Fragments del llibre  On el dia dorm amb els ulls oberts  de Toni Pou

Inuvik està situat al bell mig d’una gran plana en què hi ha disseminats uns mil quatre-cents turons en forma de con que recorden la forma d’un volcà. S’anomenen pingos, que en la llengua dels nadius de la regió, els inuvialuit, significa ‘petit turó’. Aquestes formacions són part d’un cicle geològic de milers d’anys de durada que existeix gràcies a les propietats tan estranyes d’aquest líquid que anomenem aigua. Un cicle que comença amb un llac i que és posible perquè l’aigua té una característica que la fa única: a 0ºC és menys densa que a 4ºC, l’aigua més freda se situa a la superfície. Quan un llac es glaça, per tant, ho fa només superficialment –tothom té al cap la imatge d’un pescador al damunt d’un llac glaçat foradant la capa superficial de gel per pescar-hi a través-. En el fons del llac, doncs, l’aigua sempre es troba en estat líquid, i per tant, per sobre dels 0ºC. Això fa que la capa de terra que està en contacte directe amb el fons del llac estigui també a més de 0ºC permanentment, i no congelada com la resta del terra. Perquè, a causa de les baixes temperatures, el terra de l’Àrtic està congelat formant l’anomenat permafrost. A l’estiu se’n descongela una capa superficial que pot arribar fins a cinc metres de profunditat, però, més avall, el terra es manté congelat tot l’any. A mesura que, seguint el seu cicle natural, el llac s’asseca i la quantitat d’aigua per sobre de 0ºC disminueix, la capa de terra que estava descongelada torna a congelar-se, però ho fa seguint la mateixa geometria que l’assecament del llac, és a dir, començant des de la part exterior d’un cercle i avançant cap a l’interior. Com que l’aigua es dilata quan es congela i el gel ocupa més volum que l’aigua, a mesura que es va assecant el llac hi ha un nucli de terra no congelada al centre que és cada vegada més petit i que rep cada vegada més pressió del voltant glaçat. Arriba un moment que la pressió és tan intensa que aquest nucli comença a desplaçar-se cap amunt i fa emergir una petita muntanya que creix fins que finalitza el procés de congelació i el mateix nucli de terra acaba glaçat completament, al cap de milers d’anys d’haver-se assecat el llac. (…)

Tornant als edificis construïts sobre columnes i separats del terra, en Gregg ens explica que aquest és l’únic sistema de construcció compatible amb el permafrost, aquests pilars donen estabilitat a tot l’edifici. A més, la distància entre l’edifici i el terra permet que la calor generada a l’interior dels habitatges es dissipi sense anar a parar directament a terra, fet que n’augmentaria el grau de fusió durant l’estiu i faria perillar l’estabilitat de l’edifici. Després d’aquesta lliçó magistral d’adaptació a l’entorn, miro amb uns altres ulls els edificis d’Inuvik, tots alçats sobre els seus pilars. I ja no els veig com naus industrials d’un polígon desolat, potser perquè ara veig brillar en la rigidesa dels seus pilars una mostra ben pura d’enginy humà. (…)

El gel de l’Àrtic és una gran superfície blanca que reflecteix la radiació solar. Si cada vegada hi ha menys gel, cada vegada es reflecteix menys radiació. La radiació que no es reflecteix és absorbida i contribueix a escalfar l’aigua i l’atmosfera, fet que provoca la fusió d’una part del gel i més radiació en un procés que té alguna cosa de cercle viciós. A més, el gel, quan es forma, allibera calor , de la mateixa manera que quan es fon n’absorbeix. Si deixa de formar-se gel, una quantitat important deixa de ser alliberada des de l’aigua fins a l’atmosfera, de manera que a l’aigua li costa més refredar-se. Des que van començar les observacions amb satèl·lits el 1979, la superfície coberta dels 6,3 milions de quilometres quadrats que ocupava la superfície coberta de gel al pic de l’estiu s’ha reduït més d’un vint per cent: des dels 6,3 milions de quilometres quadrats que ocupava el setembre del 1979 fins als 4,7 milions de quilometres quadrats el 2008. Per tot això, l’Àrtic és una zona especialment sensible al procés d’escalfament global que viu el planeta més ràpidament que en altres parts del globus. En aquest sentit, és curiós comparar la visió catastrofista d’alguns ecologistes amb la de científics com en C.J., que ja fa uns quants anys que treballa a l’Àrtic. La majoria de científics amb qui he tingut l’oportunitat de parlar coincident que el fet que l’Àrtic es quedi sense gel no és, ni de bon tros, la fi del món. Ara bé, el procés d’escalfament global pot tenir conseqüències per a les quals cal estar preparats.

I és en aquest sentit que la ciència és important, perquè permet avaluar la magnitud d’aquestes conseqüències i estimar quan caldrà afrontar-les. La fusió del permafrost, per exemple, pot causar inestabilitats en els terrenys sobre els quals s’han construït carreteres, oleoductes i gaseoductes, instal·lacions industrials i habitatges –en molts casos, poblacions senceres-. Però les conseqüències globals de les quals se sap encara ben poc. La formació de gel a partir d’aigua salada que té lloc a l’Àrtic cada tardor genera una gran quantitat d’aigua que es manté en estat líquid. L’excés de sal fa que l’aigua que hi ha sota el gel sigui especialment densa i que, per tant, s’enfonsi. Aquest enfonsament forma part d’una circulació oceànica d’àmbit planetari que, en última instància, és responsable del corrent del Golf, que transporta aigua càlida des del Golf, el clima d’una ciutat com Lisboa és força més moderat que el de Nova York, situada només dos graus més al nord. És a dir que la circulació oceànica global té un paper molt important en la regulació del clima de moltes regions del planeta. Si la formació de gel que dóna lloc a l’aigua densa pateix cap alteració, la circulació global se’n pot ressentir i afectar de retruc el clima d’algunes regions. Tots aquests desenvolupaments són, de moment, hipòtesis no confirmades. El sistema oceànic i el clima són massa complexos per fer prediccions sobre la seva evolució a llarg termini. A més, com més alta és l’escala de temps que es vol estudiar, més augmenta la imprecisió de les prediccions. Justament en això treballen alguns dels científics que estudien l’Àrtic: proven de construir models capaços de predir quines podrien ser les conseqüències d’un escalfament que provoqués el desgel total durant l’estiu.

D’altra banda, la reducció del gel a l’Àrtic obre una oportunitat per al transport marítim d’una importància econòmica i estratègica a escala mundial. El pas del Nord-oest, que va costar les vides a Franklin i els seus homes i a tants altres exploradors, creuat per primera vegada per Amundsen entre el 1903 i el 1906, seria més navegable que mai. El desgel faria possible la comunicació entre els oceans Atlàntic i Pacífic sense necessitat de travessar els canals de Suez o Panamà. S’ha estimat que un viatge entre els ports d’Osaka i Rotterdam es podria escurçar un quaranta per cent, amb tot l’estalvi econòmic i de temps que això suposaria. Mentre comentem la perillositat d’aquesta nova ruta comercial a causa de l’abundància d’icebergs, sona el telèfon. Ens avisen que la cuina està a punt de tancar les comandes i que tenim cinc minuts per triar vi que prendrem durant el primer sopar de diumenge a l’Amundsen. (…)

Mirat des de lluny, el gel sembla una massa blanquinosa i uniforme semblant a un desert. Quan un s’hi acosta i el trepitja, però, comença a detectar-hi irregularitats, parts que reflecteixen menys llum, plaques recents que semblen vidres, zones cobertes d’aigua que amb certes llums es veuen d’un color turquesa semblant al de les platges tropicals. Si, a més, s’agafen mostres de gel, s’analitzen, se n’estudien els components i es prova d’entendre’n el paper en l’ecosistema àrtic, la seva riquesa és desbordant.

Per començar, independentment de com hagi sigut el seu procés de formació, no tot el gel marí és igual. Hi ha gel que es forma i es fon el mateix any, l’anomenat gel de primer any o gel anual, que pot fer com a màxim uns dos metres de gruix i forma àrees baixes i planes en què predomina la blancor enlluernadora de la neu. Però també hi ha gel que no es fon i que es va acumulant any rere any. Aquest segon tipus de gel es coneix com a gel multianual. Alimentat per nou gel cada any, el gel multianual està format per estructures que poden alçar-se més d’una desena de metres sobre el nivell del mar i que l’atzar i les condicions atmosfèriques esculpeixen aconseguint formes inesperades. El seu aspecte és força diferent del gel transparent dels llacs d’aigua dolça i del gel blanc de primer any. El fet que s’acumulin metres i metres de gel fa que, a causa del pes, es produeixi una compactació que densifica el gel i li confereix tons que tendeixen al blau turquesa. Tal com expliquen els veterans de l’Amundsen, passejar entre aquestes estructures que s’alcen fins a dotze metres sobre el mar i que amb la llum baixa del sol de mitjanit reflecteixen tons de carbassa i violeta, ha de ser una experiència única. I saber que algunes d’aquestes estructures han existit durant segles fa, si és possible, l’experiència encara més extraordinària.