La catifa voladora

Com a dona de 63 anys, ja us podeu imaginar el munt de citologies i mamografies que m’han fet durant anys. Sempre he pensat que els instruments que fan servir per ambdues pràctiques els han dissenyat homes, sense cap tipus d’empatia cap a les dones. A la pel·licula Inseparables amb Jeremy Irons ho vaig acabar de constatar.

Fa uns dies sortia aquest article que vull compartir:

VilaWeb 23/07/2025 – Estel Solé

Dues enginyeres de la Universitat de Delft, als Països Baixos, han dissenyat un nou “espèculum” basat en les experiències i el testimoni de centenars de dones

No conec cap dona que cregui que fer-se una mamografia és una experiència agradable, ni tan sols una experiència neutra. Sempre esdevé quelcom molest i dolorós. Per aquest motiu, he sentit moltes dones que deien: “Si els homes s’haguessin de revisar els testicles periòdicament amb un procés semblant al d’una mamografia, en què els esclafessin els membres, la humanitat ja hauria inventat un aparell perquè el procés fos al màxim d’indolor possible.” La realitat ens demostra dues coses: que les dones ens revisem més mèdicament en l’àmbit genital, ginecològic; i que la gran majoria d’instruments i aparells que es fan servir durant les visites mèdiques a dones han estat creats per homes, i fa dècades o segles que es fan servir en nosaltres, en els nostres cossos, sense que ningú ens hagi demanat què ens semblen o com ens fan sentir.

Si analitzem el primer punt, el fet que nosaltres assistim més a visites mèdiques relacionades amb la salut sexual i reproductiva és perquè socialment ens ha estat traslladada l’absoluta responsabilitat sobre la cura de la transmissió de les malalties sexuals i dels embarassos. El 50% de la població que representem les dones tenim relacions sexuals amb el 50% de la població que representen els homes, en el cas d’intercanvis heterosexuals. Però per als homes l’experiència s’acaba en el suposat gaudi del moment de l’acte sexual; ni abans ni després solen anar a comprovar que no tinguin cap malaltia de transmissió sexual. N’és un bon exemple el fet que, fins fa ben poc, la vacuna del virus del papil·loma només s’aplicava de manera preventiva a les noies adolescents –amb tots els riscos que comportava– i no pas als nois ni als homes.

He vist desenes d’amigues patir per haver contret el virus, o sentir pànic de poder-lo contreure. En canvi, per als homes, aquest virus és una paraula força aliena. Si bé n’han sentit a parlar, no acaben de ser conscients que ells també en són potencials transmissors, i massa sovint no tenen la cura de comunicar-ho a aquelles persones amb qui s’han relacionat sexualment. En cas de saber que l’han contret, no saben, tampoc, les greus conseqüències que el papil·loma pot arribar a causar en una dona. Dic que els homes es queden només amb la part agradable del coit, perquè això d’anar a cal metge per prevenir o per curar no fa per a ells, però la cosa va més enllà, perquè no només fan deixadesa de responsabilitat, sinó que, massa vegades, com a dones, topem amb homes que es neguen a posar-se el condó, que se’l treuen a mig coit, o que ens acusen de ser massa estrictes si ens neguem a fer l’amor sense preservatiu.
Cada quant va un home a l’uròleg a revisar-se el membre, els genitals? Periòdicament, gairebé cap. Llevat que vegin alguna cosa realment anòmala i sorprenent o molt dolorosa allà baix, a la seva carn d’olla, no s’abaixen mai els calçotets davant un professional mèdic. En canvi, nosaltres, anualment, cita rigorosa a cal ginecòleg: col·loca les cames a les gamberes i procura relaxar-te, mentre t’introdueixen cavitat endins un aparell de ferro que sembla sortit d’un escorxador. Sí, parlo de l’espèculum, un dels utensilis més vells de la medicina ginecològica que ha aconseguit que dones d’arreu del món, de diferents generacions i al llarg dels anys, se sentin vulnerables, incòmodes i maltractades. L’etimologia del mot fa referència a la possibilitat de veure –o mirar, en aquest cas– la cèrvix. Malgrat que al llarg dels segles l’aparell s’ha anat reinventant, en cap cas per a fer-lo més agradable, fou James Marion Sims, considerat el pare de la ginecologia moderna, qui el 1840 creà el prototip, que encara ara s’utilitza. D’aquest senyor metge se’n reconeix la creació de l’aparell, però, en canvi, se n’han ben silenciat els episodis en què al seu consultori d’Alabama feia provatures ginecològiques, sense anestèsia, absolutament vexatòries, amb prostitutes i esclaves en unes suposades visites mèdiques que tenien més de tortura policial que de res sanitari. Un fet que, sortosament, ha permès que, encara que de manera minoritzada, algú obrís un debat ètic encara vigent: com la ciència ha avançat a través de l’experimentació amb els segments de poblacions més vulnerables. Un tema en el qual us recomano d’aprofundir, per exemple, amb la publicació Els orígens racistes i no ètics de la ginecologia moderna, signat per la doctora Annabel Sowemimo.

Doncs bé, malgrat segles de poca cura i negligències vers les dones, ara, per fi, l’any 2025, dues enginyeres de la Universitat de Delft, als Països Baixos, han dissenyat un nou “espèculum” basat en les experiències i el testimoni de centenars de dones. El nou aparell es diu lílium i neix amb la voluntat de posar fi al dolor i l’ansietat de les pacients a les consultes ginecològiques. Tamara Hoveling i Ariadna Izcara són les mares del nou giny. Hoveling, especialista en disseny mèdic industrial, va associar-se amb Izcara per començar a reinventar un instrument que consideraven caduc i denigrant. D’entrada, van dibuixar prototips possibles i mostraren les imatges a tot de dones per saber si, només de veure’l dibuixat, ja els causava angoixa. Per a aquestes dues enginyeres, tenir en compte la por de les pacients era determinant, perquè el pànic i l’estrès emocional causen una contracció muscular que dificulta l’examen mèdic. A l’hora de crear el nou model també van cercar formes que es relacionessin amb els òrgans reproductors femenins. I fou així que, finalment, van acabar inspirant-se en una flor, el lílium, i en l’obertura d’aquesta. I un detall importantíssim: l’instrument havia de complir l’objectiu mèdic, és clar, però avantposant la comoditat de la pacient a la comoditat dels professionals mèdics.

El lílium no és de metall ni de plàstic, com fins ara, sinó de cautxú, un material semiflexible que resisteix la pressió de les parets vaginals i és molt més elàstic. També es pot obrir més que els models anteriors, i, en canvi, no causa gens de dolor, perquè té un mecanisme que l’ajuda a obrir-se suaument i gradual.

Les investigadores ja han guanyat un premi de disseny pel seu invent, però encara els manca l’autorització per a la comercialització, que, evidentment, tractant-se d’un àmbit que afecta les dones, no serà àgil, perquè poc es tindrà en compte que fa anys que patim innecessàriament. De moment, han llançat una campanya de recaptació de fons que en dos dies ha recollit més de cent mil euros, una xifra que ha superat les seves expectatives i que demostra que les dones reclamen un canvi, que hi ha un problema en aquest terreny i que calen solucions renovades com ara el lílium. Les enginyeres asseguren haver rebut desenes de correus en què dones expliquen que no van a cal ginecòleg perquè els fa pànic sentir l’espèculum vagina endins i perquè han hagut de suportar experiències traumàtiques. I ja ho sabem: no anar a cal ginecòleg implica un gran risc, perquè si hi ha un càncer de coll d’úter no serà detectat.

De manera que Tamara Hoveling i Ariadna Izcara, gràcies per tenir-nos en compte, per cuidar-nos i fer-nos la vida més agradable. Tant de bo sigueu el referent per a futures generacions de dones científiques que, com vosaltres, tinguin en compte la perspectiva de gènere en tot allò que fan.

Gràcies Tamara i Ariadna, en nom meu i totes les dones del món.