Estada de l’Olívia Martí-Becker al Líban

Vaig estar tres mesos al Líban, del març fins a principis de juny, per treballar com metgessa voluntària per una ONG petita local. El Líban és un país petit, molt bonic i molt complicat. Hi ha varis grups religiosos (cristians Maronites, musulmans Sunni i Xià, Darusis, entre altres) que dominen la política i moltíssima corrupció. Tot i així, el Liban és un dels països que al llarg dels anys va rebre més refugiats que cap altre del món de Palestina, de Siria, etc. (Compta amb 1 refugiat per cada 6 habitants. A Alemania, després del 2015, tenim 1 refugiat per cada 80 d’ihabitants).  Viure una crisi econòmica amb totes les seves seqüeles va ser una lliçó molt interessant. Si tens prou diners/dòlars tot bé, però la moneda està en plena caiguda, hi ha talls d’electricitat i d’aigua, els preus varien d’un dia al altre, els supermercats no tenen tots els productes etc. Tot i així la gent és la més amable i oberta del món i vaig ser feliç en conèixer persones d’ambits molt diferents.

La ONG EMA (“Endless Medical Advantage”) va ser fundada per un doctor sirià per a ajudar als refugiats sirians que viuen a la vall de Bekaa. Viuen en una mena de tenda-barraca amb una estructura de fusta, coberta amb tela impermeable del UNHCR. Per dins podries pensar que estiguessis en una casa, tenen sala d’estar, cuina i quarto de bany. Però a l’hivern fa un fred que pela, perque només tenen una estufa a la sala. En cada tenda hi viuen entre una i 3 famílies, generalment cada família té entre 3 a 8 nens. 

Cada dia anàvem als camps amb les dues furgonetes. A la gran, hi van treballar el traumatòleg siríà i la pediatra siriana, una màquina que cada dia veia entre 40 i 70 nens i infants. Jo, com que sóc ginecòloga, vaig treballar a la furgo petita, per tenir més privacitat amb les pacients. Hi havia  problemes mèdics de tota mena: infeccions genitals, embarassos un darrere l’altre a partir dels 15 o 16 anys i sense cap atenció mèdica, problemes de lactància, poc accés a contraceptius i problemes generals com a mal d’esquena i dolor de panxa. El que destacava: la falta extrema de coneixements sobre el cos i les raons d’enfermetats. A més, la fixació en prendre medicaments, sobre tot antibòtics, com a solució aparentment “fàcil” del problema perquè no hi ha temps per una prevenció. Probablement vaig decepcionar més d’una en negar-li l’antibiòtic perquè simplement no feia falta. Per altra banda – si treballes 10 hores diàries al camp, collint patates per menys d’un dólar, obviament prefereixes prendre’t un ibuprofè que no pas fer exercici d’esquena. Sobre tot, si a casa t’esperen 5 fills. Per combatre  mínimament la falta de coneixement, vaig començar de fer “Health Education Sessions” amb la Dàlia, la meva interpret a l’àrab: sessions curtetes i bàsiques de 20 minuts, explicant sobre un tema com ara infeccions genitals i higiene o contraceptius. El que em sorprenia, era que les dones eren super obertes, compartien detalls íntims i feien acusits sexuals. Ens reiem molt, sobre tot, obviament, dels homes.

Com que ens faltaven molts medicaments, en molts casos l’únic que podia fer és escoltar, perque donar consells a vegades resultava difícil degut a la situació apretada i les diferències culturals. Tot i així crec que prestar l’orella amb paciència davant les tragèdies de la vida, a vegades val més que la enèsima pastilla. 

L’experiència de treballar allà va ser extraordinària i intensa. Crec que al final jo vaig aprendre molt més del que m’esperava: tan mèdicament com en nivell humanitari. El que facilitava molt la feina és que tot l’equip d’EMA són sirians – molts d’ells van passar per situacions similars que les dels nostres pacients i per tant gaudeixen de la confiança de la communitat. I aquesta confianca s’estèn també als doctors que venen de fora, fet que valoro molt. 

Tothom em va rebre amb els braços oberts i dins de poc temps em sentia com a part de la família EMA. Per exemple, vaig estar al Líban durant el Ramadan, el període de dejuni musulmà. Entre sortida de sol i posta de sol no pots ni beure ni menjar i ni tan sols fumar un cigaret. Per entendre una mica millor de com se sent això, em vaig juntar al dejuni comú per uns dies, encara que em permetia prendre aigua. I buf, quin esforç: treballar, estar atenta totes les hores, amb la calor mentre l’estomac fa run-run. El premi, però, van ser els sopars d’Iftar, de trencar el dejú quan el sol s’hagi post: 5 o més plats de la més elaborada cuina siriana-libanesa, tot fet a mà: amanida Fattouix amb pa pita cruixent, pollastre Mansaf amb muntanyes d’arrós amb especies i ametlles, salsa de yogur amb cogombre, sopa de llenties, hummus, carbassons farcits i de postre el cafè fort amb cardamom, fruita i “baclava”, les pastes més dolces del món. Mes d’una vegada acabava a prop d’explotar. I mentre tothom perdia quilos perquè dejunava, jo en guanyava!

En total, vaig guanyar molt més del que vaig invertir, sobre tot experiències úniques, intenses, que mai mes oblidaré. Per tant, vull donar grácies a tot l’equip de’EMA i a tothom que em va suportar durant aquest temps!

Podeu seguir a EMA i suportar la seva feina aqui https://www.endlessmedicaladvantage.org/ o a l’Insta aqui: https://www.instagram.com/emalebanon/.

Olivia Martí-Becker