Un Conte del Joan Barril, en el 6è aniversari de la seva mort.

L’hivern

Una cosa és l’hivern astronòmic i l’altre l’hivern de la pell. L’hivern és aquest aroma de brasa de rabassa que se’n parra per les parets dels pobles. L’hivern és aquesta llum gris que ens recorda que el més lluminós és el color de la nostra pell. A l’hivern els boscos estan més o menys callats. En el cas de que nevi, és bo i necessari posar una cassoleta de mill a l’ampit de les finestres per tal que els ocells vagin a menjar allò que la neu els oculta. L’hivern és també el temps de la reflexió, el temps d’escriure cartes antigues als vells amics o de reescriure’ns a nosaltres mateixos per ser llegits quan torni el bon temps. Durant l’hivern és quan el fred es converteix en un núvol d’alè que surt de dintre nostre com si es tractés de l’ànima que se’n vol anar. És temps en el que la terra espetega pel gebre i les aigües dels rius es troben espesses fins amagar-se sota els gorgs gelats. A les ciutats l’hivern és un vidre entelat on algú ha escrit paraules d’amor que es fonen. L’hivern és el temps en el que les paraules parlamentàries es diuen en veu més baixa i el dubte es converteix en una teranyina penjada dels arbres. És a l’hivern quan ens plantegem si l’any passat realment va ser millor i si ens quedaran forces per emprendre l’any que ara s’acosta. Som una temperatura freda que ens fa bullir la imaginació mentre els llençols s’esberlen el pas del nostre cos cansat. Diuen que a l’estiu tota cuca viu però l’hivern ens porta un fred que no sabem treure’ns-el del damunt. Allò que abans van ser arbres de nadal ara només són llenya per cremar, però ni el foc no té esma per encendre’s.

Joan Barril
(1952 – 2014)