I

Paisatges com adagios que s’apaguen.
Lentíssims els capvespres, fred estricte.
La solitud dels dies m’acompanya,
com una fuga enmig de sons del gel.
L’hivern despulla els arbres i les ànimes:
faré un foc amb les restes d’un poema,
que no se’t glaci mai aquell somriure.

Mireia Lleó