La Selleta és una urbanització alemanya enclavada al vessant est de la Serrà del Montsià, dintre del terme municipal d’Alcanar. Gaudeix d’unes vistes esplèndides de la Mar Mediterrània en direcció al País Valencià: Vinaròs, Benicarló i Peníscola, i de la Vall de Sant Jaume. Es caracteritza per les cases blanques d’arquitectura mediterrània ben visibles des de tota la plana marítima d’Alcanar.
La Selleta fou fundada el 1973 per un grup d’artistes, professors i arquitectes de Berlín i Munic. El projecte es va limitar a 32 parcel·les, i ja va ser completat l’any 1985. Va ser concebuda com una comunitat internacional de gent amb un pensament semblant: al marge de la normalitat burgesa alemanya, i inspirant-se en el moviment del maig del 68. Així, La Selleta, fou concebuda amb la idea de construir una urbanització que correspongués a la necessitat humana de comunicació, creativitat i responsabilitat social de l’individu. Aquest fet la converteix en un experiment arquitectònic i social.
La Selleta és un poble autogestionat, amb el seu sistema d’abastiment d’aigua potable i clavegueram. De fet la piscina a la part inferior serveix de dipòsit contra possibles incendis.
Pel que fa a les edificacions cada soci construeix la casa segons les seues necessitats, això sí, seguint unes normes arquitectòniques imposades per la comunitat. Segons els estatuts aquesta és una comunitat sense fins econòmics o comercials, ningú pot especular comprant, venent o llogant terrenys o cases a qualsevol. És l’assemblea qui acaba decidint el preu del lloguer o traspàs.
Actualment La Selleta té una presència d’habitants fixos d’unes poques desenes de persones, la gran majoria, al voltant d’un centenar, hi passen només part de les seues vacances. A més a més la gent que hi sol viatjar per a passar-hi uns dies no sol ser la mateixa, familiars i amics dels socis gaudeixen de La Selleta eventualment.
Després de 50 anys, aquesta comunitat segueix viva amb els fills, nets dels seus fundadors.
Llegeixo a la premsa que ha mort a Bilbao Miguel Milá, dissenyador industrial català, autor entre altres de dues làmpares que tinc a casa i que il·luminen les hores fosques de la meva vida: la TMC (dissenyada el 1958) i la Cesta (dissenyada el 1962). I és que els seus dissenys són elegants, sobris, atrevits i sobre tot atemporals.
La lectura de les seves memòries em va ajudar a descobrir qui era Miguel Milá i com treballava amb els arquitectes José Antonio Coderch, Alfonso Milá (el seu germà) i Federico Correa, que van marcar l’inici de la seva trajectòria com a dissenyador. Va rebre el Premio Nacional de Diseño (1987) i la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes (2016), o Compasso d´Oro Internazionale en 2008.
Recordo quan fa uns anys volia comprar-me la làmpara Cesta i vaig estalviar durant uns quants d’anys a base de recol·lectar monedes de 2 euros!
Serà el 12 d’agost de 2026, es podrà veure a bona part dels Països Catalans i totalment a Lleida, Tarragona, Castelló de la Plana, València i Palma. L’eclipsi del 12 d’agost de 2026 serà total, és a dir, la Lluna passarà entre el Sol i la Terra i blocarà del tot el sol, i el cel s’enfosquirà i els habitants viuran la mateixa sensació que la sortida o la posta de sol. De mitjana, tindrà una durada de dos minuts.
L’eclipsi començarà a la costa de la mar de Làptev, al nord de Rússia. Travessarà les regions polars del nord i la banda de totalitat –on es veurà més bé l’eclipsi– recorrerà Groenlàndia i tindrà el seu màxim a l’altura de la costa nord-oest d’Islàndia, d’on baixarà per l’oceà Atlàntic cap a la península ibèrica, on travessarà alguns indrets dels Països Catalans. Concretament, es podrà veure un eclipsi total a les ciutats de Lleida, Tarragona, Castelló de laPlana, València i Palma. Barcelona, Girona, Alacant, Andorra la Vella i Perpinyà restaran fora de la totalitat i tan sols s’hi podrà veure parcialment. Vegeu el recorregut de l’eclipsi del 2026:
Screenshot
A Islàndia, el començament de l’eclipsi total serà a les 17.48. A Castelló de la Plana i a Palma serà pels volts de les 20.31, amb pocs segons de diferència, i durarà un minut i mig, aproximadament. Segons que s’observa en el mapa, la trajectòria limitarà amb Sitges, al nord, i Cullera, al sud. “Barcelona és una gran ciutat que és a pocs quilòmetres del final de l’eclipsi. Segur que hi haurà un xou a la sortida de la tarda, perquè la gent el voldrà veure”, comenta Enric Marco, tècnic superior d’astronomia i astrofísica de la Universitat de València i doctor en física solar.
Com s’ha d’observar un eclipsi solar?
“Mirar el Sol és perillós. Ningú que siga normal mira mai el Sol més d’un segon perquè molesta. Per observar un eclipsi has d’anar preparat, ha de tenir uns equipaments especials”, explica Marco. La gent que vulgui veure qualsevol eclipsi solar ha d’adoptar unes quantes mesures de seguretat, perquè mirar el Sol directament és perjudicial per als ulls.
Segons Marco, l’opció més senzilla és comprar unes ulleres d’eclipsi, que solen a costar un euro o dos. “Això s’ha de preveure, que totes les botigues i administracions ho tinguin a l’abast”, afegeix. Segons que explica, hi ha molta gent que improvisa uns altres mètodes que no són gens segurs, com ara fer servir ulleres de sol, radiografies o vidres fumats: “En tot això, la radiació infraroja passa i et pot fer malbé la vista. El sol s’ha de mirar de manera segura. No hi ha trasplantament d’ulls i es pot perdre la vista. Una de les campanyes que cal fer és avisar la població sobre com s’ha de mirar el sol”, explica Marco.
Què és un eclipsi solar?
Els eclipsis solars passen quan el Sol, la Terra i la Lluna plena estan arrenglerats totalment o parcialment en el mateix pla. Així ho recull la NASA: “Un eclipsi solar passa quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, i projecta una ombra sobre la Terra que bloca totalment o parcialment la llum del Sol en algunes zones. Això tan sols passa ocasionalment, perquè la Lluna no orbita en el mateix pla exacte que el Sol i la Terra. El moment en què s’arrengleren és conegut com a temporada d’eclipsis, cosa que passa dues vegades l’any.”
Hi ha quatre menes d’eclipsis solars:
Total: quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra i bloca completament la cara del Sol. El cel s’enfosqueix i els habitants viuen la mateixa sensació que la sortida o posta de sol. Els habitants de la zona del recorregut de l’eclipsi poden veure la corona del Sol, atès que la Lluna el cobreix totalment.
Anular: quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, però quan és en el punt més allunyat de la Terra o a prop d’aquest punt. Com que la Lluna és més lluny de la Terra, es veu més petita que no pas el Sol i no el cobreix del tot. En aquest cas, la Lluna es veu com un disc fosc a sobre d’un altre de més gran i brillant, el Sol.
Parcial: passa quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, però no estan arrenglerats del tot. Solament una part del Sol es veu coberta, cosa que li dóna una forma de mitja lluna.
Híbrid: com que la superfície de la Terra és corba, de vegades un eclipsi pot canviar d’anular a total a mesura que l’ombra de la Lluna es desplaça sobre el planeta.
Extret de la revista SAO- Pedro Domínguez Gento – 7/8/2024
No ho oblidem mai: unes 100.000 persones, civils quasi totes, foren assassinades instantàniament (algunes es vaporitzaren i d’elles no quedà més que una ombra en terra o la paret…) i moltes més moriren a poc a poc per les cremades, fam, càncers i d’altres patologies.
3 dies després li tocà a Nagasaki, amb semblant resultat letal: unes 60.000 persones assassinades instantàniament i milers més a continuació, quasi totes civils indefenses…
Tot això principalment perquè els imperialistes capitalistes li ensenyaren les dents als imperialistes estalinistes i pararen el seu avanç per tot el món. Quelcom absolutament inútil i contraproduent perquè va accelerar la investigació soviètica i en quatre anys aquests crearen la seua bomba atòmica, amb una escalada continua, de manera que algú inventà la bomba d’hidrogen, termonuclear, molt més destructiva encara que la d’urani, i ens endinsaren en la Guerra Freda que va estar a punt diverses voltes de provocar una III (i última) Guerra Mundial…
Ara vivim una situació pareguda, sense soviètics, però amb dos grans blocs capitalistes enfrontats, amb l’agreujant que el bloc occidental declina i s’enfonsa irremeiablement, essent cada any més agressiu. I a més tenim els problemes ecològics, relegats a un segon pla, com el calfament climàtic que s’agreuja i amenaça de provocar una hecatombe global si no decreixem i deixem de cremar la meitat dels combustibles fòssils durant aquesta dècada.
Per tant, hem d’espavilar-nos i actuar ja per a evitar la catàstrofe nuclear i ecològica que ens duen els grans líders mundials, en la seua estúpida i suïcida lluita per acaparar el poder i la riquesa globals.
El Lluís un gran observador de la vida allà on sigui a la ciutat, al poble, passejant pel camp o nedant al mar, sempre té un ull per captar allò que li sorprèn o bé li interessa. Aquesta setmana ha estat la descoberta de les targes al barri de Gràcia: un veritable museu al carrer.
I és que sovint fem servir el terme tarja per referirnos a les targetes de visita o les bancàries!
Però que són les targes?
Segons el diccionari una TARJA és una obertura rectangular, practicada a la part superior d’una paret o d’un envà, també sobre una porta, amb la finalitat de ventilar o que hi passi la llum.
Aquí algunes mostres de les targes que ha caçat el Lluís.
Avui passeig pel barri després d’esmorzar. M’he fixat en les targes d’escala, magnífic obres de ferrers anònims de finals del regnat d’Isabel II. Les targes d’escala són tancaments de ferro forjat a la part superior del portal d’escala amb la finalitat de donar llum, ventilació i amb una funció de protecció i no sempre decorativa. Presenten un disseny d’acord amb els estils artístics de cada època, des de motius geomètrics, florals en forma de ventall o rectangulars adaptant a l’espai d’accés principal. Destaquem aquest conjunt amb data de construcció de 1863 al 1874.
Targes circulars amb motius geomètrics i florals
Les targes de les portes d’entrada ens permeten conèixer els antics ferrers, sovint els seus dissenys ens mostren els cànons estètics del seu moment i els gustos dels propietaris.
Targes semicirculars imitant ventallsTarges de ferro rectangularsTarges sobre portes de fusta d’estètica modernista
Article extret de VilaWeb – Jordi Badia i Pujol – 01.08.2024
VilaWeb us ofereix la sèrie “Dubtes de llengua”, cada dia feiner del mes d’agost · Avui, un article sobre barbarismes
El camí per a desbrossar el català de castellanismes és feixuc i no sempre reeixit. Vegem-ne deu que no s’han pogut eradicar, encara.
Agulletes
L’endemà d’haver fet un exercici físic intens no tenim agulletes, sinó que estem baldats o cruixits; o bé tenim un cruiximent per tot el cos, o fiblades a les cames.
Tenir cantera és tenir ganes de cantar. Però el lloc on s’extreuen pedres és la pedrera. I el grup de joves que poden destacar, com els futurs jugadors del Girona o del València, són el planter.
Cucaratxa
L’insecte que de vegades trobem a la cuina no és pas una cucaratxa, sinó un escarabat de cuina, també dit panerola.
Cutre
No hi ha coses cutres. En tot cas, són tronades, penoses, atrotinades, ridícules, merdoses…
Disfrutar
Molta gent encara diu que disfruta, però vol dir que xala, o que es diverteix, o que ho passa bé. O, si ho voleu més formal, que gaudeix d’una cosa o en frueix.
En el riu enfinestrades ens mirem de dintre estant: ai que és trist tenir germanes en el riu, cap per avall! colorades com nosaltres i una mica vacil·lants.
-Potser és l’aigua fatigada que ens va mig imaginant.
Quan rentem la roba blanca vénen totes a esbaldir draps fingits, bugades falses dels qui viuen dins l’humit, i si poden ens estiren els llençols de millor fil.
-Potser són a banda i banda amb sospirs d’aigua entremig
La mort de Rosa Regàs el 17/7 i de Teresa Gimpera el 23/7 ens fa dir adeu a dues dones que van trencar amb molts models preestablerts i van lluitar per ser el que volien ser.
Rosa Regàs escriptora, editora, traductora de l’ONU…. i Teresa Gimpera model, actriu i empresària catalana. Ambdues van formar de la Gauche Divine el moviments d’intel·lectuals i artistes d’esquerra de Barcelona sobre els anys 60.
Audaç, vident, ànima dreta, feina neta en un país que renaixia tot fent via emprengué sol la gran comesa mal compresa, i a un desmanec, ja vell de segles dona regles; i sempre ho fe amb un somriure d’home lliure que el lliure albir d’altri respecta, circumspecte.
Sent enginyer d’enginy flexible, molt sensible, un pont bastí per la cultura: llengua pura. Perquè sabia de convèncer pogué vèncer, dictador amb seny i sense sabre, mestre Fabra.
La catifa voladora 