LA 11 de març de 1991

Estimades nenes:

Com bé podeu comprovar un altre cop carta conjunta per a totes; resulta que quan vam arribar del viatget per la Baja Califòrnia vam trobar un grapat de cartes…

Hem estat 4 dies de viatge, voltant per terres mexicanes del que s’anomena la Baja California. Vam arribar fins a un poble que es diu San Felipe, està al Mar de Cortés. El poble en qüestió entre setmana és força tranquil, però els caps de setmana s’omple d’americans que van a invadir, a emborratxar-se… en fi a fer el que no fan al seu país. Ja us ho podeu imaginar.

Les platges són immenses i el sol d’estiu… La pena és que pels voltants no hi ha res, bé sí: només desert; sí sí desert autèntic, amb una calor impressionant vegetació escassa i molta sorra.

Com que anàvem amb l’auto ens vam arribar fins Ensenada que està a la costa Pacífica. La carretera de San Felipe a Ensenada és preciosa ja que passes del desert a una zona fèrtil voltada de muntanyes com la Vall d’Aran, francament impressionant.

Amb el poc que vam recórrer ens vam poder adonar que Mèxic és un país de constrastos paisatgístics força espectaculars.

Tots els pobles i les ciutats que vam estar tenen un comú denominador: la misèria en la que vivien els seus habitants. Vam passar per zones que el barri de la Perona, Camp de la Bóta o les barraques del Carmel són versalles en comparació amb el que hem vist. Potser mai havia estat en un país subdesenvolupat, i el primer contacte és molt trist i impressionant. No sé que deu ser Rio de Janeiro, però Tijuana és un conglomerat de barraques i barraques… Milers de persones que viuen en condicions infrahumanes. A més, per postre, els dies abans havien hagut unes pluges molt fortes i hi havien hagut inundacions… És difícil imaginar com a poques milles s’acaba tot això i la gent viu civilitzadament. Encara tinc gravada la imatge de centenars de persones oferint records mexicans mentre esperàvem per creuar la frontera: van ser un parell d’hores de veure gent de totes les edats picant-te al vidre de l’auto… En fi és trist, però aquesta és la realitat de Tijuana.

Val a dir que a Tijuana hi ha gent de tot Amèrica central i del Sud que esperaven poder creuar la frontera algun dia… això fa que la població sigui tan nombrosa.

Un cop a LA ens hem tornat a centrar amb la nostra feina: l’Artur amb els seus teoremes i les seves hores d’estudi; jo continuo amb els meus cursos d’informàtica i anglès.

Aquest mes es preveu quietud, no tenim previst anar enlloc, de moment. La pena és que no tenim vacances de Setmana Santa, aquí no existeix res d’això… Tot plegat farà que sigui un més llarg…

La setmana passada va ploure a LA, és una notícia força important, ja que no plou quasi bé mai. Els arbres i les plantes estan precioses. El temps continua sent quasi estiuenc. Jo vaig anedar a la piscina descoberta sempre que puc.

En fi, res més un petó  a totes i gràcies per les vostres puntuals i esperades cartes!

Us estimo!

Violant