Carlos Iaquinandi Castro SERPAL (Servicio Prensa Alternativa)
Medio siglo ya. Que lejos y que cerca queda esa terrible jornada para el pueblo chileno. En aquel trágico día, las emisoras de radio fueron el vínculo que tuvimos en Argentina para seguir los acontecimientos que sucedían en el país vecino. Las esperanzas de una transición democrática, de un proceso de cambio social, político y económico en nuestra América, se derrumbaban de la única manera posible: por la fuerza, la violencia y el crimen.
El gobierno de la Unidad Popular, legítimamente instaurado por el voto popular 3 años antes, había desarrollado gran parte de las 40 medidas de su programa, que significaban un avance para las mayorías sociales. Desde la jubilación a los 60 años, hasta la matrícula gratuita y el material escolar para todos los niños chilenos. Aumentos en los salarios de los trabajadores. Planes de emergencia de vivienda. Atención sanitaria universal y medicinas gratuitas en los hospitales. Reforma agraria a favor de pequeños y medianos agricultores. Nacionalización de las empresas básicas de servicios. Becas para estudiantes. Acceso a viviendas dignas con apoyo estatal. Disminución de los sueldos de los altos cargos de la administración.
Todo indicaba que el proceso convertía en realidad las aspiraciones básicas de los sectores populares. Sin pretenderlo, Chile se convertía en un ejemplo para el resto de países del continente. Y esa fue la causa fundamental para que desde fuera de Chile comenzara a gestarse su derrocamiento por la violencia.
Los años transcurridos desde entonces, permitieron ir conociendo los documentos y las tramas que implican directamente al gobierno de Nixon y a su secretario de estado Henry Kissinger, en impulsar el derrocamiento violento de Allende, urdido con la complicidad de militares chilenos, políticos conservadores y grandes empresas privadas. El objetivo era anular el posible ejemplo que representaba el gobierno de la Unidad Popular para el resto de los países del continente: un cambio pacífico y legal por la vía electoral teniendo como prioridad a los trabajadores. Los presuntos “demócratas”, recurrieron a la violencia criminal, bombardearon a su propio pueblo para instaurar una feroz dictadura que anuló todas las libertades, encarceló, torturó, asesinó y provocó el exilio de miles de chilenos.
Hoy toca ser memoria. No olvidar las complicidades que tuvo ese golpe. Pinochet fue un mero ejecutor del complot que se gestó en Washington. Un dictador por encargo de quienes decidieron “borrar” el ejemplo que representaba la transición pacífica y por las urnas hacia un gobierno de cambios a favor de las mayorías.
Hoy es un día para recuperar el último discurso de Salvador Allende a su pueblo por Radio Magallanes. El mejor tributo a su memoria es volver a escuchar su voz en las que el mismo vaticinó serían sus últimas palabras. Cualquiera puede hacerlo. Hay muchos enlaces disponibles en Internet. “Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen… ni con la fuerza. La historia es nuestra y la hacen los pueblos. (…)Trabajadores de mi patria: tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor”.
En el mes de gener una gata i un gat tot dos l’amor se feien de terrat en terrat.
-Ai hermosa mixeta- li diu el gat fidel -Quin morro tens tan mono i que bonic el teu pèl.
-No siguis gat dels frares la gata li respon -Mira que ets molt troneta jo ja conec el món!
-Tu t’equivoques prenda jo t’estimo en bons fins. Doncs fem bona parella per caçar ratolins.
Dient això s’acosten i miren pels costats. Fa un brinco i cau de potes com cauen tots els gats. Fa un brinco i cau de potes com cauen tots els gats.
I amb la glaçada que cau miau, miau, miau, marramiau. Fent-se carícies veureu meu, meu, meu, marrameu. Pren l’hivern per l’estiu miu, miu, miu, marramiu. I per l’agost i setembre s’estan a prop del caliu.
Després de tan jugar no havien reparat que pisos i botigues ja estava tot tancat.
-Ai hermosa mixeta- li diu el gat confós. -Entrem per aquesta reixa cap a casa tots dos.
Quan són prop de la reixa – Potser ‘nem malament no vagis tan depressa mira que sento gent.
– És veritat són lladres potser ens hauran sentit si en cas ens arrepleguen si que ens hem ben lluït.
Quan són prop de la reixa troben el pas tancat. Pel clatell els agafen i els posen dintre d’un sac. Pel clatell els agafen i els posen dintre d’un sac.
I amb la glaçada que cau miau, miau, miau, marramiau. Entre aquells lladres veureu meu, meu, meu, marrameu. Que els pelen de viu en viu i quan els tenen a trosssos miu, miu, miu, marramiu. mse’ls mengen cuits al caliu.
Extret de Vilaweb. 01.09.23 – Pere Comellas membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
L’etnocentrisme, el fet de mesurar l’univers amb les nostres eines culturals, sol ser molt dolent quan qui el practica té poder, però és força inevitable.
Jesús Solé, un sinòleg especialista en filosofia política de la Xina contemporània, em va dir una vegada, parlant de la mentalitat xinesa, que els europeus “som tan etnocèntrics que ens pensem que som els únics etnocèntrics del món”. Vaig pensar que tenia molta raó. I si això ens passa als europeus, deu passar a tothom, que per alguna cosa els humans, en certes coses, ens assemblem tant. De fet, la condescendència amb què algunes persones, presumptament molt preocupades pel racisme, la discriminació i l’estigmatització, parlen de la gent d’altres pobles i cultures d’arreu del món no deixa de ser una manifestació –en aquest cas carregada de bones intencions, d’aquestes que l’infern n’és empedrat– d’etnocentrisme: als membres del propi grup no se’ls tracta de pobrets ni se’ls perdonen certes coses. I no se’ls considera en bloc, com si fossin tots el mateix.
M’hi fan pensar les interminables discussions sobre la islamofòbia, acusació que poden rebre indiscriminadament individus clarament racistes i altres senzillament crítics amb una religió tan monoteista, patriarcal i excloent com el cristianisme (i si fa o no fa amb les mateixes ziga-zagues de rigor i tolerància al llarg de la història). Ja deia Borges que deia Mark Twain: “Mai no pregunto de quina raça és algú. En tinc prou que sigui humà, no hi pot haver res pitjor.” No sé si la dita es podria parafrasejar: “Mai no pregunto de quina religió és algú. En tinc prou que sigui monoteista…” Però val més deixar estar aquest pedregar, perquè la intenció era parlar d’etnocentrisme i llengües.
En un seminari que es va fer a Hamburg fa uns anys, patrocinat per l’Institut Ramon Llull, el lingüista Llorenç Comajoan va explicar que en una visita a una escola de primària (és expert en educació lingüística), una mestra va demanar que cadascú escrivís en un full la llengua que parlava a casa. Alguns nens de pares rifenys van escriure berber, però la mestra els ho va fer esborrar i els va dir que havien d’escriure amazic, que berber era una forma despectiva i no era correcte dir-ne així, d’aquella llengua. Els va renyar una mica, vaja.
Per la reacció dels nens, era la primera vegada que sentien que parlaven amazic, i que berber no es podia dir. Llorenç Comajoan es preguntava si era adequat, fer aquesta correcció i d’aquesta manera, des d’una perspectiva educativa. Al capdavall, primer: una forastera els deia com s’havia d’anomenar el que ells parlaven; i segon: fins llavors no semblava que els nens percebessin berber com a despectiu. Sabem que hi ha gent que s’avergonyeix de la pròpia llengua, que ha interioritzat que no és ben bé una llengua sinó un patuès, que no serveix per a segons quines coses, que fa rústic, inculte, provincià, endarrerit. Per això sovint l’amaguen, no diuen que parlen quítxua, mixtec o wu (de vegades no és tant la vergonya com la convicció que qui els ho pregunta espera una altra cosa: anglès, xinès, castellà, llengües així). Però aquella mainada escrivia sense cap problema berber, una llengua llargament reprimida i estigmatitzada, i la reacció de la mestra més aviat semblaria que els podia induir a plegar veles i la pròxima vegada escriure àrab, que en això no s’hi ficaria ningú.
Però evidentment la intenció de la mestra era totalment honorable, i a més tenia tota la raó. La denominació berber, com la de bable i la de bàrbar, són despectives, es refereixen a algú que no sap parlar, que barboteja. I d’aquí a barbàrie i barbaritat només hi ha un pas. El que segurament feia la mestra era projectar la seva visió de les llengües. No li hauria pas agradat que li diguessin que parlava catalufo, o que els catalans, quan parlem, sembla que bordem (“au, au”, contesta el català, en l’acudit al respecte).
A vegades la lingüística fa com aquella mestra i renya la gent perquè tenen idees equivocades sobre les llengües. I gairebé sempre té tota la raó: el món és ple de prejudicis lingüístics sense cap base. Encara l’altre dia, arran del mar de fons sobre l’oficialització de gallec, català i basc a les institucions europees, una catedràtica (això té més delicte: no era cap criatura de deu anys) es preguntava com es dirien una sèrie de termes jurídics superespecialitzats en aquestes llengües. La majoria dels termes, per cert, eren llatinismes claríssims, però de fet això és igual: totes les llengües tenen uns mecanismes semblants per ampliar lèxic sense cap problema i de manera immediata, i en el cas del llenguatge jurídic i administratiu, les llengües en qüestió fa anys i panys (segles, en certs casos) que ho van fer. Per tant, està bé que els lingüistes corregeixin les falsedats, especialment quan són malintencionades i no només fruit de la ignorància. Però també estaria bé que a vegades ho fessin amb una mica d’humilitat i sobretot de consideració: ensenyar a qui no sap, d’acord, però esbroncar-lo no cal.
Segurament la majoria de catalanoparlants estarien d’acord en el fet que la llengua és un poderós tret identitari. Ens és difícil concebre la identitat catalana… en una altra llengua. En canvi, hi ha pobles al món que no tenen aquesta perspectiva. Pobles que basen la seva identitat grupal en altres aspectes. Albert Sánchez Piñol ha explicat més d’una vegada que quan, com a antropòleg, va visitar una comunitat mbuti al Congo (els famosos pigmeus), com a típic català no va trigar gaire a preguntar-los en quina llengua parlaven. Li van contestar que en cap. De fet, volien dir que no tenien una llengua pròpia, sinó que parlaven amb la llengua de pobles veïns, clarament diferenciats com a comunitat. I això no els representava cap mena de dubte identitari: un mbuti és un mbuti, parli com parli: la seva forma de vida mbuti l’identifica perfectament.
Si Albert Sánchez Piñol no hagués sigut antropòleg (és a dir, conscient que les cultures són diverses) potser els hauria mirat de convèncer com n’és d’important preservar una llengua pròpia i fins i tot fer-ne un estàndard i fundar una acadèmia. Però no és la meva intenció fer una caricatura de la nostra obsessió per la llengua, al contrari. Crec sincerament que és una bona aportació al món en general, i no es pot pas dir que sigui ni de bon tros exclusiva nostra, ni que l’hàgim inventat: la llengua importa molt a molts pobles i des de fa molts segles. El que crec és que l’etnocentrisme, el fet de mesurar l’univers amb les nostres eines culturals, sol ser molt dolent quan qui el practica té poder, però és força inevitable. Els colonialismes de tota la història s’han volgut justificar amb la idea que “lo nostre”, la nostra cultura, pensament, religió, dret, tecnologia, organització social, el que sigui, és millor que el dels altres. Però el problema de veritat no és aquesta convicció, que diria que, com observava el meu amic sinòleg, és molt universal (si més no, la compartim amb moltes cultures). El problema és prendre l’etnocentrisme com a excusa per sotmetre els altres, i sobretot és tenir el poder de fer-ho.
Com sempre diu la Carme Junyent, les llengües com a trets identitaris són fantàstiques, perquè són transmissibles i acumulables. Si el que t’identifica com a grup són els trets físics, estàs condemnat a ser d’aquell grup per sempre, i fins i tot, almenys en part, els teus descendents. Si és la religió, podràs canviar d’identitat, però a canvi de renunciar a l’anterior. Si és la llengua, en qualsevol moment en pots adoptar una de nova, i no et cal substituir les que ja duies posades. Si, a més, és una llengua com el català, els parlants de la qual la consideren un tret essencial de la identitat, parlar-la et converteix automàticament en un membre del grup (“Si no us hagués sentit xerrar, hauria dit que éreu negre”). Però per molt que sigui així, per molta raó que tinguem de posar la llengua al davant com a tret identitari, no tenim pas el dret d’obligar els mbuti a ressuscitar la seva.
Per desgràcia, l’ésser humà, a més d’etnocèntric, també sol ser molt submís (amb honroses i freqüents excepcions), i escull sovint la servitud voluntària. Una amiga alemanya, gens catalanòfoba, deia que parlaria català si no l’hi volguessin imposar. És un mantra que tothom ha sentit alguna vegada, segurament. De fet, és exactament el contrari: si parla castellà vivint en una ciutat històricament catalanòfona com Barcelona, és perquè el castellà sí que és obligatori (tan obligatori que li sembla natural), mentre que el català és optatiu (tan optatiu que li sembla imposat).
L’etnocentrisme és inevitable, i no el deixarem pas enrere pel fet de negar-lo, però el podem tenir controlat amb empatia (posar-se al lloc de l’altre) i igualtat (tenir el mateix poder que l’altre). Més que amb discursos abrandats i indignats de denúncia constant i suposades professions de fe cosmopolitista des d’una superioritat moral en el fons amarada… d’etnocentrisme niuiorquer.
Pere Comellas és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
Avui s’ha mort Carme Junyent, la dona sàvia que no es va rendir mai.
Carme Junyent va escriure aquest article els darrers dies de la seva vida. Tal com ens va demanar, el publiquem després de la seva mort.
Carme Junyent recorda al govern que morir-se en català és un dret dels catalans i que l’administració hi té coses a dir i a fer · Això ho diu mentre ens explica amb què es troba ella en aquests darrers dies de la seva vida.
Durant molts anys he parlat de la creixent dificultat de ser atès en català els últims dies de la vida. Els darrers anys hem vist com persones grans no es podien adreçar en català als seus cuidadors. L’atenció als CAP i als hospitals en català no sempre està garantida. Aquest és un dels àmbits on l’administració sí que té alguna cosa a dir, perquè hauria de garantir els drets dels catalans a ser atesos en la seva llengua a casa seva. De fet, aquest és un dels casos en què el futur del català no depèn precisament de nosaltres.
Ara que m’hi trobo jo, voldria fer alguna reflexió sobre la meva experiència. En els centres hospitalaris són freqüents les converses bilingües; jo no canvio de llengua i ells tampoc. Però també és cert que molts professionals dels orígens més diversos m’han atès en català. En un cas em vaig trobar una infermera que em va dir que feia poc que era aquí. Jo li vaig dir que no es preocupés, que jo li ensenyaria el català, i la relació va ser prou fluida. En un moment de crisi, però, en què em va haver d’atendre, jo m’hi vaig adreçar en català i ella em va escridassar dient-me que li parlés en espanyol. Insisteixo en el fet que era un moment de crisi, però quan em va dir aquestes paraules vaig reviure totes les humiliacions que he viscut pel fet de parlar en català. És això el que s’hauria d’evitar: que en un moment tan delicat de la vida s’hi afegissin records negatius que no hi ajuden gens.
Crec que els professionals de la medicina, i molt especialment els seus formadors, haurien de tenir clar que la llengua forma part del tractament. Naturalment, si anem a tractar-nos als Estats Units o a Alemanya no esperarem que ens atenguin en català. Però a casa nostra és el mínim que podem esperar.
Quan vam començar la visita dels PADES (programa d’atenció domiciliària i equips de suport), el metge que m’atenia parlava en castellà i jo, com sempre, li responia en català. Al cap de no gaire, ell es va adonar que jo encara parlava en català, i com que no li devia haver passat mai, em va demanar si tenia cap problema per parlar en castellà. Crec que ell pensava que no sabia parlar castellà; li vaig dir que sí, que en tenia un, de problema, per parlar el castellà. El meu problema, li vaig dir, és que tota la vida he lluitat perquè la gent es pogués morir en català i ara que em tocava a mi he de ser conseqüent.
Li vaig explicar que la meva especialitat eren les llengües amenaçades i també que creia que ell ajudaria molt els seus pacients si en aquest moment tan especial de la vida es podien continuar expressant en la seva llengua. Ell em va dir que no tenia cap problema que jo parlés en català, i vam continuar amb una conversa bilingüe amb algun entrebanc que resolia la infermera. Quan va marxar, li vaig regalar un exemplar del meu llibre El futur del català depèn de tu. Insisteixo en el fet que tota la comunicació va ser cordial i que no hi va haver cap tensió. Si les coses no canvien, encara compto que em podré morir en català.
Aquestes anècdotes m’han fet reflexionar sobre la quantitat de persones del món que a l’hora de morir no es poden expressar en la llengua que els van transmetre. Això generalment és resultat de l’imperialisme lingüístic i també de la seva part aparentment més innòcua, que és aquella que ens fa creure que a un estat li correspon una llengua, sense tenir en compte que això ignora la major part dels habitants de molts països. Tinguem present que els estats monolingües són molt rars, i que arreu del món hi ha gent que té com a primera llengua una que no és l’oficial.
A l’Argentina, per exemple, hi ha parlants de diferents llengües originàries com ara el wichí, el qom i altres, els parlants de les quals segurament ja no compten ser tractats per la sanitat pública. Tants llocs del món on organismes com ara Metges sense Fronteres o la Creu Roja tenen com a llengües oficials l’anglès o el francès i ni es plantegen tractar en les llengües locals. Els exemples són múltiples i ni jo mateixa m’atreviria a proposar una solució, però sí que crec que nosaltres com a catalanoparlants tenim la responsabilitat de garantir que tots puguem ser atesos en la nostra llengua.
El doctor Gustavo Tolchinski m’ha aconsellat que no malgasti energies en estímuls externs. Difícil. En un dels ingressos em trobo que és la metgessa la qui em demana que li parli en castellà, i jo li pregunto si no la preocupa que no em pugui morir en català. Ella em diu que és per atendre’m millor. Aquí surt la primera reflexió ètica: quina llengua s’ha d’emprar preferentment, la del pacient o la del metge? Després m’atén una metgessa italiana que em diu que li agrada sentir el català. Fem un diàleg català-italià i no hi ha cap problema.
Un dia que he d’anar a urgències, em trobo de tot. Moltes converses bilingües amb els infermers, zeladors i altre personal. Però hi ha un moment certament excepcional. Algú pateix una aturada cardíaca i veig com tot el personal es mobilitza com si fos un sol home. L’única paraula que sento en castellà és “paro”, que més aviat sembla una consigna més que un avís d’una aturada.
Potser el fet més sorprenent és quan rebo la nova visita del PADES després de la meva conversa sobre la lluita per la llengua. La infermera em diu que haurem de fer la visita en castellà i és el mateix metge qui diu que no, que la farà en català. Ell està certament més passiu, però no hi ha cap problema pel que fa a la llengua.
A urgències quan cau el dia hi ha una nova aturada cardíaca. Quan tot s’acaba, la infermera fa córrer la cortina i diu: “Descansa en pau, bonica.”
Conec casos de persones molt significades en el món de la llengua a casa nostra que no han pogut morir en català. A ells i a tots els altres els devem aquest compromís per no deixar-los desemparats en els moments decisius i que puguin viure la seva experiència final de la mateixa manera que van viure la primera. Tal com va fer la Coloma al camp de Ravensbrück amb la seva companya Carme, com canta Marina Rossell:
“Així jo no vull morir, lluny dels cels i les arbredes.” La Coloma, que la sent, a poc a poc s’hi arrossega. Diu, mentre l’estreny ben fort, dolços mots a cau d’orella.
He anat avui a Premià de Mar al funeral de la mare d’una amiga i camí de la parròquia de Sant Cristòfol he descobert la història del carrer Gribaltar.
Quan a Premià de Mar hi havia mariners que s’embarcaven cap a ultramar, al carrer Gribraltar hi havia la farmàcia de can Fontrodona. Aleshores, no es deia com ara, però un fenòmen singular va fer que hom acabés batejant-lo així. El farmaceutic estava subscrit al Brusi, nom popular amb què era conegut el Diario de Barcelona. Al segle XIX, sovint un diari no tenia més de quatre pàgines, i hom no considerava que calgués informar de gaire esdeveniments (el santoral, anuncis oficials, horaris diligències, teatre, el temps i poca cosa més) però per als nostres avantpassats era molt rellevant la informació dels vaixells que creuaven l’estret de Gibraltar. Quan el premiarencs esperaven un parent que tornava d’Amèrica, podien saber quan trigaria a arribar a Premià de Mar: en trobaven la informació detallada a la farmàcia de can Fontrodona.
PD Dedicat a la Carme per tot el que vaig descobrir amb ella, a l’Estel i tota la seva família amb tot el meu afecte.
Can Ginebreda és un pas obligat per anar al cim del Montcau, la fita de l’excursió d avui. La pujada ha estat un calvari. Arribats a Can Ginebreda ens trobem amb un paratge productiu amb olivers arreu i hortets ben treballats a prop del safareig. El camí de pas de carro, envoltat per oliveres esculpides pel pas del temps, és preciós. Tots plegat es molt ordenat i traspua els anys de treball de generacions que han sabut mimar aquesta terra.
Joan Pascual i Lluís Font al damunt del mur exterior de la masia en vistes a la serra de l’Ordal. Arxiu fotogràfic Font
Anem ben equipats, vestits com uns autèntics exploradors anglesos. Hem fet pausa asseguts damunt del mur interior de la masia de can Ginebreda.
El cim del Montcau
Deu meu, el meu primer cim, sense zones per aixoplugar-se, la part més alta de la serra es ben erma, no és apte pel correu, tret del seu vessant nord on els pinars hi fan presència.
Proximitat al cim del Montcau. En primer pla Lluís Font, Pascual, al fons. Arxiu fotogràfic Font
El barret ha estat imprescindible i el càntir una primera necessitat. La vista de la plana productiva es magnífica, la serra de Montserrat amb el seu color blavós sembla un decorat del “Teatro de los niños” de Seix Barral. Tot plegat provoca una sensació de felicitat, gran satisfacció i emoció, la conversa a casa està assegurada.
Un passeig amb tartana
Aquesta tarda tenim sorpresa, l’avi Francesc Font Joseph ( 1846-1923) ha llogat els serveis d’una tartana per arribar-nos a la Font de Can Torrents. El viatge és curt però esdevé tota una experiència per nosaltres, gens acostumats als desplaçament amb carruatge
L’olor de la bèstia i les caques que feia durant el trajecte era motiu de rialles interminables.
Pel seu fàcil accés per carretera, creada al 1909, Can Torrents era la Font de retrobament social, en aquell moment, una veritable indret ideal per gaudir-la a peu.
Tartana amb Francesc Font, nets i acompanyat, al fons, el bosc de can Torrents des de la carretera. Arxiu fotogràfic Font
Recordo la bassa de l’antic safareig, a peu de la font, ple de caps-grossos, el bosc de pins de força alçada, on l’aparició de les escletxes de llum a través dels pinars era una pura delícia. L’aroma suau de l’aire carregat d’aquell regust de pinassa torrada, inconscientment, s’ha convertit, per excel·lència, en el perfum evocador de l’estiu.
Carretera de Gelida
Seguim la carretera de Gelida a Sant Sadurní d’ Anoia, passat el camí del Maset direcció cap a la Pedrera.
Fotografia des de la carretera de Gelida més enllà de can Torrents Al fons el castell de Gelida i la masia de can Torrents de les Oliveres. Arxiu fotogràfic Font
En aquell temps, la coberta arbòria era molt pobra, el paisatge, tenia encara la vigència d’haver estat una terra fortament cultivada i el perfil de les muntanyes era molt visible. L avi Francesc, amb Ernest i Lluís Font, amb barba blanca, barret, americana, corbata i bastó, molt elegant per l’ocasió, realment semblava un Papa Noel.
****
Veient aquestes imatges, datades pels volts del 1915, se’m fa palès el retrocés terrible dels nostre paisatge de referència. És interessant fixar-se en els detalls que van més enllà de la imatge de connotació familiar. Veure quin són aquells elements de la Gelida del 1915 que desperten un major interès pel fotògraf. En aquest context, les caminades de proximitat i les fonts prenen un protagonisme importantíssim.
Aquests interessos en la tria dels entorns o paratges escollits per realitzar les fotografies esdevenen avui motiu de reflexió. Any rere any, són més importants i urgents plans i estratègies per a la recuperació i manteniment de l’espai natural i cultural. La recuperació social de les fonts i els seus entorns haurien de ser una prioritat. Més enllà del valor tangible de les fonts en uns moments on l’amenaça de la sequera és cada dia més palesa, les fonts són espais silvestres de primer ordre, omplen de contingut les caminades, esdevenen un valor social, d’oci i salut. Sense les fonts, Gelida deixaria de tenir un dels puntals que van marcar una època i van fer de la població una de les destinacions d’estiueig preferides. Les fonts són motiu de distinció i personalitat del nostre entorn. Allò que havia estat un dels pilars de Gelida, enormement preuat pels nouvinguts, malauradament ara, son espais d’oblit, marginals i poc mimats. Es un deure de l’administració revaloritzar, comunicar i retornar aquest patrimoni natural i cultural a la comunitat.
Consultes:
Enric Carafí, Els Font, d’estiuejants a gelidencs , Programa de Festa Major. 1986
Gijs van Hensbergen, Antonio Gaudi. 2016
Gloria Solé, L’Estiueig 2004
Arxiu Font, família Rius Font
Agraïments :
Miquel Rius Font per cedir les imatges de l’arxiu fotogràfic Font, Judit Pujol. Ajuntament de Gelida, Arxiu Municipal, Anna Llanes, Enric Carafí, Carme Rius i Josep Maria Suñé i Violant Martí per la seva publicació a La Catifa Voladora.
No puc oblidar l’amistat que vàrem tenir amb el nostre tutor, Joan Pascual Olivella (1883- 1948). Aleshores era el director del col·legi gelidenc, de titularitat privada i resident a Gelida del 1913 al 1925 al carrer de Sant Antoni de Gelida.
El juliol del 1915 en Joan ens va organitzar moltes excursions pels rodals de Gelida. El seu savoir faire va causar un gran impacte entre nosaltres i de rebot una bona amistat amb el seu pare Juan Pascual Bargalló, qui va exercir de sereno a la població.
La seva condició de director de l’escola l’obria totes les portes a les masies. No gens menys els fills de les cases de pagès havien estat alumnes seus. L’estic enormement agraït, i hi tinc un record molt latent. Amb ell vàrem descobrir el paisatge gelidenc, la seva sensibilitat, estima i respecte per la natura ens alliçonà, de per vida, molt positivament.
Cingles de Vallberdina. Joan Pascual i Lluis Font, juliol de 1915. Arxiu fotogràfic Font
Sortim de Gelida pel camí de la Font Freda. Ben preparats, el barret és imprescindible així com el bastó i el sarró. Jo era el responsable del càntir de zenc, en forma de tap de suro i nansa alineada amb els brocs, molt adequat per l’activitat excursionista i resistent als possibles cops fruit d’un descuit desafortunat.
Cingles de Vallberdina. Joan Pascual i Lluis Font, juliol de 1915. Arxiu fotogràfic Font
La visual era oberta, resguardats pel vent del nord pels penya segats, la contemplació era d’una bellesa silvestre on regnaven el romaní i la farigola. Tot plegat conferia a l’indret d’una atmosfera misteriosa i exòtica sinó fos pel retoc llunyà de les campanes.
La Font de can Rossell
Un dels trets més característics de Gelida és que cada excursió té la seva font. La gràcia de les sortides sempre és trobar un brollador on poder practicar, el que podríem titllar de ritual familiar. Consistia en fer un tast de l’aigua de la font i interpretar la seva qualitat, en funció de la temperatura, color, duresa, transparència, olor, gust. L’aigua pot tenir gust, perquè no és pura, no existeix cap aigua pura per beure, està formada per diferents components i les aigües de les fonts de Gelida no són una l’excepció. Les característiques de les aigües de les fonts situades a la plana no és la mateixa que la de les serra de l’Ordal.
Joan Pascual i Lluís Font fent un tast a galet a la font de can Rossell, camí cap a can Ginebreda, sota l’ombra d’un om i una troana. Arxiu fotogràfic Font
Cadascú de nosaltres tenia la seva font preferida. Calia defensar i argumentar els motius d’aquestes preferències que eren motiu de conversa i discussió entre els adults. De fet, el tema de les fonts sempre va tenir molt d’èxit, nosaltres teníem l’avantatge d’haver gaudit de les sortides amb en Pascual que van donar els seus fruits, no només pels coneixements adquirits, sinó també perquè ens va obrir una porta que ens permetia connectar directament amb un dels temes de conversa dels adults.
Extret de EL NACIONAL.CAT – 24/8/24 – Autor Marc Pons
Perseguida pels Trastàmara en el context repressiu contra els “urgellistes” que marca tots els conflictes del s. XV català.
Monestir de Pedralbes
Tal dia com avui de l’any 1524, fa 499 anys, a Barcelona, moria Violant de Montcada i de Vilaragut, abadessa del monestir de Pedralbes per elecció canònica (de les religioses de la comunitat monàstica), que, durant el seu govern, havia patit l’hostilitat i la persecució dels reis Joan II i Ferran II —de la nissaga Trastàmara—. Els reis l’acusaven de tolerar la relaxació de la comunitat i l’abandonament del vot de clausura de la regla de Santa Clara. Però el cert era que, ja amb anterioritat, les monges de Pedralbes havien estat obligades a trencar aquell vot pel mateix Joan II quan, durant la Guerra Civil catalana (1462-1472), havia convertit el monestir en un quarter militar.
Així doncs, aquell conflicte venia per la composició sociològica i ideològica de la comunitat monàstica. Pedralbes era, des de la seva fundació (1327), una comunitat de clarisses formada per filles de l’alta noblesa. Des de la mort de Martí I, el darrer Bel·lònida al tron de Barcelona (1410), l’aristocràcia catalanoaragonesa s’havia oposat als Trastàmara, els preferits de les classes mercantils per a convertir-se en els nous estadants del Palau Reial. L’elecció de Ferran de Trastàmara, que regnaria com a Ferran I (Casp, 1412), intensificaria aquella tensió fins a esdevenir un enfrontament obert que és present a tots els conflictes de la Catalunya del segle XV.
L’hostilitat de Joan II i del seu fill i successor, Ferran, contra l’abadessa Violant s’emmarca en el context repressiu contra els “urgellistes”, que va presidir la vida política catalana del segle XV. Violant era de la nissaga aristocràtica catalana dels Montcada, que s’havia oposat repetidament als Trastàmara, i de la nissaga valenciana dels Vilaragut, amb un passat urgellista. Quan va morir la predecessora de Violant, Joan II, coneixedor de les possibilitats de la Montcada, va maniobrar davant el pontificat per a impedir-ne l’elecció. I més tard, Ferran va fer el mateix per a provocar-ne el cessament i substitució per la cosina del monarca, Teresa Enríquez (1506).
No obstant això, Violant no es va plegar a les maniobres de Ferran i va anar a Roma a defensar la legitimitat del seu càrrec. Malgrat el poder i la influència de la monarquia hispànica sobre el pontificat, el papa Juli II (el mecenes del pintor Miquel Àngel) li va donar la raó i va recuperar el càrrec. Fins que el 1510, el rei Ferran, novament, va ordenar-ne la destitució i substitució per Maria d’Aragó, filla il·legítima del monarca. Novament, Violant va fer cap a Roma i va reclamar els seus drets. Passats quatre anys (1514), el nou pontífex Lleó X li va donar la raó i va retornar a Barcelona per a exercir el seu càrrec fins a la seva mort (1524).
L’escrit que segueix aquestes paraules és un relat de ficció basat en fets reals, documentació fotogràfica i records familiars de transmissió oral.
Com cada any, els preparatius de l’estiueig ja estaven a punt, llavors jo era massa petit per ser conscient, ben pensat, era un moment màgic. L’estiu ocupa un racó privilegiat de la nostra memòria col·lectiva. L’estiueig era una pràctica social antiga, arrelada a l’àmbit familiar burgès, amb un ritual molt concret, especialment pel tancament del pis de l’Eixample barceloní, o de qualsevol altra gran ciutat.
La clausura de la llar familiar era tot un espectacle, que s’iniciava, com a mínim un més anterior al canvi d’habitatge. La primera setmana es procedia al despullament del cortinatge i de les pesades catifes hivernals. Els operaris especialitzats s’ocupaven dels treballs feixucs, escales a munt i a vall, especialment divertit per a nosaltres era veure l’immens cos cilíndric ben lligat, amb cordills i transportat a coll i bé per procedir al transport, neteja i emmagatzematge estival.
Les segones setmanes es dedicaven a la col·locació de fundes, fetes a mida, per a cobrir cadascun dels mobles. Habitació per habitació s’anava enfundant tot el mobiliari. A ulls d’infant, la visual de l’habitatge era radicalment diferent, un cop despullat dels seus ornaments visuals tot adquiria un aspecte i ambient més aviat de centre hospitalari, net i pulcre però gens funcional, doncs l’accés a les coses més elementals es feia realment impossible. A la quarta setmana el bullici i traginar del personal culminava amb la coberta de làmpades, quadres, fotografies i bibelots.
Barcelona, Passeig de Gràcia 1915
Recordo els passejos amb el pare pel Passeig de Gràcia, ell amb un bombi i jaqueta de tres quarts i nosaltres vestits de forma rigorosa de mariners, un disseny molt de moda segons els cànons estètics imperants de la burgesia de l’època. Ara, des de la perspectiva del temps, veig en aquesta imatge, una estampa molt propera al llibre infantil “La història de Babar“, en format d’àlbum il·lustrat creat pel francès Jean de Brunhoff. De fet, Brunhoff va publicar per primera vegada el 1931 i ben segur que es va inspirar en el repertori estètic de la seva pròpia infantesa.
Passeig de Gracia Alexandre Font i els seus fills Albert, Lluís i Paco Font al Passeig de Gracia davant de la Pedrera (Casa Milà). Arxiu fotogràfic Font
La casa Milà o si preferiu, La Pedrera, sempre m’ ha sorprès, és un d’aquells edificis que difícilment passa desapercebut per un adult i menys per un infant. En veure’l, hi veia escenes fantàstiques. És un dels edificis més reeixits en transmetre una sensació dinàmica. Un espai entre roca i mar agitat per les restes d’algues dipositades pel temporal. Una obra de bellesa inconscient, on el dramatisme de la natura és fa present sense filtres racionals, una obra en estat pur, salvatge.
En aquest cas, Gaudi, va sorprendre a tothom creant una veritable muntanya al cor mateix de l’Eixample barceloní. Com deia el bisbe català, Torres i Bages, és un edifici que se’n riu de tots els altres.
Gelida, Carrer Jaume Via, 51
L’estiu del 1915 el vàrem passar a la casa del num. 51 del carrer Jaume Via de Gelida, anys anteriors havíem estat al carrer Barceloneta, concretament a la casa Climent, just abans de la baixada de les escales, però la seva venda el 1903 al Sr. Ramon Palleja ens va forçar ha buscar una nova casa com a llogaters.
Vista des de la galeria de dalt de la casa n.51 del carrer de Jaume Via, direcció llevant. Francesc Font amb els nets Paco i Ernest Font. Arxiu fotogràfic Font
La vista des de la galeria posterior del carrer Sant Jaume era oberta al torrent de Sant Miquel. Al fons, la masia de Can Torrents, envoltada d’olivares i un mar de vinya vestia tota “La Coma” fins arribar al torrent. Les aigües de la font de Sant Miquel asseguraven un cabal regular als horts, circumstància que convertia a aquesta petita vall en un dels espais més desitjats per qualsevol horticultor.
En algunes tardes estivals els horts es transformaven en el nostre espai de joc. El rec que hi havia per sota del camí del torrent era ideal per a fer navegar petites fustes, per a nosaltres, veritables embarcacions que sofrien mil i un entrebancs. Les corredisses pel seu traçat era una delícia, fet que ocasionava més d’un mal de cap al pagès de torn, car conreu i espai de joc sempre han estat renyits. L’olor de les tomaqueres era molt present, així com la de la figuera que, a més de proporcionar una ombra prodigiosa, desprenia un olor fresca, humida que ha estat capaç de perpetuar-se per sempre més en la meva memòria olfactiva d’infant.
L’Anna va oblidar un exemplar de Tinc un coll que fa pena de Nora Ephron al molí. Mai havia llegit res d’aquesta autora, però en canvi sí que he vist algunes de les pel·lícules de les quals és guionista.
M’ha agradat molt i he passat unes estones entretingudes llegint-lo vora el mar. Gràcies Anna pel teu oblit.
Amb una veu seductora, íntima, accessible i càlida, i un sentit de l’humor àcid i sense pèls a la llengua, Nora Ephron es retrata, en aquests assajos, com una cuinera obsessiva, una mare desastrosa i una ciutadana apassionada i militant. Però, per sobre de tot, ens parla obertament i amb perplexitat genuïna de l’experiència de fer-se gran, de l’envelliment del cos i la decadència de la ment, de la frustració de perdre el ritme i de veure que el món comença a girar massa depressa. Valent, escandalosament divertit i sorprenentment commovedor, sobretot per la força i la veritat que contenen els textos, Tinc un coll que fa pena és un recull irresistible i deliciós ple de veritats innegables, anècdotes hilarants i reflexions que apel·laran a lectors de totes les edats. “Els assajos de Nora Ephron —quina dona tan llesta, feminista i estupenda— són genials. Ephron és una gran senyora, i una analista intel·ligent de la societat contemporània”, Isa Calderón “Una prosa intel·ligent i entremaliada, afiladíssima i espurnejant; uns assajos explosius plens d’humor àcid i profund”, The Boston Globe
La catifa voladora 