Sant Jaume de Frontanya – Desembre 2024 – Fotografia d’Osmani Ortiz Mora
Nit de Nadal
La gent reposa colgada al llit. El llop no gosa moure brogit. D’un vell estable mal ajustat la llum eixia. Fuig el diable. La nit és dia. Jesús és nat. El bou recula poquet a poc. “Decanta’t, mula, per fer-li lloc”. Oh meravella! Penja una estrella de l’embigat. Les profecies són aquests dies. Jesús és nat. La neu afina xòrrecs avall. Canten el gall i la gallina. Els àngels broden el cel d’estrelles. Els pastors roden amb vestits nous perdent els bous i les esquelles.
Etimologia: alteració fonètica de croquinyoli, que ho és també del fr. croquignole, íd., der. del fr. croquer ‘rosegar, mastegar cruixint’ 1a font: c. 1875
pastisseria Pasta seca elaborada amb farina, ous, sucre i ametlles.
figuradament Persona dèbil, prima, sense salut ni vigoria.
*************************
Tutorial de com fer carquinyolis per Antoni Riu Rovira de Villar
Després les tempestes lo riu baixa tèrbol i amb força.
La remor de l’aigua en fluir, els colors tardorencs dels arbres de ribera amb fulles ocres, contrasta amb la verdor de l’herba tendra, que ha brotat després les pluges.
La sequera queda enrere.
El vol d’algunes aus que sobrevolen el cabal, el moviment dels peixos en saltar i tornar a caure en el bressol de l’aigua són les úniques notes sonores que enriqueixen el fluir de l’aigua i la seva musicalitat que ofereix pau i tranquil·litat a les ànimes angoixades dels humans.
El sol, en els seus darrers moments, ofereix un espectacle de miratges en reflectir-se en les aigües que flueixen vers la mar.
Anna Llanes Tuset novembre 2024
PD: Anna gràcies per col·laborar i fer enlairar la Catifa voladora!
“M’agraden els turons i les bardisses, el silenci subratllat dels picarols de les garrigues, el temps immòbil coronant la suor d’aquests camps de blat prim que ara recordo. El fred i la boira, les gelades, l’ordi estufat, els albons florits, l’antiga veu que forada la pallussa d’una era. Les figueres de moro, les alzines… tot això tan llunyà que no recuperaré ja mai més”
Guillem Frontera i Pascual (8 octubre 1945 – 9 desembre 2024) Escriptor i activista cultural mallorquí.
El tió de Nadal (també dit simplement tió, tronc(a) de Nadal, soca o xoca) és un dels elements de la mitologia catalana i aragonesa i una tradició molt arrelada a Catalunya i Aragó. (on es diu en aragonès tronca, toza o tizón de Nadal/Navidat), Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal), Andorra i Mallorca (coneguda com a Nadaler). Malgrat les múltiples variants locals, la tradició consisteix a aconseguir un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal. Normalment, el 8 de desembre, dia de la Puríssima Concepció, es col·loca en algun racó de casa amb una manta perquè no tingui fred i se l’alimenta diàriament fins al dia que es fa cagar. Hi ha llars on el tió és simplement una peça de fusta (una o diverses cadires, per exemple), un tros de suro, o una caixa, de mides diferents segons convingui per l’espai i mides dels regals, que haurà de cagar.
Es tracta d’una tradició amb segles d’història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d’hivern. El tió és un ritual d’origen rural, significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. És l’auguri del renaixement de la natura després de l’estació hivernal. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada i també els costums al voltant de les cendres que quedaven. Aquestes eren utilitzades com a elements de protecció contra el llamp, les cuques, etc. a les cases i als camps.
També existeix la denominació cagatió referida a la festa de fer cagar el tió. És adequada per a referir-se a la festa, però no al tió en si mateix. La paraula té l’origen en les cançons tradicionals que comencen amb aquests mots, en què «caga» és un verb en imperatiu, per exemple: “Caga, tió,/ ametlles i torró”.
El tió de Nadal és una experiència nascuda de la vida pagesa, majoritàriament pobra. Els pagesos van fer servir un tió de la llar de foc per il·lusionar els infants per Nadal i li feien cagar els “extres” de la festa nadalenca (torrons, arengades…). Quins canvis!
Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques Vol. 15, núm. 2, 2000. Pàg. 37–50 Autor: Joan Martí i Artigas
4 Arriba l’ordinador
ENIAC
La idea de l’ordinador era, de fet, força antiga. El matemàtic Leibniz va veure a París una màquina de Pascal i expressà algunes opinions sobre una màquina integral que, amb una entrada de dades, les elaborés i donés uns resultats. Però no fou fins al1841 que l’anglès Babbage imaginà la creació d’una màquina que degudament dirigida (avui diríem programada) fos capaç de rebre dades o llegir-les, fer tota mena de càlculs complicats i, finalment, escriure els resultats en un paper. La màquina hauria de tenir una unitat de lectura, una unitat de tractament i una unitat d’escriptura, tot això dirigit des d’una unitat central. En aquesta unitat hi hauria inscrit el programa que aniria donant instruccions als altres òrgans fins a enllestir la feina. Carles Babbage no arribà a veure la seva màquina llesta, malgrat haver-hi treballat tota la vida i haver-hi esmerçat un quart de milió de lliures esterlines. Hi havia una dificultat que era de mal superar: la màquina era mecànica perquè l’electricitat estava encara en una fase primitiva. La tècnica d’aquella època no estava prou avançada per resoldre els problemes plantejats per Babbage, però la idea estava ja llançada. Hagueren de passar quasi cent anys per poder tirar-la endavant. El 1936, Aitken iniciava, a la Universitat de Harvard, la construcció del primer ordinador, després d’haver-ne enllestit els plànols i projectes.
Comentarem l’origen del nom donat a aquest tipus de maquinària: ordinador. Sembla que té la seva rel en el mot francés ordinateur, que feia referència a un conjunt d’instruccions disposades segons una numeració ordinal, presidida per la idea de prelació, successió o ordenació de les instruccions del programa, les quals s’anaven desenvolupant per ordre correlatiu, les unes darrere les altres, de manera que, un cop acabat el cicle, aquest tornava a començar. En castellà aquest mot fou traduït —erròniament— pel mot ordenador, que sembla indicar que l’element central dóna ordres. Potser n’hem de buscar el motiu en una certa deformació mental, molt habitual en aquella època, dels que el traduïren, que pensaven més a donar ordres —a manar— que no pas a desenvolupar un programa d’instruccions successives. En català, en canvi, s’ha traduït correctament per ordinador i s’ha respectat, així, la idea de successió d’instruccions disposades segons un determinat criteri.
Diguem que en un mateix any, el 1936, es produïren dos dels fets més importants de la història moderna: la publicació de la Teoria General, de Keynes, i l’inici de la construcció del primer ordinador, que rebé el nom de Mark I.
El Mark I era enorme: pesava cinc tones, ocupava armaris amb una longitud de disset metres per dos metres d’alt i vuitanta centímetres de profunditat, hi havia prop de mil quilòmetres de fil elèctric, podia retenir setanta-quatre números de vint-i-tres xifres cadascun i hi podia fer operacions. El Mark I fou acabat l’any 1943 I tot seguit entrà en servei amb finalitats bèl·liques, per a resoldre problemes derivats de la guerra. L’element fonamental d’aquest ordinador era el relé electro-magnètic, un dispositiu, semblant al timbre elèctric que hi ha a les portes per trucar, en el qual un electroiman degudament electritzat mou una palanqueta i tanca o obre un circuit elèctric, en el moment oportú.
Totes aquestes màquines indicades fins ara eren mecàniques i electromagnètiques; l’electrònica encara no hi havia fet acte de presència.
Tot just acabada la construcció del Mark I, l’Escola d’Enginyers de Filadèlfia inicià la construcció d’un nou ordinador, l’ENIAC, en el qual aparegué una innovació importantíssima: la substitució parcial dels relés electromagnètics per les làmpades electròniques, semblants a aquelles que, des de feia alguns anys, s’havien aplicat als aparells de ràdio. Després vingueren altres ordinadors que anaren introduint millores en aquell ENIAC.
Per allà els anys cinquanta aparegueren els primers calculadors electrònics —no eren pas ordinadors!—, que es podien connectar a un equip de targetes perforades. Substituïen avantatjosament les màquines calculadores electromagnètiques d’aquests equips. Tenien com a element fonamental la vàlvula electrònica i patien l’inconvenient de despendre una enorme quantitat de calor, per la qual cosa s’havien de posar potents ventiladors que els refrigeressin. Pel que fa a la mida d’aquestes màquines, s’havia guanyat bastant. Un calculador d’aquest tipus, tant el de la IBM com el de Bull, tenia el volum d’un armari dels usats a les cases per guardar roba: dos metres d’alt, un metre de front i vuitanta centímetres de fons. Foren molt útils i molt eficaços en els problemes plantejats per les empreses privades. Un calculador electrònic és simplement una màquina que fa càlculs amb òrgans de tipus electrònic. Els més senzills podrien ser definits com una màquina de Pascal amb òrgans electrònics. Un ordinador, en canvi, es una màquina integral, que llegeix, calcula i escriu, dirigida per un programa preestablert.
Tots aquests calculadors electrònics i els primers ordinadors que es basaven en les vàlvules electròniques tenien la gran dificultat, a més de les que ja hem indicat, de la deterioració ràpida i freqüent de les làmpades com a conseqüència, entre altres coses, de l’enorme escalfor i l’ús.
En aquells anys s’entaulà a Europa una lluita ferotge entre les dues firmes que hi havia al mercat. La Bull aconseguí un èxit notable amb els seus calculadors electrònics —els Gamma 3— que superaven els productes similars de la IBM. Aquesta lluita entre les dues firmes acabà amb la victoria de la IBM. La Bull, que havia tingut un èxit esclatant amb els seus calculadors, que van ser encara millorats per la preciosa i senzilla màquina (podríem dir-ne ordinador de butxaca) anomenada Gamma 10, posà a la venda un equip de màquines de targetes perforades, batejat Sèrie 300, que fou un fracàs.
Un any després la Bull començava a anar de corcoll; les inversions fetes per fabricar la Sèrie 300 i el poc èxit obtingut la feren trontollar i, malgrat els esforços del govern de De Gaulle per aguantar-la per motius patriòtics, la Bull quedà absorbida, poc després, per una empresa americana, la General Electric, que volia entrar en el ram d’aquestes màquines. En canvi, la IBM tingué un èxit extraordinari en el llançament, poc després, del que ja podríem anomenar ordinador. Es tracta de l’anomenat grup 360, que fou en aquella època una novetat magnífica.
Durant aquells anys entre la fi de la Segona Guerra Mundial i el 1960 s’introduïren a poc a poc en aquest camp nombroses millores:
• Seguint la proposta de Norbert Wiener, es generalitzà l’ús del sistema de numeració binària, la qual cosa exigia a l’entrada i a la sortida de l’ordinador o del calculador un òrgan traductor directe i invers de les dades del sistema decimal al sistema binari.
• Tingué lloc la substitució total dels relés per les vàlvules electròniques.
• S’aplicà la tècnica dels circuits impresos.
• Els transistors de germani varen substituir les làmpades electròniques, amb uns avantatges enormes, com ara la rapidesa en el tancament i obertura de circuits, l’acabament del problema de l’emissió de calor i una notable disminució de pes i volum, amb la qual cosa la maquinària pogué ser molt més lleugera i s’evitaren la gran quantitat d’avaries procedents de la deterioració de les làmpades per la fusió dels seus filaments durant el funcionament o per sobreescalfament.
• S’introduí la gran novetat de l’època: els tors de ferrita, que es convertiren en els elements fonamentals de tots els circuits i, en alguns dispositius, substituïren altres elements.
• Tot això féu reduir en bona part el nombre de fils elèctrics i, per tant, també el pes.
• I, finalment, la introducció dels xips.
Els ordinadors i els calculadors electrònics de 1969 eren totalment diferents en pes, volum, rapidesa i seguretat dels de l’any 1955 i també tenien moltes menys avaries. Tot això, juntament amb altres coses que no hem esmentat, comportà una veritable revolució en el camp tecnològic dels ordinadors. N’hi ha prou amb pensar que els antics relés tancaven els circuits en un temps de 35 milisegons mentre que els equipats amb xips els tancaven en pocs nanosegons (un nanosegon equival a una milmilionèsima de segon). Alguns tractaments informàtics que amb les màquines habituals de targetes perforades podien durar unes hores havien passat a durar uns minuts. Només els treballs que havien d’emprar la tabuladora o impresora seguien desenvolupant-se amb una certa lentitud. En algunes màquines es passà de tres-centes línies per minut a sis-centes, però poc més. Com que aquesta partde la maquinària amb targetes era estrictament mecànica, hi havia un conjunt de problemes que no es podien vèncer, el més important dels quals era disminuir o anul·lar els moments d’inèrcia dels elements mecànics de la impressora. Aquestes dificultats justifiquen la poca millora experimentada en aquest terreny.
Respira fort, que l’aire és teu i l’aire i tot et poden prendre. Un cop ja l’hagis respirat és carn com tu, és alè teu que no es pot vendre. Respira fort, que l’aire és teu.
Trepitja fort, que el lloc és teu! On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre. La terra té per a tothom camins oberts. Fuig de qui vulgui entrebancar-te. Trepitja ferm, que el lloc és teu!
Parla ben clar, que el mot és teu i el pensament ningú no el mana. Si creus la teva veritat llança-la al vent i que s’arbori com la flama. Parla ben clar, que el mot és teu!
El neologisme de l’any és una campanya que pretén acostar la llengua als parlants i pretén fer visibles els temes que han interessat durant l’any. A partir del 2 de desembre, s’engega una votació perquè tothom pugui triar la paraula més representativa de l’any.
La votació es fa a partir d’una llista de deu candidats, que seleccionen les institucions organitzadores tenint en compte l’impacte que han tingut en l’ús. La característica que tenen en comú les deu paraules de la llista és que no són al diccionari i que, per tant, són neologismes des del punt de vista lexicogràfic.
La paraula que tingui més vots serà la paraula guanyadora i l’Institut d’Estudis Catalans té el compromís d’analitzar la paraula guanyadora amb atenció especial per mirar d’incorporar-les en el diccionari noramtiu (DIEC2).
Calendari: 2 de desembre: Inici de la votació 15 de desembre a les 23:59 h: Tancament de la votació 16 de desembre: Publicació dels resultats
Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques Vol. 15, núm. 2, 2000. Pàg. 37–50 Autor: Joan Martí i Artigas
Abans de la segona Guerra Mundial aquest tipus de màquina ja estava perfectament acceptat i utilitzat. Fou tan popular i tan utilitzat que cada unitat militar de l’exèrcit americà, de les escampades per tot Europa durant la Segona Guerra Mundial, disposava d’un gran camió on hi havia tot un equip de màquines d’aquestes on s’elaboraven les pagues, es feien les comandes de material bèl·lic, etc.
A Europa hi havia dues empreses que en fabricaven i en venien: la IBM i la Compagnie des Machines Bull. Aquesta darrera era una empresa francesa que havia comprat les patents d’un enginyer noruec —Frederik Bull— que hi havia introduït algunes millores importants. Però, des del punt de vista tècnic, les dues marques eren pràcticament idèntiques i diferien només en detalls. Les discrepàncies entre les dues empreses, que es van aguditzar després de la Segona Guerra Mundial, eren d’índole política. Mentre que la IBM era americana i representava el poder americà, la Bull era francesa, fou la nineta dels ulls del règim del general De Gaulle i va ser protegida per l’Estat francès.
Tenim, doncs, un nou i important maquinari, que va implicar tot seguit un im portantíssim programari.
Indicarem com era un equip de màquines de targetes perforades. Primerament, hi havia unes màquines anomenades perforadores en les quals l’operador, llegint els documents bàsics, perforava una targeta amb les dades corresponents, degudament codificades. Cada assentament era representat per una targeta. Un segon grup de màquines, les verificadores, manejades també per operadors, repetia l’operació, amb els mateixos documents, per comprovar que les perforacions eren correctes i que es corresponien exactament document i targeta. Una màquina classificadora, posava en un ordre determinat aquelles targetes (un mateix grup de targetes podia ser ordenat una vegada en un ordre i, posteriorment, amb una altra finalitat, en un altre ordre). Aquest paquet de targetes podia ser intercalat amb un fitxer bàsic —de preus o adreces, per exemple—, per a la qual cosa calia tenir una màquina intercaladora. Una altra màquina —la reproductora— podia transmetre dades de cada targeta del fitxer bàsic a les del mateix grup intercalades. Una màquina calculadora, bastant voluminosa, llegia les quantitats perforades a la targeta, hi feia càlculs i perforava a la mateixa targeta els resultats. Finalment, la tabuladora, que en aquella època era la màquina reina de l’equip, la més voluminosa i important —pesava prop dels cinc-cents quilos—, elaborava els estats comptables i estadístics. Una màquina auxiliar molt interessant era la traductora, que inscrivia a la vora superior de la targeta, amb caràcters alfabètics i numèrics, les perforacions de cada columna.
Les targetes passaven per les màquines d’una a una i la lectura de les dades de la targeta era efectuada per la màquina de la forma següent: la targeta passava per un circuit elèctric format per un cilindre de llautó i un pinzellet metàl·lic pera cada columna de les dades (n’hi havia vuitanta a cada targeta). Quan el pinzellet trobava un forat, es tancava el circuit i la màquina s’assabentava de la perforació; la distància entre aquesta perforació i la vora inferior de la targeta permetia distingir entre les diferents xifres i la màquina les enregistrava en els seus òrgans interiors o memòries internes.
Cada màquina era dirigida des d’un quadre de comandament on s’enllaçaven els òrgans de la màquina mitjançant unes clavilles. Cada vegada que entrava en el circuit una nova targeta, s’iniciava el procés de lectura, registre de dades i elaboració dels resultats. Aquestes màquines eren molt versàtils ja que canviant el quadre de comandament es canviava fàcilment de feina. Tan aviat es podia elaborar una nòmina, com la situació dels comptes corrents o la d’un magatzem de peces de recanvi. Tot això implicava l’existència d’un personal molt ben preparat que sabés construir els quadres de comandament i coordinar les diverses màquines per tal d’arribar als resultats esperats.
En aquestes màquines aparegué, d’una manera clara, l’existència d’un maquinari i un programari, i la seva diferenciació, coses que fins llavors no havien tingut massa interès. En la mesura que les màquines es complicaven, augmentava la necessitat de personal i tècniques d’utilització cada vegada més sofisticades. El personal es dividíen dos grups, elsoperadors, que estaven a peu de màquina, i els programadors. Els primers seguien les instruccions dels segons. Les oficines es convertiren, amb l’entrada d’aquestes màquines, en una espècie de taller. Observem que, per primera vegada, apareix la figura del programador.
Cal esmentar que la velocitat màxima que podien assolir aquestes màquines era, en el millor dels casos, de tres-centes targetes per minut. Una nòmina de cinc mil treballadors, que impliqués el pas d’unes trenta mil targetes, podia necessitar unes cinc hores de funcionament de la tabuladora, amb la presència d’un sol operador, la missió del qual era alimentar la màquina. I això sense comptar els temps previs de pas per les altres màquines que preparaven la feina.
A Catalunya tinc notícia que abans de la Guerra Civil ja hi havia algunes empreses que usaven màquines perforadores. Jo recordo només tres grans empreses: la Catalana de Gas, la Maquinista Terrestre i Marítima i la Comercial Anònima Vilà. En aquells anys, les targetes perforades foren notablement populars a Barcelona. La Catalana de Gas passava la factura del consum del gas als seus abonats, precisament,amb la mateixa targeta, amb les corresponents perforacions, a la vora superior de la qual s’havien traduït els foradets per lletres i nombres, amb la finalitat que tothom ho pogués entendre. Jo recordo, particularment, la intriga que em causava, d’infant, aquella cartolina plena de forats rectangulars, que la meva mare em donava un cop l’havia pagada. El meu entreteniment fou, durant molt de temps, endevinar què volien dir els foradets i la relació que tenien amb els nombres i lletres de la vora de dalt de la targeta.Pocs anys més tard,quan a la Fira de Mostres la IBM va exhibir equips de targetes perforades i en feia demostracions al públic, hom deia que allò eren les màquines del gas. Ningú a Barcelona no les coneixia pel seu veritable nom: eren sempre les màquines del gas. Durant alguns anys les targetes perforades s’escamparen abundosament, amb els seus forats, per tota la ciutat.
La versatilitat d’aquestes màquines era tan notable que a Itàlia vaig veure, en una empresa que facturava a tot arreu del món, que els noms de les peces de recanvi de les factures podien sortir en un dels cinc idiomes previstos, segons un codi numèric d’una xifra consignat en el mateix codi del client. Ara això no sembla que tingui massa importància, però l’any 1955 era un veritable prodigi.
Cal ara que fem especial esment del concepte de memòria. La memòria era algun element que guardava permanentment les dades. Al començament, la memòria era la mateixa targeta perforada, que es guardava en armaris ad-hoc. El conjunt de targetes relatives a una classe de feina constituïa en aquella època una memòria externa. En començar el treball s’introduïen les targetes als lectors de les màquines, les seves dades entraven a la memòria interna de la màquina, d’una a una, eren tractades, s’obtenia un resultat, que també era enregistrat a la memòria interna; les memòries internes eren posades a zero, i una nova targeta entrava i reiniciava el procés. La memòria interna de la màquina era molt petita i només podia enregistrarles dades d’una sola targeta. Aquest fou el motiu pel qual tota aquesta mena de màquines foren anomenades màquines de tractament de dades de registre unitari. Ferbuna determinada feina implicava, necessàriament, que la informació de la memòria externa passés, targeta per targeta, a la memòria interna de la màquina.
Cal que fem esment també de dos conceptes importants que sorgiren en el moment de la implantació de les targetes perforades: les codificacions i les classificacions. Per facilitar la classificació o ordenació dels elements d’un grup (clients, obrers, etc.) calia codificar-los, és a dir, donar-los un nombre. Però aquest nombreno podia ser un simple nombre assignat correlativament; la codificació havia de ser més significativa. Per exemple, els obrers d’una fàbrica havien de tenir un nombre que inclogués la secció de fabricació i l’equip, amb la finalitat de poder extreure, en el seu moment, dades de rendiment o costos de personal per secció. Primer calia tenir molt clar què era el que es volia extreure del col·lectiu que es codificava, i crear, aleshores, una numeració adient. Molt sovint, aquesta codificació es complicava per voler obtenir-ne més i més dades. Si es tractava d’un col·lectiu de clients calia que el codi inclogués una indicació geogràfica (per obtenir resultats d’on es venia més i ones venia menys) i de rams de producció (per saber quina mena de clients ens compraven més, per exemple, els hotelers o els bars). Avui dia aquest problema ja està resolt a bastament, però en aquells moments se’ns presentaren dificultats inicials difícils d’entendre i resoldre.
Classificar un grup de targetes volia dir posar-les per ordre segons un determinat criteri. La classificació numèrica no tenia problema: un cop enllestida la classificació, la primera targeta era la que tenia el nombre 1 i la darrera era la que tenia el nombre més alt del col·lectiu. El problema apareixia quan volíem classificar-les per ordre alfabètic. El fet era més complicat, ja que les lletres de les targetes tenien dues perforacions a la mateixa columna, i la classificació durava el doble. Però els problemes apareixien després, i foren causa d’algunes discussions amb certs organismes oficials. Per exemple, els dígrafs ch, rr i ll eren, en castellà, una sola lletra, i la col·locació d’un obrer que es digués Carrera o Camacho era diferent si es considerava el dígraf com una sola lletra o com dues lletres. No cal dir les discussions que tinguérem amb l’Institut Nacional de Previsió (INP) sobre les llistes mensuals de la declaració d’assegurances socials; ells tenien —no cal dir-ho— els seus fitxers en l’ordre establert per la Real Academia Española, i nosaltres fèiem les llistes per l’ordre que ens donava la màquina classificadora. Aquell organisme sempre ens telefonava dient-nos que no trobava en els seus fitxers uns determinats obrers, que nosaltres —és clar— havíem col·locat en un altre lloc.
Als anys trenta la situació de la mecanització era la següent. Coexistien els tres tipus de màquines: les calculadores de Pascal, extraordinàriament perfeccionades (fins i tot n’hi havia d’equipades amb motorets elèctrics, per tal d’evitar que l’operador hagués de donar voltes a la maneta), grans i potents màquines de comptabilitat per a les feines més diverses, especialitzades o no, i finalment les màquines de targetes perforades. Totes aquestes màquines tenien en comú la idea de disposar de tres òrgans: un lector de dades o la inscripció d’aquestes per part de l’operador, uns òrgans que executaven unes operacions amb aquestes dades segons un programa preestablert i finalment un visor on es veia el resultat, de forma que l’ull humà pogués llegir aquests resultats i assabentar-se’n. No oblidem que les dades inicials i finals del procés havien de ser fàcilment llegibles per l’home. Ja parlarem d’això més endavant.
Huracà [1867; del cast. huracán, i aquest, del taïno hurakán, íd.]
El mot huracà ens va arribar del Carib. Els nadius, que parlaven la llengua taïna, devien avisar els aventurers espanyols o portuguesos de l’arribada d’un vent fortíssim que representava la fúria dels déus. I ho devien fer exclamant amb les mans al cap: Urakán! Urakán! davant l‘astorament dels colonitzadors que probablement no coneixien aquesta potència del vent i de la tempesta. I es van fer seu el nom.
La catifa voladora 