Sonet

mati agost.jpeg

Que bells els trets que animen el teu rostre!
I amb tot, sovint no els veig, galtes colrades,
llavis -formes ‘damor-, per mor dels ulls,
foscos com els d’aquella dona bruna.

Però tampoc recordo amors passats;
pels teus ulls tot ho oblido, tan presents,
tan joves, quan declina ja el meu viure,
fonts durables d’amor quan prest no hi sigui.

Els teus ulls tenen llum, per bé que obscurs;
són estels de negror en un cel ben clar,
llum que entra dins de mi, mig món de l’ombra.

El dia és nit perquè els teus ulls són astres.
El seu foc ve del fons de l’univers.
Negre esclat, daltabaix dels anys, follia.

Marià Villángomez (Eivissa 1913-2002)

Aquesta entrada ha esta publicada en Poemes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s