Un any més en l’aniversari de la mort del Joan Barril un conte corrent.

Greu i incurable malatia

Aquell home no semblava ni neguitós ni deprimit. Més aviat feia goig. Correctament vestit, elegant però informal, i una mirada densa com el mercuri. La infermera va cridar el seu nom a la sala d’espera del Centre d’Atenció Primària, i ell es va aixecar i va entrar al consultori. Va veure que a la porta hi havia un nom: doctora Anna Algèsica i, efectivament, allà s’estava, fent veure que repassava la seva fitxa.

– Fidel Pacient, és vostè?

– Doncs sí. El mateix.

– És extrany- va dir la doctora Algèsica-. A l’ordinador no em surt cap Pacient. I pel nom no em surt cap Fidel. Segur que aquest és el seu CAP?

En Fidel Pacient no va voler entrar en el curiós joc de paraules que s’estava covant allà mateix i va repenjar.se amb els colzes sobre la taula de la doctora Anna Algèsica.

– Miri, no es tracta de començar a buscar quina extranya malaltia tinc. Només he vingut perquè vostè em doni la baixa.

La doctora Anna Algèsica va aixecar la mirada de l’ordinador.

– Miri, Sr. Pacient. Si vostè diu que li doni la baixa sense cap altra explicació el primer que faré serà demanar-li que es despulli sense cap explicació. Tots dos som aquí per fer la nostra feina. Deixi’m fer la meva correctament i vostè faci la seva de la millor manera possible. Què li passa, senyor Pacient? Digui’m símptomes, senyor Pacient. I si no en té, inventi-se’ls. Però faci un esforç.

– A vostè això no li importa. Jo només vull que em doni la baixa.

I la doctora, que tenia el dia divertit, anava ajudant-lo.

– Les baixes no es donen d’aquesta  manera. Digui’m: li fa mal el cap? Potser té síndrome de fatiga crònica? Que tus? Li costa respirar? Aquests dies el pol·len està descontrolat. Hi ha algun antecedent hereditari de qualsevol cosa a la seva família? Jo no li puc donar la baixa així com així. Si vol la baixa m’haurà d’explicar la seva vida.

I en Fidel Pacient va començar. S’explicava amb una veu profunda. Respirava quan havia de respirar. Una infantesa feliç. Uns estudis brillants. Un reconeixement social intens en un altre país. Uns pares que van morir més aviat del que tocava, però això ja ho sap, doctora, sempre és massa aviat per la mort. I en Fidel Pacient explicant els seus èxits esportius, perquè era evident que sota aquell vestit elegant però informal hi havia un cos en plena forma. Com li agradava aquell home, va pensar l’Anna! I després, el seu currículum sentimental.

– Ja ho sap, doctora, quan trobem la dona de la nostra vida sempre és massa tard i aleshores hem d’acabar competint amb marits i amb el temps i viure com bandolers i això no és vida, sap, doctora? I jo vinc a demanar-li la baixa no pas per no haver d’anar a treballar, perquè jo no vull ser un assalariat de ningú ni un enamorat dependent de ningú. Doni’m la bauxa per retirar-me de la circulació, doctora.

I la doctora Anna Algèsica, que ja feia una hora que estava embadalida davant aquell príncep blau, inflant la cua del consultori. I les infermeres que devien pensar que el tal Fidel Pacient era un cas clínic enorme i que calia anar desviant els pacients de la sala d’espera a d’altres metges menys ocupats. Un silenci dens al consultori: Fidel Pacient implorava. I Anna Algèsica sentia l’esgarrapada de molts gats a la panxa. Potser era el moment de fer un cop de cap.

– Et donaré la baixa- li va dir a en Fidel Pacient.

– I quina malaltia hi posaràs?

– Hi posaré fractura de cor. Jo mateixa m’encarregaré d’arreglar-lo.

I la doctora Anna Algèsica va sortir del seu despatx i va anar al despatx del costat per dir-li al metge que li donés la baixa.

–  A tu, Anna? Què et passa? Si estàs perfectament.

I l’Anna Algèsica li va dir que tenia la intuïció d’una vella i coneguda malaltia de la qual acabava d’encomanar-se feia una hora.

– Necessito aquesta baixa sense preguntes. Em sembla que és més greu del que em pensava.

En Fidel i l’Anna se’n van anar plegats i encara no s’han curat.

Joan Barril