Extret de VilaWeb – 15/11/25

../..

9. Estonià (Estònia)

L’estonià, emparentat amb el finès i molt lluny del llatí o el germànic, té catorze casos gramaticals i un sistema de vocals llargues i breus que canvia el sentit de les paraules.

Una de les seves peculiaritats és que no diferencia el present del futur: la mateixa forma verbal serveix per als dos temps, i el context indica si és ara o més endavant. També té tres graus de durada en els sons consonàntics –curt, llarg i molt llarg–, una subtilesa difícil d’aprendre per a parlants d’altres llengües.

Aquesta riquesa morfològica fa que l’estonià sigui una llengua poètica i precisa alhora, plena de matisos i de musicalitat.

10. Sinaugoro (Papua Nova Guinea)

Papua Nova Guinea és el paradís de la diversitat lingüística: amb menys de deu milions d’habitants, s’hi parlen més de vuit-centes llengües. El sinaugoro és una de les més curioses que hi ha, perquè utilitza un sistema numèric en base cinc.

Els seus parlants compten d’una manera corporal: “una mà” equival a cinc, “dues mans” a deu, i així successivament. Aquesta forma de comptar mostra com el cos pot servir de referència gramatical.

El sinaugoro, com moltes llengües oceàniques, és també fortament relacional: té verbs diferents segons si l’acció beneficia algú o el perjudica. Això reflecteix un món social basat en l’intercanvi i la reciprocitat.

11. Isaka (Papua Nova Guinea)

Aquesta llengua, parlada per unes poques centenes de persones a la costa nord-oest de Papua Nova Guinea, utilitza un sistema de comptatge binari, és a dir, en base dos. Per comptar, els parlants combinen els dits de les mans i els peus d’una manera que recorda lògiques informàtiques primitives: “un, dos, dos-un, dos-dos”…

El sistema és tan coherent que permet d’expressar quantitats altes sense disposar de paraules per als nombres. A més, l’isaka presenta un ordre de paraules molt flexible i una morfologia verbal que incorpora subjectes i objectes dins el mateix verb.

És una mostra de com la complexitat lingüística no depèn del nombre de parlants ni del contacte amb altres cultures.

12. Longgu (illes Salomó)

El longgu, llengua oceànica de l’arxipèlag de les Salomó, distingeix entre possessió alienable i inalienable. Per tant, “el meu cotxe” s’expressa de manera diferent que “el meu pare”. La gramàtica, doncs, diferencia allò que podem donar o perdre d’allò que forma part de nosaltres.

Aquest sistema revela una visió del món profundament relacional, en què la possessió no és absoluta sinó contextual. A més, els verbs longgu incorporen partícules que indiquen si una acció s’ha fet de manera intencionada o accidental.