La llengua catalana té força paraules provinents de l’idioma caló o romaní, propi del col·lectiu gitano, resident a Catalunya des de fa molts segles. Vet aquí alguns exemples. Dinyar-la, que vol dir morir; mangar, que vol dir demanar caritat; paio, que vol dir home que no és gitano; xaval, noi jove; pringar, que fa referència a passar-ho malament; guipar, que vol dir mirar amb atenció, etc. De la paraula caló, que significa ‘fosc, morè’, va sorgir la paraula calé que designava les monedes de coure (de color més fosc que les de plata, anomenades parné, que diuen que és un derivat de parnó, que vol dir ‘blanc’). ‘Calé’, doncs, significa fosca i ‘parné’, possiblement, clara. S’aconseguia fer, així, un paral·lelisme amable entre la diferència de les monedes (unes de coure i unes altres de plata) i la del color de la pell de gitanos i paios. Posteriorment el significat de calés s’estengué als diners en general, en un registre familiar.