Gran Via Corts Catalanes, 670 – Barcelona

La casa del Cotó ha estat durant molts anys la seu de l’Associació industrial tèxtil del procés cotoner (AITPA).

A mitjans del segle XIX quan es va parcel·lar l’eixample de Barcelona amb el pla Cerdà, la família Boada va comprar una bonica parcel·la per tal que Elies Rogent, el millor arquitecte de l’època construís la seva residència, i on es reflectís el seu estatus social a més d’incloure les comoditats, comfort i modernitats que la burgesia urbana catalana demanava.

Elies Rogent, arquitecte de l’edifici de la Unversitat de Barcelona, entre altres, va construir la Casa Boada un bonic edifici neoclàssic de dues plantes. A l’interior de l’edifici és destacable el vestíbul, l’escala de marbre guarnida d’escultures de bonze, artesonats, xemeneies, sales i estances senyorials…

L’any 1960 la Inmobiliaria Textil Algodonera SA adquireix l’edifici per enderrocar-lo i construir la seu social. Però al proposar el nou encàrrec a l’arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, aquest es nega a tocar un sol maó de l’edifici original d’Elies Rogent i proposa unes obres d’adaptació i reforma de l’edifici original. Sota aquesta premisa Rubió i Tudurí amplia la casa Boada amb quatre plantes més. Proposa una nova façana que segueixi amb un estil continuista i on es pot distingir la part antiga de la nova pero en cap moment hi ha un trencament d’estil. La façana interior la unifica amb tancament de vidre protegit per unes persianes de fusta. També construeix una escala situada simètricament respecte l’existent amb materials lleugers i que té la característica que està suspesa del sostre.

Respecte els usos de l’edifici manté la planta noble de la Casa Boada tal i com estava, i allotja el club social de l’Associació. A la resta de plantes hi ha els despatxos i oficines. A l’àtic de l’edifici dissenya una coberta de dents de serra imitant el model industrial de les fàbriques tèxtil, de forma decorativa. A l’interior de l’illa a la primera planta hi ha una terrassa on crea uns petits templets de rocalla  que contenen fonts entremig de testos de plantes i flors.

Segons el catàleg de protecció del patrimoni arquitectìnic elaborat per l’Ajuntament de Barcelona: es tracta s’un dels millors exemples d’ampliació i rehabilitació d’un edifici de l’eixample de Barcelona, especialment dels anys 60.