el condó, que se’l treuen a mig coit, o que ens acusen de ser massa estrictes si ens neguem a fer l’amor sense preservatiu. Cada quant va un home a l’uròleg a revisar-se el membre, els genitals? Periòdicament, gairebé cap. Llevat que vegin alguna cosa realment anòmala i sorprenent o molt dolorosa allà baix, a la seva carn d’olla, no s’abaixen mai els calçotets davant un professional mèdic. En canvi, nosaltres, anualment, cita rigorosa a cal ginecòleg: col·loca les cames a les gamberes i procura relaxar-te, mentre t’introdueixen cavitat endins un aparell de ferro que sembla sortit d’un escorxador. Sí, parlo de l’espèculum, un dels utensilis més vells de la medicina ginecològica que ha aconseguit que dones d’arreu del món, de diferents generacions i al llarg dels anys, se sentin vulnerables, incòmodes i maltractades. L’etimologia del mot fa referència a la possibilitat de veure –o mirar, en aquest cas– la cèrvix. Malgrat que al llarg dels segles l’aparell s’ha anat reinventant, en cap cas per a fer-lo més agradable, fou James Marion Sims, considerat el pare de la ginecologia moderna, qui el 1840 creà el prototip, que encara ara s’utilitza. D’aquest senyor metge se’n reconeix la creació de l’aparell, però, en canvi, se n’han ben silenciat els episodis en què al seu consultori d’Alabama feia provatures ginecològiques, sense anestèsia, absolutament vexatòries, amb prostitutes i esclaves en unes suposades visites mèdiques que tenien més de tortura policial que de res sanitari. Un fet que, sortosament, ha permès que, encara que de manera minoritzada, algú obrís un debat ètic encara vigent: com la ciència ha avançat a través de l’experimentació amb els segments de poblacions més vulnerables. Un tema en el qual us recomano d’aprofundir, per exemple, amb la publicació Els orígens racistes i no ètics de la ginecologia moderna, signat per la doctora Annabel Sowemimo.
Doncs bé, malgrat segles de poca cura i negligències vers les dones, ara, per fi, l’any 2025, dues enginyeres de la Universitat de Delft, als Països Baixos, han dissenyat un nou “espèculum” basat en les experiències i el testimoni de centenars de dones. El nou aparell es diu lílium i neix amb la voluntat de posar fi al dolor i l’ansietat de les pacients a les consultes ginecològiques. Tamara Hoveling i Ariadna Izcara són les mares del nou giny. Hoveling, especialista en disseny mèdic industrial, va associar-se amb Izcara per començar a reinventar un instrument que consideraven caduc i denigrant. D’entrada, van dibuixar prototips possibles i mostraren les imatges a tot de dones per saber si, només de veure’l dibuixat, ja els causava angoixa. Per a aquestes dues enginyeres, tenir en compte la por de les pacients era determinant, perquè el pànic i l’estrès emocional causen una contracció muscular que dificulta l’examen mèdic. A l’hora de crear el nou model també van cercar formes que es relacionessin amb els òrgans reproductors femenins. I fou així que, finalment, van acabar inspirant-se en una flor, el lílium, i en l’obertura d’aquesta. I un detall importantíssim: l’instrument havia de complir l’objectiu mèdic, és clar, però avantposant la comoditat de la pacient a la comoditat dels professionals mèdics.
El lílium no és de metall ni de plàstic, com fins ara, sinó de cautxú, un material semiflexible que resisteix la pressió de les parets vaginals i és molt més elàstic. També es pot obrir més que els models anteriors, i, en canvi, no causa gens de dolor, perquè té un mecanisme que l’ajuda a obrir-se suaument i gradual.
Les investigadores ja han guanyat un premi de disseny pel seu invent, però encara els manca l’autorització per a la comercialització, que, evidentment, tractant-se d’un àmbit que afecta les dones, no serà àgil, perquè poc es tindrà en compte que fa anys que patim innecessàriament. De moment, han llançat una campanya de recaptació de fons que en dos dies ha recollit més de cent mil euros, una xifra que ha superat les seves expectatives i que demostra que les dones reclamen un canvi, que hi ha un problema en aquest terreny i que calen solucions renovades com ara el lílium. Les enginyeres asseguren haver rebut desenes de correus en què dones expliquen que no van a cal ginecòleg perquè els fa pànic sentir l’espèculum vagina endins i perquè han hagut de suportar experiències traumàtiques. I ja ho sabem: no anar a cal ginecòleg implica un gran risc, perquè si hi ha un càncer de coll d’úter no serà detectat.
De manera que Tamara Hoveling i Ariadna Izcara, gràcies per tenir-nos en compte, per cuidar-nos i fer-nos la vida més agradable. Tant de bo sigueu el referent per a futures generacions de dones científiques que, com vosaltres, tinguin en compte la perspectiva de gènere en tot allò que fan.
Gràcies Tamara i Ariadna, en nom meu i totes les dones del món.
Fragment extret de VilaWeb 4.7.25 – Pere Millán Roca
.
[…]
“Un oasi de llibertat fictícia”
L’embrió del Canet Rock es va formar l’any 1973 amb la creació de la sala Zeleste –l’actual Razzmatazz– de Barcelona. Després de l’èxit que va representar l’obertura del recinte, que va esdevenir el gran punt de trobada de la contracultura barcelonina i del moviment musical dels anys setanta –conegut com el de la música laietana–, el seu precursor, Víctor Jou, va tenir la idea d’organitzar un gran concert a l’aire lliure. “L’objectiu era fer una gran manifestació musical amb el denominador comú de l’avantguardisme i l’experimentació”, explica el periodista Donat Putx, que acaba de publicar el llibre Canet Rock, mig segle de música i follia, editat per Enderrock Llibres. Per fer-ho, es va aliar amb la productora Pebrots Enterprises, vinculada al grup musical la Trinca, que hi va aportar la part tècnica i logística.
Així doncs, el 26 de juliol de 1975, amb el dictador Francisco Franco encara viu, es va fer el primer festival Canet Rock, amb artistes com Maria del Mar Bonet, Pau Riba o una incipient Companyia Elèctrica Dharma, que va omplir l’escenari amb capgrossos i gegants en col·laboració amb la companyia teatral els Comediants. Més enllà de tots els espectacles que es van fer a l’icònic escenari construït sobre un monticle de sorra, al Pla d’en Sala també es va instal·lar una fira amb estands dedicats a propostes tan eclèctiques com la revista autoeditada El Rrollo enmascarado o al culte Hare Krixna. “Va ser un festival pioner en molts aspectes, perquè ja s’havien fet concerts a l’aire lliure, però no que duressin dotze hores i que tinguessin aquesta dimensió i repercussió”, explica Putx. Hi van assistir 25.000 persones que buscaven escapar-se del conservadorisme latent en la societat. “S’hi van aplegar dissidències que tenien un vector polític evident, perquè la dictadura era ben vigent, però que anaven més enllà: eren dissidències vitals. Va ser un oasi de llibertat fictícia. En aquell espai, durant unes hores, va semblar que Franco fos mort”, explica.
Tanmateix, el règim també es va fer palès en aquell primer certamen del Canet Rock amb la censura de l’actuació de Jaume Sisa. Malgrat que els censors no van especificar mai quin havia estat el motiu pel qual van prendre la decisió de prohibir-ne l’actuació, Putx creu que el detonant va ser una entrevista concedida pel cantautor galàctic unes poques setmanes abans de la cita, en què reivindicava el concepte d’anarquisme individual. “El més divertit és que la nota que van enviar a l’organització l’identificava com ‘la cantant Lisa’, i no pas Sisa”, recorda.
La jugada no els va sortir gens bé, a les autoritats. En el moment previst per a l’actuació de Sisa, l’organització va col·locar una cadira buida sobre l’escenari i va posar la cançó “Qualsevol nit pot sortir el sol” –que acabava de publicar-se– pels altaveus. Els assistents van respondre entonant la cançó a ple pulmó, i així van forjar un dels moments més llegendaris de la història del festival.
El final d’una era
El primer certamen va ser un èxit tan rotund de públic que va propiciar que els precursors el tornessin a organitzar el 1976 i el 1977. En canvi, el 1978, arran de les desavinences entre Zeleste i Pebrots, un nou tàndem format per Matriu Matràs –productora de Pau Riba– i Sono-Servei en va assumir la direcció. La gran novetat d’aquesta nova etapa va ser l’obertura del cartell a artistes internacionals, especialment anglosaxons. D’aquesta manera, llegendes de la contracultura dels setanta com Nico, Blondie o Ultravox hi van actuar.
Malgrat això, el quart any no va ser rendible econòmicament, perquè bona part del públic es va colar al recinte sense pagar entrada. Això va causar pèrdues importants als organitzadors i, de retruc, que el festival es deixés de fer. “Molta gent que hi va anar apunta que el final del festival va coincidir amb el final d’una època. El Canet Rock original es va fer durant uns anys excepcionals, en els quals es moria un règim i en naixia un altre. Va aprofitar aquest buit, molt divertit però alhora sagnant, perquè hi continuava havent molta repressió”, reflexiona Putx. En aquest sentit, el primer es va fer mesos abans de morir el dictador Franco i el darrer, mesos abans de l’aprovació de la constitució espanyola del 1978.
Nous temps i nou Canet Rock
El 2014, trenta-sis anys després del darrer certamen, la promotora Sun Music va revitalitzar el festival: en va mantenir l’emplaçament i la marca, però va adaptar-lo a les noves generacions. “Vam recollir el testimoni d’un festival que era un símbol de llibertat, de protesta i també una gran festa, i a partir d’aquí hem anat evolucionant, com ho ha fet la música i la societat del país”, explica Gemma Recoder, directora del festival. Entre els nous impulsors, s’hi va mantenir la figura de Josep Maria Mainat, integrant de la Trinca. A més, per mantenir l’esperit de l’esdeveniment original, es va respectar l’emplaçament i s’hi van programar artistes com Jaume Sisa, la Companyia Elèctrica Dharma o Caïm Riba –fill de Pau Riba.
No obstant això, el nou festival sí que ha trencat amb l’ànima contracultural de la cita inaugural, i ha virat d’una proposta musical basada en l’experimentació cap a una de molt més encarada al pop de masses. En aquesta línia, enguany, les entrades es van exhaurir sense que s’hagués revelat bona part del cartell. “La gent confia en l’experiència Canet Rock. Sap que tenim els grups més importants del país i, a més, en un sol escenari. És una festa continuada! Enguany, ha quedat molt clar que el cap de cartell de Canet Rock és el propi Canet Rock”, diu.
Fotografia: Miquel Monfort – Canet Rock
Aquest viratge ha fet que els Amics de les Arts definissin l’actual Canet Rock com “la festa major de Catalunya”, una denominació que entusiasma els organitzadors. “Ens encanta, perquè representa l’essència del Canet Rock. Una gran festa de la música, de la cultura, en què la gent s’ho passa molt bé, sentint bona música, ballant, cantant, en un espai on se senten còmodes”, verbalitza Recoder.
El festival del 2025 arriba després d’una setmana marcada per una onada de calor molt intensa que ha deixat temperatures molt altes i nits tòrrides a tot el país. Per aquest motiu, els organitzadors han demanat als assistents que duguin roba adequada, crema solar i que s’hidratin durant els concerts, especialment, en les hores de més calor. A més, tenen previst de fer un petit homenatge al primer certamen del festival, amb motiu del cinquantè aniversari, en què participarà la Companyia Elèctrica Dharma.
Cuando entregué lo mejor de mí, dejando en reserva mí propia energía, sentí que no mermaba mis activos emocionales, más bien repartía comunes beneficios.
Nada se gana sin la colaboración de un equipo, nada se pierde si la apuesta no persigue un resultado que reporte bien colectivo.
Mi estrategia consistió en ceder espacio, manteniendo mi propio lugar, quienes optaron por discrepar, en paz marcharon; el resto simplemente entendió que navegar bajo tormenta, requiere remar con fuerza, a contra mar.
Nadie logrará rescatar, respetar o reivindicar una libertad que realmente no siente, sobrarán banderas y dogmas, quizás faltará coraje con corazón.
Nada es todo, quizás escaso, si no plantamos frente común al defender un prójimo débil, eterna consciencia de qué mañana podría ser un yo, es por ello qué, levantaré mis manos y gritaré con el clamor, de los que quedaron silenciados.
Que puede quedar si no arriesgamos, jugando en nombre de quién nada tiene; cuán necio omitir que nada perderán, dado que nada se les dejó.
Me acusarán de lícito delito, nada objetaré siendo enmudecida mi defensa, aceptaré penitencia, jamás injusto castigo.
Perder para uno o ganar para todos, esa es mi cuestión.
Free people, free live, free love, free children of the world.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
RES MEU, TODO CONTIGO
Va estar, el moment de lliurar, allò millor de mi, deixant de costat i en reserva la meva energia, sense sensació de pèrdua d’actius emocionals, més aviat, gratificat pel repartiment de comuns beneficis.
Res no es guanya sense la col·laboració d’un equip, res no es perd si l’aposta no persegueix un resultat que reporti be col·lectiu.
La meva estratègia va consistir a cedir espai, mantenint el meu propi lloc, qui van optar per discrepar, en pau van marxar; la resta simplement va entendre que navegar sota tempesta, requereix remar amb força, a contra mar.
Ningú no aconseguirà rescatar, respectar o reivindicar una llibertat que realment no sent, sobraran banderes i dogmes, potser faltarà coratge amb cor.
Res no és tot, potser escàs, si no plantem front comú en defensar un proïsme feble, eterna consciència de quin demà podria ser un jo, és per això què, aixecaré les meves mans i cridaré amb el clam, dels que van quedar silenciats.
Que pot quedar si no arrisquem, jugant en nom de qui res no té; com va neci ometre que res perderen, atès que res se’ls va deixar.
M’acusaran de delicte lícit, res objectaré sent emmudida la meva defensa, vaig acceptar penitència, mai injust càstig.
Perdre per a un o guanyar per a tots, aquesta és la meva qüestió.
PD: Nova secció a La Catifa Voladora: Res meu, tot en tu. Gràcies Rafa pels teus pensaments, compartir-los i voler-los fer públics
Ja des de petita el 16/7 era un dia molt esperat, el primer dia real de vacances escolars i ja fins el 15 de setembre no tornàvem a l’escola. Recordo que durant la primera quinzena de juliol anàvem de forma voluntària a l’escola i ens entreteniem entre nosaltres: les grans vigilaven les petites, les mestres ens donaven algunes feinetes ja fos escolar o endreçar, o llençar… jugàvem al pati, o anavem al menjador a plegar estovalles i ajudar a tancar l’escola. A mi m’agradava, i m’agrada, escombrar.
Ja de gran he descobert el significat de Carme que prové del hebreu ‘Karmel’, que significa ‘vinya’ o ‘jardí’. Sovint s’associa amb qualitats de fertilitat i abundància a causa del seu significat relacionat amb la natura.
El meu amic Lluís fa uns mesos em deia: Jardi com a carta de presentació i representació dels seus moradors Un entorn històric, religiós , familiar, social, de salut. Aquests espais de solitud són regeneradors, de salut, és terapèutic i necessari sentir un mateix en silenci. En definitiva, una bona mostra del paradís.
I parlant de paradís em ve al cap la definició dels claustres dels convents i esglésies medievals que simbolitzaven la representació del Paradís. Habitualment eren estructures obertes annexes a l’església. La part central estava sempre enjardinada, amb un punt d’aigua central d’on sortien quatre camins ortogonals que simbolitzaven els rius de l’Edèn.
Recordem la figura de Toni Cruz amb deu cançons mítiques del trio satíric
La mort de Toni Cruz deixa un buit molt gran en tots els admiradors de la Trinca. Juntament amb Josep Maria Mainat i Miquel Àngel Pasqual, Cruz va revolucionar el panorama musical català durant els anys vuitanta amb una proposta atrevida, desacomplexada, amb lletres divertides, punyents, de gran càrrega satírica.
A banda, els seus espectacles combinaven música i teatre, fet que va contribuir que el trio esdevingués un fenomen cultural que va ajudar a renovar l’entreteniment en català durant els anys finals del franquisme i la transició.
Per homenatjar la memòria de Cruz, us proposem una llista amb les deu cançons més importants de la trajectòria de la Trinca.
D’Escòcia al Japó: el llegat arquitectònic d’Enric Miralles, en deu escales
En el vint-i-cinquè aniversari de la mort del reconegut arquitecte barceloní, fem un recorregut per obres que va deixar escampades per mig planeta
El 3 de juliol de 2000 es va tallar prematurament, molt abans que no tocava, una vida dedicada en cos i ànima a l’arquitectura. Parlem d’Enric Miralles i Moya, nascut a Barcelona tan sols quaranta-cinc anys abans i lligat, d’ençà de la fi de la dècada de 1970, tant a l’ensenyament universitari com a l’exercici professional amb tot un seguit d’estudis arquitectònics, ara acompanyat de col·legues de formació com per exemple Albert Viaplana i Helio Piñón, ara amb les seves dues companyes de vida, també grans arquitectes: Carme Pinós, primer, i Benedetta Tagliabue, posteriorment.
Per a recordar la figura capital de Miralles en el vint-i-cinquè aniversari de la mort, en repassem el llegat arquitectònic que va deixar per racons de tot el planeta just quan s’acosten les vacances d’estiu i, poc o molt, tothom aprofita alguns dies per viatjar. Partint del catàleg molt detallat que Eduardo Almalé Artal en va elaborar el 2016, ací teniu els deu projectes materialitzats fora dels Països Catalans, un terç del total que va signar durant les tres etapes laborals esmentades.
En l’etapa professional amb la seva primera dona, l’arquitecta Carme Pinós, un dels grans projectes que va rebre l’estudi que compartien va ser el del Palau d’Esports d’Osca, a l’Aragó, en el qual van participar ja una llarga llista de col·laboradors que, de fet, el van acompanyar en molts projectes posteriors: Agustí Obiols, Rocío Peña, Joan Callís, Rodrigo Prats, Josep Ustrell, Francesc Pla…
Fotografia: Viquipèdia.
Centre Social del Círculo de Lectores de Madrid (1990-92)
Situat al cèntric carrer d’O’Donnell de Madrid, és un dels primers encàrrecs importants de l’estudi que Miralles va crear amb la segona dona, l’arquitecta milanesa Benedetta Tagliabue, i l’únic que va desenvolupar a la capital espanyola. Dissenyat seguint unes línies modernes i avançades a l’època i amb elements inspirats en un petit dibuix de Federico García Lorca, es destaca per l’ús de la fusta com a material principal. Actualment és l’anomenat Espai Bertelsmann.
En paral·lel a l’edifici madrileny, l’estudi EMBT va entomar una obra molt especial a l’altre extrem del planeta, al Japó: es tracta d’un vistós pavelló dedicat a la meditació i a la contemplació del paisatge sobre el riu Kurobe, a la prefectura de Toyama, en què l’acer i la fusta es fusionen amb la vegetació i l’aigua.
Fotografia: Fundació Enric Miralles.
Plaça de l’estació i pavelló d’acollida de visitants (1991-93)
En la mateixa estada japonesa i en una línia semblant a la del mirador, la parella d’arquitectes va concebre una nova entrada a l’estació de Takaoka, també a la prefectura de Toyama. Una obra que van resoldre amb alumini en sintonia amb el caràcter de la ciutat, una de les principals productores d’aquest material al Japó.
Fotografia: Fundació Enric Miralles.
Kolonihaven (1996)
El mateix any en què, encara al Japó, Miralles i Tagliabue duien a terme una instal·lació artística amb el nom de Heaven, a Copenhaguen –com a Capital Europea de la Cultura del 1996– van rebre la invitació d’aixecar una caseta de fusta als afores de la ciutat. Kolonihaven, com van batejar aquell projecte experimental, reflectia tota una vida familiar i, de fet, hi va col·laborar la primera filla del matrimoni, un nadó aleshores. Val a dir que, actualment, hi ha una reconstrucció de la Kolonihaven als jardins del Palau de Pedralbes de Barcelona, com a caseta de jocs infantils i, alhora, com a homenatge familiar a Miralles a la ciutat on va néixer.
Al port central d’Amsterdam, a l’illa de cases formada per Pompmanstraat, Scheepstimmermanstraat i Stuurmankade, Miralles i Tagliabue van aixecar un conjunt d’habitatges plurifamiliars amb el nom de Borneo, una intervenció a gran escala, amb jocs geomètrics i de colors, convertida en un reclam arquitectònic un xic amagat a la ciutat dels canals.
En una línia que recorda lleugerament la intervenció d’Amsterdam, a l’àrea central d’Hamburg, al carrer Mittelweg, 42, s’aixeca l’escola de música juvenil de la ciutat, l’únic projecte materialitzat per l’estudi EMBT a Alemanya. Propostes anteriors, com ara la construcció del Palau d’Esports de Chemnitz (1995) i de l’auditori de l’Escola d’Art de Frankfurt (1997), no es van arribar a concretar.
Fotografia: EMBT.
Rehabilitació de l’Ajuntament d’Utrecht (1999-2001)
En una ciutat amb una vinculació directa amb la història del nostre país, atès que el 1713 s’hi va signar el tractat infaust que posava fi a la guerra de Successió i abandonava els catalans a la seva sort, Miralles i Tagliabue es van encarregar de rehabilitar i d’ampliar l’edifici de la municipalitat. L’encàrrec es va acabar poc després de la mort de Miralles.
En la intervenció arquitectònica de l’estudi EMBT a l’aulari, el poliesportiu i el centre comercial del Campus Universitari de Vigo, a Galícia, Miralles va poder participar en el procés de conceptualització, però ja no va poder ser present en la fase de concreció i construcció.
I com a colofó de la ruta i de la cronologia, cal parlar de la joia de la corona de Miralles i Tagliabue, l’edifici del parlament d’Escòcia a Edimburg, un projecte que el seu estudi va guanyar per concurs el 1998 i en què es van esforçar per mirar d’arrelar l’hemicicle a la idiosincràsia escocesa. El parlament de Holyrood és l’edifici més emblemàtic i en certa manera simbòlic de la seva carrera, però també el més problemàtic per un important sobrecost final. Se’n va arribar a publicar un informe oficial i tot, que va eximir de responsabilitat l’estudi barceloní. Tota la polèmica, cal dir, Miralles ja no la va viure.
Fotografia: Parlament d’Escòcia.
I una mica més: El parlament d’Escòcia no és l’únic dissenyat per arquitectes del nostre país. A Geòrgia, tal com vam explicar en un article anterior, n’hi ha un altre d’aixecat per un estudi d’enginyeria valencià i inspirat en l’icònic Hemisfèric de València, de Santiago Calatrava.
Projecció de la pel·lícula i xerrada. Cinefòrum a càrrec de Dani Agudo.
Celebrem els 50 anys de la pel·lícula Tauró (Jaws, 1975), del director nord-americà Steven Spielberg. Un film que va canviar la indústria cinematogràfica i va significar tot un fenomen sociològic que encara perdura.
Analitzarem el context industrial i històric en què es va desenvolupar la producció del film, les referències politicosocials del guió adaptat, i com l’astúcia d’un grup de professionals va treure tot el profit de les eines de l’audiovisual.
En la primera part de la sessió es projectarà la pel·lícula i en la segona es farà la xerrada i cinefòrum, a càrrec de Dani Agudo.
Dani Agudo: Format a ESCAC (UB) i Blanquerna (URL), compagina la divulgació cinematogràfica a RNE4 amb conducció, entre altres, del club de lectura de novel·la i cinema de la B. Xavier Benguerel.
PD: Dedicat als meus pares, Joan i Teresa. Quan em van visitar a LA vam anar a l’Universal Studios i vam veure la maqueta del tauro i com funcionava… És impossible que aquell mecanisme ens espantés fa 50 anys!
El rànquing de persones il·lustres i altres curiositats
Avinguda de Jaume I. Carrer de l’Estatut. Plaça de Catalunya. La història de les nacions i de les ciutats, a Europa, s’esculpeix en plaques de marbre a les cantonades de cada carrer.
A casa nostra, els noms de les vies públiques parlen sovint de llocs i oficis comuns, de fets coneguts o de personatges il·lustres.
Però quins són els noms de carrers més típics? Qui és la persona més homenatjada, la data amb més carrers o l’animal més referenciat? La base de dades l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ens permet donar-hi resposta.
Els personatges amb més carrers
Cada municipi té la seva pròpia normativa respecte al nom dels carrers, però és habitual que per dedicar un carrer a una persona hagi passat un temps des de la seva mort.
En qualsevol cas, al nomenclàtor d’arreu persisteix un biaix de gènere important, i Catalunya no n’és una excepció.
En aquest llistat, mentre els homes estan majoritàriament vinculats a institucions polítiques o religioses –com Lluís Companys, Francesc Macià o Jaume Balmes–, les dones pertanyen sobretot a la literatura, l’art i els moviments socials.
La dona amb més carrers i places amb el seu nom és l’escriptora Mercè Rodoreda, seguida per les també escriptores Montserrat Roig,Maria Aurèlia Capmany i Caterina Albert.
Pau Casals lidera, amb més de 400 vies dedicades a la seva figura. Al darrere hi té el poeta i sacerdot Jacint Verdaguer (359), el filòleg Pompeu Fabra (268) i el president Lluís Companys (266).
En el cas de les dones cal afegir un matís: si tinguéssim en compte els personatges del santoral, en aquest rànquing gairebé només hi hauria santes, com Santa Maria, Santa Anna o Santa Teresa.
De fet, la Mare de Déu de Montserrat seria la dona amb més carrers, avingudes i places de Catalunya. En total, 458.
Per mirar de feminitzar el nomenclàtor, ciutats com Barcelona fa anys que impulsen els noms de dones, massa sovint oblidades.
Raquel Gil és la regidora de Feminismes: “En algun moment, fins i tot estava prohibit que els carrers tinguessin nom de dones si no eren santes i, malgrat l’esforç, tenim un nomenclàtor amb només un 8% de noms de dona”.
“El noms dels carrers molts cops serveixen per descobrir la història d’aquells personatges, com la Virreina o Violant d’Hongria, però també han sigut importants per a la ciutat, per exemple, Margarida Xirgu o Dolores Ibárruri”
[…]
Altres rànquings curiosos
El carrer Major és, amb relativa sorpresa, el nom de carrer més habitual de Catalunya. N’hi ha 851; és a dir, que 9 de cada 10 municipis tenen un carrer Major.
Jaume I regna sobre la llista de carrers i places amb noms de comtes i monarques. En té 177, a molta distància del segon, Ramon Berenguer IV (36), i del tercer, el Comte d’Urgell (22).
La botànica també hi té lloc. La flor amb més carrers i places, 109, és un dels símbols de Catalunya i la protagonista de Sant Jordi: la rosa. Al darrere hi té les vies dedicades al clavell (86) i a la dàlia (53).
D’altra banda, l’arbre amb més presència al nomenclàtor és el pi. Sense comptar els carrers que fan referència a pinedes, pinetons i pinars, hi ha 176 carrers i places que homenatgen aquest arbre tan mediterrani.
Per últim, els animals amb més presència són gairebé tots ocells: oreneta, perdiu, pardal, gavina, cadernera…, però qui imposa el seu piu-piu al rànquing, amb 60 referències als carrers, és un ocell amb un xeric extraordinari: el rossinyol.