Dia de la llengua materna. Dia de les nostres llengües primeres. Tot just acabats de néixer uns ulls ens miraven, unes mans ens sostenien, uns pits ens nodrien i una boca ens parlava dolçament. Mirada, tacte, gust i so agradables. Les paraules feien que els ulls, les mans i els pits diguessin el mateix: t’estimem, benvingut, benvinguda, comptem amb tu! Vam anar aprenent les paraules en la llengua de qui ens estimava. Arrelàvem en una família, un barri, una terra. Hem viscut en una família, un barri i una terra amb història i històries que ens hem fet nostres. Cadascú de nosaltres ho hem experimentat allà on ens ha tocat néixer. En diferents llocs i amb diferents llengües.
El món en pocs anys ha canviat. Hi ha moltíssim més moviment. Catalunya ha crescut fins al vuit milions amb l’arribada de molta gent. És una història que ens ve d’antic. Som una terra que rep gent. I som una terra amb una llengua que porta dins molta història, molt solatge, com cadascuna de les llengües que hem sentit i de les més de cinc mil que encara hi ha al món i que perillen si no hi fem res; la de la nostra terra, Catalunya, també, com constatem amb les enquestes que cada cinc anys ens presenten els polítics. Necessitem decantar ben aviat la tendència a la baixa a què ens està duent la globalització, la dèria uniformadora d’uns estats, la pressió demogràfica i els usos insuficients de tants catalans.
Si uns i altres tenim clar que parlar una llengua és, no sols un instrument de comunicació, sinó també la connexió directa amb un poble que l’ha fet néixer i l’ha anat afaiçonant enmig de reeixides i sotsobres, farem dues coses: mantindrem viva la nostra llengua allà on ens moguem, encara que no hi sigui localment rellevant, i estimarem, aprenent-la, si fa al cas, i usant-la, la llengua de la terra que ens acull i on la gent també ens diu de moltes maneres, com la mare, el pare o els tutors quan vam néixer: t’estimem, benvingut, benvinguda. Comptem amb tu!
Moltes gràcies
Jordi Esteban, de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana
Un any més, amb la finalitat de commemorar el Dia Internacional de la Llengua Materna, el Secretariat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, Òmnium Sants, el Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) i la CAL s’han unit per celebrar l’acte “A tota veu”.
Dijous 20 de febrer, a les sis de la tarda, esteu convidats a aquest recital de poesia intercultural i popular. Es tracta d’un esdeveniment que té la voluntat de reconèixer la diversitat lingüística, especialment de les llengües minoritzades.
Enguany hi participo amb la Lluïsa Etxeberria, i hem escollit un poema seu:
UDABERRIA BALITZ
udaberria balitz natura loretan ikusiko genuke eta kaioak erreka ertzean dantzatuko lirateke; itotze-egunek mundu nekatuaren oroiminari erronka joko liokete;
udaberria balitz, argi kontra, elurrak egia gordeak hedatuko lituzke, enbor eta azal batera aireberrituko lirateke;
udaberria balitz, hemen lirateke urdinaren neurrigabetasuna eta berdearen samurtasuna;
udaberria balitz, memoriaren biran dabiltzan argizagiak goratu egingo lirateke,
udaberria balitz…
SI FOS PRIMAVERA
si fos primavera veuríem la natura en flor i les gavines dansarien vora el riu; els dies d’ofec desafiarien la nostàlgia del món fatigat;
si fos primavera, a contrallum, la neu desplegaria les veritats covades, s’airejarien tronc i escorça junts;
si fos primavera, hi serien la immensitat del blau i la tendresa del verd;
si fos primavera, s’enfilarien els astres que voletegen a la memòria,
Existeixen diverses denominacions de la llengua minoritària que es parla a la zona de Tolosa del Llenguadoc: provençal, occità, llengua d’Oc.
El seu origen es remonta a l’Edat Mitjana, quan França estava dividida en dues zones lingüístiques clarament diferenciades: al nord es parlava la llengua d’Oïl i el sud la llengua d’Oc. Ambdues eren llengües romanç, la primera va generar l’actual llengua francesa mentres que la llengua d’Oc va derivar a l’occità i va ser usat fins la pèrdua del poder polític de Tolosa front la corona de francesa. Poc a poc el francès va anar guanyant terreny a l’occità fins quedar reduït als territoris en els que actualment encara es parla: Provença, Llenguadoc, Gascunya, Llemosi i Auvèrnia.
Una característica de l’occità és que va tenir una varietat parlada no uniforme, senzilla i rudimentària i una altra literària homogènia, culta i amb prestigi, que és la que ha estat coneguda amb el nom de provençal. Aquesta varietat poètica va exigir l’elaboració d’una fraseologia i lèxic propis per l’expressió lírica. Aquest fet va va propiciar un distanciament entre la llengua del poble i la prosa ordinària. Per aquest motiu els trobadors van tenir la necessitat d’homogenitzar i fixar aquesta llengua poètica. D’aquesta necessitat va néixer Donatz provenzal de Faidit, la primera gramàtica d’una llengua romanç. Hi ha varietats dialectals de l’occità que corresponen al pla fonètic i al morfològic, mentre que la sintaxi i el vocabulari són pràcticament iguals.
Actualment l’occità és parlat per col·lectius minoritaris i lligats a moviments socials independistes occitans. Aquests grups promouen l’ús de la llengua a escoles, teatres, llibres, mitjans de comunicació…
Tot i que la presència de l’occità és anecdòtica a Tolosa, és visible al carrer, amb els rètols dels noms dels carrers, explicacions a edificis oficials, palauets, esglésies, ponts… al metro a les estacions i poc més.
Dedicat al Pascal que defensa la llengua: parlant-la a les seves filles.
En el quart aniversari de la mort de Joan Margarit
En la Girona trista dels set anys, on els aparadors de la postguerra tenien un color gris de penúria, la ganiveteria era un esclat de llum en els petits miralls d’acer. Amb el front descansant damunt del vidre, mirava una navalla, llarga i fina, bella com una estàtua de marbre. Com que els de casa no volien armes, vaig comprar-la en secret i, en caminar, la sentia, pesant, dins la butxaca. A vegades l’obria a poc a poc i sorgia la fulla recta i prima amb la conventual fredor de l’arma. Presència callada del perill: vaig amagar-la, els trenta primers anys, rere llibres de versos i després dins un calaix, entre les teves calces i entre les teves mitges. Ara, a punt de complir els cinquanta quatre, torno a mirar-la oberta al meu palmell, tan perillosa com a la infantesa. Sensual, freda. Més a prop del coll.
Des de fa anys que periòdicament vaig a Tolosa. Enguany he tingut dos cicerones de categoria: el Pere i el Jordi que m’han acompanyat per llocs que desconeixia, i els agraeixo enormement el temps i explicacions que m’han fet. Tolosa és un destí on sempre hi descobreixo quelcom nou.
Arribar-hi des de Barcelona és ràpid i senzill ja sigui en en vehicle o tren. La distància no arriba a 400km tot autopista, i en cas d’anar-hi amb alta velocitat cal fer canvi a Narbona.
Tolosa es troba al sud de França a més ¡distància de l’oceà Atlàntic que de la mar Mediterrània, i ocupa una planúria per la que passa la Garona i com a teló de fons té els Pirineus. El clima és continental: hiverns freds i estiu calorosos, però sempre humits.
És una ciutat que es pot recórrer tranquil·lament a peu i no cal fer ús del transport públic, tot i que la xarxa de metros i busos ens pot permetre arribar a indrets més allunyats.
Tolosa es coneix com la ciutat rosa, pel seu color rosat dels maons dels edificis: esglésies, palaus, ponts, vivendes… Un dels moments més màgics per gaudir d’aquest color és a la posta de sol, quan la llum es reflecteix intensament sobre els maons.
El traçat medieval dels carrers, els palaus, els ponts sobre la Garona, les esglésies, la plaça du Capitol o el passeig pel canal du midí et conviden a passejar incansablement. Mentre descobreixes la gastronomia, edificis d’interès, places amagades, botigues de les que ja no queden…
Llocs per no prerdre’s: Plaça del Capitol: Visita al Capitol, Ajuntament, i en especial a la Sala dels il·lustres. Torre de l’Homenatge del Capitol, actualment oficina de turisme, on antigament es guardaven els capitols de la ciutat. Basílica de Saint Senin o Sant Saturní de 115m de llarg amb una nau central i dues laterals permetria la ciruclació dels peregrins cap a Santiago, té amb campanar octogonal que es pot veure des de tota la ciutat i una cripta amb la supultura de Sant Saturní, màrtir. Església dels Jacobins i claustre considerats una joia de l’art gòtic llenguadocià, construïts en maó. Va ser construïda com a seu dels dominics, o jacobins com es coneixen a França. L’església és de doble nau separada per columnes, de quasi 30m, acabades en bòbedes estrellades que li donen una lleugeresa a l’edifici. Catedral de Saint Etienne o Sant Esteve, d’estructura sorprenent i que conté tots els estils arquitectònics del s. XI al XVII. Museu dels Agustins: conjunt monàstic amb claustre, església i sales capitulars també d’art gòtic llenguadocià en maó. Actualment és la seu d’un museu d’art molt interessant. La Halle aux Grains: antic mercat de cereals de planta octogonal, actualment reconvertit en una esplendorós auditori. Església de Nostra Senyora de l’Albada amb un timpà ceràmic de Gaston Virebent. Al barri de Sain Ciprien, a l’altra banda de la Garona, Capella de la Grave, Hospital dels peregrins o de Sant Jaume, Eslgésia de Sant Nicolau… Mediatèque José Cabanís Garé de Toulouse-Matabiau
Palaus: Hotel d’Assezat Hôtel de Pierre Hôtel de Bernuy Hôtel du Vieux-Raisin
Ponts i canals: Pont Nou, Pont de Sant Pere, Pont dels Catalans… Canal du Midí (o dels dos mars), Canal de Brienne
Places i carrers: Carrer del Taur(bou en occità): Església de Nostra Senyora de Taur Place Wilson i Rue de l’Alsace-Lorraine Plaça de Sant Jordi: per dinar o sopar a les tessasses El millor perdre’s pels carrenons de Tolosa i descobrir indrets amagats, torres dels palau, edificis singulars.
Mercats: Víctor Hugo, Carmes, Saint Cyprien…
Gastronomia: El plat títpic és la cassoulet toulosiane, magrets i confints, formages que arriben des dels Pirineus i plana llenguadociana.
Als voltants: Cité de l’Espace, Chateau de Launaguet, Museu Toulouse-Lautrec i Catedral de l’Albí…
Gràcies Jordi i Pere, que per molts anys puguem gaudir de la ciutat rosa!
Es commemora avui aquest cèlebre poema de Maragall al cementiri de Sant Gervasi, on reposen les restes del poeta.
Cementiri Sant Gervasi – Imatge: M Àngels Pérez
L’ametller
A mig aire de la serra veig un ametller florit. ¡Déu te guard, bandera blanca, dies ha que t’he delit! Ets la pau que s’anuncia entre el sol, núvols i vents … No ets encara el millor temps pro en tens tota l’alegria.
Qualsevol nit pot sortir el sol és el segon àlbum d’estudi en solitari del cantautor i músic català Jaume Sisa, publicat el 1975. Va representar el primer i el més gran èxit de Sisa en tota la seva carrera, i el que li va permetre professionalitzar-se.
El disc va ser editat per primer cop l’any 1975 en suport LP i cassete pel segell Zeleste/EDIGSA. Produït per Rafael Moll i amb Ricard Casals com a tècnic de so, el disc va comptar amb els arranjaments musicals de Jordi Vilaprinyó. D’entre els músics d’estudi que hi van participar, a part del mateix Vilarpinyó al piano, cal destacar músics com la cantant i flautista Dolors Palau i el violinista Xavier Riba.
La cançó que dona nom al disc, Qualsevol nit pot sortir el sol, ha esdevingut amb els anys una de les cançons més populars en l’àmbit català, tot i ser una cançó que en el seu moment es va etiquetar de monònotona, llarga i insubstancial. Jause Sisa i el productor vam dubtar incloure-la a l’àlbum. Té una durada de 6.43 minuts i hi surten 58 personatges de còmic i de l’imaginari popular. Està escrita en Do major i té una melodia, ritme i acompanyament fàcil. Pot ser aquesta és la clau de l’èxit?
Escoltar aquesta cançó em transporta directament a la meva adolescència, escoltar-la a casa, cantar-la amb amics, escoltar-a a concerts i des d’aleshores m’ha acompanyat sempre. Recordo quan estava a LA va ser un dels cassets que em vaig endur, i ja de més tard amb el LP o CD posava als meus fills.
M’agrada com acaba: Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú, o potser sí, ja me n’adono que tan sols hi faltes tu. També pots venir si vols, t’esperem, hi ha lloc per tots. el temps no compta, ni l’espai, qualsevol nit pot sortir el sol.
D’on ve “botifler”? I “lletraferit”? I “xiruca”? · Un article amè per a entendre l’origen de deu mots catalans
Fa poc més d’un any que vam publicar un article amb deu curiositats etimològiques. Saber l’origen dels mots és sempre interessant. Sortosament, hi ha hagut i hi ha etimòlegs molt rigorosos que han estudiat la nostra llengua. Entre els qui ens han deixat un llegat més extens, es destaquen Germà Colón, Francesc de Borja Moll (al Diccionari català-valencià-balear) i, sobretot, Joan Coromines, autor del monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana). Amb aquestes aportacions ens ha estat fàcil de posar llum a la foscor de l’origen de deu mots més.
Som-hi.
Batibull
Un mot tan expressiu com batibull havia de tenir un origen curiós. Confesso que em vaig tornar vermell de vergonya de no haver-me adonat que en tenia l’origen davant del nas. Prové, simplement, de bat i bull, és a dir, dels verbs batre i bullir. El primer testimoni que n’he sabut trobar és de les Notes de color (1883), de Narcís Oller, que ens parla de “la substància de tot aquell bat i bull de pensaments que tan vagament m’encaparrava”. Els catalanoparlants, durant segles, hem sabut crear mots composts d’una gran expressivitat.
Botifler
Botifler té l’origen en el participi botinflat, del verb botinflar-se, que vol dir ‘inflar-se, sobretot una part del cos’. De primer, botifler era un adjectiu que significava ‘amb les galtes inflades’. Més endavant, es va fer servir, metafòricament, com a sinònim de ‘presumit, arrogant’. I amb aquest significat es va aplicar als partidaris de Felip V a la guerra de Successió. Per aquest motiu, durant molts anys els habitants de Cervera i de Manlleu van ser anomenats botiflers pels dels pobles veïns. Avui designa qualsevol català que col·labora amb l’enemic.
Canalla
El mot canalla ve de ca, és a dir, gos. Sembla, doncs, que originàriament volia dir ‘multitud de cans’, un significat que, segons el diccionari Alcover-Moll, encara és viu a Lleida. Però el cas és que l’ús que es va escampar de seguida –al segle XV– fou el de ‘gent dolenta i menyspreable’. El pas d’aquests col·lectius animals o sense ànima a ‘mainada’ ens el podem imaginar com una transformació de la idea de ‘conjunt’. Coromines ens ajuda a veure que no és pas un cas únic: al·lot prové de l’antic arlot, que volia dir ‘home o noi de mala vida’ i també ‘bergant, trinxerarire’; i macip havia volgut dir ‘jove’, però en llatí (homo mancipi) significava ‘esclau’. El mot canalla no és pas general, ni de bon tros. Hi ha indrets on en diuen mainada, quitxalla, xicalla…
Furgar
El primer significat de furgar (testimoniat al segle XV) és ‘excavar la terra amb el morro, com els porcs’. Té l’origen en el llatí vulgar furicare, que volia dir ‘escorcollar com una fura’. El fet curiós és que, si anem més enrere, sembla que el llatí vulgar fura era un femení de fur, que volia dir ‘lladre no violent, astut’. I d’aquest fur també se’n va derivar furtum, és a dir, furt, ‘robatori no violent’. Malgrat tots els anants i vinents, la idea de ‘actuar amb astúcia i sense violència’ s’ha mantingut en fura, furt i furgar.
Lavabo
El mot lavabo és agafat, sense cap canvi, del llatí, llengua en què significava ‘rentaré’ (del verb lavare). Més concretament, lavabo apareixia en el salm 25 de l’Antic Testament, que deia: “Lavabo inter innocentes manus meas”, és a dir, ‘Em rentaré les mans entre els innocents’, fragment recitat pel sacerdot a missa en el moment de rentar-se les mans. De primer, el lavabo era la part de la missa en què el capellà deia aquesta frase. Després va designar qualsevol pica per a rentar-se i, finalment, la cambra on hi ha un lavabo.
Lletraferit
Un altre mot curiós és lletraferit, un compost expressiu que ha estat copiat pel castellà (letraherido). Tothom entén d’on ve, lletraferit. En català tenim composts comparables, com ara corferit i alaferit, en què el primer component és el receptor (‘ferit al cor’, ‘ferit a l’ala’). En canvi, a lletraferit i llampferit la lletra i el llamp són els causants (‘ferit per la lletra’, ‘ferit pel llamp’). Sempre m’he imaginat aquest ferit com a sinònim de ‘tocat’, ‘encisat’, però el filòsof Michel de Montaigne (occità, nat el 1533) hi veu més violència: “En el meu dialecte del Perigord anomenen aquests saberuts amb molta gràcia lletraferits: és a dir, aquells a qui les lletres han clavat un cop de martell.”
Melic
L’origen de melic podríem dir que és una errada d’interpretació. Prové del llatí umbilicus, que va evolucionar a omelic. Precedit de l’article, doncs, era l’omelic. I, per culpa d’una partició errònia de l’article i el substantiu, en va sortir lo melic. L’altra manera de designar el melic és llombrígol, i ací va passar una cosa semblant: umbilicus va evolucionar a ombrígol i, amb l’article, en va sortir l’ombrígol, fins que, amb la palatalització de la ela inicial, va acabar amb llombrígol.
Pinzell
No sé si ho sabíeu, però pinzell també és un mot que el castellà (pincel) va copiar del català. En aquest cas, la curiositat està en l’evolució que va fer en llatí. Originàriament, es deia penis, que també volia dir –a més de ‘pinzell’– ‘cua’ i ‘membre viril’. Però per a distingir conceptes tan diferents, l’eina dels pintors es va començar a anomenar amb el diminutiu peniculus i, després, amb un diminutiu del diminutiu: penicillus, del qual va sortir pinzell. Curiosament, d’un altre diminutiu de penis en va sortir penicillium, que va donar origen a penicil·lina.
Sangtraït
L’etimologia de sangtraït és incerta. Alcover i Moll no s’arrisquen pas a explicar-la i Coromines dubta. Per una banda, creu que pot venir, simplement, de sang i traït, però li costa de veure-hi cap traïció. Per això s’aventura a imaginar un sanguis tritus, és a dir, ‘sang triturada’, que hauria hagut de donar sang trit (tinguem en compte que, antigament, sang era masculí, com és encara en francès i en italià, per exemple). El pas de trit a treït seria semblant al de espessit > espesseït o al de escalfit > escalfeït.
Xiruca
Pocs casos com el de la bota anomenada xiruca han fet xalar tant filòlegs i no filòlegs parlant d’etimologia. Coromines va fer una recerca exhaustiva sobre aquesta denominació i al final va concloure –erròniament– que tenia origen incert, però amb una “versemblant etimologia basca”. I no: Chiruca era una marca registrada d’unes botes que es van començar a fabricar a la dècada dels anys quaranta del segle passat a Tortellà (Garrotxa). El fundador de l’empresa era Esteve Fontfreda, que es va casar amb Mercè Castañer. Acabada la guerra, els fills del matrimoni, hereus de l’empresa, comencen a fabricar aquestes botes, que comercialitzen amb el nom gallec de Chiruca, diminutiu afectuós de Mercedes. El nom és un homenatge a la mare i coincideix amb el títol d’una obra de teatre molt representada aquells anys, escrita pel gallec Adolfo Torrado.
El passat 26 de gener va fer 100 anys del naixement de l’actor Paul Newman, una de les grans estrelles del cinema. Xavier Cazeneuve ha fet un recorregut per algunes de les millors pel·lícules en què va actuar, aturant-se en les seves bandes sonores, dins del programa Tots els matins del món a Catalunya Música. Aquí la selecció:
1954: El calze de plata, dirigida per David Sabille i banda sonora de Franz Waxman 1958: La gata sobre la teulada de cinc, dirigida per Richard Brooks i banda sonora de Charles Wolcott 1960: Èxode, dirigida per Otto Perminger i banda sonora d’Ernst Gold 1961: El vividor, dirigida per Robert Rosen i banda sonora de Kenyon Hopkins 1966: Cortina esquinçada: dirigida per Alfred Hitchock i banda sonora de John Adison 1968: Raquel, Raquel, dirigida per Paul Newman i banda sonora de Gerome Moros 1969: Dos homes i un destí, dirigida per George Roy i banda sonora de Burt Bacharach 1973: El cop, dirigida per George Roy i banda sonora de Marvin Hamlish 1974: El colós en flames dirigida per John Guillermin i banda sonora de John Williams 1981: Veredicte final dirigida per Sidney Lumet i banda sonora de Johnny Mandel 1986: El color dels diners dirigida per Martin Scorsese i banda sonora de Robbie Robertson 2002: Camí a la perdició dirigida per Sam Mendes i banda sonora de Thomas Newman
Extret de VilaWeb 23.12.2023 – Jordi Badia i Pujol
Sabeu d’on procedeix el mot “cantimplora”? I “festuc”? I “xafarder”? I “somiatruites”? · Fem un viatge per la història de la llengua, tot parlant de l’origen singular de deu mots
L’etimologia, la ciència que estudia l’origen dels mots, és un camp apassionant per a algú que estimi la llengua. Sortosament, els catalans tenim aportacions magnífiques en aquest àmbit, com les de Germà Colón, Antoni M. Alcover, Francesc de Borja Moll i, sobretot, Joan Coromines, que van dedicar bona part de la vida a fer recerca per escatir d’on provenen les nostres paraules. És clar que no sempre se’n van sortir. Mots com ara clenxa –o atrotinat, o esbarriar– tenen un origen prou incert, per bé que els nostres savis hi solen donar una explicació, ni que sigui especulativa.
Us presentem les històries breus de deu mots, a partir de la recerca documentada i exposada en el gran Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.
Andròmina
Una andròmina és una cosa inútil, que fa nosa. Però en alguns indrets del País Valencià també vol dir ‘qüestió intricada i embullada’ o bé, en plural, ‘enganys, mentides, embolics’. Doncs l’etimòleg Joan Coromines ens diu que aquest darrer és el significat originari. I creu que procedeix del nom del personatge mitològic Andròmeda, que la gent identificava amb quelcom meravellós, fantàstic, irreal. L’ampliació de significat –de ‘engany’ a ‘trast inútil’– roman en el misteri.
Bellugar
Antigament, en compte de bellugar es deia bullegar o bulligar, formes més acostades al terme llatí originari: bullicare, que vol dir ‘borbollejar’, és a dir, ‘posar-se un líquid en ebullició’. Abans d’agafar el significat actual de ‘moure, desplaçar’, havia volgut dir, específicament, ‘moure’s agitadament, intensament’. Si pensem en derivats com ara belluguet i bellugadís ho entendrem més bé. El verb francès bouger i l’italià bulicare tenen la mateixa procedència i un significat semblant.
Cantimplora
Diu Joan Coromines que el mot cantimplora prové de canta i plora, “a causa de la remor que fa la cantimplora quan degota”. La forma antiga era cantiplora, sense la ema, i ja la trobem emprada per Jaume Roig a Spill (del 1460). Segons que sembla, el nom espanyol cantimplora procedeix del català, igual com la forma italiana, avui en desús. En canvi, la chantepleure del francès antic és independent, paral·lela a la catalana.
Festuc
Als diccionaris conviuen els termes sinònims festuc (forma preferent) i pistatxo (forma secundària). I, encara que sembli impossible, tots dos tenen el mateix origen. Festuc prové de l’àrab fustaq, que, al seu torn, procedia del grec pistákion. I pistatxo prové de l’italià pistacchio, que procedia també del grec pistákion. En català és molt més antic festuc, documentat el 1239, que no pas pistatxo, escrit per primera vegada el 1839. Hi ha qui dubta que pistatxo vingui directament de l’italià, perquè si fos el cas es pronunciaria pistàquio, i no pas pistatxo, forma que fa pensar que l’espanyol s’hi va interposar.
Jas!
Heus ací una interjecció prou viva encara al País Valencià i a les Illes Balears. A cavall dels segles XIII i XIV, el barceloní Jafudà Bonsenyor va escriure: “Dixeren a la rata: ‘Jas un morabatin e porta aquesta carta al guat’”. I el gat, viu i sorneguer, va respondre: “El preu és bo, mas lo viatge perillós.” El mot jas, que es fa servir en contexts variats però sempre per a oferir alguna cosa, té l’origen en el llatí habeas, que vol exactament això: ‘tingues’. Coromines explica que aquest habeas va evolucionar fins a vias i en acabat a ias, que es va consonantitzar en jas. Al País Valencià s’ha estès molt la variant nyas!
Nòmer
A Mallorca i Menorca, al costat de “Com et diuen?”, es fa servir també “Què noms?”. El verb nòmer podríem dir que és fruit d’una mala interpretació. Antigament, es feia servir la locució haver nom (amb el significat de ‘tenir nom’, ‘anomenar-se’). La pregunta “Què ha nom?” (“com es diu”, “com li diuen”), a còpia d’usar-se, es va acabar pronunciant “Què nom?” (amb vocal neutra: Que nom?). I ací és on va sorgir la confusió: la gent va acabar interpretant la paraula “nom” d’aquesta pregunta com si fos un verb i el va començar a conjugar: “Què nom”, “Què noms”, “Què nomia”… I així va néixer el verb nòmer.
Somiatruites
Que somiatruites prové de “somiar truites” no és cap secret. Però no us heu demanat mai per què ho diem? És a dir, per què, justament, hem de somiar truites i no una altra cosa? Ni el diccionari de Coromines ni l’Alcover-Moll no ens en donen resposta. El cas és que si el 1892 (a La febre d’or, de Narcís Oller) trobem escrit per primera vegada somíatruytas, ja per aquella època –segons els refranyers– circulava la dita Qui té gana, somia truites, una dita molt entenedora i que, potser, va donar origen al nostre somiatruites.
Treballar
Per més que diguin que treballar dignifica l’home, és totalment demostrat que aquest verb prové del llatí vulgar *tripaliare, que deriva de tripalium, nom d’un instrument de tortura compost per tres pals. És a dir, que treballar és una tortura, vaja! Com ens recorda Coromines, treball, en català antic –i encara avui–, tenia també el significat de ‘dolor, pena, sofriment’. I això s’ha mantingut en locucions com ara veure’s en treballs o penes i treballs. De la idea de ‘patir’ es va passar a la de ‘esforçar-se’ i, finalment, a la de ‘obrar, fer feina’.
Xafarder
Sou dels qui pensen que xafarder és un mot manllevat del castellà? Doncs es veu que és el castellà que l’ha copiat del català. Coromines diu que xafarder és documentat d’ençà del 1888, però de fet ja apareix en una obra del 1878 de Joan Pons. Sembla que prové de safareig, més ben dit de safaretger, que va passar a xafartger i, finalment, a xafarder. La relació de significat és òbvia: els safareigs públics eren un lloc on predominaven el xivarri i la xafarderia.
Xandall
Per acabar, una curiositat de l’etimologia francesa: l’origen del mot xandall. Al segle XIX, el mercat de Les Halles, al centre de París, funcionava a ple rendiment, amb parades de tota mena. S’hi destacaven els venedors de verdura, que hom anomenava marchands d’ail (‘venedors d’all’). Doncs vet ací que la peça de punt amb què es vestia un marchand d’ail es va començar a anomenar amb aquest nom, però escurçat: chandail, que és el nom que s’ha exportat. Recordeu, doncs, que en català no és xàndal, sinó xandall.
La catifa voladora 