Petit incís: El senyor trobadís, que era una mica trobador

Petit incís

Il·lusració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

El senyor trobadís, que era una mica trobador

Si agafeu el tramvia blau, em sembla que és la segona parada, trobareu els jardins municipals de “La font del racó”.
Prop de l’entrada hi veureu un petit monòlit amb un medalló de coure. Els infants s’hi amaguen darrere, s’hi enfilen i el fan servir de “toc” mentre xisclen i s’empaiten.
Ja ho saben aquests nens qui és el de l’efígie del medalló?
Tenen idea que morí cec, “ell” que havia dibuixat la llum, cantat a la “ginesta estrellada d’or”? Els han dit mai que “ell” tan pacífic en els seus escrits, poesies i contes, l’enterraren precisament el 19 de juliol del 1936 mentre començava la guerra? Aquesta guerra de la qual parlen llurs pares i avis amb un “abans” o un “després” quan han d’anomenar-la?
Coneixen els nostres fills per què sota la dedicació del petit monument hi diu…

“A Apel·les Mestres
amic dels Infants
els ocells i les flors”?

Sí, m’ha agradat fer aquest petit incís ja que en sortir del concert era una delícia caminar aquell capvespre d’estiu i ho vaig fer seguint les darreres vies del tramvia que resten actives a Barcelona: les de l’inefable tramvia blau. Necessitava moure’m, i després d’acceptar l’acolliment del jardí vaig adonar-me que seia en el pedrís sense altre sorollet que el de la font que raja dessota el monòlit que he descrit fa uns moments, i el piular dels darrers ocells que anaven a jóc.
Ben bé així, per ser fidels a la veritat, aquests no eren exclusivament els sons que jo percebia: tot baixant, anava sentint uns passos darrere meu: ferms però no ràpids, com si procuressin no avançar-me. I el meu astorament pujà de to quan en endinsar-me en el jardí potser inconscientment per desviar el meu seguidor, una mica inquietant, les petjades enlloc d’allunyar-se m’atraparen i es van parar ensems que les meves!
A poca distància, assegut també en el pedrís, mirant fixament el rajolí de la font, el meu veí en la recent audició es treia de la butxaca esquerra un aparell pla i lluent, petit com un encenedor, el premia i s’engegava una melodia, eren els imperceptibles acords finals de La noia dels cabells de lli…!
En veure els meus ulls sorpresos, l’home em feu un petit somriure, com si em demanés perdó.
La meva espontaneïtat gairebé infantil, que tantes bufetades físiques adés i morals ara ja gran m’ha proporcionat, sorgí amb veu increpadora:
– Vaja… s’ha enregistrat el concert, pel que veig hi ha disfrutat una mica…
– No sols he disfrutat – respongué educadament – sinó que és dels més preciosos que he sentit. I pensi, senyora, que per poc que pugui de concert de piano no me’n deixo perdre cap.
I afegí aixecant les celles i movent el cap com si esbandís una vivència desagradable:
– Sóc un pianista frustrat, jo. És la meva tristesa.
– Frustrat? – Vaig repetir amb estranyesa. – I per això no aplaudia…? Ha arribat un moment que estava més pendent de les seves mans que de les del concertista, li ho prometo!
L’home tancà l’aparell que havia fet de música de fons al nostre estrany diàleg, premé els llavis abans de parlar i barbotejà:
– Mai podré aplaudir… Va ser la guerra… Fatalment la mà dreta me la van salvar, però la tinc morta. Veu? Sempre la porto a la butxaca.
I amb un somriure dramàtic afegí:
– És com un guant bla, inconsistent, que ni sé com li van creixent les ungles…

Em trasbalsà. Ara jo no sabia com enfilar la conversa. M’era molt violent tornar al tema de la mà esguerrada.
De sobte, se m’acudí:
– Si no té tard, voldria demanar-li… I si tornéssim a escoltar el concert…? No crec que per ací se’ns molesti gaire. A aquestes hores no se li acut a ningú anar a passejar pel parc…
– Amb aquesta intenció que vostè em demana he entrat jo, -m’interrompé ell amb alegria- No crec disposar d’un lloc més idoni per a la solitud i el silenci.
Vam apropar-nos. El nostre esperit esponjat i receptiu pel regal innegable de la música ens feia batre el cor talment la troballa de dos adolescents. La lluna plena ens donava la claror justa per no distreure la confidència. Les nostres fesomies repujades pel burí dels anys, adquirien una indefinible joventut.
Vaig ser jo novament qui trencà el mutisme. Li vaig comentar els pensaments que m’havien envaït feia pocs instants: del monòlit i els infants d’ara que esbojarrats juguen al seu voltant… I nosaltres, ambdós infants aleshores i que tant havíem rebut del Poeta.
Com si li parlés d’un vell i estimat amic, entusiasmat em respongué:
– Però, de qui em parla…! A Apel·les Mestres l’he llegit, l’he cantat i quants cops m’han embadalit els seus inconfusibles dibuixos.
El tema de conversa sorgia apassionat. Ell afegí:
– Tinc un llibre dibuixat per ell que ara celebra el seu centenari! Són els Contes d’Andersen. És de l’any 1881, de la Biblioteca “Arte y Letras” que potser ja no existeix. Hi ha alguns gravats al boix que són dignes de posar-se en un marc. Cada conte, a més de les il·lustracions pròpies, té la sanefa que és una miniatura admirable i un detall com un medalló al final. El conservo com una relíquia.

En aquesta època que la paraula “pressa” sembla el malefici d’un déu que vol castigar el nostre deliri de velocitat, ens vam trobar l’un al costat de l’altre, tàcitament desitjant allargar la conversa i dient alhora una frase que, afirmativament quasi mai es pronuncia: TENÍEM TEMPS!
La cara del meu interlocutor anava perdent aquell rictus de tristesa mentre jo deia:
– No li ha passat en alguna vegada que, o perquè ha mirat malament el rellotge, o una persona a qui esperava l’avisa que no pot venir, i s’ha trobat amb unes hores de més, com un regal que no té preu? S’ha fixat en l’atractiu que té aquest temps inesperat on ningú ens espera, ni cap dels nostres sap on som, ni a penes sabem nosaltres on hem anat a parar caminant poc a poc? Sembla com si miréssim els altres amb superioritat, pensant: Aneu corrent, figuretes ridícules disparades com de pel·lícula de cel·luloide ranci, que jo no faig tard enlloc: ves per on, m’he trobat una safata plena de la joia que no hi ha diners per comprar-la: TEMPS!!!

L’amic rigué de gust:
– Sap que té una fantasia tremenda? Ara, jo per no quedar malament li vull explicar una anècdota llegida en el llibre El desconegut Tibet. La hi puc contar fil per randa perquè m’agrada molt explicar-la: Italo Balbo, viatger empedreït, baixà de l’avió a Gadames i va preguntar als indígenes que havien acudit a rebre’l: Quant temps necessiteu per fer el viatge des de Tripoli?. Els interpel·lats respongueren: “Vint-i-vuit dies”. “Doncs jo he vingut en tres hores!”, respongué Balbo. I els natius, astorats preguntaren: “Què has fet doncs durant els altres vint-i-set dies?” Ells vivien quan viatjaven. Ell només volava.

Se’m va acudir en acabar d’escoltar-lo que aquelles hores que teníem al davant, les podíem transformar en els nostres “vint-i-vuit” dies parlant sobre aquell tema realitat-fantasia que tant ens plaïa als dos.
Dels contes meravellosos on una nena s’escalfa encenent llumins, amb els peuets glaçats damunt la neu… On un aneguet menyspreat per la llucada, s’enfonsa en el llac i es converteixen en un cigne àgil i blanquíssim… On la deessa cruel de les geleres dels Alps s’enamora de Rudy, l’agosarat alpinista i li envia el seu aliat el diabòlic vertigen perquè el trasbalsi i el faci sucumbir al fons de l’abisme…
Com la clara d’ou va creixent a mesura que es treballa, així passava amb la nostra comunicació.
Un cop exhaurit el tema del seu llibre dels Contes d’Andersen, jo en vaig proposar un altre:
– Jo també tenia el meu llibre estimat. Però no solament dibuixat, sinó escrit i amb la música de cada conte d’Apel·les Mestres.

Amb insistència demanà que li expliqués tot el que jo recordava i m’assegurà que per no trencar el fil dels meus records no faria cap comentari fins que jo esgotés el meu relat.

I… sense mirar ambdós en cap moment el rellotge, en un ambient magnífic de pau i serenor, em vaig llençar dins el pou de les remembrances trencant les teranyines de la meva memòria:
– La meva infantesa passà moltes estones contemplant un llibre gran, però no gaire gruixut. Era el llibre del qual li parlava fa uns moments. Tot era del nostre estimat autor. Ara no recordo l’ordre dels contes, bé, eren poesies amb argument que la vida, curiosament, m’ha anat repetint. Per aquest motiu, sempre he tingut present aquelles estrofes, aquells dibuixos, aquella música. Han estat per mi com una faula, amb la seva moralitat i tot. Per contar-los, ho faré en aquest ordre: començaré per la poesia, li explicaré després com era el dibuix i veurà com surt un tros de vida on es veu emmirallada la situació en la qual, en cada vers, ens vol fer participar el Poeta.

Com una història que ha sorgit del conte…
O… qui sap si com un conte, que s’ha fet història…!

En les cases on viu molta gent, com era la meva, perquè som molts germans, de vegades desapareixen objectes i mai ningú en sap la raó. Crec que hi ha sinceritat en les excuses… Però el fet és real. El llibre Apel·les Mestres, malgrat haver-ho regirat tot, mai més l’he vist! Per això li deia que ara aniré traient els records tal com surtin, procurant ser-los-hi fidel i amb la mateixa cura que es treuen els ous d’un cistell ple de palla. En realitat, així és ja el meu cap ple de cabells blancs!

Teresa Casas Bayer

Aquesta entrada ha esta publicada en Extra d'estiu. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s