Bes-canvis

El Senyor Recasens era propietari d’un gran imperi financer.

Vivia en una magnífica casa a Collserola, que malgrat estar a dues passes de la ciutat, semblava que fos al mig del Montseny. Se sentia el rei del món.

Però era un home solitari, malaltís, de fràgil salut i amb una única debilitat. El seu tendó d’Aquil·les eren les dones.

Per això un vespre de tempesta, quan se li va presentar aquell bombonet a casa, no va dubtar com esdevindria la nit. Creia que era molt hàbil en l’art de la seducció. Potser les dimensions de la casa i els cotxes aparcats al garatge hi ajudaven.

Tot va començar quan l’alarma volumètrica es va disparar. Va anar a posar el codi de seguretat i va veure per la pantalla de televisió, algú per terra, enfangat de cap a peus sota d’una bicicleta. Quina va ser la seva sorpresa quan va fixar-se que era una noia. Llamps i trons l’acompanyaven mentre va obrir la porta. Va sortir amb un paraigües a socórrer la ciclista temerària. Mentre l’ajudava a aixecar-se de sota la ferralla, ella li va explicar, molt enfadada, que s’havia perdut, que havia agafat la drecera en plena tempesta, maleïts camins sense senyalitzar!, a més la roda de la bicicleta s’havia punxat i en plena baixada, havia relliscat per terra fent una bona tombarella. Es queixava que el mòbil no li funcionava, a més el seu ex no s’havia presentat a la cita i per acabar, el temporal, quan les previsions eren cel serè. Vaja, un dia rodó!

Ell la va ajudar a aixecar-se i va fer l’observació que tenia els genolls (molt bonics, per cert, va pensar) pelats i començaven a sortir-li sang. Calia que se’ls desinfectés.

El senyor Recasens va somriure per sota el nas i va iniciar el seu desplegament romàntic. La va fer passar, i li va dir que es quedés mentre la tempesta no afluixava. Potser havia d’haver sospitat quan ella, enfundada en un mallot rosa de ciclista, va treure’s la mascareta i va veure que duia els llavis pintats del mateix color del mallot. Però només hi va veure uns llavis carnosos i una llengua humida que els acariciava.

Li va oferir la seva farmaciola, potser millor abans prendre un bany, roba eixuta, escalfor de la llar de foc, una mica de refrigeri, una taula de formatges i fumats que va aparèixer del no res, una copa de vi que es transformà en més d’una ampolla i tot amanit amb una dolça música.

Cal dir que ell desconeixia que era un pla maquiavèl·licament tramat. El holding competidor americà, va trigar mesos a trobar una senyoreta que reunís les condicions i requisits necessaris que calia, a canvi de molts diners i una clàusula de confidencialitat.

La noia no només era maca, esportista, agradable, simpàtica, intel·ligent, culta, manetes, bona figura i de, suposada, consciència efímera.

L’endemà de carícies, petons i intercanvi de fluids, la jove va reparar la roda punxada, va muntar la bicicleta i va marxar ben d’hora per on havia vingut.

Quan el senyor Recasens va omplir la banyera, satisfet per haver ficat una granota dins al cove, i una mica ullerós per un incipient constipat, el baf del vapor va deixar escrita en el mirall una frase:

“Sap greu, però soc portadora del virus. Asimptomàtica ”

Emma Martí

2n premi del CONCURS LITERARI DE COLLSEROLA

SANT JORDI 2021

Tema: Covid, Collserola i vivències.