Extret de VilaWeb – 15/11/25

../..

17. Ainu (Japó)

L’ainu, llengua originària de l’illa de Hokkaido i del nord del Japó, és una llengua aïllada com el basc. Fins fa poc temps, era a punt de desaparèixer, però la revitalització cultural dels pobles ainu l’ha tornat a posar en circulació.

El seu sistema verbal no distingeix gènere ni nombre, però disposa d’una quantitat molt rica de partícules de respecte i de referència a l’entorn natural. Els mites i els rituals ainu mostren un ús simbòlic de la llengua que estableix un pont directe amb el món espiritual.

18. Kalaallisut (Grenlàndia)

Aquesta és la llengua inuit de Grenlàndia. És polisintètica: una paraula pot contenir subjecte, verb i complement, i expressar accions llargues i complexes. Per exemple, aliikkusersuillammassuaanerartassagaluarpaalli vol dir “encara que s’ha dit sovint que és un gran animador”.

El kalaallisut té un lèxic molt detallat per a descriure la neu, el gel i els vents, però això no significa que tingui cent mots per a referir-se a la neu, com sovint s’ha exagerat. Més aviat, els mots són combinacions modulars que creen significats segons el context.

19. Georgià (Caucas)

El georgià, llengua del Caucas meridional, impressiona per la seva escriptura original, l’alfabet mkhedruli, i per la seva fonètica plena de consonants ejectives, sons que es pronuncien amb una petita explosió d’aire.

La seva gramàtica és aglutinant, amb un sistema verbal molt elaborat que combina temps, aspecte i persona d’una manera que pot semblar laberíntica per a un europeu.

Però el georgià és també una llengua literària de prestigi, amb textos medievals d’una bellesa extraordinària, com El cavaller de la pell de tigre, que mostren com la complexitat lingüística pot anar acompanyada de l’art poètic.

20. Sandawe (Tanzània)

El sandawe, parlat per unes 40.000 persones a Tanzània, és un dels pocs idiomes africans fora de l’àrea khoisan que utilitza clics com a sons consonàntics. Aquesta característica el vincula a antigues capes lingüístiques de l’Àfrica subsahariana.

A més, el sandawe posseeix un sistema tonal: el significat de les paraules varia segons l’altura de la veu. Aquesta combinació de tons i clics fa de la seva sonoritat una de les més rítmiques i musicals del planeta.

Aquest viatge per vint llengües ens mostra que cada idioma és una manera d’habitar el món. Algunes ens sorprenen per la seva complexitat; unes altres, per la seva simplicitat radical. Però totes són igualment valuoses, perquè cadascuna expressa una experiència humana irrepetible.

En un moment en què prop de la meitat de les llengües del planeta podrien desaparèixer abans de final de segle, preservar-les no és únicament un acte de memòria: és una forma de resistència cultural. Les llengües no són pedres mortes, sinó miralls vius de la diversitat de l’esperit humà.