Il·lustració Herbert Becker©

Qui són els Reis?

Ens imaginem que estem a l’any 1909, a punt d’acabar-se, i guaitant per la finestra de l’ànima d’un infant, sorgeix aquesta meravellosa història de Reis:

Són les tres de la matinada, com podrien ser les tres de la tarda. En els pobles hi ha el mateix silenci, la mateixa calma, la mateixa pau.

Ara, a la matinada perquè tothom dorm i a la tarda perquè els pagesos després d’un matí molt atrafegat en el camp, sembrant, llaurant o segant, segons l’època de l’any, es permeten el luxe necessari de fer una petita becaina allí mateix, a l’hort; i així agafar energies per al cap d’una estoneta (massa curta per a ells) tornar a agafar l’aixada, la corbella, el trill i seguir, seguir treballant i esgotant-se.

Ben  mirat aquell “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front” és ben dur per als pagesos. Sempre mirant el cel, no pas per dirigir amb el pensament una acció de gràcies a Déu que els dóna la terra fèrtil que els proporciona el pa, l’oli, el vi, la fruita que mengen cada dia ells i llurs famílies i que els ajuda a sobreviure, no; miren el cel amb por:

• Gelarà i se’ns farà malbé la collita?
• Aquest cel grisós com si portés dol anticipant la calamitat que s’apropa…

De vegades mirant aquell cel blau clar, nítid, aquell sol puríssim que ja fa mesos que no s’ennuvola i perilla l’espelta…

En aquesta època els pagesos catalans porten encara pantalons de pana, camisa blanca, faixa negra, barretina i espardenyes de pagès, en les quals tots els espardenyers semblava que es posessin d’acord per escatimar la tela de la puntera i els camperols duien enfangats i polsosos els dits petits del peu, que es confonen amb la terra que trepitgen.

Tots els nens de la petita escola de Rosers eren fills de pagesos. Tots menys dos: el fill del metge i el fill de Don Juan.

Aquest darrer sí que n’era d’important, a Rosers! Més que el metge. Perquè Don Juan, el pare de l’Emili, anava vestit de capità general, o així el veia el seu fill. Portava uniforme blau marí, botons daurats, una gorra de plat vermella amb visera negra i lluent, tant, que feia la sensació d’estar sempre mullada de tant que relluïa.

I Don Juan era l’única persona a Rosers que es podia permetre el luxe d’interrompre la calma de les tres de la matinada, o de la tarda:

Piiiiiiiii! Piiiiiiii!

La gent del poble ja sabien que era el xiulet de Don Juan, que posava en marxa el tren, aquella rècula de vagons grans i pesats; portant viatgers unes vegades o mercaderies les altres. Però malgrat saber-ho, no podien evitar, en aquelles hores de quietud, que el cor els fes un petit sobresalt.

Tots els cors, menys el de l’Emili, que mirava els seus companys de classe amb aire se suficiència i superioritat.

• El meu pare -pensava- no porta barretina ni va a l’hort a enfangar-se els peus. Va vestit com un general i amb el xiulet fa parar o posa en marxa aquestes màquines i aquests vagons que es passegen per tot Espanya portant l’oli del sud cap al nord, el ferro del nord cap a l’estranger, peces de tela que surten de Catalunya i van cap a Castella, taronges de València cap a Galícia i Andalusia…. Si el pare vol, tot Espanya es quedaria amb el que té cada regió -seguia rumiant l’Emili- Mira: no tocant el xiulet perquè aquest tren no marxi…-i un somriure maliciós li sortia de sota el nas.
• El pare és més que el Sr. Alcalde, que porta barretina, i les barretines no tenen viseres lluents. És més que el Sr. Rector, que es posa aquell barret de punxes. I més que el metge, que no porta barretina però no pot dur una gorra vermella amb visera negra i xarolada.

Que n’era de feliç, l’Emili, als seus vuit anys en fer-se totes aquestes reflexions! “El meu pare és el més amo i senyor de tot el poble!”

Però… una cosa enyorava l’Emili: una cosa que hi havia a casa de tots els pagesos menys a la seva: un cavall, un matxo, una mula encara que fos. I… Per què el pare no en comprava un?

• No, fill meu, no el necessitem, a més valen molts i molts rals i a casa no tenim lloc per a la bèstia, i qui la cuidaria?
• Joooooo! Joooooo! -responia l’Emili amb vehemència.

I quedà consirós. Ell que era i se sentia el fill de l’home més important del poble, no podia tenir un cavall com qualsevol fil de pagès? Ah no, això ell ho arreglaria aviat. D’ací a quatre mesos ell tindria cavall i el muntaria i es passejaria pels carrers de Rosers com un Cid Campeador. Ara veurien els seus companys si ell tindria o no cavall. El demanaria als Reis. Pel seu comportament no hi hauria problema, el Sr. Mestre donava bons informes a Don Juan respecte a la conducta del fill, i això als Reis no els pot passar desapercebut. Sí, que li portessin el cavall, de cartró o de fusta. Així no embrutaria la cuina ni li haurien de donar civada, garrofes i ordi…

Quan explicà les seves cabòries als companys de col·legi, quantes mofes!

• No demanis cavalls als Reis, home. A casa teva ja teniu un ruc!

I afegien sense compassió:

• Tu ets el ruc, home! Mira que creure’s lo dels Reis..! Ets més burro que els que tenim a les nostres quadres. Que no saps encara qui són, els Reis? No? No? No ho saps que són els pares?

Pobre Emili!

• Ells sí que en són de rucs -pensava- mira que dir que els Reis són els pares!

Arribà la tardor, les fulles dels arbres grogues i resseques, encatifaven els carrers del poble. I a mesura que queien les fulles també una a una l’Emili arrencava els fulls del calendari que penjava de la cuina.

Arribà el Nadal i la mare, que feia dies que no es trobava gaire bé, s’aixecà i féu l’esforç de seure a la taula. Vingué a ajudar-la la Lola de cal Curt i van fer un dinar boníssim i es va fer cagar el tió. Era un tronc de llenya miraculós que prodigava torrons i begudes de festa: ratafia, xampany, vi bo…

El pare, amb la veu entelada per la visió de la mare tan esgrogueïda, que treia forces de flaquesa per no amargar-los la diada, unia la seva veu a la de l’Emili cantant tots dos el parenostre del tió:

Parenostre del tió, per molts anys que Déu mos do.
Ara vénen festes, festes precioses
dones curioses, renteu els plats.
Renteu-los bé:
que Nadal ja ve.

Ara passen bous i vaques,
gallines amb sabates,
els capons amb sabatons.

Marieta, fes torrons.
La guineu els ha tastat,
diu que són un xic salats:

Marieta, posa-hi sucre
que seran un poc millor.

Caga tió, pixa vi blanc!
caga torrons per al dia de Nadal!

De sota la manta que abrigava el tió, la maneta de l’Emili treia de tot. Ell sabia que el sou del pare no era gaire generós i creia en la sort que tenien de procurar-se els llamins de Nadal gràcies al tronc prodigiós i al parenostre cantant fins a esgargamellar-se.

Per Any Nou la mare ni forces va tenir de llevar-se. Encara, però, el nen pogué veure el pare i la mare llegint la carta que ell havia escrit als Reis, abans d’anar a donar-la als patges que la vigília es posaven davant de l’Ajuntament. Per cert, el dia que hi anava es trobà en Felicià, amb el seu germà gran que era un burleta:

• Home, carta i tot. Mira, allà els tens, com si no es veiés qui són: el de cal Llebre amb perruca blanca, el de cal Jepcandi amb la rossa i el de la Pastora amb més betum a la cara que fa riure!
• Què deia aquell boig! El patge negre l’agafà un moment a coll i li omplí les mans de caramels.

Tornant a casa, la Lola de cal Curt se’l mirà amb infinita tristesa i en l’habitació dels pares, la Pepa de can Llebre i la Mònica Plats i Olles vestien la Mare estirada al llit com una figureta que s’ho deixava fer tot…

El pare l’agafà sanglotant, la Lola de cal Curt a la cuina havia parat taula i el cridà per sopar.

Ara sí que ho veia clar. Si en Felicià, en David i tots aquells tenien raó, els Reis per ell no passarien. Veure plorar el pare, un home tan valent… I l’enyorament de la mare! Com havia pogut pensar que a casa hi faltava un cavall, si ara, sense la mare, sí que sabrien què era una casa buida? Dos dies feia que l’havien enterrada.

Així i tot, a l’anar a dormir la vigília de Reis el cor bategava i el desvetllava, no podia aclucar l’ull. Sense adonar-se pensava: “hauran passat els Reis?” Recordava els comentaris dels seus companys: “Ruc, més que ruc…”

Però… tremolant, descalç i de puntetes per no despertar el pare, se’n va cap al balcó i obre un parell de dits el finestró. No es veu res. Fora fa massa fred i la casa calentona fa que els vidres estiguin entelats per dintre i glaçats per la part exterior. Encongeix el braç i amb el colze de la màniga del pijama treu una mica el baf. Al cel encara queden unes quantes estrelles.

Per poc cau d’esquena quan es troba amb uns ullassos que se’l miren fit a fit, i una boca gran i oberta ensenyant-li unes dents…!

Sembla que fins i tot el cavall el saluda amb un renill afectuós! No s’ho pot creure i surt al balcó a abraçar-lo: “El cavall! El cavall!”

El pare amb cara ensonyada sortí a sentir l’alegria de l’Emili. Palplantat, emocionat i mentalment adreçant un missatge a l’esposa:

• Et vaig prometre que el nen no es quedaria sense cavall!

L’Emili entrava exultant:

• Mira pare, quina cua té, la veus? -I s’hi balancejava fort, a risc de saltar pel dret!

I així fou com a l’Emili encara se li arrelà més la seva innocent convicció aquell sis de gener del 1910. I quan pels carrers del poble trobava els companys desconfiats de l’Escola, ell s’apuntalava fort i els descobria el secret més meravellós de la seva vida:

Saps, tu… Els Reis… Són els REIS!!

Teresa Casas Bayer
Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
2015