Pluja

 

Detalle-de-Habitación-de-hotel-de-Edward-Hooper

‘Habitació d’hotel’ d’Edward Hopper –  Thyssen-Bornemisza

Pluja (fragment)

Acabava de donar el darrer retoc a la cambra. Anà fins a la porta i mirà quin efecte feia. Havia rentat les cortines del finestral a la nit i les havia planxades al matí. Feien bonic emmidonades. Eren de color crema amb pics verds, partides en dues i guarnides amb un volant. Una llaçada verda les retenia a banda i banda.
Sota els vidres hi havia el divan amb les dues butaques de vellut gris. A la tauleta, un gerro blau de porcellana amb roses. L’armari bretó, immens, acabat d’encerar, brillava; enfront, l’escriptori amb els llibres ben arrenglerats, amb el tinter net i el secant rosa bombó, sense una taca de tinta.
Tot havia estat escrupolosament rascat, desempolsegat, fet nou.
Damunt la caixa de núvia, a la dreta de la porta, una ampolla de cristall plena de conyac i dues copes lluïen. A la cuina, minúscula i esclatant de blancor, una plata de pastissos escampava perfum i dintre de la nevera hi havia sis gelats, tres de crema i tres de maduixa.
Tot estava en ordre.
Marta es dirigí cap al dormitori que amb una petita cambra de bany completava el seu pis. Quin vestit es posaria?
I si es posés una bata? La blava: amb el cos i les butxaques brodades de flors blanques i la faldilla princesa. Es trobava tan bonica quan duia aquella bata, tan temptadora, que pensà: «Si passa alguna cosa en tindrà culpa la bata.» Després tenia una brusa de tul i de puntes que encara no havia estrenat… Es decidí per un vestit marró, camiser, amb un cinturó ample, d’antílop, cobert de claus daurats. Es rentà la cara i els braços, es pentinà curosament, però no es maquillà. Escollí les mitges més transparents i unes sabates d’antílop.
Perfum. Un darrer cop d’ull al mirall per damunt l’espatlla i tornà a la cambra de les grans cortines. S’assegué.
Era d’hora. Les tres, tot just. Com que estava cansada d’haver-se barallat amb la pols tot el matí, aprofitaria l’estona per reposar, car ell no vindria fins a les quatre. Era la primera vegada que l’Albert venia a casa seva… I estava nerviosa. S’aixecà i anà fins a l’escriptori a triar un llibre per deixar sobre la tauleta. Quin? Potser Shakespeare? Bella guerrera! Cap compliment de soldat per a la seva dona no pot ésser més patèticament pur. Com quan Antoni en morir diu «Egipte» a Cleòpatra i dona amb aquest mot la mesura de tota la grandesa d’una reina. Potser l’Albert en veure a l’abast de la mà un llibre massa solemne pensaria: «És una esnob.» En el fons tant li feia, però hi renuncià i sense pensar-s’hi gaire més agafà Du côté de chez Swann i el posà al costat de les roses.
Tornà a asseure’s. Amb el cap sobre el respatller de la butaca, se sentí sola. Molt sola. I buida. Com si la il·lusió amb què esperava Albert s’hagués fos i res no la pogués substituir.

Mercè Rodoreda
(1908-1983)

Aquesta entrada ha esta publicada en Calaix de Sastre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s