Extret d’Amics dels Parcs núm 10 – febrer 2007 – Lluís Rius i Alfred Mauri

Fi de la transgressió marina. Les aigües reculen cap el Vendrell Carretera de Gelida en direcció a Sant Llorenç d’Hortons (BV-2249)

Com arribar-hi?
Abans d’arribar a la població de Sant Llorenç d’Hortons, passat el km. 5 de la carretera BV-2249 trobareu una pista (GR-5), just abans d’una corba molt tancada a mà dreta, seguiu-la fins al trencall que us portarà a la Masia de Can Mata. Abans d’arribar a la masia preneu una pista a mà dreta, en mal estat, que segueix en sentit cap al traçat de la línia del tren d’alta velocitat AVE. Arribem a un fort pendent, el baixem i seguim la pista de l’esquerra fins la llera del torrent de Can Raimundet.

Les condicions de retrocés de les aigües van afavorir zones subaquàtiques de ventalls costaners, és a dir, la penetració de sediments procedents del prelitoral dins de les aigües marines que recobririen els antics sediments de fons de badia. Aquestes condicions de major continentalitat són ben visibles a les parets del talús de Can Raimundet en el seu pas per la riera de la Rierussa.

D’un entorn de fons de badia, ric en llims i argiles i de coloració blava en el tram baix del talús de Can Raimundet, passem a unes condicions, cada cop de major aport detrític, més pròpies d’ambients de zones de planures submergides, com en els deltes i estuaris, visibles en el tram més alt del talús.

Podem observar sediments rics amb llims, intercalats amb dipòsits de graves i conglomerats més ocres que ens testimonien un ambient de planura del marge costaner. Molt distint de les argiles plàstiques i verdoses de la base del talús d’ambient marí profund de badia.
El retrocés de les aigües i les condicions més continentals s’imposen definitivament a l’Alt Penedès. Els torrents de la Rierussa ens han ajudat a deixar al descobert aquest episodi de transició en almenys dues pulsacions per donar pas, definitivament, als dipòsits plenament continentals reconeixibles en la zona de Masquefa, Hostalets de Pierola i Piera. Just a sobre de la Rierussa trobem la masia de can Raimundet, documentada des de 1513 però de ben segur existent des de més antic.

Al peu de la masia, a la llera de la Rierusssa, es conserva una petita joia de la història i de l’aprofitament humà dels recursos geològics: la pedrera de can Raimundet. Aquesta pedrera aprofita l’aflorament rocós propiciat per l’erosió de les aigües de la riera i que alhora dóna lloc a una bonica cascada. En aquest aflorament podem veure clarament les traces del procés extractiu al marge esquerra de la riera, amb els senyals dels tascons utilitzats per arrencar les pedres, els retalls de la roca en forma de L, característics
de les pedreres, i un gran carreu a mig extreure, envoltat del solc d’extracció.

Una mica d’història…
Qui va extreure la pedra? Quan? Quanta? On es va utilitzar?
Precisament la resposta a la quarta d’aquestes preguntes ens permet descobrir la de les altres tres. La pedra de can Raimundet va ser utilitzada en l’obra romana del Pont del Diable, construït sobre el Llobregat, al límit dels termes municipals actuals de Martorell i Castellbisbal, cap a l’inici del segle Ir., i per a la talla d’un mil·liari, descobert a les excavacions arqueològiques de Santa Margarida de Martorell, amb una inscripció que es pot datar entre els anys 350 i 353.

A la pedrera de can Raimundet podem veure com l’aparent insignificança d’una pedra retallada i d’unes marques de tascó a la vora de la Rierussa contenen una autèntica lliçó de l’aprofitament humà dels recursos naturals, de la historia del territori i de la tecnologia. Les arenites bioclàstiques emprades en la fonamentació i l’arc honorífic, i en l’estrep occidental de l’obra romana del pont, provindrien de la pedrera de Can Raimundet a Sant Llorenç d’Hortons. En aquests lloc s’observen actualment treballs d’extracció antics d’una tècnica equiparable als descrits a Olèrdola.