14 adagis de l’escriptora, que deia que «el voler, millor que l’eina, ajuda a fer bona feina»
“A Catalunya cada dia es moren paraules”. Dient això, Caterina Albert (l’Escala, 11 de setembre del 1869 – l’Escala, 27 de gener del 1966) es referia al fet que cada dia se n’anaven del món persones grans i que, amb elles, quedaven enterrades una colla de paraules. Per mantenir-les vives, l’escriptora, entre el febrer del 1957 i el gener del 1962, va escriure rodolins més didàctics que moralistes que s’han recollit al llibre Quincalla. En una de les seves llibretes diu ben clar el que pretenia: “agilitar el llenguatge i mantenir en plena vigència innombrables expressions castisses”. La majoria d’aquests adagis formen part de les llargues nits en vetlla de l’escriptora, que va viure al llit en els seus darrers anys de vida.
1. El qui s’avesa a mentir, de mentir no es pot desdir. * s’avesa: del verb avesar-se, acostumar-se / desdir: no mantenir un costum, la promesa o la paraula donada.
2. Qui està sol, campa com vol. * campa: de campar, viure, obrar amb llibertat.
3. Qui molt projecta i res no fa, si res no era, res no serà. * Planejar només sense dur a la pràctica no condueix enlloc.
4. Sigui a cavall, o sigui a peu, sapigueu sempre on aneu.
5. Qui es lleva tard i es colga de jorn, no du gaires pans al forn. * colga al jorn: retirar-se de la feina abans d’acabar el jornal, anar-se’n al llit aviat (per similitud amb pondre’s el sol). Treballant poques hores no se’n guanyen.
6. Si et fan pujar a la figuera, almenys fes-hi una bona arreplega. * Si has de fer un esforç, procura treure’n profit.
7. Amb els sonsos i els badocs no hi vulguis veres ni jocs. * sonsos: mancats de vivesa, vitalitat; sense atractiu ni gentilesa / badocs: aturats, encantats / veres: veritat; ací en el sentit de relació, confiança.
8. El voler, millor que l’eina, ajuda a fer bona feina. * La voluntat supera els mitjans.
9. No sempre el qui més se t’arrima és sempre el qui més t’estima.
10. Qui pot, mastega; qui no pot, renega.
11. Qui convenç, venç; qui venç, convenç. * Amb raonament o oferint bon servei, hom es fa solvent.
12. Entre un i dos no us hi fiqueu vós. * No és prudent d’intervenir en una baralla, en una disputa.
13. Si en el que és teu vols viure segur, no hi deixis manar els altres: mana tu.
14. Si ja tens un dia més, en el passat no has fet res?
Un dels mapes de l’Atles lingüístic del domini català, de Joan Veny i Lídia Pons, es refereix a la papallona (papilio). Per a qui en tingui curiositat, és el mapa 1530 que trobareu en el volum VII i també a Internet. (https://aldc.iec.cat/wp-content/uploads/2015/03/Mapa-1530.pdf)
Les respostes que van donar els informants d’Ordino i de Santa Coloma als encarregats de l’atles, durant l’elaboració de l’enquesta, van coincidir en una forma: ¿nom d’aquest insecte que vola i que té unes ales grans? Pitavola. L’enquesta es va fer el 1972, però la resposta d’Ordino es va obtenir el 1994 en una enquesta complementària. En qualsevol cas, pitavola és paraula d’Andorra. No es diu enlloc més.
La Proposta per a un estàndard oralde la llengua catalana recull pitavola i la remet a la forma papallona. També pitavola apareix en el diccionari normatiu. Però, en canvi, no hi apareixen –ni en aquest diccionari ni a la Proposta ni a l’Atles– altres variants documentades com bitavola, pitivola, bitivola i vitivola. L’origen de pitavola és incert, però sembla que el verb volar hi deu tenir alguna cosa a veure.
Mirant el mapa, aprenc el següent: que la forma més estesa a Catalunya és, efectivament, papallona (dit papaiona en alguns llocs de la Catalunya central i a tot Mallorca) i que també es deia –no sé si encara es diu– pampallola al Conflent, parpinyol al Rosselló i voliana i voliaina al Pallars, a l’Alt Urgell i a la Baixa Cerdanya.
Em crida la curiositat la paraula voliaina. Resulta que Xavier Rull, en el Repertori andorrà. 300 joies del vocabulari del Principat d’Andorra, recull voliaina amb el sentit que ja recull el diccionari normatiu: ‘volva’ (per exemple, de neu). Però la Proposta per a un estàndard oralde la llengua catalana, de voliaina, no en diu res.
Torno al mapa.
També em fa gràcia plampallola, al Baix Camp, i papallora a l’Alguer. Em fa encara més gràcia, per motius de llinatge, descobrir que les formes paloma i palometa es deien (i es diuen!) a molts llocs, sobretot de Tortosa en avall. Són les formes més esteses al País Valencià.
Aleshores passo a la informació complementària del mapa, que m’atrapa a l’acte. D’una banda, les papallones «de fora» tenen un nom diferent de les papallones «que volen per casa». Només aquestes últimes són papallones; les de fora són… papallanes, amb a. Ho van dir a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà). Ah, les papallones més petites tenen un nom més digne: són senyoretes.
David Paloma, article publicat a Culturàlia el 3/10/20
La dona que va canviar la nostra comprensió dels ximpanzés i de nosaltres mateixos.
Jane Goodall, la reconeguda primatòloga i conservacionista britànica el treball de la qual amb els ximpanzés a Tanzània va transformar la nostra comprensió dels animals i de nosaltres, va morir dimecres 1 d’octubre als 91 anys a Califòrnia.
Els descobriments com a etòloga de la Dra. Goodall van revolucionar la ciència i fou una defensora incansable de la protecció i la restauració del nostre món natural”, va informar l’Institut Jane Goodall.
Goodall va desafiar les normes científiques tradicionals al submergir-se al món dels ximpanzès que va observar i prendre mesures com donar-los noms en el lloc d’identificar-los per números.
Quan va arribar al Parc Nacional Gombe Stream, a Tanzània, només tenia 26 anys i no tenia formació científica. No obstant això, aconseguí guanyar-se la confiança dels primats, el que va donar lloc a importants descobriments.
El passat 23 de setembre ens va deixar Claudia Cardinale als 87 anys, una artista de cinema que va ser tot un símbol entre els anys 60-90. Dirigida pels grans Visconti, Fellini, Zefrelli, Leone… entre tants. Sempre va adoptar posicions polítiques marcades per idees progressistes i d’esquerra. Lluità sovint per causes lligades amb els drets de les dones i dels homosexuals, també va fer contribucions a moltes causes humanitàries.
Claudia Cardinale fou filla d’un enginyer italià instal·lat a Tunis. El francès era la seva llengua materna, i encara que sempre tingué la nacionalitat italiana, no va dominar veritablement l’italià fins que fou adulta. A causa del seu accent francès quan parlava italià, l’actriu va ser sistemàticament doblada a les seves pel·lícules fins a Vuit i mig. En la versió italiana original de la pel·lícula Il gattopardo, va ser doblada per Solveyg D’Assunta. I durant el rodatge Cardinale parlava francès en les escenes amb Delon, anglès amb Lancaster i italià per tot arreu.
💰El preu de l’entrada és de 16€ A partir d’avui i fins el 12/10 pots fer el pagament de les localitats que has reservat a través del Bizum 679 554 693 (Marta Parera).
Si vols reservar ja les entrades completa aquest formulari.
Si aquest sistema de pagament no et va bé contacta a través de garbells@cal.cat i concretem com fer -ho.
🗓️ Divendres 6 de març2026 ⏰ 19 hores 🎭 FESTA A ROMA 🪶 Autoria: Martí Artigau 🎯Direcció: Clara Segura 🎭 Repartiment: Marta Angelat, Xavier Boada, Lluís Marco, Gemma Martínez, Albert Triola, Oriol Vila 📍 Teatre Lliure–Gràcia (Metro Fontana-Barcelona)
L’Abir va morir l’any 2007 per l’impacte d’una bala de goma mal disparada a la base del clatell. L’arma la va disparar un soldat israelià. Això passava a Anata, a Cisjordània, territori ocupat. Només tenia 10 anys i anava a comprar caramels.
La Smadar només en tenia 14 quan la va sorprendre un atemptat suïcida palestí a Jerusalem. Tres joves van fer esclatar cinturons d’explosius i va haver-hi víctimes mortals. La petita anava a la llibreria a buscar llibres. Era l’any 1997.
El conflicte Israel-Palestina té arrels fondes i antigues, i molt difícil solució. Són moltes les víctimes, els represaliats, i les atrocitats que s’han comès en aquella terra en guerra constant. “Apeirògon” és la història de dues nenes que van perdre la vida pel fet de ser qui eren, una de cada bàndol. Però els protagonistes són els seus pares, en Bassam Aramin, palestí i pare de l’Abir, i en Rami Elhanan, jueu i pare de la Smadar. Dos homes que ho tenen tot per odiar-se, que ja només pel fet de ser d’ètnies diferents ja els separa un abisme insondable. I a aquest s’hi uneix la pèrdua d’una filla en mans de l’altre bàndol. Dos homes que podrien matar-se amb les seves pròpies mans pel dolor que senten, però que han triat el camí de la pau. Amb el dol a l’esquena, amb una ferida que no tancarà mai, decideixen recórrer el món sota el paraigües del Cercle de Pares explicant la seva experiència. Junts, estimant-se com a germans, malgrat dels malgrats. Si ells, que ho tenen tot per sentir la més gran de les ràbies, són capaços de clamar per la pau, no hi ha cap motiu per no prendre’ls com a exemple.
Apeirògon és un polígon amb una infinitat nombrable de costats, tants com vessants té el conflicte entre jueus i palestins des de fa molts anys. Colum Mc Cann construeix un trencaclosques de 1001 peces i així fa també un homenatge a “Les mil i una nits”, un llibre que encantava a la Smadar, en especial “El conte del geperut”. Aquesta organització en 1001 capítols crida l’atenció i és el que el fa especial, perquè a més arriba de manera ascendent fins el 500 i després torna a descendir fins l’1. Per la llargada del llibre ja veiem que els capítols no poden ser gaire llargs, en molts casos són d’una sola frase, o una imatge. Però tots ells estan construïts amb frases curtes i precises, directes. Tot el que diu és important. En aparença, alguns fragments són inconnexos, es desvien de la història d’en Bassam i en Rami, i probablement hi ha molta metàfora i simbolisme. Però tot va encaixant mica en mica i ens permet tenir una imatge global sobre els dos desafortunats incidents que van acabar amb la vida de l’Abir i la Smadar, però també sobre les trajectòries vitals anteriors dels pares i les derivacions posteriors a la pèrdua de les filles. De passada, aprenem història i se’ns donen moltes claus per entendre com pensen israelians i palestins i alguns dels motius de discòrdia. El fet que siguin capítols tan curts, i perquè realment el que explica és colpidor, fa que no puguis parar de llegir, sempre se’n pot llegir un més, o dos, o els que calguin. McCann, a més, sap com tocar la fibra i dir les paraules justes per anar empetitint el cor del lector. Té la capacitat de mantenir una equidistància i una neutralitat que no són gens fàcils, i que probablement a ulls de molta gent puguin arribar a ser ofensius, perquè molts cops ens posicionem amb un bàndol o altre i ens tornem molt crítics amb el contrari, que això de prendre partit és molt humà. Però encara és més humà fer-ho sense tenir absolutament ni idea de com van les coses allà. McCann és crític i condemna la violència, la insensibilitat que porta a tanta desgràcia, però no a uns o altres concretament. El llibre és un cant a la pau i a l’esperança, et deixa tocat i tou, però et fa creure que és possible. .
Aquesta novel·la és una meravella. Em va deixar plena d’esperança, aquest és el seu do. I té uns efectes completament trasbalsadors, us farà caure de genolls a terra. Una novel·la espectacular i necessària”, ELIZABETH STROUT
“Una novel·la extraordinària. Colum McCann ha trobat la forma i la veu per explicar una història complexa al cor de la qual batega amb força una amistat inesperada entre dos homes”, KAMILA SHAMSIE
“El millor llibre que llegireu aquest any”, MICHAEL CUNNINGHAM
Apeirògon és una novel·la extraordinària i impactant, narrada en mil i una vinyetes curtes i punyents que sovint agafen volada cinematogràfica, i ressegueix la vida d’en Rami i en Bassam, i la improbable amistat que els uneix, alhora que ens parla de l’experiència de creuar un punt de control a la carretera, de sobreviure a la presó, de les migracions dels ocells i de les marques de les bales, entre moltes altres coses. Una lectura poderosa i reveladora, una història íntima i col·lectiva, al mateix temps, commovedora i plena d’esperança.
Dimarts 16/9 al migdia rebo la notícia que Robert Redford ha mort als 89 anys mentre dormia. Marxa un altre dels grans actors de cinema nordamericà i gran lluitador dels drets socials. Un home compromés, discret en la vida privada i amb un encant especial.
Robert Redford, un actor amb l’aspecte de ser un déu de platja i amb un magnetisme subtil en films com Butch Cassidy and the Sundance Kid o Tots els homes del president va forjar un llegat en les seves actuacions, però encara més com a impulsor principal i més destacat del cinema independent nord-americà.
[…]
Redford, amb la mandíbula quadrada, els ulls blaus i els cabells tacats pel sol, projectava una bellesa quasi enlluernadora que el va convertir en un símbol sexual de Hollywood durant cinc dècades. Es va convertir en un dels actors més populars i més ben pagats del món i el seu públic gaudia tant de la seva química romàntica amb Meryl Streep o Barbra Streisand com de la seva relació fraternal amb Paul Newman o Dustin Hoffman.
[…]
Procedent d’un entorn poc prometedor –va formar part de bandes suburbanes i va beure molt fins que va deixar la universitat, poc abans de trobar la seva concentració en l’adrenalina de la interpretació–, Robert Redford també va triomfar com a productor, director guardonat amb un Oscar, activista ambiental i empresari.
Redford ha acumulat més de 50 films i una prestatgeria plena de fites generacionals. Amb Newman com a company de parla ràpida, va ser el delinqüent sardònic Sundance a Butch Cassidy and the Sundance Kid (1969) –una comèdia western d’amics que el va catapultar i que incloïa una seqüència memorable de salt des d’un penya-segat mentre lluitaven per evitar la llei.
Els dos actors que la crítica Pauline Kael va batejar com “les estrelles masculines més sexys del món” es van retrobar com a estafadors de l’època de la Gran Depressió que ideen un pla audaciós contra un gàngster a El cop (1973); aquest film va valer a Redford la seva única nominació a l’Oscar com a actor.
Desconozco si son días pasajeros, pues recurrentes regresan a mí, convirtiéndose en mis sombras.
Tras cada esfuerzo por pisar con pie derecho al despertar, descubro de nuevo, que mi eterno tropiezo, no es casual, me atenaza una condena de desolación.
La meta perseguida se vuelve gris, imposibilitando alcanzar nada más que ese desesperanzado lugar.
Cobarde refugio, en que embullo mi ser, cubierto sólo por fría piel, con certeza de hallarme oculto dónde nada se puede esperar, pues nuevamente, en mí me perdí.
La catifa voladora 