Avui que comença a fer fred a Barcelona recordo el meu estiu a l’Àrtic, en ple mes d’agost, mentre a Barcelona hi ha una forta onada de calor, marxem a Longyearbyen a l’illa Spitzbergen a l’arxipèlag Svalbard.

Durant l’agost les temperatures no pugen més de 8º el dia mes calorós! Sortim al carrer amb abric, guants, bufanda i gorra. De fet aquesta darrera peça és la més important, ja que quan bufa el vent, cosa habitual, la temparatura baixa en picat i la sensació de fred i gelor és molt intensa. Portar gorra és fonamental per que no es gelin les orelles.

Una de les coses que vaig descobrir a les illes de l’arxipèlag Svalbard  és el permafrost.  Toni Pou autor del llibre On el dia dorm amb els ulls oberts, ens parla del permafrost:

A causa de les baixes temperatures, el terra de l’Àrtic està congelat formant l’anomenat permafrost. A l’estiu se’n descongela una capa superficial que pot arribar fins a cinc metres de profunditat, però, més avall, el terra es manté congelat tot l’any.

El permafrost obliga a construir d’una forma determinada els fonaments dels edificis, les conduccions dels carrers: aigua i clavegueram, l’asfalt dels carrers i la pista d’aterratge de l’aeroport…

Vista aèria del permafrost

El permafrost no permet la descompocisió de la matèria viva enterrada. Per aquest motiu a les illes Svalbard diuen que un no es pot morir! La veritat és que no es poden enterrar als morts. Quan mor alguna persona el traslladen al continent i allà rep sepultura o l’incineren…