Manifesta, la Biennal Nòmada Europea, arriba a la regió metropolitana de Barcelona per celebrar la seva 15a edició del 8 de setembre al 24 de novembre de 2024.
A través d’intervencions artístiques en llocs històrics destacats i edificis industrials que mai abans s’havien obert al públic, Manifesta 15 busca descentralitzar la infraestructura cultural de Barcelona i les seves ciutats properes.
Uneix-te a nosaltres en un programa de 12 setmanes que inclou projectes, intervencions, esdeveniments i xerrades en 12 ciutats, amb més de 90 participants locals i internacionals.
L’Ester, locutora del programa Tots els matins del món de Catalunya Música, ha fet uan entrevista a la meva mare de 101 anys. Tot i no ser pianista professional va aprendre’l a tocar de ben petita i segueix encara gaudint de les melodies que toca de memòria: música clàssica, tangos, boleros, àries i fragments d’òpera… El seu amor per la música l’ha sabut transmetre als fills, filles, nets i netes, i el compateix amb tothom que l’escolta, ja sigui a casa, a la parròquia, al casal… i ara a la residència, on viu.
Venim de tot arreu a celebrar-ho, venim plegats a fer-ho durador. Veniu! Veniu, que un dia bé caldrà deixar-ho, l’instant només l’atura una cançó.
Perquè s’afina l’aire en el capvespre, perquè rodolen els nabius pel verd, perquè la guiula pinta el cor de l’ona, perquè es despulla el faig i no l’avet, perquè la pluja broda les codines, perquè hi ha mil secrets a l’alzinar…
Perquè les canyes xiulen vells enigmes, perquè no torna mai el mateix grop, perquè floreix per un no res l’orquídia, perquè cada any revénen els cucuts, perquè és tan breu l’olor de la viola, perquè la gran balena uneix els pols…
Perquè els deserts apaguen sets antigues, perquè s’adorm en l’aire el falciot, perquè renilla l’euga a les valls altes, perquè les flames volen cap als déus, perquè un infant resol endevinalles, perquè la boira protegeix amors…
Venim de tot arreu a celebrar-ho, venim plegats a fer-ho durador. Veniu! Veniu, que un dia bé caldrà deixar-ho, l’instant només l’atura una cançó.
Durant aquest estiu el Jordi Badia i Pujol ha publicat a VilaWeb uns articles sobre Dubtes de llengua que ens han ajudat molt a aclarir alguns aspectes de la gramàtica que teniem oblidats o mal entesos.
Per tal de facilitar l’accés a aquesta precisa i preciosa gramàtica pràctica adjunto els enllaços per poder accedir a l’article corresponent.
Gràcies Jordi per ajudar-nos a millorar la nostra llengua.
Escultura en homenatge de Vicent Andrés Estellés, al seu poble, Burjassot.
Extret de VilaWeb – 4/9/24 – Vicent Partal
Avui fa cent anys que va nàixer a BurjassotVicent Andrés Estellés, el fill del forner, el millor poeta valencià d’ençà d’Ausiàs Marc, segons que diu Joan Fuster, un creador de versos del poble –com Salvat-Papasseit–, un home cantat, recitat i reverit, convertit en símbol popular per l’obcecació de tots els feixistes contra la seua figura i contra tot allò que representa.
Però Estellés, per damunt de tot, és un gran escriptor. Que cal reivindicar sempre com a tal. Dels millors escriptors catalans del segle XX. La seua capacitat de retratar les coses quotidianes, de construir grans històries a partir dels fets de cada dia és insuperable. La seua poesia és feta d’una observació metòdica de tot allò que passa al carrer. I de la construcció, adjectivada de manera magistral, d’una transcendència humana –i, sí, també nacional i inevitablement reivindicativa– que el fa un poeta únic. El seu ritme es desenganxa de mètriques i d’establiments per esdevenir un riu voraç de paraules que evoquen imatges amagades en la memòria de tots i les converteixen en narracions desenfrenades on tanta i tanta gent ens reconeixem.
El març de l’any 2007, per una autèntica xamba biogràfica que no fa al cas, vaig tenir la sort d’assistir a Nova York a un recital de poesia on Lou Reed va llegir Estellés, traduït a l’anglès, davant uns centenars de joves. En un moment de la vetllada, especialment màgica, Reed es va acostar al micròfon d’una manera particularment desmenjada, es va posar les mans a la corretja, va fer el cos enrere i amb un fil de veu gairebé inaudible es va posar a recitar, quasi a xiuxiuejar, “Les nits que van fent la nit”:
“Now I’d like to write a nice poem and talks about certain things you still can find that are nice in my opinion or acording to the neighbour next door. I want to be nice, today I want to say nice things…”
Aquest no és un poema senzill ni costumista, no té res de fàcil. Més aviat és un colp de puny desesperat, amarg com la fel, de l’home que ha perdut la filla, de l’home que s’escolta amb la finestra oberta els trets que cada nit afusellen rojos a la paret del cementeri de Paterna, del xiquet que va veure passar els cadàvers del cementeri vell transportats en tètrics carros al cementeri nou. Del malalt esgotat que clama per una mica de calma, per un poc de repòs:
“Voldria escriure, ara, un amable poema parlant de certes coses que encara hi ha d’amables, segons crec o m’ha dit el veí del costat. Vull ser amable, avui vull dir coses amables: aniria per tota la casa a genolls buscant coses amables, pregant que avui em siguen donades certes coses que siguen ben amables. He perdut el costum de les coses amables; ja se sap el que són les coses d’aquest món… He perdut el costum, no sé on les he deixades, és possible al cafè, és possible en un banc d’un passeig qualsevol, és possible, és possible… Vaja vosté a saber. Ara, però, és de nit i francament no són hores d’anar buscant coses amables, coses tendres, coses amables, exactament: està tancat ara el cafè hi ha foscor al passeig, s’hi troben certes dones que volen certes coses, estic cansat, no tinc ganes de res de res, serà millor que em gite, demà serà altre dia i ja se’m passarà aquest desig, aquesta mania fulgurant de les coses amables que m’ha vingut de sobte. Que m’ha vingut de sobte. Vull dir: que m’ha vingut. ”
Quan Lou Reed va acabar de recitar el text, allà al Baryshnikov Center, es va fer un silenci espès, molt especial, sagramental diria jo. La gent no s’atrevia ni tan sols a aplaudir. Un jove que hi havia al meu costat plorava desconsoladament mentre els focus s’apagaven i la foscor més espessa inundava la sala magnificant aquell silenci admiratiu. Tots havien entès que aquells versos que arribaven de l’altra banda de l’oceà eren dinamita, un sentiment genuí, la vida escrita en les ratlles mesurades i viscudes d’un poeta.
I jo vaig sentir aleshores un orgull immens, impúdic, indescriptible, un orgull purament de poble, aquell mateix que Vicent Andrés Estellés tenia de ser el que era. Vaig sentir l’orgull de constatar en directe com un de nosaltres, un entre tants, era universal i es podia llegir com es llegeixen els grans del planeta –com es llegirien els seus tan estimats Whitman o Neruda– en una ciutat a la qual mai no va poder viatjar però que va somniar sempre, oculta en les vesprades febrils a la fosca del cinema de dissabte.
Per als valencians, i per a tots els catalans, Estellés és una roca enmig de qualsevol tempesta, un goig que assaborirem cada dia durant segles, un guia en la geografia de les paraules, un mestre a qui escoltar en silenci, recollits, però de qui també fem i farem bandera per a fer-la voleiar luxuriosament pels carrers i les places.
I entre totes les frases que ell va plasmar i que altres han convertit en eficaços eslògans –de l’Ovidi Montllor a Obrint Pas, de Maria del Mar Bonet a Borja Penalba–, n’hi ha una que jo m’estime especialment i que vull recordar avui novament: Una pàtria lliure i lluminosa i alta.
I la vull recordar avui, el dia que el seu autor faria cent anys, perquè són quatre paraules, aquestes seues, que expliquen a la perfecció, com només ho pot fer un gran poeta, allò que jo vull i allò que tants de nosaltres estic segur que volem. Una pàtria, sí. Nostra. I lliure. Però una pàtria que siga lluminosa, que irradie felicitat, que escalfe la gent, que l’embolcalle com el sol de primavera. I que siga alta, altíssima: que vole amunt en l’elegància i en l’ambició, en l’aspiració i en l’afany. Una pàtria que els altres homes del planeta reconeguen, com ho va fer Lou Reed, i que els servesca també a ells, que els impulse, que els anime i que els ajude a entendre què són. Una pàtria universalment catalana, en definitiva, que no tinga cap més límit que el cel i l’eternitat.
L’altre fet relacionat amb el foc a Santander va ser el gran incendi que va començar la matinada del 15 al 16 de febrer de 1941 i va durar dos dies. L’ incendi es va iniciar al carrer Cádiz, prop del port i atiat per un fort vent del sud va arrassar tota la part històrica de la ciutat amb carrerons estrets i cases humils amb estructura de fusta i façanes amb miradors.
L’incendi va destruir la major part de la part medieval de la ciutat: la catedral i 37 carrers que ocupaven un total de 14 ha en la zona de major densitat de població. La reconstrucció va estar precedida per un procés de renovació urbana que va canviar completament la configuració de la ciutat. En aquesta ocasió només hi va haver una sola víctima, un bomber que va morir en les tasques d’extinció, encara que milers de famílies van perdre la seva llar, la ciutat va esdevenir un caos i va tardar molts anys en refer-se en plena postguerra.
Casualment ens hem allotjat a l’hotel que ocupa el solar des d’on en va iniciar l’incendi.
Enguany he pogut visitar Santander, la capital de Cantàbria, i segueixo emportant-me la sensació que és una ciutat oberta al mar des de fa molts anys. La badia de Santander és el major estuari de la costa camtàbrica, amb una extensió de 22,42 km², una longitud de 9 km i una amplada de 5 km.
M’ha sorprès conèixer dues dates importants dins de la història de la ciutat relacionades amb el foc: els dos grans incendis que va patir la ciutat amb 41 anys de diferència.
El primer va ser el 3/11/1893, quan el mercant Cabo Machichaco, provinent de Bilbao i carregat amb dinamita, àcid sulfúric, entre altres, per traslladar fins a Sevilla, va explotar mentre estava atracant al moll. L’expectació que aixecaven els vaixells mercants a aquella època feia que les totes les autoritats de la ciutat i gran nombre de curiosos s’apropessin al moll per veure l’arribada de la nau.
Un esdeveniment fortuït va provocar un petit incendi a la coberta del vaixell que es va intentar sufocar amb els mitjans propis del vaixell i del port. Poca estona més tard el foc es va propagar fins la bodega del mercant, l’augment de la temperatura va fer explotar una bombona de vidre que contenia àcid sulfúric, el que va provocar una detonació de la dinamita que també estava a la bodega. L’ona expansiva va ocasionar d’una banda una forta tromba d’aigua de mar i va fer que la gent que estava al moll caigués a l’aigua i s’ofegués, i que una gran quantitat de fragments de ferro del vaixell sortissin disparats en totes direccions provocant desperfectes i incendis dins de la ciutat i en uns quants quilòmetres a la rodona.
El resultat de l’explosió va ser de 590 morts y 525 ferits, segons una font, altres donen fins a 2000 ferits. Aquest accident fou considerat com la major tragèdia civil del segle XIX a Espanya.
Diumenge 18 d’agost moria a Alain Delon. Tot i que no en vaig ser fan d’ell, recordo la seva actuació a Il Gatopardo, un film que m’ha fascinat amb el temps.
He llegit la seva carta de comiat que va escriure el 2022 i m’ha semblat imteressant. Feia anys que lluitava contra un limfoma i el 2019 va sofrir un vessament cerebral del que mai va arribar a sobreposar-se. Aquell any va sol·licitar l’eutanàsia a Suïssa, país on és legal.
“M’agradaria agrair a tots els que m’han acompanyat al llarg dels anys i m’han brindat el seu suport”, deia el text, que apel·lava directament al gremi dramàtic: “Espero que els futurs actors vegin en mi un exemple no només com professional, sinó també a la vida quotidiana, entre victòries i derrotes. Gràcies, Alain Delon”.
En els darrers mesos va planificar el seu funeral, la voluntat del qual era respectar la intimitat, i va escriure el pròleg d’un llibre dedicat a ell, Alain Delon, Amours et Mémoires, de Denitza Bantcheva. “L’amor sempre m’ha impulsat a superar-me”, va deixar per escrit, assegurant que volia ser “el millor, el més bell, el més fort”. Però el desgast era cada vegada més gran. Anouchka va confessar al febrer que el seu pare ja no volia seguir amb tractaments, que només volia “que el deixessin morir en pau”.
«Deixaré aquest món sense sentir-me trist. La vida ja no m'atreu. He vist i experimentat tot, odi l'era actual, n'estic fart. Veig tot el temps criatures realment detestables; tot és fals, tot és reemplaçat. Tots riuen de l'altre sense mirar-se ells mateixos. Ni tan sols hi ha respecte per la paraula donada. Només els diners són importants. Escoltem sobre crims tot el dia. Sé que deixaré aquest món sense sentir-me trist». Alain Delon.
La catifa voladora 