La catifa voladora

Extret de VilaWeb 23.12.2023 – Jordi Badia i Pujol

Sabeu d’on procedeix el mot “cantimplora”? I “festuc”? I “xafarder”? I “somiatruites”? · Fem un viatge per la història de la llengua, tot parlant de l’origen singular de deu mots

L’etimologia, la ciència que estudia l’origen dels mots, és un camp apassionant per a algú que estimi la llengua. Sortosament, els catalans tenim aportacions magnífiques en aquest àmbit, com les de Germà Colón, Antoni M. Alcover, Francesc de Borja Moll i, sobretot, Joan Coromines, que van dedicar bona part de la vida a fer recerca per escatir d’on provenen les nostres paraules. És clar que no sempre se’n van sortir. Mots com ara clenxa –o atrotinat, o esbarriar– tenen un origen prou incert, per bé que els nostres savis hi solen donar una explicació, ni que sigui especulativa.

Us presentem les històries breus de deu mots, a partir de la recerca documentada i exposada en el gran Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.

Andròmina

Una andròmina és una cosa inútil, que fa nosa. Però en alguns indrets del País Valencià també vol dir ‘qüestió intricada i embullada’ o bé, en plural, ‘enganys, mentides, embolics’. Doncs l’etimòleg Joan Coromines ens diu que aquest darrer és el significat originari. I creu que procedeix del nom del personatge mitològic Andròmeda, que la gent identificava amb quelcom meravellós, fantàstic, irreal. L’ampliació de significat –de ‘engany’ a ‘trast inútil’– roman en el misteri.

Bellugar

Antigament, en compte de bellugar es deia bullegar o bulligar, formes més acostades al terme llatí originari: bullicare, que vol dir ‘borbollejar’, és a dir, ‘posar-se un líquid en ebullició’. Abans d’agafar el significat actual de ‘moure, desplaçar’, havia volgut dir, específicament, ‘moure’s agitadament, intensament’. Si pensem en derivats com ara belluguet i bellugadís ho entendrem més bé. El verb francès bouger i l’italià bulicare tenen la mateixa procedència i un significat semblant.

Cantimplora

Diu Joan Coromines que el mot cantimplora prové de canta i plora, “a causa de la remor que fa la cantimplora quan degota”. La forma antiga era cantiplora, sense la ema, i ja la trobem emprada per Jaume Roig a Spill (del 1460). Segons que sembla, el nom espanyol cantimplora procedeix del català, igual com la forma italiana, avui en desús. En canvi, la chantepleure del francès antic és independent, paral·lela a la catalana.

Festuc

Als diccionaris conviuen els termes sinònims festuc (forma preferent) i pistatxo (forma secundària). I, encara que sembli impossible, tots dos tenen el mateix origen. Festuc prové de l’àrab fustaq, que, al seu torn, procedia del grec pistákion. I pistatxo prové de l’italià pistacchio, que procedia també del grec pistákion. En català és molt més antic festuc, documentat el 1239, que no pas pistatxo, escrit per primera vegada el 1839. Hi ha qui dubta que pistatxo vingui directament de l’italià, perquè si fos el cas es pronunciaria pistàquio, i no pas pistatxo, forma que fa pensar que l’espanyol s’hi va interposar.

Jas!

Heus ací una interjecció prou viva encara al País Valencià i a les Illes Balears. A cavall dels segles XIII i XIV, el barceloní Jafudà Bonsenyor va escriure: “Dixeren a la rata: ‘Jas un morabatin e porta aquesta carta al guat’”. I el gat, viu i sorneguer, va respondre: “El preu és bo, mas lo viatge perillós.” El mot jas, que es fa servir en contexts variats però sempre per a oferir alguna cosa, té l’origen en el llatí habeas, que vol exactament això: ‘tingues’. Coromines explica que aquest habeas va evolucionar fins a vias i en acabat a ias, que es va consonantitzar en jas. Al País Valencià s’ha estès molt la variant nyas!

Nòmer

A Mallorca i Menorca, al costat de “Com et diuen?”, es fa servir també “Què noms?”. El verb nòmer podríem dir que és fruit d’una mala interpretació. Antigament, es feia servir la locució haver nom (amb el significat de ‘tenir nom’, ‘anomenar-se’). La pregunta “Què ha nom?” (“com es diu”, “com li diuen”), a còpia d’usar-se, es va acabar pronunciant “Què nom?” (amb vocal neutra: Que nom?). I ací és on va sorgir la confusió: la gent va acabar interpretant la paraula “nom” d’aquesta pregunta com si fos un verb i el va començar a conjugar: “Què nom”, “Què noms”, “Què nomia”… I així va néixer el verb nòmer.

Somiatruites

Que somiatruites prové de “somiar truites” no és cap secret. Però no us heu demanat mai per què ho diem? És a dir, per què, justament, hem de somiar truites i no una altra cosa? Ni el diccionari de Coromines ni l’Alcover-Moll no ens en donen resposta. El cas és que si el 1892 (a La febre d’or, de Narcís Oller) trobem escrit per primera vegada somíatruytas, ja per aquella època –segons els refranyers– circulava la dita Qui té gana, somia truites, una dita molt entenedora i que, potser, va donar origen al nostre somiatruites.

Treballar

Per més que diguin que treballar dignifica l’home, és totalment demostrat que aquest verb prové del llatí vulgar *tripaliare, que deriva de tripalium, nom d’un instrument de tortura compost per tres pals. És a dir, que treballar és una tortura, vaja! Com ens recorda Coromines, treball, en català antic –i encara avui–, tenia també el significat de ‘dolor, pena, sofriment’. I això s’ha mantingut en locucions com ara veure’s en treballs o penes i treballs. De la idea de ‘patir’ es va passar a la de ‘esforçar-se’ i, finalment, a la de ‘obrar, fer feina’.

Xafarder

Sou dels qui pensen que xafarder és un mot manllevat del castellà? Doncs es veu que és el castellà que l’ha copiat del català. Coromines diu que xafarder és documentat d’ençà del 1888, però de fet ja apareix en una obra del 1878 de Joan Pons. Sembla que prové de safareig, més ben dit de safaretger, que va passar a xafartger i, finalment, a xafarder. La relació de significat és òbvia: els safareigs públics eren un lloc on predominaven el xivarri i la xafarderia.

Xandall

Per acabar, una curiositat de l’etimologia francesa: l’origen del mot xandall. Al segle XIX, el mercat de Les Halles, al centre de París, funcionava a ple rendiment, amb parades de tota mena. S’hi destacaven els venedors de verdura, que hom anomenava marchands d’ail (‘venedors d’all’). Doncs vet ací que la peça de punt amb què es vestia un marchand d’ail es va començar a anomenar amb aquest nom, però escurçat: chandail, que és el nom que s’ha exportat. Recordeu, doncs, que en català no és xàndal, sinó xandall.

Tornem al Teatre

🎭 Un déu salvatge de Yasmina Reza
📅 Diumenge 16 de març 2025
⏰ 17.30
📍 Teatre Goya – Joaquín Costa, 68 – 08001 Barcelona (Zona Pl. Universitat)

💰El preu de l’entrada és de 22,5€
A partir d’avui i fins el 17/2 pots fer el pagament de les localitats que has reservat a través del Bizum 644744964. Si aquest sistema de pagament no et va bé contacta directament amb mi i concretem com fer -ho.

Recorda que pots fer extensiu aquest missatge a familiars i amics.

Moltes gràcies
Violant Martí
644744964

Un déu salvatge de Yasmina Reza
Direcció: Pere Arquillué
Actors: Pere Arquillué, Laura Conejero, Laura Aubert i Ivan Benet.

Una àcida mirada sobre la societat contemporània i la condició humana.

Dues parelles es reuneixen per discutir la conducta violenta del fill d’un dels matrimonis que ha colpejat amb un pal al fill de l’altre, trencant-li dues dents. Al llarg de la conversa, la discussió s’anirà encenent i el que havia de ser una trobada pacífica per resoldre el conflicte acabarà esclatant en un caos absolut, posant de relleu les contradiccions entre el discurs i les accions dels adults i que la violència és, potser, un tret inalienable de la nostra naturalesa més arrelada.
Un déu salvatge és una de les obres clau de Yasmina Reza. Èxit automàtic des de la seva estrena a París, ha guanyat diversos premis, entre ells el premi Tony a la millor obra de teatre en el muntatge a Broadway. Ha estat traduïda a l’anglès i al castellà, i estrenada a llocs com Londres, Madrid, Xile o Nova York. L’any 2011, va gaudir d’una adaptació cinematogràfica (Carnage) dirigida per Roman Polanski i protagonitzada per Jodie Foster, Kate Winslet, Christoph Waltz i John C. Reilly.

Per anar fent boca, t’adjunto l’enllaç de l’entrevista que li va fer en Xavier Graset, al programa la Selva. No he vist mai a l’Arquillué tant simpàtic i distès, està fantàstic!

https://www.3cat.cat/3cat/pere-arquillue-aixo-de-dirigir-i-interpretar-lobra-te-un-punt-esquizofrenic-pero-mho-estic-passant-molt-be/video/6327205/

Segons la mitologia grega, les moires o parques són tres germanes filadores que representen el destí, la durada i avenir de la vida dels humans mitjançant un fil.

Cloto és la que asseyala el destí des del moment del naixement i se la representa filant un fil.

Làquessi és la que medeix el fil de la vida i el va debanant-lo mentre dura la via. És la responsable de les casualitats.

Àrtropo és la que determina el moment de la mort i talla el fil de la vida. Durant la vida assenyala l’avenir.

Us recomano el llibre L’amor et farà immortal de Ramon Gener. A través dels relats fa un viatge en companyia de les tres moires gregues del destí, les filadores Cloto, Làquesis i Àtropos que tenen cura del fil de la vida fins que les tisores d’or d’Àtropos el talla. Amb les moires fent-li llum, Ramon Gener travessa el temps i l’espai per trobar-se amb grans herois grecs i grans figures de la música que, com ell i tot mortal, s’enfronten a la mort i a l’embull de sentiments que es desencadenen, a vegades fent ben difícil la vida de cada dia.

Què vol dir “Ninou”? El dubte més freqüent entre els jugadors del Què Sé Jo

Extret de VilaWeb- Jordi Badia i Pujol – 11.12.2024

Ninou és un mot avui dia poc usat que vol dir ‘Cap d’Any, primer dia de l’any’. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu que, amb aquest significat, és un mot antic (un arcaisme), però el cas és que l’Alcover-Moll ens informa que és viu (o ho era el segle passat, quan es va elaborar el diccionari) a tot un seguit de comarques i indrets: l’Empordà, la Garrotxa, la Selva, el Ripollès, el Gironès, les Guilleries, el Lluçanès, la plana de Vic i la vall d’Àneu.

D’on prové, el mot Ninou? L’etimòleg Joan Coromines ho explica clarament: ve de la construcció Dies Anni Novi (‘dia d’Any Nou’). Ell recorda també on es manté viu i on es va perdent: “Ninou és la forma que se sent ja pertot en català (avui antiquat en català central però encara viu en les comarques de tot el domini continental des de l’Empordà fins a Ribagorça i fins a València).” Ens informa que antigament es deia aninou, i que avui es diu encara aninò en aranès i aninovo en gallec.

El mot ninou, amb els anys, ha agafat més significats, sobretot el de ‘diners, llepolies, etc., que hom dóna als infants que van a les cases a felicitar per la diada de Ninou’. Així mateix, és el nom d’una planta, anomenada també nadala i –segons l’Alcover-Moll– flor de narcís.

Aquest mot el trobem en obres de tots els temps. Segons Coromines, el primer testimoni escrit és de la Crònica del Cerimoniós (1330), però n’hem trobat un exemple de mig segle abans (1280), en un text anònim aplegat a la Història de la cultura valenciana: “E aquestes coses promes tenir e conservar d’açi a la festa de ninou”. A l’Espill de Jaume Roig (1460), hi llegim: “un cas estrany / en lo món, nou, / jorn de ninou / se esdevench”. Més modernament, el trobem en Joan Amades i Salvador Espriu, per exemple. O bé en Maria Barbal (Càmfora, 1993): “Te’n recordes, quan acompanyaves el teu germà a recollir Ninou? Tu ja eres una mossarda”; i Jaume Cabré (Senyoria, 1991): “Dia de Cap d’Any i Cap de Segle. Dia de la Solemnitat de la Mare de Déu i dia del Ninou.”

El mot ninou també apareix en refranys, com ara aquest, que ens forneix Manuel Sanchis Guarner: “Per Ninou, / tracte nou / i paga el sou”; i aquest altre, aplegat a l’Alcover-Moll: “Per Ninou, un pas de bou”, que segueix la sèrie de refranys referits a l’allargament del dia: “Per Santa Llúcia, un pas de puça. Per Nadal, un pas de pardal. Per Sant Esteve, un pas de llebre…” Si voleu més refranys amb el mot ninou, recordeu que heu de consultar la Paremiologia catalana comparada digital, del gran Víctor Pàmies.

··/··

Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques
Vol. 15, núm. 2, 2000. Pàg. 37–50
Autor: Joan Martí i Artigas

6  La Informàtica entra al període històric

Arribem a l’any 1970 —i es produeix el fet més important dels darrers temps. En aquell moment hi havia plantejat un problema fonamental, de la resolució del qual depenia el futur d’aquestes màquines de què hem estat parlant. Si el problema no es resolia bé, tot aquell sistema quedaria empantanegat. Si es trobava la solució adient, el progrés seria immens —i la informàtica passaria de la prehistòria a la historia.

L’home només pot assimilar una informació si se li presenta de forma que pugui ser admesa per algun dels seus sentits. Per tant, els resultats dels processos comptables i administratius de les màquines de targetes i ordinadors (amb cintes i dispaks) anteriors a 1970, havien de ser presentats sempre en paper escrit, amb caràcters alfabètics i nombres del sistema decimal. Així mateix, el subministrament de dades als ordinadors havia de ser feta a partir de documents escrits —per persones físiques— a mà o amb màquina d’escriure. Posteriorment, quan foren introduïts els dispaks i les cintes magnètiques, les dades s’hi enregistraven directament, sense haver de perforar targetes.

Però amb l’ús cada vegada més intens d’aquests dispositius de memòria externa aparegué un greu problema. L’antiga targeta perforada, amb la traducció de les seves dades a la vora superior, era llegible per qualsevol empleat. Qualsevol persona tenia accés directe a les dades de la targeta: bastava buscar-la al fitxer, extreure-la manualment d’entre les altres, fer-la nova, rectificar-la, substituir-la per una altra de corregida, etc. Tot era factible; hom podia tractar un fitxer de targetes com si fos un fitxer clàssic de fitxes. Però, amb la introducció de les cintes magnètiques i dispaks, tot això que acabem de dir era impossible. L’empleat no sabia el que hi havia enregistrat a la cinta! L’home no té un sentit elèctric, per exemple, a la punta del dit, que li permeti conèixer, llegir, assabentar-se del contingut de la cinta magnètica o del dispak, directament. Això implicava que calia fer passar freqüentment les dades a la impressora per conèixer la informació continguda en una cinta o un dispak. En molts casos de dades importants, en què calia tenir la seguretat que eren correctes, era imprescindible fer llistes i més llistes i repassar-les.

Ho explicarem amb un exemple senzill. Suposem que tenim en una cinta magnètica una llarga llista de noms i adreces de clients. Cada dia ens arriben papers de nous clients i noves adreces i rectificacions d’errors d’adreces i noms contingutsen la cinta. Què fèiem abans? Cercàvem, manualment, la targeta corresponent (cal suposar que aquest fitxer de targetes estava ordenat), n’extrèiem la targeta defectuosa, en fèiem fer una de nova, la repassàvem de forma que l’error quedés corregit,la traduíem, estripàvem la vella i col·locàvem la nova al lloc de l’anterior. Tot això, amb les cintes o dispaks, esdevé impossible. Què fem ara? Enregistrem en una cintanova totes les correccions dels errors. Ordenem aquesta cinta amb el mateix criteri amb que estan ordenats els registres de la cinta mestre. Comparem les dues cintes, l’antiga, que conté tot el fitxer d’adreces, i la nova, que només conté les correccions, i es crea una tercera cinta que conté els registres següents: quan no hi ha error posa el mateix registre de la cinta vella i quan hi ha error posa el registre de la cinta correctora. Obtenim una tercera cinta total amb les correccions fetes. Això, en teoria, és perfecte però a la realitat presenta moltes dificultats a causa de la poca fiabilitat de les accions humanes. Cap operador pot assegurar que el procés ha estat fet correctament perquè no veu els registres fets a les cintes o als dispaks. Abans de fer aquest procés cal fer un llistat de la cinta dels errors, per veure si les cor- reccions són ben fetes; tot són complicacions i dificultats, manca d’automatisme, es perd temps. No cal dir que com més complex és el procés més i més dificultats hi apareixen.

Tota aquesta situació sofrí un canvi radical quan aparegueren les pantalles fluoroscòpiques, cap allà l’any 1970. La pantalla fluoroscòpica permet a l’ull humà veure directament, sense intermediaris de llistes fetes per la impressora, el contin gut de les cintes magnètiques i dispaks . Basta situar la cinta o el dispak en el lector i el seu contingut apareix a la pantalla. Es veu i es pot comprovar si és correcte o no. No calen passades intermèdies per la impressora. Si la correcció s’ha fet malament, n’hi ha prou de situar el cursor al damunt de l’error i es pot fer la rectificació immediatament, a la vista de l’operador, i aquest pot comprovar si s’ha equivocat o no.

Quan les pantalles encara no estaven en ús vaig estar apartat uns dos anys de la informàtica per motius professionals. En tornar-hi, ja hi havia en funcionament les pantalles d’accés directe a les memòries. La impressió que em van produir va ser enorme! Aquella muralla que hi havia sempre entre la dada enregistrada en una cinta o dispak i l’operador havia desaparegut. Ara, l’operador podia saber amb perfecta senzillesa què hi havia enregistrat i podia modificar-ho amb un simple toc d’uns botonets i amb el teclat de la màquina, com aquell que gira full en un llibre. Considero que aquest fet —la introducció de les pantalles fluoroscòpiques— marca el començament de la història de la informàtica. A parer meu és un fet més important que la introducció de les cintes i dispaks en substitució de les targetes perforades que s’havia fet uns anys abans. Malgrat l’avantatge tècnic de cintes i dispaks, la seva introducció representà un retrocés pel que fa a la possibilitat de saber què hi havia dintre de les memòries. L’eliminació de les targetes perforades i la introducció de les c intes i dispaks fou fonamental, però el dispositiu quedava coix. No fou fins poc després, quan s’introduïren les pantalles fluoroscòpiques, que el cicle quedà completat.

La pantalla s’ha fet omnipresent a tants i tants artefactes que s’han anat inventant perquè l’home ha de veure les coses per poder-les assimilar. Fa cinc segles, l’èxit de la impremta fou degut a un motiu similar: era un nou procés de comunicació que es podia veure . Qui pot imaginar, ara mateix, un ordinador sense pantalla?

Permeteu-me que acabi amb una reflexió de caire personal. El progrés tecnològic és subjugador, domina i aixafa, passa per damunt dels que l’han creat, no té pietat. Havent jo estat uns dels pioners de l’automatització, fa quaranta anys, ja fa anys que vaig restar totalment arraconat. Fa uns mesos em vingué a les mans un llibret editat per la Cambra de Comerç i Indústria de Barcelona titulat Diccionari d’Informàtica i publicat el 1978. Vaig restar sorprès: una part notable, molt important, del llibret havia perdut actualitat, i un tècnic del ram, amic meu, em digué que allà hi mancava un 50 % de les coses noves. Quin sentiment de desolació! Una feina en la qual havia col·laborat entusiàsticament, treballant-hi molt activament durant dos anys, ara, al cap de vint anys, estava totalment desfasada i antiquada…

Voldria comunicar a les noves generacions de joves informàtics fins a quin punt és important, si no volen quedar ràpidament al marge del progrés, que duguin a terme un reciclatge constant.

https://raco.cat/index.php/ButlletiSCM/article/view/149267/201168