Per iniciar aquest monogràfic de les aromes del te pel món us adjunto el primer capítol de El llibre del Te d’Okakura Kauzo, un llibre francament bonic, del que us aniré posant algun altre fragment.

La copa de la humanitat

Abans d’esdevenir un bueratge, el te va començar per ésser un remei. No és sino al segle VIII que, a la Xina, va ser la seva entrada en el regne de la poesia, com una de les distraccions elegants de l’època. Al segle XV, el  Japó el va ennoblir, convertint-lo en una religió estètica, el Teisme.

Il·lustració de Wil Faber

El Teisme és un culte basat sobre l’adoració de la bellesa entre les vulgaritats de l’existència quotidiana. Inspira als seus fidels la puresa i l’harmonia, el misteri de la caritat recíproca, el sentit del romanticisme de l’ordre social. És essencialment el culte de l’Imperfecte, puix que és un esforç per acomplir alguna cosa de possible en aquesta cosa impossible que sabem que és la vida.

La filosofia del te no és una simple estètica en l’acceptació ordinària del mot, car ens ajuda a expressar, conjuntament amb l’estètica i la religió, la nostra concepció integral de l’home i la natura. És una higiene, perquè obliga a la netedat; és una enconomia, perquè ensenya com el benestar consisteix molt més en la simplicitat que en la complicació de les despeses; és una geometria moral, car defienix el sentit de la nostra proporció en relació a l’univers. Representa, en fi, el veritable esperit democràtic de l’Extrem Orient en quan fa de tots els seus adeptes uns aristòcrates del gust.

Okakura Kauzo, El llibre del te. Ed. Altafulla, pag 7
Traducció Carles Soldevila