La Flor de Sol és la conjunció del sol quan entra per la Roca Foradada del massís de Montserrat i que és visible des del Castellbell i el Vilar. És un espectacle que només és veu tres dies a l’any: el tercer cap de setmana de febrer, enguany els dies 17 de febrer i 18 de febrer a partir de les 16.00h fins les 20.00h.
Primer paràgraf Extret de VilaWeb
El 13 de febrer de 1999, va morir, a trenta-sis anys, el cantant de Sau, Carles Sabater (21 de setembre de 1962, Barcelona), després d’un concert a Vilafranca del Penedès que donava el tret de sortida de la ronda “XII” per a celebrar els dotze anys de trajectòria del mític grup. Vint-i-cinc anys després d’aquesta mort sobtada a causa d’una aturada cardiorespiratòria que va commoure tots els seus seguidors, avui les xarxes recorden la figura de l’artista.
I tant que ho recordo, en aquell moment seguia molt la carrera artística de Sau, i la seva mort va caure de sobte per tots els seus fans i seguidors.
Més enllà de la seva funcionalitat, els picaportes, panys i tiradors responen també a qüestions estètiques, decoratives, inclús tenen un clar valor simbòlic com a objectes protectors dels moradors dels habitatges. Són peces màgiques d’aspecte protector molt divers: des de deesses com Afrodita i Venus; animals ferotges com lleons, així com també tota mena de bèsties mitològiques: dracs, serps etc. Altres elements simbòlics característics responen a qüestions de fe, com les creus de solvència més reconeguda.
Es commemora avui aquest cèlebre poema de Maragall al cementiri de Sant Gervasi, on reposen les restes del poeta.
L’ametller
A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
¡Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents …
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria.
Joan Maragall
(1860-1911)
Avui comença la setmana de Carnaval, per tal de celebrar-ho la gastronomia popular ens proposa tastar la botifarra d’ou, la truita de botifarra d’ou i les coques de llardons…
És tradició del Dijous Gras o Llarder un bon sopar comunitari amb gran presencia d’ous i botifarra i per prostres les coques de llardons o merengues. A molts indrets de Catalunya es menja un guisat de les parts greixoses del porc, cobert d’una capa gratida d’ous batuts amb sucre, anomenada cassola de Cervera a la Segarra.
Recordo que de petita feiem festa la tarda de Dijous Gras a l’escola, i el Parc del Guinardó s’omplia de gent que anava a fer un brenar a base de les menges tradicionals.
Text extret d’un missatge que vaig rebre per whatsapp, no sé si és real o no. El que sí que us puc dir que jo no soc l’autora. Però és un bon exemple de com actuar per no canviar la llengua.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
Fa una estona, demanant passar per una zona d’obres, el paleta -amb accent i en castellà- m’ha demanat que li parlés castellà.
Aleshores li he preguntat:
– D’on és?
– Del Pakistan -m’ha dit.
En anglès, li he preguntat:
– Al Pakistan tothom parla anglès, oi?.
– Sí, tothom -m’ha dit.
– Com és que al Pakistan parlen anglès. Quin idioma parla al teu poble, la teva gent?
– Urdú, parlo urdú -m’ha dit.
– I l’anglès?
– És l’idioma dels anglesos, quan érem colònia.
– Doncs el castellà és l’idioma de la colònia, si et parlo català, et parlo com a la mare, el germà o un amic, si et parlo castellà, com un estranger colonitzador.
S’ha quedat parat un instant i m’ha dit, amb un somriure -i en català- he de practicar més.
L’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Pere Coromines han publicat a internet la versió digitalitzada del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECLC) del filòleg Joan Coromines, una obra en deu volums, que fou publicada entre el 1980 i el 1991. A partir d’ara, qualsevol usuari podrà veure o descarregar la informació que li interessi d’aquesta obra i hi podrà fer cerques.
Els articles originals es poden consultar en format PDF, mitjançant la llista alfabètica que reprodueix l’índex de l’obra o bé servint-se del motor de cerca, amb què es pot consultar el mot sencer o per segments, en les opcions “conté”, “comença per”, “acaba en”. Així mateix, es poden consultar el prefaci, la bibliografia, la notació fonètica i les abreviatures de l’obra.
La versió digitalitzada del diccionari etimològic ha estat presentada aquest migdia a l’Institut d’Estudis Catalans, per Enric Ribes, director de l’Oficina d’Onomàstica. També hi han intervingut Teresa Cabré, presidenta de la institució; Mila Segarra, vice-presidenta de la Secció Filològica; i Carles Duarte, president de la Fundació Pere Coromines.
El DECLC és una obra monumental que complementa els reculls etimològics publicats anteriorment, tant els de Coromines com els dels etimòlegs precedents. Conté informació etimològica i històrica, però alhora és una obra crítica i comparativa, de manera que fa esment de la presència i àdhuc l’evolució etimològica dels mots en les llengües de l’entorn. D’aquesta manera, el lector obté una informació exhaustiva de tot allò que té a veure amb la història de cada mot.
El caràcter “complementari” que Coromines atorga a aquesta obra prové del fet que és posterior al Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-57) i coetani del Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (1980-91). Aquest darrer i el DECLC –publicats simultàniament– s’ajuden i es remeten sovint l’un a l’altre. Tanmateix, el DCELC conté més informació sobre la llengua parlada moderna i més citacions de texts pròpiament literaris. És molt ric també en dades toponímiques, aspecte que Coromines va aplegar i completar en l’Onomasticon Cataloniae.
En la confecció del diccionari etimològic, Coromines va rebre l’ajut del lingüista Joseph Gulsoy. L’obra fou publicada per Curial Edicions, editorial fundada per l’historiador de la literatura Max Cahner, que també va contribuir notablement en l’elaboració del diccionari.
El febrer del 2021 es va presentar la digitalització de l’altra gran obra de Joan Coromines, l’Onomasticon Cataloniae, que estudia fonamentalment els noms propis catalans. És un recull en vuit volums, que enregistra i explica etimològicament els noms de lloc dels Països Catalans, antics i moderns. És fruit de més de seixanta anys de dedicació (1931-1994) i conté més de 400.000 topònims vius. Una part de les entrades prové d’enquestes orals fetes en uns 2.000 municipis i una altra part són topònims antics registrats en documents consultats per Coromines. Es pot dir que fou la darrera obra de Coromines, puix que l’últim volum es va publicar el 1997, el mateix any que ell es va morir.
Aquests darrers anys, una bona colla d’estudiosos han posat de manifest la projecció universal de l’Onomasticon i la utilitat que té per a filòlegs de les altres llengües, especialment les romàniques.
Joan Coromines, fill de l’escriptor Pere Coromines, estudià a la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, als Estudis Universitaris Catalans i a la Fundació Bernat Metge. Completà estudis a Montpeller, a Madrid, a Zuric i a París. Es va doctorar amb un treball sobre vocabulari aranès. Pompeu Fabra l’introduí a les oficines lexicogràfiques de l’Institut i fou professor de filologia romànica a la Universitat de Barcelona fins el 1939, que s’exilià. S’establí primer a París i després a l’Argentina, on va ser professor a la Universitat de Cuyo, a Mendoza, fins el 1948, any del seu nomenament a la Universitat de Chicago, on professà fins a la jubilació. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans d’ençà del 1950. Dominava profundament el català, el castellà i l’occità, tant en l’aspecte de la història documental i literària com de la dialectologia; coneixia a fons la bibliografia fonamental de la romanística, i també la lingüística indoeuropea i la lingüística aràbiga.
Les dues constants bàsiques en la seva extensa producció són, d’una banda, la lexicografia i l’etimologia i, d’una altra, l’onomàstica. Però també es dedicà a la divulgació de temes de llengua i preparà les edicions de les versions de Terenci al català i l’edició crítica de l’obra de Cerverí de Girona.
Entre els nombrosos guardons que va rebre es destaquen la Medalla d’Or de la Generalitat, el Premi d’Honor Jaume I, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premio Nacional de las Letras Españolas, el premi Sanchis Guarner i el oremi de la Institució de les Lletres Catalanes. El 1997 creà la Fundació Pere Coromines, d’Estudis Filosòfics, Històrics, Literaris i d’Investigació Lingüística que és dedicada a sobretot a l’estudi, l’edició i difusió de l’obra de Joan Coromines.
El primer cop que em van comunicar que m’havien assignat una substitució com a professor de Matemàtiques d’un institut em va envair una profunda por: jo, que com a alumne tenia una preocupant incontinència verbal i una total inhabilitat per a dur l’agenda al dia, passava a ser ara professor.
Desbordat, vaig trucar al Figueres. Ell va calmar-me, va dir-me que no patís per no tenir llistats d’exercicis preparats ja (i em va fer arribar els seus), i em va recordar que la feina principal d’un professor d’institut és facilitar situacions d’aprenentatge (més o menys reglades) entre l’alumnat, fomentant un clima càlid, de treball i de respecte, on es doni valor a la feina ben feta i al coneixement.
Quan, l’endemà de la trucada, vaig trobar-me davant de la pissarra, el guix a la mà tremolosa, i amb l’alumnat expectant, la presència del Figueres em va acompanyar i em va donar força i confiança en mi mateix, i tot i que segueixo tenint una mica de síndrome de l’impostor (i crec que sempre la tindré), tinc la certesa de ser un dels pocs afortunats que ha tingut com a mentor a un meravellós professor, i, encara més important, una bellíssima persona.
Gràcies per tot Figueres, gràcies per tant.
Gerard Nicolau
Hem perdut una persona sàvia, tendre, estimada, que hem tingut la sort de poder fer un tros de camí amb ella.
Xavier, tinc molts records amb tu, em feies visites a la secretaria del Vila, parlàvem de tot i més, ens fèiem confidències, m’explicaves coses i te n’explicava i sempre, quan sorties per la porta de la secretaria, em quedava un somriure a la cara… tota conversa era profitosa. Amb tu es podia parlar de tot, no apujaves mai el to de veu, sempre calmat, aparentment tranquil, serenor per damunt de tot.
També erets una persona del barri i ens trobàvem a la Farmàcia de Travessera, ja jubilat, i si algun dia no teníem pressa, fèiem un beure i tot. Com valoro aquests moments de l’aboràgine de la vida, on sèiem, xerràvem, ens posàvem al dia i cadascú cap a fer la seva. Aquell dia, sempre havia estat un bon dia i de profit pel fet d’estar amb tu i aprendre sempre de tu.
Gràcies per tant!!! Em queda el CD del NO A LA GUERRA, una carta a la meva filla quan va acabar 4t d’ESO amb tu de profe, un recull de poemes i l’orgull d’haver estat un company de feina i amic. Sempre al cor!
Mar Gil
Des del moment que neixen els nostres fills deixen de ser nostres i poc a poc passen a ser de tots: primer dels avis, de les tietes, dels veïns, de les mainaderes de l’escola bressol, de les mestres de primària, dels monitors de lleure, dels professors de secundària… I aquest ventall de gent els educa, igual que la família, els dona valors, maneres d’encarar els problemes de la vida, responsabilitats, coneixements…
Xavier has estat un gran company de vida de molts nois i noies i has compartit amb ells els teus valors, coneixements, actituds, passions… en una edat en què els pares ens costa entrar-hi.
Deixes un bon llegat: unes generacions de ciutadans que porten la teva empremta que és inesborrable.
En nom dels pares i mares de l’INS et volem agrair la teva tasca.
Violant Martí
Sant Sebastià dels Gorgs, petit poblet del Penedès amb una de les joies del romànic, sobta el seu complex històric amb l’ antic monestir del s. XI.
La porta d’accés al temple és d’un refinament escultòric excel·lent, sobre una roca torrada pel pas del temps. Una porta bellament decorada per un frontó, a manera de teulada com a trencaigües, on trobem la imatge d’una Maiestas Domini. L’ entrada és formada per llinda i timpà, recolzat per dues mènsules esculpides per ajudar suportar el seu pes. La mènsula esquerra és la representació d’una àliga atacant un lleó, mentre que la dreta sembla un àngel. L’ arquivolta emmarca tot el complex, sobre l’arc de mig punt on trobem un petit relleu recent de la imatge del perfil de Montserrat.
La roca és tosca, porosa i humil; son roques calcàries i gresos marins del Miocè força compactada però gens adequats per una obra d’aquesta qualitat. Probablement els mestres van utilitzar pedreres properes. La imatge d’una Maiestas Domini protegida per dos àngels no et pot deixar indiferent.
Text i fotografies Lluís Rius
Sigue el agua su camino,
y al pasar por la arboleda
mueve impaciente la rueda
del solitario molino.
Cantan alegres
los molineros
llevando el trigo
de los graneros.
Trémula el agua
lenta camina:
rueda la rueda,
brota la harina.
¡Y allá en el fondo
del caserío,
al par del hombre
trabaja el río!
La campesina tarea
cesa con el sol poniente,
¡y la luna solamente
guarda la paz de la aldea.
Antonio Fernández Grilo
La catifa voladora 