La catifa voladora

Tornem al Teatre

🎭 Un déu salvatge de Yasmina Reza
📅 Diumenge 16 de març 2025
⏰ 17.30
📍 Teatre Goya – Joaquín Costa, 68 – 08001 Barcelona (Zona Pl. Universitat)

💰El preu de l’entrada és de 22,5€
A partir d’avui i fins el 17/2 pots fer el pagament de les localitats que has reservat a través del Bizum 644744964. Si aquest sistema de pagament no et va bé contacta directament amb mi i concretem com fer -ho.

Recorda que pots fer extensiu aquest missatge a familiars i amics.

Moltes gràcies
Violant Martí
644744964

Un déu salvatge de Yasmina Reza
Direcció: Pere Arquillué
Actors: Pere Arquillué, Laura Conejero, Laura Aubert i Ivan Benet.

Una àcida mirada sobre la societat contemporània i la condició humana.

Dues parelles es reuneixen per discutir la conducta violenta del fill d’un dels matrimonis que ha colpejat amb un pal al fill de l’altre, trencant-li dues dents. Al llarg de la conversa, la discussió s’anirà encenent i el que havia de ser una trobada pacífica per resoldre el conflicte acabarà esclatant en un caos absolut, posant de relleu les contradiccions entre el discurs i les accions dels adults i que la violència és, potser, un tret inalienable de la nostra naturalesa més arrelada.
Un déu salvatge és una de les obres clau de Yasmina Reza. Èxit automàtic des de la seva estrena a París, ha guanyat diversos premis, entre ells el premi Tony a la millor obra de teatre en el muntatge a Broadway. Ha estat traduïda a l’anglès i al castellà, i estrenada a llocs com Londres, Madrid, Xile o Nova York. L’any 2011, va gaudir d’una adaptació cinematogràfica (Carnage) dirigida per Roman Polanski i protagonitzada per Jodie Foster, Kate Winslet, Christoph Waltz i John C. Reilly.

Per anar fent boca, t’adjunto l’enllaç de l’entrevista que li va fer en Xavier Graset, al programa la Selva. No he vist mai a l’Arquillué tant simpàtic i distès, està fantàstic!

https://www.3cat.cat/3cat/pere-arquillue-aixo-de-dirigir-i-interpretar-lobra-te-un-punt-esquizofrenic-pero-mho-estic-passant-molt-be/video/6327205/

Segons la mitologia grega, les moires o parques són tres germanes filadores que representen el destí, la durada i avenir de la vida dels humans mitjançant un fil.

Cloto és la que asseyala el destí des del moment del naixement i se la representa filant un fil.

Làquessi és la que medeix el fil de la vida i el va debanant-lo mentre dura la via. És la responsable de les casualitats.

Àrtropo és la que determina el moment de la mort i talla el fil de la vida. Durant la vida assenyala l’avenir.

Us recomano el llibre L’amor et farà immortal de Ramon Gener. A través dels relats fa un viatge en companyia de les tres moires gregues del destí, les filadores Cloto, Làquesis i Àtropos que tenen cura del fil de la vida fins que les tisores d’or d’Àtropos el talla. Amb les moires fent-li llum, Ramon Gener travessa el temps i l’espai per trobar-se amb grans herois grecs i grans figures de la música que, com ell i tot mortal, s’enfronten a la mort i a l’embull de sentiments que es desencadenen, a vegades fent ben difícil la vida de cada dia.

Què vol dir “Ninou”? El dubte més freqüent entre els jugadors del Què Sé Jo

Extret de VilaWeb- Jordi Badia i Pujol – 11.12.2024

Ninou és un mot avui dia poc usat que vol dir ‘Cap d’Any, primer dia de l’any’. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu que, amb aquest significat, és un mot antic (un arcaisme), però el cas és que l’Alcover-Moll ens informa que és viu (o ho era el segle passat, quan es va elaborar el diccionari) a tot un seguit de comarques i indrets: l’Empordà, la Garrotxa, la Selva, el Ripollès, el Gironès, les Guilleries, el Lluçanès, la plana de Vic i la vall d’Àneu.

D’on prové, el mot Ninou? L’etimòleg Joan Coromines ho explica clarament: ve de la construcció Dies Anni Novi (‘dia d’Any Nou’). Ell recorda també on es manté viu i on es va perdent: “Ninou és la forma que se sent ja pertot en català (avui antiquat en català central però encara viu en les comarques de tot el domini continental des de l’Empordà fins a Ribagorça i fins a València).” Ens informa que antigament es deia aninou, i que avui es diu encara aninò en aranès i aninovo en gallec.

El mot ninou, amb els anys, ha agafat més significats, sobretot el de ‘diners, llepolies, etc., que hom dóna als infants que van a les cases a felicitar per la diada de Ninou’. Així mateix, és el nom d’una planta, anomenada també nadala i –segons l’Alcover-Moll– flor de narcís.

Aquest mot el trobem en obres de tots els temps. Segons Coromines, el primer testimoni escrit és de la Crònica del Cerimoniós (1330), però n’hem trobat un exemple de mig segle abans (1280), en un text anònim aplegat a la Història de la cultura valenciana: “E aquestes coses promes tenir e conservar d’açi a la festa de ninou”. A l’Espill de Jaume Roig (1460), hi llegim: “un cas estrany / en lo món, nou, / jorn de ninou / se esdevench”. Més modernament, el trobem en Joan Amades i Salvador Espriu, per exemple. O bé en Maria Barbal (Càmfora, 1993): “Te’n recordes, quan acompanyaves el teu germà a recollir Ninou? Tu ja eres una mossarda”; i Jaume Cabré (Senyoria, 1991): “Dia de Cap d’Any i Cap de Segle. Dia de la Solemnitat de la Mare de Déu i dia del Ninou.”

El mot ninou també apareix en refranys, com ara aquest, que ens forneix Manuel Sanchis Guarner: “Per Ninou, / tracte nou / i paga el sou”; i aquest altre, aplegat a l’Alcover-Moll: “Per Ninou, un pas de bou”, que segueix la sèrie de refranys referits a l’allargament del dia: “Per Santa Llúcia, un pas de puça. Per Nadal, un pas de pardal. Per Sant Esteve, un pas de llebre…” Si voleu més refranys amb el mot ninou, recordeu que heu de consultar la Paremiologia catalana comparada digital, del gran Víctor Pàmies.

··/··

Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques
Vol. 15, núm. 2, 2000. Pàg. 37–50
Autor: Joan Martí i Artigas

6  La Informàtica entra al període històric

Arribem a l’any 1970 —i es produeix el fet més important dels darrers temps. En aquell moment hi havia plantejat un problema fonamental, de la resolució del qual depenia el futur d’aquestes màquines de què hem estat parlant. Si el problema no es resolia bé, tot aquell sistema quedaria empantanegat. Si es trobava la solució adient, el progrés seria immens —i la informàtica passaria de la prehistòria a la historia.

L’home només pot assimilar una informació si se li presenta de forma que pugui ser admesa per algun dels seus sentits. Per tant, els resultats dels processos comptables i administratius de les màquines de targetes i ordinadors (amb cintes i dispaks) anteriors a 1970, havien de ser presentats sempre en paper escrit, amb caràcters alfabètics i nombres del sistema decimal. Així mateix, el subministrament de dades als ordinadors havia de ser feta a partir de documents escrits —per persones físiques— a mà o amb màquina d’escriure. Posteriorment, quan foren introduïts els dispaks i les cintes magnètiques, les dades s’hi enregistraven directament, sense haver de perforar targetes.

Però amb l’ús cada vegada més intens d’aquests dispositius de memòria externa aparegué un greu problema. L’antiga targeta perforada, amb la traducció de les seves dades a la vora superior, era llegible per qualsevol empleat. Qualsevol persona tenia accés directe a les dades de la targeta: bastava buscar-la al fitxer, extreure-la manualment d’entre les altres, fer-la nova, rectificar-la, substituir-la per una altra de corregida, etc. Tot era factible; hom podia tractar un fitxer de targetes com si fos un fitxer clàssic de fitxes. Però, amb la introducció de les cintes magnètiques i dispaks, tot això que acabem de dir era impossible. L’empleat no sabia el que hi havia enregistrat a la cinta! L’home no té un sentit elèctric, per exemple, a la punta del dit, que li permeti conèixer, llegir, assabentar-se del contingut de la cinta magnètica o del dispak, directament. Això implicava que calia fer passar freqüentment les dades a la impressora per conèixer la informació continguda en una cinta o un dispak. En molts casos de dades importants, en què calia tenir la seguretat que eren correctes, era imprescindible fer llistes i més llistes i repassar-les.

Ho explicarem amb un exemple senzill. Suposem que tenim en una cinta magnètica una llarga llista de noms i adreces de clients. Cada dia ens arriben papers de nous clients i noves adreces i rectificacions d’errors d’adreces i noms contingutsen la cinta. Què fèiem abans? Cercàvem, manualment, la targeta corresponent (cal suposar que aquest fitxer de targetes estava ordenat), n’extrèiem la targeta defectuosa, en fèiem fer una de nova, la repassàvem de forma que l’error quedés corregit,la traduíem, estripàvem la vella i col·locàvem la nova al lloc de l’anterior. Tot això, amb les cintes o dispaks, esdevé impossible. Què fem ara? Enregistrem en una cintanova totes les correccions dels errors. Ordenem aquesta cinta amb el mateix criteri amb que estan ordenats els registres de la cinta mestre. Comparem les dues cintes, l’antiga, que conté tot el fitxer d’adreces, i la nova, que només conté les correccions, i es crea una tercera cinta que conté els registres següents: quan no hi ha error posa el mateix registre de la cinta vella i quan hi ha error posa el registre de la cinta correctora. Obtenim una tercera cinta total amb les correccions fetes. Això, en teoria, és perfecte però a la realitat presenta moltes dificultats a causa de la poca fiabilitat de les accions humanes. Cap operador pot assegurar que el procés ha estat fet correctament perquè no veu els registres fets a les cintes o als dispaks. Abans de fer aquest procés cal fer un llistat de la cinta dels errors, per veure si les cor- reccions són ben fetes; tot són complicacions i dificultats, manca d’automatisme, es perd temps. No cal dir que com més complex és el procés més i més dificultats hi apareixen.

Tota aquesta situació sofrí un canvi radical quan aparegueren les pantalles fluoroscòpiques, cap allà l’any 1970. La pantalla fluoroscòpica permet a l’ull humà veure directament, sense intermediaris de llistes fetes per la impressora, el contin gut de les cintes magnètiques i dispaks . Basta situar la cinta o el dispak en el lector i el seu contingut apareix a la pantalla. Es veu i es pot comprovar si és correcte o no. No calen passades intermèdies per la impressora. Si la correcció s’ha fet malament, n’hi ha prou de situar el cursor al damunt de l’error i es pot fer la rectificació immediatament, a la vista de l’operador, i aquest pot comprovar si s’ha equivocat o no.

Quan les pantalles encara no estaven en ús vaig estar apartat uns dos anys de la informàtica per motius professionals. En tornar-hi, ja hi havia en funcionament les pantalles d’accés directe a les memòries. La impressió que em van produir va ser enorme! Aquella muralla que hi havia sempre entre la dada enregistrada en una cinta o dispak i l’operador havia desaparegut. Ara, l’operador podia saber amb perfecta senzillesa què hi havia enregistrat i podia modificar-ho amb un simple toc d’uns botonets i amb el teclat de la màquina, com aquell que gira full en un llibre. Considero que aquest fet —la introducció de les pantalles fluoroscòpiques— marca el començament de la història de la informàtica. A parer meu és un fet més important que la introducció de les cintes i dispaks en substitució de les targetes perforades que s’havia fet uns anys abans. Malgrat l’avantatge tècnic de cintes i dispaks, la seva introducció representà un retrocés pel que fa a la possibilitat de saber què hi havia dintre de les memòries. L’eliminació de les targetes perforades i la introducció de les c intes i dispaks fou fonamental, però el dispositiu quedava coix. No fou fins poc després, quan s’introduïren les pantalles fluoroscòpiques, que el cicle quedà completat.

La pantalla s’ha fet omnipresent a tants i tants artefactes que s’han anat inventant perquè l’home ha de veure les coses per poder-les assimilar. Fa cinc segles, l’èxit de la impremta fou degut a un motiu similar: era un nou procés de comunicació que es podia veure . Qui pot imaginar, ara mateix, un ordinador sense pantalla?

Permeteu-me que acabi amb una reflexió de caire personal. El progrés tecnològic és subjugador, domina i aixafa, passa per damunt dels que l’han creat, no té pietat. Havent jo estat uns dels pioners de l’automatització, fa quaranta anys, ja fa anys que vaig restar totalment arraconat. Fa uns mesos em vingué a les mans un llibret editat per la Cambra de Comerç i Indústria de Barcelona titulat Diccionari d’Informàtica i publicat el 1978. Vaig restar sorprès: una part notable, molt important, del llibret havia perdut actualitat, i un tècnic del ram, amic meu, em digué que allà hi mancava un 50 % de les coses noves. Quin sentiment de desolació! Una feina en la qual havia col·laborat entusiàsticament, treballant-hi molt activament durant dos anys, ara, al cap de vint anys, estava totalment desfasada i antiquada…

Voldria comunicar a les noves generacions de joves informàtics fins a quin punt és important, si no volen quedar ràpidament al marge del progrés, que duguin a terme un reciclatge constant.

https://raco.cat/index.php/ButlletiSCM/article/view/149267/201168

··/··

Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques
Vol. 15, núm. 2, 2000. Pàg. 37–50
Autor: Joan Martí i Artigas

5  La feina d’un informàtic a la dècada dels seixanta

En aquells anys —parlo dels voltants del 1965—, els informàtics érem considerats com una mena de bruixots. La gent no hi creia gens, en tot això de la informàtica, i érem com una espècie de gent rara que enteníem coses inintel·ligibles per als altres mortals i parlàvem en un llenguatge estrafolari. La gent ja veia, en aquell moment, els primers resultats de la informàtica, però no es deixava convèncer i s’estranyava que tot allò que sortia dels equips de targetes perforades es pogués fer amb aquelles targetes que tenien aquells foradets rectangulars i amb aquelles monstruosesmmàquines. La sala de màquines era el temple de la bruixeria.

Em plauria explicar les aplicacions comptables que vaig portar a la pràctica durant els vuit anys que vaig dirigir un equip de màquines de targetes perforades equipat amb un conjunt complet de l’empresa Bull, d’una important empresa industrial de Barcelona. El primer treball que férem fou la nòmina dels empleats, la qual no tingué massa dificultats. Perforàrem les targetes dels noms i categories dels empleats i unes targetes consecutives consignaven els sous, emoluments socials I descomptes legals i eventuals. El segon treball fou la nòmina d’obrers, molt més complicada. Als treballadors se’ls comptava el salari per hores treballades; calia fer la multiplicació de cada tipus horari per les hores, fer el càlcul de les primes que hi havia en unes fitxes de treball establertes pel taller; de cada treball i de cada obrer calia fer una fitxeta, que després es perforava. Finalment, els descomptes i deduccions especials. Tot això implicava unes vint mil targetes que calia perforar, calcular, classificar, recapitular i intercalar amb les targetes de noms. Tot seguit i un cop posades en marxa aquestes dues feines, es féu cada mes la liquidació de la seguretat social, que s’havia d’ingressar a l’INP. Calia fer una llista de tot el personal de la fàbrica amb les seves percepcions, per ordre alfabètic, cosa un xic complicada en aquells moments, per diverses raons. També s’establí la llista que s’havia de lliurar a la mútua que assegurava els accidents de treball. I, finalment, establírem la declaració anual a Hisenda de l’antic impost d’utilitats. Per evitar-nos problemes a final d’any, fèiem la liquidació cada mes i en aquesta liquidació s’hi acumulaven les percepcions del mes anterior i les pagues. D’aquesta manera, fer la liquidació que presentàvem a Hisenda no tenia cap problema; bastava fer al desembre el mateix que s’havia fet el mes anterior i això permetia cada mes fer un repàs i detectar i corregir algun possible error. D’aquesta manera, s’arribava al mes de desembre amb una seguretat quasi absoluta. Com a detall interessant, puc explicar que férem un programa que determinava el total de la nòmina i la xifra de bitllets de 1.000, 500,100, 50 i 25 pessetes (en aquella època hi havia bitllets d’aquestes magnituds) i la xavalla que calia tenir. Quan el caixer anava al banc a buscar el diner (en aquella època es pagava els obrers i empleats sempre en efectiu), demanava la quantitat total segons aquell recompte. D’altra banda, a cada cap de colla del taller se li donaven els rebuts que calia lliurar als obrers i la quantitat exacta de bitllets necessaris per pagar el seu grup. D’aquesta manera, si algú no quadrava documents i bitllets, no calia repassar els cinc mil sobres, sinó que n’hi havia prou que cada cap de colla re- passés només els seus. No cal dir que el caixer, els caps de colla i el cap de personal estaven meravellats d’aquella innovació, tan sorprenent per a ells.

Més tard es perforaren targetes de totes les factures que entraven a la fàbrica; després es perforaven targetes del compte o comptes on havien de ser carregades aquestes factures i es feien llistes comptable de tot això, que permetien passar els càrrecs i abonaments als comptes de major. En una altra etapa fou elaborat tot el moviment del magatzem. Els vals d’extraccions i bons d’entrada del magatzem de peces de recanvi i matèries primeres de fabricació foren convertits en targetes, i s’el·laborà un inventari comptable mensual de les entrades, sortides i existència de cada element del magatzem. Prèviament, aquestes targetes havien estat intercalades amb targetes de preus i, així, l’estat del magatzem es podia donar valorat en pessetes.

Finalment, confeccionàvem un estat per a la comptabilitat industrial. S’ajuntaven les targetes del taller que havien estat usades per calcular les primes als obrers, les targetes d’imputacions de factures, les targetes de sortides del magatzem a reparacions i fabricació, i finalment les targetes d’imputació de les dues nòmines. Tot aquest munt de targetes —alguns mesos s’arribava a unes cinquanta mil targetes— es classificava degudament i confeccionàvem cada mes dos estats comptables; un per comptes de càrrec i un per responsables. Els dos estats cada mes eren confrontats amb els dels mesos anteriors i aquests procés de comparació visual permetia descobrir una gran multitud de disbarats o irregularitats, l’explicació dels quals ens portaria molt lluny.

El problema d’aquell moment residia en dos punts en els quals s’havia avançat ben poc: la introducció de dades a les màquines i l’extracció dels resultats. La introducció de les dades no es podia fer d’altra manera que no fos perforant targetes i l’extracció dels resultats s’havia de dur a terme en forma d’estats comptables o llistes, escrits sobre el paper en numeració decimal i signes alfabètics.

En l’extracció de resultats, el progrés fou molt minso. S’aconseguiren tabuladores més ràpides, amb dispositius d’impressió meravellosos, per sincronització electromecànica. Per a l’entrada de dades, s’inventaren i comercialitzaren, en aquella època, dos procediments nous que tingueren un èxit espectacular: les cintes magnètiques i els dispaks, que en poc temps desplaçaren les targetes perforades. S’aconseguí que aquests dos nous dispositius fossin utilitzats com a memòries externes dels equips de màquines, que, a partir d’ara, ja no serien de targetes perforades. La targeta perforada anà perdent importància fins a ser totalment abandonada. Durant cert temps es mantingueren els lectors de targetes, però tots aquests nous equips havien de disposar de dos elements nous: els lectors de cintes magnètiques i dispaks . Les cintes i elsdispaks podien emmagatzemar quantitats enormes de dades, que, en el moment oportú, podien ser col·locades en els lectors de cinta o dedispak, ser llegides i passar, així, aquestes dades a la memòria interna de la màquina, a la qual, prèviament, se li havien donat les instruccions del programa mitjançant les targetes perforades. Els resultats continuaven obtenint-se en forma d’estats comptables, estadístics o llistes, escrites sempre sobre paper, amb caràcters alfabètics o numèrics del sistema decimal, impresos per la impressora.

Fixem-nos que hem guanyat molt a l’entrada de la informació, que també hem guanyat molt en el volum d’informació emmagatzemada, però en canvi estem pràcticament al mateix lloc on érem pel que fa a la informació impresa que rebem. D’altra banda, ens trobem amb dificultats per saber en qualsevol moment què hi ha a l’interior de les cintes o dispaks.

../..