Il·lustració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

Minuet (I)

Oh marquesa si és cert com diuen,
que balleu com un serafí,
si volguéssiu fer-me la gràcia
de ballar un minuet amb mi!

No sentiu? Com el preludien
la viola i el violí
el saló s’omple de parelles
molt millor s’estarà al jardí

Allà l’aire té la fragància
de les roses a mig obrir
el passeig sota el clar de la lluna,
no és ben cert que el preferiu?

I si un cas arribeu a caure
mon braç us farà de coixí
la caiguda serà el preludi
d’un record, molt dolç per a mi!

No temeu… Si algú ho ha de veure,
són les roses a mig obrir
i les roses, són molt discretes
i a ningú ho tornaran a dir…

Aquesta cançó tan delicada, tan subtil, no hi era en el llibre del qual li parlo. També és d’Apel·les Mestres, aquest minuet és molt conegut. Però ara m’ha vingut a la memòria el primer cop que la vaig sentir, i em sembla que també val la pena fer-ne una mica d’història que acabarà com en un bonic conte d’amor.

De petita jo era una nena de les que es deia “pot anar a tot arreu”. “Tot arreu” eren precisament els llocs on un infant ha d’estar atent, quiet, una mica encarcarat. Reconec que aquesta inhibició de les meves actituds pròpies d’un infant no m’enutjava gaire: als nou anys assistia habitualment amb el meu pare als concerts de l’Orfeó Català perquè ell n’era soci. Curiosament, al Palau de la Música aleshores l’anomenaven l’Orfeó Català. Escoltava els solos de la Pepeta Fornés en el Cant dels ocells o l’agut impressionant de la Mort de l’escolà quan la veu ja semblava de vidre, de cristall fet sonar amb les ungles, en el moment que l’ànima de l’infant entra al cel…

De vegades, moltes vegades, els ulls se m’omplien de llàgrimes. Recordo que aleshores, del meu interior emocionat, sortia l’infant i jugava: aclucava lentament els ulls i entre pestanyes i llàgrimes ho veia tot distorsionat, un xic fantasmagòric. La noia de sota el salze semblava que es movia fent-se la trena “a sos rics cabells d’or”, o el cavall de l’altra banda emprenia una carrera amb aquelles potes que pengen, que penjaven damunt els cantaires. Mentrestant, la lluna s’aixecava, veia les monges ballar la sardana, i els deia amorosa: “Balleu, balleu!”.

Molts diumenges al matí, el meu oncle, que era el saxo de la Banda Municipal, se m’emportava als concerts del Palau de Belles Arts. Els que fa anys que vivim a Barcelona ja sabem que ara hi ha els Jutjats Municipals. El meu oncle amb l’uniforme de músic i l’estoig de l’instrument a la mà, se’m representava com una autoritat. La gorra de plat, els pantalons amb una ratlleta de dalt a baix… El tiet tenia la paciència d’agafar el Solfeo de los solfeos i iniciar-me de tant en tant en aquelles rodonetes i taques negres que damunt de cinc ratlles, feien “dir” tantes coses als músics.

La Banda la dirigia el mestre Ricard Lamote de Grignon. La peça del repertori que a mi més m’agradava i tenia la sort que la repetien molt sovint era l’Andante de la 5a simfonia de Beethoven. Jo estava pendent si el flautista es recordaria de fer aquelles notes ràpides que acaben la frase. Aquell senyor em feia patir: espolsava l’instrument, hi passava un drap, tombava el cap. “Ara no ho tocarà!” pensava jo que de cor sabia tota la melodia inefable andante.

Però sí, quan tota l’orquestra ja havia fet les vegades pertinents aquell “fa sol la sol” ell, el músic, com si baixés d’una altra galàxia prenia entre els dits la flauta i responia com un ocell “fa sol la sol”. I aleshores TOTS li corroboràvem: “fa sol la sol, sol sol sol”. En acabar els braços contundents del Mestre, semblava que els abraçava amorosament a TOTS.

El meu padrí, tampoc tenia fills. Com que jo podia anar a “tot arreu”, de vegades -meravelloses vegades- el meu “arreu” era els Jocs Florals.

L’entrada de la reina de la festa vestida com una núvia amb el ram a la mà dreta i agafant-se amb l’altra al braç del poeta que havia obtingut la Flor Natural… L’aire curull pels acords vibrants del profeta o la Marxa pontifical m’infonia tanta emoció que aquella noia preciosa i somrient, reina de la festa, jo estava segura que ja no podia desitjar res més.

En un d’aquestes vetllades una cantatriu ens obsequià amb melodies de Toldrà, Pich i Santasusagna i Apel·les Mestres. D’Apel·les Mestres cantà el cèlebre minuet. La lletra m’obrí un món que començava a “pressentir”.

Per què, si la Marquesa relliscava, ell n’estaria content…?

Què era el que havien de callar les roses…?

[…]

Teresa Casas Bayer