Ja des de petita el 16/7 era un dia molt esperat, el primer dia real de vacances escolars i ja fins el 15 de setembre no tornàvem a l’escola. Recordo que durant la primera quinzena de juliol anàvem de forma voluntària a l’escola i ens entreteniem entre nosaltres: les grans vigilaven les petites, les mestres ens donaven algunes feinetes ja fos escolar o endreçar, o llençar… jugàvem al pati, o anavem al menjador a plegar estovalles i ajudar a tancar l’escola. A mi m’agradava, i m’agrada, escombrar.
Ja de gran he descobert el significat de Carme que prové del hebreu ‘Karmel’, que significa ‘vinya’ o ‘jardí’. Sovint s’associa amb qualitats de fertilitat i abundància a causa del seu significat relacionat amb la natura.
El meu amic Lluís fa uns mesos em deia: Jardi com a carta de presentació i representació dels seus moradors Un entorn històric, religiós , familiar, social, de salut. Aquests espais de solitud són regeneradors, de salut, és terapèutic i necessari sentir un mateix en silenci. En definitiva, una bona mostra del paradís.
I parlant de paradís em ve al cap la definició dels claustres dels convents i esglésies medievals que simbolitzaven la representació del Paradís. Habitualment eren estructures obertes annexes a l’església. La part central estava sempre enjardinada, amb un punt d’aigua central d’on sortien quatre camins ortogonals que simbolitzaven els rius de l’Edèn.
Recordem la figura de Toni Cruz amb deu cançons mítiques del trio satíric
La mort de Toni Cruz deixa un buit molt gran en tots els admiradors de la Trinca. Juntament amb Josep Maria Mainat i Miquel Àngel Pasqual, Cruz va revolucionar el panorama musical català durant els anys vuitanta amb una proposta atrevida, desacomplexada, amb lletres divertides, punyents, de gran càrrega satírica.
A banda, els seus espectacles combinaven música i teatre, fet que va contribuir que el trio esdevingués un fenomen cultural que va ajudar a renovar l’entreteniment en català durant els anys finals del franquisme i la transició.
Per homenatjar la memòria de Cruz, us proposem una llista amb les deu cançons més importants de la trajectòria de la Trinca.
D’Escòcia al Japó: el llegat arquitectònic d’Enric Miralles, en deu escales
En el vint-i-cinquè aniversari de la mort del reconegut arquitecte barceloní, fem un recorregut per obres que va deixar escampades per mig planeta
El 3 de juliol de 2000 es va tallar prematurament, molt abans que no tocava, una vida dedicada en cos i ànima a l’arquitectura. Parlem d’Enric Miralles i Moya, nascut a Barcelona tan sols quaranta-cinc anys abans i lligat, d’ençà de la fi de la dècada de 1970, tant a l’ensenyament universitari com a l’exercici professional amb tot un seguit d’estudis arquitectònics, ara acompanyat de col·legues de formació com per exemple Albert Viaplana i Helio Piñón, ara amb les seves dues companyes de vida, també grans arquitectes: Carme Pinós, primer, i Benedetta Tagliabue, posteriorment.
Per a recordar la figura capital de Miralles en el vint-i-cinquè aniversari de la mort, en repassem el llegat arquitectònic que va deixar per racons de tot el planeta just quan s’acosten les vacances d’estiu i, poc o molt, tothom aprofita alguns dies per viatjar. Partint del catàleg molt detallat que Eduardo Almalé Artal en va elaborar el 2016, ací teniu els deu projectes materialitzats fora dels Països Catalans, un terç del total que va signar durant les tres etapes laborals esmentades.
En l’etapa professional amb la seva primera dona, l’arquitecta Carme Pinós, un dels grans projectes que va rebre l’estudi que compartien va ser el del Palau d’Esports d’Osca, a l’Aragó, en el qual van participar ja una llarga llista de col·laboradors que, de fet, el van acompanyar en molts projectes posteriors: Agustí Obiols, Rocío Peña, Joan Callís, Rodrigo Prats, Josep Ustrell, Francesc Pla…
Fotografia: Viquipèdia.
Centre Social del Círculo de Lectores de Madrid (1990-92)
Situat al cèntric carrer d’O’Donnell de Madrid, és un dels primers encàrrecs importants de l’estudi que Miralles va crear amb la segona dona, l’arquitecta milanesa Benedetta Tagliabue, i l’únic que va desenvolupar a la capital espanyola. Dissenyat seguint unes línies modernes i avançades a l’època i amb elements inspirats en un petit dibuix de Federico García Lorca, es destaca per l’ús de la fusta com a material principal. Actualment és l’anomenat Espai Bertelsmann.
En paral·lel a l’edifici madrileny, l’estudi EMBT va entomar una obra molt especial a l’altre extrem del planeta, al Japó: es tracta d’un vistós pavelló dedicat a la meditació i a la contemplació del paisatge sobre el riu Kurobe, a la prefectura de Toyama, en què l’acer i la fusta es fusionen amb la vegetació i l’aigua.
Fotografia: Fundació Enric Miralles.
Plaça de l’estació i pavelló d’acollida de visitants (1991-93)
En la mateixa estada japonesa i en una línia semblant a la del mirador, la parella d’arquitectes va concebre una nova entrada a l’estació de Takaoka, també a la prefectura de Toyama. Una obra que van resoldre amb alumini en sintonia amb el caràcter de la ciutat, una de les principals productores d’aquest material al Japó.
Fotografia: Fundació Enric Miralles.
Kolonihaven (1996)
El mateix any en què, encara al Japó, Miralles i Tagliabue duien a terme una instal·lació artística amb el nom de Heaven, a Copenhaguen –com a Capital Europea de la Cultura del 1996– van rebre la invitació d’aixecar una caseta de fusta als afores de la ciutat. Kolonihaven, com van batejar aquell projecte experimental, reflectia tota una vida familiar i, de fet, hi va col·laborar la primera filla del matrimoni, un nadó aleshores. Val a dir que, actualment, hi ha una reconstrucció de la Kolonihaven als jardins del Palau de Pedralbes de Barcelona, com a caseta de jocs infantils i, alhora, com a homenatge familiar a Miralles a la ciutat on va néixer.
Al port central d’Amsterdam, a l’illa de cases formada per Pompmanstraat, Scheepstimmermanstraat i Stuurmankade, Miralles i Tagliabue van aixecar un conjunt d’habitatges plurifamiliars amb el nom de Borneo, una intervenció a gran escala, amb jocs geomètrics i de colors, convertida en un reclam arquitectònic un xic amagat a la ciutat dels canals.
En una línia que recorda lleugerament la intervenció d’Amsterdam, a l’àrea central d’Hamburg, al carrer Mittelweg, 42, s’aixeca l’escola de música juvenil de la ciutat, l’únic projecte materialitzat per l’estudi EMBT a Alemanya. Propostes anteriors, com ara la construcció del Palau d’Esports de Chemnitz (1995) i de l’auditori de l’Escola d’Art de Frankfurt (1997), no es van arribar a concretar.
Fotografia: EMBT.
Rehabilitació de l’Ajuntament d’Utrecht (1999-2001)
En una ciutat amb una vinculació directa amb la història del nostre país, atès que el 1713 s’hi va signar el tractat infaust que posava fi a la guerra de Successió i abandonava els catalans a la seva sort, Miralles i Tagliabue es van encarregar de rehabilitar i d’ampliar l’edifici de la municipalitat. L’encàrrec es va acabar poc després de la mort de Miralles.
En la intervenció arquitectònica de l’estudi EMBT a l’aulari, el poliesportiu i el centre comercial del Campus Universitari de Vigo, a Galícia, Miralles va poder participar en el procés de conceptualització, però ja no va poder ser present en la fase de concreció i construcció.
I com a colofó de la ruta i de la cronologia, cal parlar de la joia de la corona de Miralles i Tagliabue, l’edifici del parlament d’Escòcia a Edimburg, un projecte que el seu estudi va guanyar per concurs el 1998 i en què es van esforçar per mirar d’arrelar l’hemicicle a la idiosincràsia escocesa. El parlament de Holyrood és l’edifici més emblemàtic i en certa manera simbòlic de la seva carrera, però també el més problemàtic per un important sobrecost final. Se’n va arribar a publicar un informe oficial i tot, que va eximir de responsabilitat l’estudi barceloní. Tota la polèmica, cal dir, Miralles ja no la va viure.
Fotografia: Parlament d’Escòcia.
I una mica més: El parlament d’Escòcia no és l’únic dissenyat per arquitectes del nostre país. A Geòrgia, tal com vam explicar en un article anterior, n’hi ha un altre d’aixecat per un estudi d’enginyeria valencià i inspirat en l’icònic Hemisfèric de València, de Santiago Calatrava.
Projecció de la pel·lícula i xerrada. Cinefòrum a càrrec de Dani Agudo.
Celebrem els 50 anys de la pel·lícula Tauró (Jaws, 1975), del director nord-americà Steven Spielberg. Un film que va canviar la indústria cinematogràfica i va significar tot un fenomen sociològic que encara perdura.
Analitzarem el context industrial i històric en què es va desenvolupar la producció del film, les referències politicosocials del guió adaptat, i com l’astúcia d’un grup de professionals va treure tot el profit de les eines de l’audiovisual.
En la primera part de la sessió es projectarà la pel·lícula i en la segona es farà la xerrada i cinefòrum, a càrrec de Dani Agudo.
Dani Agudo: Format a ESCAC (UB) i Blanquerna (URL), compagina la divulgació cinematogràfica a RNE4 amb conducció, entre altres, del club de lectura de novel·la i cinema de la B. Xavier Benguerel.
PD: Dedicat als meus pares, Joan i Teresa. Quan em van visitar a LA vam anar a l’Universal Studios i vam veure la maqueta del tauro i com funcionava… És impossible que aquell mecanisme ens espantés fa 50 anys!
El rànquing de persones il·lustres i altres curiositats
Avinguda de Jaume I. Carrer de l’Estatut. Plaça de Catalunya. La història de les nacions i de les ciutats, a Europa, s’esculpeix en plaques de marbre a les cantonades de cada carrer.
A casa nostra, els noms de les vies públiques parlen sovint de llocs i oficis comuns, de fets coneguts o de personatges il·lustres.
Però quins són els noms de carrers més típics? Qui és la persona més homenatjada, la data amb més carrers o l’animal més referenciat? La base de dades l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ens permet donar-hi resposta.
Els personatges amb més carrers
Cada municipi té la seva pròpia normativa respecte al nom dels carrers, però és habitual que per dedicar un carrer a una persona hagi passat un temps des de la seva mort.
En qualsevol cas, al nomenclàtor d’arreu persisteix un biaix de gènere important, i Catalunya no n’és una excepció.
En aquest llistat, mentre els homes estan majoritàriament vinculats a institucions polítiques o religioses –com Lluís Companys, Francesc Macià o Jaume Balmes–, les dones pertanyen sobretot a la literatura, l’art i els moviments socials.
La dona amb més carrers i places amb el seu nom és l’escriptora Mercè Rodoreda, seguida per les també escriptores Montserrat Roig,Maria Aurèlia Capmany i Caterina Albert.
Pau Casals lidera, amb més de 400 vies dedicades a la seva figura. Al darrere hi té el poeta i sacerdot Jacint Verdaguer (359), el filòleg Pompeu Fabra (268) i el president Lluís Companys (266).
En el cas de les dones cal afegir un matís: si tinguéssim en compte els personatges del santoral, en aquest rànquing gairebé només hi hauria santes, com Santa Maria, Santa Anna o Santa Teresa.
De fet, la Mare de Déu de Montserrat seria la dona amb més carrers, avingudes i places de Catalunya. En total, 458.
Per mirar de feminitzar el nomenclàtor, ciutats com Barcelona fa anys que impulsen els noms de dones, massa sovint oblidades.
Raquel Gil és la regidora de Feminismes: “En algun moment, fins i tot estava prohibit que els carrers tinguessin nom de dones si no eren santes i, malgrat l’esforç, tenim un nomenclàtor amb només un 8% de noms de dona”.
“El noms dels carrers molts cops serveixen per descobrir la història d’aquells personatges, com la Virreina o Violant d’Hongria, però també han sigut importants per a la ciutat, per exemple, Margarida Xirgu o Dolores Ibárruri”
[…]
Altres rànquings curiosos
El carrer Major és, amb relativa sorpresa, el nom de carrer més habitual de Catalunya. N’hi ha 851; és a dir, que 9 de cada 10 municipis tenen un carrer Major.
Jaume I regna sobre la llista de carrers i places amb noms de comtes i monarques. En té 177, a molta distància del segon, Ramon Berenguer IV (36), i del tercer, el Comte d’Urgell (22).
La botànica també hi té lloc. La flor amb més carrers i places, 109, és un dels símbols de Catalunya i la protagonista de Sant Jordi: la rosa. Al darrere hi té les vies dedicades al clavell (86) i a la dàlia (53).
D’altra banda, l’arbre amb més presència al nomenclàtor és el pi. Sense comptar els carrers que fan referència a pinedes, pinetons i pinars, hi ha 176 carrers i places que homenatgen aquest arbre tan mediterrani.
Per últim, els animals amb més presència són gairebé tots ocells: oreneta, perdiu, pardal, gavina, cadernera…, però qui imposa el seu piu-piu al rànquing, amb 60 referències als carrers, és un ocell amb un xeric extraordinari: el rossinyol.
Formes poc habituals, peculiaritats administratives, jocs toponímics o fronteres inesperades: el llibre Municipèdia recull situacions cartogràfiques inusuals de tot el país.
Josep Maria Olivé amb un exemplar de “Municipèdia: rareses i curiositats dels municipis de Catalunya”
7. Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs, Barcelonès
Una mateixa vorera administrada per tres municipis. És la situació que trobem al Barcelonès, amb Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs com a protagonistes. Els seus límits territorials es troben en aquest punt del nucli urbà i provoquen aquesta situació sorprenent.
Confluència de límits municipals en una mateixa vorera (Municipèdia)
8. Les Valls de Valira, Alt Urgell
Desplacem-nos ara a l’Alt Urgell. Al poble d’Os de Civís, a les Valls de Valira, la casuística és una altra: per connectar-se amb l’altra banda del municipi, o amb Catalunya, sempre han de passar per Andorra.
Els veïns d’Os de Civís han de passar per Andorra per anar a l’altra banda del municipi
9. Circuit de Barcelona-Catalunya, Vallès Oriental
El Circuit de Barcelona-Catalunya és una altra instal·lació esportiva de gran rellevància que està dividida entre dos municipis. En aquest cas, el conegut popularment com a circuit de Montmeló, en realitat és també, en part, de Granollers. Per tant, els corredors recorren dues poblacions diferents en una mateixa volta.
Vista aèria del Circuit de Barcelona-Catalunya, a Montmeló (Europa Press)
“Municipèdia: rareses i curiositats dels municipis de Catalunya”
Aquestes situacions poc usuals, i moltes d’altres, es recullen en el llibre “Municipèdia: rareses i curiositats de Catalunya”, escrit per un enginyer apassionat pels mapes. Josep Maria Olivé agrupa, de manera amable i amb un toc d’humor, desenes de conflictes i curiositats cartogràfiques que aixequen passions al llarg de tot el país.
La causa de moltes d’aquestes situacions, reflexiona Olivé, és que “el país ha anat evolucionant molt ràpidament a nivell demogràfic i urbanístic, però les delimitacions territorials s’han mantingut al llarg de la història. Això ha generat molts casos que semblen absurds o xocants“.
A més, són casos difícils de resoldre, al seu entendre, argumenta, perquè “cap alcalde o alcaldessa vol ser aquell que va cedir una part del territori perquè tenia una certa lògica geogràfica”.
Cada any, a la trobada d’equips de foc de Sant Joan, es decideix conjuntament a qui es demanarà que faci el missatge que es llegirà arreu dels Països Catalans abans d’encendre les fogueres. Ja tenim el missatge de l’edició 2025, escrit per Pere Mateu:
Amigues i amics, BONA TARDA!
El FOC és la més gran descoberta de la humanitat i el primer element de civilització, de protecció i de progrés. No ens estranyem doncs que sigui la primera i més antiga tradició on els humans es reunien en el seu entorn per saludar la vinguda del solstici d’estiu, temps d’abundància i de collites. Després vingueren les Fogueres de Sant Joan.
A partir dels anys seixanta, la Flama eterna creada al Castellet dona vida cada any a una foguera al cim mític Canigó. amb el foc de la qual s’encenen milers de fogueres. La Flama del Canigó s’ha transformat a poc a poc en símbol de llibertat, d’unitat i de defensa de la llengua, la cultura i lestradicions catalanes per ser avui dia Festa Nacional dels Països Catalans.
El vallespirenc Joan Tocabens en el poema Nit de Sant Joan esciu:
«És la més bella nit, quan cada cor inventa, poemes d’infinit, en la calma silent, quan un poble esquinçat pot reunir els germans i sobre una frontera es rebusquen les mans.»
La Flama del Canigó és el símbol màgic de les virtuts arrelades a les nostres terres i, de la nit, la més curta de l’any. Sortiu al carrer a rebre la Flama! Gaudiu de la vida i de la Festa de Sant Joan, i amb la Flama del Canigó, ambaixadora de tot un poble, us desitgem bona revetlla i que aquessta nit sigui per a tothom una nit d’alegria, de pau i de germanor.
De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó: Visca la Flama del Canigó! Visquin les fogueres de Sant Joan! Visquin els Països Catalans!
Pere Mateu Cotlliure, 2025
PD. Dedico aquesta entrada de la Catifa Voladora a la Teresa d’Esplugues que enguany ha convidat a la Pamela i l’Àlvarod’Argentina que volien viure la Revetlla de Sant Joan i jo els he acompanyat. Gràcies a tots per retrobar-nos sota la Flama del Canigó.
Cada any per al dia del Corpus, a Barcelona i a d’altres poblacions de Catalunya, se celebra una curiosa tradició: la de l’Ou com Balla, que consisteix a fer ballar, de forma literal, un ou damunt de l’aigua que emergeix de les fonts situades en els claustres de les esglésies, així com en alguns jardins i patis d’edificis públics. Per a la celebració, aquestes fonts es guarneixen amb flors i fuites, gràcies a les quals s’aconsegueix una gran vistositat.
Fotograifa: ANN
Origen i història de la tradició de l’Ou com Balla
Poc se sap sobre el motiu que va originar la tradició de l’Ou com balla, la primera de les teories indica que l’ou representa l’Eucaristia durant el Corpus, mentre que la segona posa l’accent en que l’ou representa la fecunditat i el renéixer d’una nova vida.
Sobre el seu origen tot apunta que va tenir lloc a la Catedral de Barcelona entre el segle XV i el segle XVII, depenent de les fonts, sent la més acceptada la que apunta el 1637. Temps després de començar a celebrar-se al claustre de la Catedral, l’Ou com Balla va començar a realitzar-se també a la propera Casa de l’Ardiaca, i des definals del segle XX es van anar afegint altres llocs, tant a Barcelona com de la resta de Catalunya.
Com pot ser possible que un ou balli?
Abans de col·locar l’ou damunt del sortidor de la font, es buida i posteriorment se segella amb cera per tapar el foradet creat per al seu buidatge. A continuació es col·loca l’ou damunt del sortidor i l’ou comença a girar i girar, donant la sensació que està ballant, d’aquí el seu nom, l’Ou com Balla.
On i quan se celebra l’Ou com Balla?
Com ja hem comentat anteriorment, aquesta tradició té lloc el dia del Corpus, que se celebra just 60 dies després del Diumenge de Resurrecció. El dia de Corpus cau en dijous, però l’espectacle de l’Ou com Balla es pot gaudir, a gran part dels lloc on se celebra, fins el diumenge següent, perquè tothom tingui la possibilitat d’apropar-se a veure aquesta centenària tradició.
Enguany la festivitat del Corpus tindrà lloc el dijous 19 de juny, per tant en la majoria de llocs es podrà veure ballar l’ou des del dijous 19 de juny al diumenge 22 de juny. Encara que són moltes les localitzacions de la ciutat on es pot gaudir de la imatge de l’ou ballarí, la immensa majoria dels barcelonins s’apropen a veure-ho al claustre de la Catedral, ja que és lloc més característic i conegut.
* Ateneu Barcelonès 19 de juny * Arxiu de la Corona d’Aragó – Palau del Lloctinent. Del 19 al 22 de juny * Arxiu Històric de la Ciutat Casa de l’Ardiaca. Del 19 al 22 de juny * Capitania General. Del 19 al 22 de juny * Jardins de Rubió i Lluch. Del 19 al 22 de juny * La Catedral. Del 19 a 22 de juny * Museu Frederic Marès. Del 19 al 22 de juny * Museu Marítim de Barcelona. Del 19 a 22 de juny * Basílica de la Puríssima Concepció (Eixample). Del 19 al 22 de juny * Oratori Sant Felip Neri (Gràcia). Del 19 al 22 de juny * Parròquia de Santa Maria del Taulat (Poblenou). Del 19 al 22 de juny * Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes (Sarrià). Del 19 al 22 de juny * Seminari Conciliar de Barcelona (Eixample). Del 18 al 20 de juny
Formes poc habituals, peculiaritats administratives, jocs toponímics o fronteres inesperades: el llibre Municipèdia recull situacions cartogràfiques inusuals de tot el país.
Josep Maria Olivé amb un exemplar de “Municipèdia: rareses i curiositats dels municipis de Catalunya”
4. Quin sant té més municipis?
Saps quin sant té més municipis? No és Maria, ni Joan, ni Pere, sinó Martí. N’hi ha fins a nou: Sapresa, d’Albars, de Centelles, de Llémena, de Riucorb, Sarroca, de Tous, Sesgueioles i Vell. De Santa Maria, en canvi, n’hi ha 7.
Tot i això, el vocable més repetit a l’inici del nom no és un sant, sinó la unió formada per les paraules “vila” i “nova”. En total, hi ha 11 vilanoves a Catalunya: d’Escornalbou, de Bellpuig, de l’Aguda, de la Barca, de Meià, de Prades, de Sau, de Segrià, del Camí, del Vallès, i la Geltrú.
“Vilanova”, un nom que es repeteix a la toponímia catalana (iStock/JackF)
Parlant de repeticions… T’aventures a endevinar quin és el “cognom” més posat als nostres municipis? És “del Vallès”, amb catorze poblacions.
La llista és llarga: l’Ametlla del Vallès, Badia del Vallès, Barberà del Vallès, Castellar del Vallès, Cerdanyola del Vallès, les Franqueses del Vallès, Llinars del Vallès, Mollet del Vallès, Montornès del Vallès, Parets del Vallès, la Roca del Vallès, Sant Cugat del Vallès, Sant Quirze del Vallès i Vilanova del Vallès.
5. Bellvei i Castellet i la Gornal, Tarragona i Barcelona
Hi ha un carrer en què el salt fronterer –de municipi, comarca i demarcació– l’evidencia el mateix nom: les Dues Províncies. Aquí, una part és de Bellvei, Baix Penedès, demarcació de Tarragona. I una altra, de Castellet i la Gornal, Alt Penedès, Barcelona.
Carrer de les Dues Províncies, on hi ha salt de municipi, comarca i demarcació (3Cat)
Difícilment podríem trobar una forma municipal tan peculiar com aquesta, a l’Urgell. El municipi de Tornabous queda partit en dos per una llengua quilomètrica de Puigverd d’Agramunt. Una delimitació territorial que no afecta la quotidianitat dels veïns.
Ramon Rius, que viu a Tornabous i té les terres a Puigverd d’Agramunt, explica que “afecta només finques agrícoles i, a efectes pràctics i d’agricultura, no tenim cap problema. Ho fem tot igual, com si fos el mateix municipi“.
Aquests dies ha corregut per les xarxes aquest text, i el vull compartir amb tothom que s’enlaira a la Catifa Voladora. Jo no en soc l’autora.
És de nit. El silenci cau sobre el poble com una manta espessa, però dins de casa la llum d’un llumet vell il·lumina un llibre obert. El teu avi el llegeix a mitja veu, perquè a fora no es pot. Perquè la llengua que estima, la que ha parlat tota la vida, li han dit que no val, que no serveix, que molesta.
I tot i així, ell resisteix.
Com ho va fer la teva àvia, cantant-li cançons en català als fills mentre feia el sopar. Com tants avis i àvies d’arreu del país que van mantenir viva la flama quan tot semblava condemnat al silenci. Perquè quan parlar la teva llengua es converteix en un acte de desobediència, cada paraula és una victòria.
I entre aquelles parets humils, s’hi recitaven versos de Salvador Espriu, que ens va recordar que “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, o paraules de Miquel Martí i Pol, que ens deia: “Vull parlar amb la meva llengua, dir qui sóc, d’on vinc, i cap on vull anar.” No només eren poetes; eren resistents de la paraula.
Mercè Rodoreda escrivia les seves meravelles des de l’exili, mentre Pere Calders amagava l’humor i la crítica dins de contes aparentment innocents. Joan Fuster, des del País Valencià, ens advertia: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.”
Ells van escriure, mentre els nostres avis van defensar la llengua amb la vida quotidiana: parlant-la encara que fos a cau d’orella, ensenyant-la sense llibres, passant-la de mà en mà com si fos un tresor prohibit.
I ara som nosaltres. Ara és la nostra veu la que pot trencar el silenci. Ja no ens ho impedeixen amb lleis, però ens ho enterren amb indiferència, amb pressions subtils, amb menyspreu disfressat de comoditat.
Però cada vegada que decideixes parlar català, amb un amic, amb un desconegut, amb un infant, estàs honorant aquell avi que no es va deixar doblegar. Estàs donant sentit a tots els llibres escrits sota censura. Estàs plantant cara a la por, la vergonya i la renúncia.
Parlar català avui no és només un dret, és un homenatge. És continuar una cadena que ens uneix amb aquells que van lluitar en silenci perquè avui tu i jo poguéssim parlar en veu alta.
No deixis que es perdi. No deixis que sigui només un record.
Parla. Llegeix. Escriu. Estima. I fes-ho en la llengua que et fa ser qui ets.
La catifa voladora 