Encara recordo quan de petita em preguntaven de què treballava el meu pare, jo deia Tècnic en informàtica i la gent no sabia què volia dir. Inclús un professor de matemàtiques a l’institut (1977) em va dir: Querràs decir conserje! A mi em va estranyar. I a l’arribar a casa ho vaig tornar a preguntar i aleshores el pare m’ho va explicar.
El meu fill Gerard ens ha fet arribar un article escrit pel meu pare i que el 2000 van publicar al Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques sobre la Prehistòria de la Informàtica. Rellegint-lo m’ha semblat molt interessant publicar-lo a la Catifa voladora per donar a conèixer els inicis com va esdevenir tot i fer un homenatge al meu pare va ser un dels pioners a Catalunya.
L’article és llarg, així que aniré publicant-lo en fascicles per tal de no saturar-vos i podeu gaudir de la lectura.
Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques
Vol. 15, núm. 2, 2000. Pàg. 37–50
Autor: Joan Martí i Artigas
Prehistòria de la Informàtica
La història comença en el moment en què els homes consignen per escrit els esdeveniments dels quals són testimonis o actors. Tot el que succeeix abans és la prehistòria. A moltes activitats humanes té lloc un fenomen similar. Hi ha una etapa molt llarga, difícil d’investigar —la prehistòria—, seguida de l’aparició d’un fet que tergiversa completament l’ambient i determina finalment l’entrada a la història.
La informàtica no és una excepció a aquesta regla. Podem dir que hi ha una etapa prehistòrica que va des de l’origen de la informàtica fins a l’any 1970 i una etapa històrica que va des d’aquell any fins avui.
La informàtica apareix en el moment en què les societats polítiques, procedents de la revolució del Neolític, han de començar a comptar, mesurar i enregistrar fets i xifres. La prehistòria de la informàtica comprèn quatre períodes (que anomenarem, per simplicitat, igual que els de la prehistòria en general):
• El Paleolític inferior de la informàtica, que va des dels seus inicis, és a dir, des de la revolució del Neolític fins a l’any 1452.
• El Paleolític superior de la informàtica, que va des de l’any 1452 fins a l’any 1642.
• El Neolític inferior de la informàtica, que va des de l’any 1642 fins a l’any 1880.
• El Neolític superior de la informàtica, que va des de l’any 1880 fins a l’any 1970.
En aquest treball volem fer un repàs d’aquests períodes que estem anomenant prehistòrics i comentar quins han estat els diversos esdeveniments que han implicat el pas de cada període al següent i, finalment, l’entrada al període que nosaltres anomenem històric.
1 El Paleolític de la informàtica
El període que estem anomenant Paleolític inferior de la informàtica està caracteritzat per la invenció i ús d’una sèrie de dispositius senzills —molt senzills— que serviren per comptar o mesurar: jocs de cordills, pedres, la corda de dotze nusos que ens explica Pitàgoras i que fou tan utilitzada a Egipte, tronquets, crans en branquetes i, fonamentalment, la invenció del més enginyós de totes eines de càlcul, encara avui existent i abundosament emprat a orient: l’àbac. Als museus d’arqueologia podem contemplar tots aquests petits elements que cada civilització ha anat utilitzant durant mil·lenis i que han permès a la humanitat fer càlculs, mesurari enregistrar fets i xifres.
El registre de fets i xifres s’establí de manera elementalíssima. Un cop inventada l’escriptura, es feien inscripcions en papirs, vitel·les, tabel·les, pells adobades, papers, pergamins, pedres, làpides i molts altres tipus d’objectes. Malgrat el caràcter tan rudimentari de les eines que s’utilitzaven, podríem començar a parlar de programari i maquinari. Per exemple, les pedres serien el maquinari i l’habilitat del calculista per fer muntanyetes de pedres seria el programari.
De tota aquesta munió d’instruments per a comptar n’hi ha hagut un que s’ha mantingut vigent fins avui, amb una constància sorprenent. Es tracta de l’àbac procedent de l’Extrem Orient. No fa molts anys, vaig llegir en una revista que al Japó es va fer un campionat entre tècnics japonesos de l’àbac i operadors de màquines manuals de calcular: guanyaren en rapidesa i exactitud els de l’àbac. És fantàstic pensar com els experts en àbacs podien extreure arrels quadrades amb dues o tres xifres decimals exactes, en pocs moments. Aquest meravellós instrument fou extraordinàriament utilitzat pels comerciants i mercaders de totes les èpoques. Un maquinari molt senzill: l’àbac; i un programari molt important: el seu habilíssim maneig.
Un programari molt important i d’extraordinària eficiència fou la introducció del sistema decimal de numeració, vers l’any 1000. La gent d’aquella època es resistia a emprar aquest programari. Es deia que procedia dels infidels i que no era correcte que un cristià l’usés. Calgué que el papa Silvestre II (recordem que fou educat al monestir de Ripoll i que va tenir, possiblement, importants contactes amb el món àrab) disposés que podia utilitzar-se sense caure en pecat. Malgrat tot, l’àbac, quedes d’orient s’havia expandit per occident, no perdé importància.
El segon període, el que hem anomenat Paleolític superior de la informàtica, comença quan s’inventa la impremta. A mitjan segle xv apareix un nou maquinari: la impremta, que enregistra informació; i un nou programari: el maneig hàbil de les noves màquines. Tot això permet transmetre i conservar informació: els llibres, el paper imprès, afavoreixen l’extensió del nombre de persones que saben llegir. L’explosió de la informació que motivà aquell invent fou tan considerable que l’aparició de la impremta és un instant crucial de la prehistòria de la ciència que estemestudiant. El motiu és ben senzill. S’editava un llibre en el qual un autor havia consignat unes idees; d’aquest llibre se n’imprimien mil exemplars, cosa relativament fàcil (com de difícil hauria estat abans de Gutenberg fer tirades de mil exemplarsd’un llibre!), i tot seguit eren mil persones les que llegien el llibre i associaven les idees del llibre a les seves pròpies. Aquests lectors, o alguns d’ells, publicaven nous llibres amb idees noves, procedents de les que havien llegit i de les seves pròpies, i de la interrelació de les idees de tots dos grups n’apareixien de noves. Per tant, el nombre d’idees augmentava en progressió geomètrica. En dos segles s’avançà més que en cinc mil·lennis. El que importa no és que un savi tingui una idea, sinó que cent savis es comuniquin les seves cent idees, i que de la interconnexió de les cent idees en el cervell dels cent savis surtin milers de noves idees.
··/··
La catifa voladora 