-
Entrades recents
Arxius
Categories
Aptònim: predestinats pel nom
Un aptònim és un antropònim (nom de la persona) que semànticament té relació amb alguna característica física, moral, professional o d’altra mena de la persona o el personatge de ficció a què fa referència.
Mostra d’aptònims reals: quan el cognom té relació amb la professió
Joan Cavall – Coordinador nacional del sindicat agrari Unió de Pagesos de Catalunya
Guillem Pastoret – Representant de la plataforma ‘Revolta Pagesa’
David Maiz – Agricultor
Laura Llamas – Reportera de la Sexta que ha cobert incendis i les Falles a València
Miquel Pinyol – Responsable de Sectors Vegetals d’Unió de Pagesos
Jordi Peix – Activista agrari català i fundador del Banc d’Aliments
Pep Miralpeix – Professional de Serveis medioambientals
Josep Presseguer – Director General en Fruits de Ponent
Joan Pino – Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS)
Javier Losilla Bocanegra – Responsable Clínica Dental
Rosa Muelas – Odontóloga i implantòloga
Jordi Jaumira – Oftamòleg
Jaume Guardiola – Conseller Delegat del Banc Sabadell
Emilio Botín – President del Banco Santander
Carlo Buontempo – Director del Servei de Canvi Climàtic de Copernicus de la Unió Europea
Antonio Torrejón Barajas – Director General d’AENA
Rosa Van Gool – Futbolista
Josep Campreciós – Manteniment del camp del Barça
Fernando Redondo – Futbolista
Maribel Vela – Gerent del Club Nàutic Sant Feliu
Ricardo Riosalido – Perit inundació Camping Briescas
Ataulfo del Hoyo – Assessor jurídic Funerària de l’Ajuntament de Palma
Estrella Torres – Directora d’American Airlines
Publicat dins de Calaix de Sastre
Deixa un comentari
Dia de π : Dia Internacional de les Matemàtiques
Benvolguts i benvolgudes,
des del Centre de Recerca Matemàtica (CRM) us convidem a celebrar aquest proper Dia Internacional de les Matemàtiques / Dia de π (dijous 14 de març) amb un Certamen de Poesia en Pilish obert a tothom.
Què és el Pilish?
El Pilish és una forma de d’escriptura restringida (o tècnica literària) en la qual la longitud de les paraules segueix els dígits de Pi (3.1415926535…), creant així una obra que reflecteix aquesta seqüència numèrica. Per exemple, un text començaria amb una paraula de 3 lletres, seguida d’una de 1 lletra, després una de 4 lletres, i així successivament. Aquesta curiosa forma d’escriptura no només celebra el nombre Pi sinó que també desafia l’autor a ser creatiu dins d’un marc molt específic.
Com participar?
Estem buscant poemes escrits en Pilish de temàtica lliure, però especialment que celebrin les matemàtiques. Podeu enviar els vostres poemes durant aquesta setmana a l’adreça electrònica crmcomm@crm.cat. A més, us animem a compartir els vostres textops a través de les xarxes socials, Instagram i X, etiquetant al Centre de Recerca Matemàtica (@CRMatematica). Els poemes poden ser en català, espanyol o anglès, sempre que respectin l’estructura del Pilish.
Tant si sou aficionats a les matemàtiques com si simplement us agrada experimentar amb les paraules, us convidem a celebrar amb nosaltres el dia pi. Us convidem també a compartir aquesta proposta amb els vostres alumnes, companys o altres persones que puguin estar interessades a participar.
Moltes gràcies!
********************
Aquí va la meva aportació:
Dos, u, zero!
I ataca aèriament la claror blava
del cantó allunyat enfosquit, ombrats universos,
des de les dreceres dels atzurs.
Pots votar-lo a: https://www.instagram.com/p/C4qREuDsuI7/?hl=es
Poema guanyador del Primer Certamen de Poesia Pilish CRM
Publicat dins de Calaix de Sastre
1 comentari
Entréme donde no supe
Entréme donde no supe
y quedéme no sabiendo,
toda ciencia tracendiendo.
I
Yo no supe dónde entraba,
pero cuando allí me vi
sin saver dónde me estaba
grandes cosas entendí
no diré lo que sentí
que me quedé no sabiendo
toda sciencia trascendiendo.
II
De paz y de piedad
era la sciencia perfecta,
en profunda soledad
entendida vía recta
era cosa tan secreta
que me quedé balbuciendo
toda sciencia trascendiendo.
III
Estava tan embebido
tan absorto y ajenado
que se quedó mi sentido
de todo sentir privado
y el espíritu dotado
de un entender no entendiendo
toda sciencia tracendiendo.
IV
El que allí llega de vero
de sí mismo desfallesce
quanto sabía primero
mucho baxo le paresce
y su sciencia tanto cresce
que se queda no sabiendo,
toda sciencia tracendiendo.
V
Cuanto más alto se suve
tanto menos se entendía
que es la tenebrosa nuve
que a la noche esclarecía
por eso quien la sabía
queda siempre no sabiendo,
toda sciencia tracendiendo.
VI
Este saber no sabiendo
es de tan alto poder
que los sabios arguyendo
jamás le pueden vencer
que no llega su saber
a no entender entendiendo
toda sciencia tracendiendo.
VII
Y es de tan alta excelencia
aqueste summo saber,
que no ay facultad ni sciencia
que la puedan emprender
quien se supiere vencer
con un no saber sabiendo,
yrá siempre tracendiendo.
VIII
Y si lo queréis oír
consiste esta summa sciencia
en un subido sentir
de la dibinal esencia
es obra de su clemencia
hazer quedar no entendiendo
toda sciencia tracendiendo.
San Juan de la Cruz (1542-1591)
Publicat dins de Poemes
Deixa un comentari
49 setmanes
Segon premi concurs Microrelats en motiu del Dia de la Dona – SMG
49 setmanes
Ella és la meva heroïna. Em porta amunt i avall. M’alimenta i em dona descans. Sé que aquesta situació és temporal, però s’hi està tan a gust…!
Cada cert temps la seva veu: “No, aquest és el primer embaràs… i necessito la feina ja que el pare no vol saber-ne res…” Si sabéssin lo vàlida i responsable que és, penso des d’allà dintre, ni es molestarien a preguntar-li constantment per si vol o no vol tenir més fills, quant cobra el seu marit, o per què necessita treballar!
Potser quan surti comenci a plorar ben fort, a veure si m’escolten, aquesta colla d’impresentables!
Publicat dins de Dones
Deixa un comentari
Soc una dona
Sóc una dona.
Ningú no pot imaginar
el que dic quan estic silent,
a qui veig quan tanco els meus ulls,
com m’alieno quan estic alienada,
allò que cerc quan estiro les meves mans.
Ningú, ningú no sap
quan camino, i quan estic perduda.
I ningú no sap
que la meva anada és un retorn
i que el meu retorn és una abstenció,
que la meva debilitat és una màscara,
i la meva força és una màscara,
i que el que ve és una tempesta.
Ells pensen que saben
així que els deixo pensar,
i jo transcorro.
Ells em van posar a una gàbia, així que
la meva llibertat deu ser un regal d’ells,
i els ho dec agrair i els dec obeir.
Però jo sóc lliure davant ells, darrera d’ells,
amb ells, sense ells.
Jo sóc lliure en la meva opressió, en la meva derrota.
¡La meva presó és el que vull!
La clau de la presó és la seva llengua,
però la seva llengua està enrotllada al voltant dels dits
del meu desig,
i el meu desig no el poden dirigir mai.
Sóc una dona.
Ells creuen que posseeixen la meva llibertat.
Jo deixo que s’ho creguin
i transcorro.
Joumana Haddad (Beirut, 1970)
Joumana Haddad (Beirut, 1970), és una dona libanesa coneguda pel seu activisme en contra de la discriminació de gènere, i sobretot en defensa dels drets de les dones àrabs. Professionalment és una dona molt completa: periodista i traductora, a més d’escriptora; la seva carrera periodística i literària és molt prolífica. A més de dirigir les pàgines culturals del diari libanès An Nahar, és redactora en cap de la revista Jasad (Còs), de caràcter eròtico-literari, domina set llengües com a traductora, i és antologista de poesia (per exemple, d’una antologia de 150 poetas que es suïcidaren el segle XX). Els seus llibres estan prohibits a bona part de l’Orient Mitjà, i de la seva poesia és diu que és una “poesia insumissa”. També ha fet incursions en el món del cinema, com a co-escriptora de guió i com a actriu, i és,a més, artista.
Va participar en el Festival Internacional de Poesia de Barcelona el 2016, i potser en altres trobades d’aquest tipus, i allà va recitar alguns versos en català d’un dels seus poemes més coneguts, “El retorn de Lilit” (segons el judaisme, la primera esposa d’Adam, anterior a Eva, que es va rebel·lar contra la submissió a l’home). El poema seleccionat ha estat traduit per nosaltres mateixos, i és tota una declaració feminista:
Publicat dins de Dones, Efemèrides, Poemes
Deixa un comentari
Anem al teatre: La veritat de la mentida
Benvolguts amics
Unes garbellaires ens han proposat aquesta obra de teatre:
Obra: La veritat de la mentida
Lloc: Teatre Akadèmia (Zona Francesc Macià – Barcelona)
Dia: divendres 22 de març de 2024
Hora: 20h
Import: 15,80€
Es cas d’estar interessats en aquesta convocatòria feu un Bizum al 644744964 per tal de gestionar la compra conjunta de les entrades, indicant el nombre d’entrades que reserveu. Data límit pagament entrades: 15/3/24.
Si aquest sistema de pagament no us va bé contacteu directament amb Violant Martí.
No hi ha problema en compartir aquesta convocatòria amb els vostres familiars i amics.
***************
La veritat de la mentida (L’Envers du décor)
De Florian Zeller
Direcció Guido Torlonia
En Daniel convenç a la seva dona Isabelle perquè convidi a sopar al seu amic Patrick i a la seva nova parella Emma, per la qual en Patrick ha deixat a la seva dona, posant fi a l’antiga i pacífica amistat de la parella. Més jove, l’Emma no s’assembla en res a l’esposa del convidat, la nova vida del qual desafia als seus amfitrions, que s’han instal·lat tranquil·lament en la seva rutina…
Si no sempre volem dir allò que diem, sempre diem allò que volem dir? L’aparició de l’Emma actua com a catalitzador i provoca una veritable tempesta, trastornant les certeses i despertant frustracions, gelosia i rancúnia.
El teatre de Florian Zeller acostuma a prioritzar allò que no es diu abans de la paraula dita. En aquesta comèdia ocorre el contrari. La seva originalitat resideix en el fet que el públic és testimoni i receptacle dels pensaments dels personatges tal com s’expressen en privat, al seu cap. Això serà l’objecte central i alhora el catalitzador de la comèdia. L’equip d’intèrprets farà malabarimes constants amb la tècnica d’aquest doble llenguatge que farà emergir una veritat còmica i escarnidora.
L’obra en paraules del director
Enguany m’agradaria posar en escena L’Envers du Décor, una comèdia irònica i feroç de Florian Zeller, autor francès que és actualment un dels dramaturgs de major èxit del nostre temps.
La història que s’explica és una trama típica de comèdia francesa, estrenada per primer cop el gener de 2016 al Théâtre De Paris, amb Daniel Auteuil com a protagonista i director.
Es tracta d’una situació habitual (jo afegiria que trista): una banal crisi de parella com ocorre sovint, un home de mitjana edat que deixa a la seva dona per una noia més jove. Però l’arribada d’”aquesta bomba atòmica de trenta anys que et mira com si volgués menjar-te” posa també en crisis a l’altra parella de vells amics, provocant una reacció en cadena en els personatges: incerteses, dubtes, inseguretat, desitjos reprimits, amistat, confiança, amor, respecte, tot es posa en la balança.
Per descomptat a la vida tendim sovint a mentir, a mediatitzar, i només els nostres pensaments reflecteixen la veritat, mentre que en aquesta obra aquesta veritat es revela. L’autor implica el públic, que es converteix en còmplice dels personatges, que comparteixen els seus pensaments íntims amb els espectadors.
En aquest mecanisme creat per Zeller, el públic assisteix al doble joc dels personatges, que manipulen la realitat i les seves relacions amb els altres, i aquest és l’aspecte més intrigant i entretingut d’aquesta obra.
Guido Torlonia
Espectacle en català
Durada: 1h 45 min.
Fitxa artística
Autor: Florian Zeller
Traductor: Joan Casas
Direcció: Guido Torlonia
Repartiment: Enrico Ianniello, Concha Milla, Frank Capdet i Aida Llop
Espai escènic: Paula Bosch
Construcció: Art Coolers
Il·luminació: Lluís Serra
Vestuari: Nídia Tusal
Espai sonor: Sergi Andrades
Ajudant de direcció: Ana Pérez García
Ajudant d’escenografia: Olga Sánchez
Ajudant de producció: Anna Castillo
Regidora: Bibiana Guzmán
Fotografies: Felipe Mena
Agraïments: Anna Bancells, Blanca Bosch, Pastisseria Noguera, Pla de Morei i Vicenç Canals, Sala Flyhard, Sixto Paz, Zen Eyewear
Equip Teatre Akadèmia:
Direcció artística: Guido Torlonia
Gerència i Cap de producció: Meri Notario
Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font
Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla
Cap tècnic: Lluís Serra
Tècnic auxiliar: Víctor Castro
Cap de sala: Núria Farrús
Gestió de públics: Rubén Salinas
Community Manager: Eladi Bonastre
Una producció del Teatre Akadèmia
L’espectacle L’Envers du Décor, de Florian Zeller, és representat a Espanya a través de l’agència De Arteche Agency, SL, d’acord amb l’agència Drama – París (França) – www.dramaparis.com
Publicat dins de Calaix de Sastre
Deixa un comentari
50è aniversari execució Salvador Puig Antic
Extret de Cultura Viva Catorze 14
A Margalida
Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res,
deixant-nos només
el cant del teu riure.
No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t’arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.
I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes,
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.
No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t’arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.
I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l’ombra fidel
que és nostra tothora.
No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t’arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.
Joan Isaac
“Mentre hi hagi memòria col·lectiva en aquest país, seguiré cantant aquesta cançó.” Joan Isaac va publicar el 1977 A Margalida, una cançó que parla de la companya sentimental de Salvador Puig Antich, el jove anarquista –nascut el 30 de maig del 1948– que va ser executat el 2 de març del 1974.
La mateixa Margalida Bover, en una entrevista a Nou Cicle, explicava: “Sempre recordaré quan vaig obrir la porta, ens vam veure i no vam deixar de mirar-nos. Va ser descobrir l’amor de la meva vida, la persona que voldries tenir sempre al teu costat. Des del primer moment vam parlar de tot i dels somnis que compartíem. Tenir quatre fills, viure a la Cerdanya, ens agradava la muntanya, passejar, caminar, una casa gran per compartir-la amb gent”.
Joan Isaac explica que “va ser una història molt viscuda, molt propera, perquè compartia el sofriment absolut d’una família i la ràbia social pel fet d’aquell assassinat, d’aquell judici sense proves”.
Fragment de l’entrevista Joan Isaac al Punt-Avui el 28/11/23
A Margalida, dedicada a la companya de Salvador Puig Antich, és la cançó seva que més fibres emocionals ha tocat. És cert que la va escriure només en una hora i mitja?
Totalment. Va sorgir enmig de les sessions de gravació d’un disc que estava fent que es deia Viure. Vaig arribar, tornant de l’estudi, una nit a casa, vaig asseure’m al piano i em va sortir aquesta melodia. No sé per què em va venir al cap la Margalida, que jo ja havia conegut quan estaven a punt de matar el Puig Antic ja que jo era molt amic –nòvios, de fet– de la Carme Puig Antich. La Margalida va marxar després que executessin en Salvador i ningú sabia on era, tot i que després, evidentment, ho vaig entendre tot: l’havien fet marxar. Em va quedar al cap, sobretot, aquesta frase –“No sé on ets, Margalida”– i, amb això, vaig desenvolupar la lletra, que, certament, vaig fer en una hora i mitja. L’endemà vaig arribar a l’estudi, la vaig ensenyar al pianista, en Jordi Vilaprinyó, i vam fer-ne l’arranjament allà mateix. I aquella cançó… em va canviar la vida.
I va “deixar de ser seva”, com solen dir aquells que tenen la fortuna d’haver compost temes així?
Sí, va passar a ser de la gent i per això la canto sempre, tot i que aquestes cançons també són “perilloses”, perquè tapen altres cançons que tu consideres que musicalment són molt superiors…
Publicat dins de Efemèrides, Obituari
Deixa un comentari
29 de febrer un altre dia regalat!
Les denominacions any de traspàs, any bixest i any bissextil són les que recull el diccionari normatiu per a designar els anys que tenen 366 dies civils.
Els adjectius bixest (es pronuncia com clixé o guixer) i bissextil provenen del llatí bisextus, -a, -um, compost de bis (‘dues vegades’) i sextus (‘sisè’). Aquest adjectiu llatí fa referència al dia que, en el calendari julià de l’època romana, s’afegia cada quatre anys després del 24 de febrer per a corregir la durada real de l’any, que era de 365 dies i 6 hores. Aquesta data corresponia al sisè dia de les calendes de març, és a dir, l’últim dia del calendari romà; això explica que es considerés el dia afegit com ‘dues vegades el sisè’. En el calendari gregorià, l’estàndard mundial vigent, aquest dia de més s’afegeix a final de febrer per a mantenir el calendari sincronitzat amb l’any astronòmic.
Actualment, són anys de traspàs els múltiples de quatre, excepte els que acaben en dos zeros. En aquest cas, cal tenir en compte les dues primeres xifres de l’any: si són múltiples de quatre, l’any també serà any de traspàs.
Des del 1980 a França s’edita un diari satíric que apareix només el 29 de febrer, s’anomena La bougie du sapeur. Enguany se’n publica, doncs, el número 12.
Dedico aquesta entrada a la meva cosina Chelo que avui fa 18 anys! ja a la majoria d’edat. Per molts anys.
Publicat dins de Calaix de Sastre
Deixa un comentari
Dues pedres. Paisatges persistents
Dues pedres. Paisatges persistents, la nova proposta expositiva de Palau Robert es proposa difondre la riquesa patrimonial d’una tècnica mil·lenària que conforma els paisatges de bona part dels Països Catalans, i aportar elements de reflexió sobre el present i el futur d’aquests territoris a partir de la pedra seca.
Es tracta d’una iniciativa de la Direcció General de Difusió amb la col·laboració de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural i produïda per l’Observatori del Paisatge de Catalunya per encàrrec de Palau Robert. Comissariada pel seu director, Pere Sala i Martí, i per Jordi Grau, Joan Reguant i Joan Nogué, la museografia és de Queralt Suau i el disseny gràfic, d’Opisso Studio. L’audiovisual de nova creació Escriure en el temps és de Mercedes Álvarez.
La tècnica de la pedra seca fou inscrit a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la Unesco el 28 de novembre de 2018. Catalunya va formar part, des del primer moment, de l’equip transnacional redactor de la candidatura; no en va, el Mediterrani en general i Catalunya en particular, és una de les zones més riques del món en construccions de pedra seca.
Fins al 2 de juny, a les Sales 1 i 2
La pedra seca no representa només un dels trets més característics dels nostres paisatges i un llegat patrimonial extraordinari, sinó que és, sobretot, una autèntica font d’inspiració i un contenidor excepcional d’aquells valors que tant ens hauran de servir per fer front als desafiaments del món actual.
La tècnica de la pedra seca és un exemple de sostenibilitat amb múltiples possibilitats constructives de present i de futur, viables i compatibles amb la lluita contra el canvi climàtic. Estan apareixent moltes iniciatives de revitalització del món rural que afavoreixen la recuperació dels paisatges de la pedra seca.
Aquesta exposició pretén tant mostrar la riquesa i diversitat dels paisatges formats per la pedra seca, com, sobretot, reivindicar-ne la vigència i la persistència. S’organitza en 3 àmbits. El primer descriu la gran diversitat paisatgística de Catalunya, i se centra en 7 paisatges on les construccions de pedra seca en formen part intrínseca i notable. El segon s’atura en una sèrie de característiques i valors que fan de la pedra seca un bé universal: 8 conceptes per dimensionar-la. La pedra seca es troba arreu; és un recurs natural que deixa la seva traça tot il·lustrant la riquesa dels entorns i de les cultures humanes que hi treballen; és respectuosa amb l’entorn, té un cost ambiental zero i, tot i la seva aparent simplicitat, és fruit d’un mestratge antic que afortunadament revifa. El tercer posa l’accent en el repoblament del món rural i les conseqüències positives que té per a la recuperació dels paisatges i la presència de les construccions de la pedra seca.
Publicat dins de Barcelona, Calaix de Sastre
Deixa un comentari
La catifa voladora 