Per Lluís Rius Font

L’escrit que segueix aquestes paraules és un relat de ficció basat en fets reals, documentació fotogràfica i records familiars de transmissió oral.

Com cada any, els preparatius de l’estiueig ja estaven a punt, llavors jo era massa petit per ser conscient, ben pensat, era un moment màgic. L’estiu ocupa un racó privilegiat de la nostra memòria col·lectiva. L’estiueig era una pràctica social antiga, arrelada a l’àmbit familiar burgès, amb un ritual molt concret, especialment pel tancament del pis de l’Eixample barceloní, o de qualsevol altra gran ciutat.

La clausura de la llar familiar era tot un espectacle, que s’iniciava, com a mínim un més anterior al canvi d’habitatge. La primera setmana es procedia al despullament del cortinatge i de les pesades catifes hivernals. Els operaris especialitzats s’ocupaven dels treballs feixucs, escales a munt i a vall, especialment divertit per a nosaltres era veure l’immens cos cilíndric ben lligat, amb cordills i transportat a coll i bé  per procedir al transport, neteja i emmagatzematge estival.

Les segones setmanes es dedicaven a la col·locació de fundes, fetes a mida, per a cobrir cadascun dels mobles. Habitació per habitació s’anava enfundant tot el mobiliari. A ulls d’infant, la visual de l’habitatge era radicalment diferent, un cop despullat dels seus ornaments visuals tot adquiria un aspecte i ambient més aviat de centre hospitalari, net i pulcre però gens funcional, doncs l’accés a les coses més elementals es feia realment impossible. A la quarta setmana el bullici i traginar del personal culminava amb la coberta de làmpades, quadres, fotografies i bibelots.

Barcelona, Passeig de Gràcia 1915

Recordo els passejos amb el pare pel Passeig de Gràcia, ell amb un bombi i jaqueta de tres quarts i nosaltres vestits de forma rigorosa de mariners, un disseny molt de moda segons els cànons estètics imperants de la burgesia de l’època. Ara, des de la perspectiva del temps, veig en aquesta imatge, una estampa molt propera al llibre infantil “La història de Babar“, en format d’àlbum il·lustrat creat pel francès Jean de Brunhoff. De fet, Brunhoff va publicar per primera vegada el 1931 i ben segur que es va inspirar en el repertori estètic de la seva pròpia infantesa.

La casa Milà o si preferiu, La Pedrera, sempre m’ ha sorprès, és un d’aquells edificis que difícilment passa desapercebut per un adult i menys per un infant. En veure’l, hi veia escenes fantàstiques. És un dels edificis més reeixits en transmetre una sensació dinàmica. Un espai entre roca i mar agitat per les restes d’algues dipositades pel temporal. Una obra de bellesa inconscient, on el dramatisme de la natura és fa present sense filtres racionals, una obra en estat pur, salvatge. 

En aquest cas, Gaudi, va sorprendre a tothom creant una veritable muntanya al cor mateix de l’Eixample barceloní. Com deia el bisbe català, Torres i Bages, és un edifici que se’n riu de tots els altres.

Gelida, Carrer Jaume Via, 51

L’estiu del 1915 el vàrem passar a la casa del num. 51 del carrer Jaume Via de Gelida, anys anteriors havíem estat al carrer Barceloneta, concretament a la casa Climent, just abans de la baixada de les escales, però la seva venda el 1903 al Sr. Ramon Palleja ens va forçar ha buscar una nova casa com a llogaters.

La vista des de la galeria posterior del carrer Sant Jaume era oberta al torrent de Sant Miquel. Al fons, la masia de Can Torrents, envoltada d’olivares i un mar de vinya vestia tota “La Coma” fins arribar al torrent. Les aigües de la font de Sant Miquel asseguraven un cabal regular als horts, circumstància que convertia a aquesta petita vall en un dels espais més desitjats per qualsevol horticultor.

En algunes tardes estivals els horts es transformaven en el nostre espai de joc. El rec que hi havia per sota del camí del torrent era ideal per a fer navegar petites fustes, per a nosaltres, veritables embarcacions que sofrien mil i un entrebancs. Les corredisses pel seu traçat era una delícia, fet que ocasionava més d’un mal de cap al pagès de torn, car conreu i espai de joc sempre han estat renyits. L’olor de les tomaqueres era molt present, així com la de la figuera que, a més de proporcionar una ombra prodigiosa, desprenia un olor fresca, humida que ha estat capaç de perpetuar-se per sempre més en la meva memòria olfactiva d’infant.

…/…