La sardana de les monges és una composició per a veus mixtes d’Enric Morera sobre un poema d’Àngel Guimerà.

La sardana va ser prohibida durant la dictadura de Primo de Rivera (1922-1930), la qual cosa va incrementar la seva popularitat durant la instauració de la República el 1931 i durant la Guerra Civil (1936-1939).

Al davant de l’ermita de Sant Rafel
les sardanes airoses pugen al cel,
i tothom sent en l’ànima dolçor de mel.

Sardanes com aquestes mai s’han sentit,
fins les ballen els avis quan ve la nit.
I als genolls de la mare canta el petit.

Per planúries i serres escampa el vent
de la cobla les notes alegrement,
i fins l’ona s’hi acosta, que al lluny la sent.

En un coll de muntanyes hi ha un monestir.
De puntetes les monges van al jardí,
que les roses encenen, i el llessamí.

Les sardanes arriben fins als seus cors
amb gatzara i rialles dels balladors,
i entorn d’elles, els arbres, quines remors!

Dues monges, a l’ombra, les mans s’han pres;
ja se n’hi ajunten d’altres, i altres després;
les de més lluny s’acosten; tothom ja hi és.

Ballen totes porugues, ben dolçament;
enrogides de galtes, mig somrient,
i sos peus en la terra, ni menys se’ls sent.

Rondinant l’abadessa ja se n’hi va.
Sent-hi a prop, llagrimeja; no sap renyar,
que ella també n’és filla de l’Empordà.

La lluna que s’aixeca, les monges veu.
Pel damunt de la tàpia la cara treu,
i així els diu, bondadosa: -Balleu, balleu!